The River

The River (CBS 1980) 

Bruce Springsteen

Benvolgut Bruce, 

M’adreço a tu aquesta tardor de 2020, quan assistim a un nou lliurament discogràfic per part teva: Letter to You, el teu vintè àlbum original, en el qual encara roman la teva incombustible essència, i em permeto de tutejar-te i d’enviar-te ara jo, com aficionat des de fa molt temps a la teva música, aquesta petita «lletra per a tu», aprofitant especialment que aquests dies també commemorem els 40 anys de la publicació d’una de les obres més estimades i recordades pels teus seguidors –d’entre els quals humilment em considero-:el doble àlbum The River, que desitjo rememorar i comentar, amb el teu permís. 

Què puc dir de tu, a aquestes alçades, primer de tot, que ja no sàpigues, i que pugui interessar al públic lector? Parlem de trajectòria? Reconeixement? Glòria? Introversió?... No sóc cap autoritat –ni tan sols m’ho plantejo- per definir ni copsar en el seu adient abast la convicció i l’honestedat que et defineixen com artista en els teus ja gairebé 50 anys en aquest difícil ofici de plasmar inquietuds per a qui pugui interessar (que la tossuda realitat –per a la satisfacció de tots plegats- ha comptat finalment per milions). No. Em limitaré a traslladar-te, a títol individual, les meves impressions i inquietuds sobre aquest cinquè treball teu esmentat, i primer doble àlbum, amb la solera i la confiança que poden atorgar 40 anys de recurrent escolta i acompanyament. 

No gaire abans em retrotrauré en el temps, bàsicament per desconeixement. De família obrera, sé que vas rebre, des del teu Freehold natal, a New Jersey, i ja en la teva adolescència i joventut (a banda d’un conflicte patern que et conduí anys després a l’infern de la depressió, segons narres en les teves memòries publicades fa pocs anys) la influència de les figures d’Elvis Presley, Chuck Berry (amb qui vas arribar a tocar, una nit, en la teva època amb The Castiles) i de Bob Dylan (no va ser casualitat que el primer disc que t’adquirissis fos el Like a Rolling Stone, el 1965) 

Amb el teu fixatge a inicis dels 70’s sense dubtar per Clive Davis, després de l'audició a Columbia Records (omnipresent logo, llavors, el de la CBS), ja vas donar-te a conèixer amb els teus dos primers discos, el personal Greetings from Asbury Park, N.J (1973) (que incloïa el Blinded By the Light, que popularitzarien ben aviat els Manfred Mann) i The Wild, the Innocent, and the E Street Shuffle (1973), més elaborat, però tots dos amb resultats força discrets. 

La formació de The River

Ja saps que la teva banda de referència és titllada de «la millor del món» per multitud d’entesos, i estava formada, en l’etapa clàssica, per l’increïble Roy Bittan al piano (recent fitxatge, a mitjans dels 70's, i que just abans de sortir The River havia col·laborat com a convidat al magnífic Making Movies dels Dire Straits) l’incombustible guitarrista Steve Van Zandt (acompanyat també en altres moments futurs pel solvent Nils Logfren), el molt efectiu baixista Garry Tallent, el polifacètic Max Weinberg i la seva huracanada força a les baquetes, el mestre organista i acordionista Danny Federici, i el fenomenal saxofonista Clarence Clemons (també a la percussió), aquests dos últims ja traspassats des de fa una dècada (i substituïts, per molt que, realment, no ha estat el mateix). I bé, tots al voltant teu, que en trobar-te al capdavant de tots ells amb la teva guitarra i harmònica, i veritable mestre de cerimònies,  com no havien de titllar-te de Boss (àlies que t'ha acompanyat sempre, tot i que mai no t'ha agradat) 

Amb aquest monumental planter vas presentar el teu tercer treball discogràfic, Born to Run (1975), l'àlbum que et va obrir les portes de la popularitat (sobretot als U.S.A), I no hi havia per menys, amb la banda perfectament cohesionada, vas nodrir a la societat americana d’himnes i anhels, amb la somniadora història que suposa Thunder Road, o el missatge generacional de Born to Run. En fi, memorable de cap a peus, i que va suposar un autèntic punt d’inflexió. Maluradament, foscos temps de plets i mal rotllo amb el teu mànager, Mike Appel, ens van privar tres anys de poder-te sentir de nou. 

Vas retornar amb Darkness on the Edge Of Town (1978), un àlbum molt estimat per molts seguidors teus, i no és estrany amb aquest cant a la crua realitat de l’Amèrica profunda com és Badlands o himnes com Prove it All Night. En aquella època vam conèixer també la magnífica Because of the Night que vas compondre, a través de la consagrada musa Patti Smith, i la teva participació en els concerts «No Nukes», el 1979, al Madison Square Garden de Nova York (on vas estrenar la recent escrita The River) amb altres artistes de primer nivell conscienciats per causes socials, mediambientals i polítiques (com vas fer molts anys després, en la campanya demòcrata «Vote for Change») 

Ja entrant en matèria, especial per a mi, va suposar la teva següent aventura: The River (1980). Inicialment, havia de ser un elapé senzill, el 1979, amb títol del tema amb què obria The Ties that Bind, amb 3 temes desconeguts fins al 2016, però vas reconèixer que et mancava una unitat, i que no la vas trobar fins que vas escriure la peça The River, a partir del concepte de la qual vas continuar cercant, fins a confegir un doble àlbum amb què ja vas començar realment a impactar fora d’Amèrica (a banda d’aconseguir a dintre el teu primer número 1), comptant amb senzills tan aclaparadors com les animades Hungry Heart i Sherry Darling o la magistral reflexió social que vas exposar a la cançó titular del disc, que vas ser coproduït amb el teu guitarrista Van Zandt, i també amb Jon Landau, el mateix que el 1974 profetitzar que va veure el futur del Rock and Roll, per tot seguit dir que eres tu. En el meu modest parer, aquesta obra, treballada durant 18 mesos als novaiorquesos estudis Power Station, és un manual d’obligada referència per introduir-se al Rock Nord-Americà, contundent al màxim, vitalista i energitzant, sense fissures (no m’estranya, vas triar els vint temes d’entre prop d'una cinquantena), i amb mitjos temps i balades imprescindibles i ben cohesionades, enregistrades les peces com si haguessin de sonar en directe, amb una E Street Band al màxim nivell de cohesió fins aleshores vist, i on conviuen per primer cop en una obra teva la rebel·lia idealista de la joventut amb la crua realitat de la vida adulta, un concepte de paradoxa que volies reflectir en el disc. 

Cartell del primer concert a Barcelona

Per iniciar el repàs específic a aquest doble àlbum (tan imprescindible com els dos anteriors) ens trobem amb la desimbolta The Ties that Bind, amb Weinberg marcant la pauta i amb una tornada tan característica de les teves, i el saxo de Clemons que acudeix ràpid després del pont, resultant impecable, en el seu conjunt. Continua el bon ritme amb la presa, sembla que en fals directe, de Sherry Darling, festiva i fronterera celebració, que esdevingué segon senzill, ja el 1981, i en què tota la banda es llueix, especialment Bittan al teclat, Federici amb l'orgue i Clemons amb el fade de saxo que acomiada el tema. No s'atura el ritme amb la ja contundent des de l'inici Jackson Cage sobre un protagonista arquetípic, i a on t'estrenes amb un solo d'harmònica. I imparable, continuava la banda, pujant el ritme encara a Two Hearts (que ja te n'adones, a l'inici de la vida adulta, que són millor que un de sol). Són uns quants, els temes d'aquest tipus que llueixen a l'àlbum, unes peces que jo anomenaria Rock Industrial, treballat com en una factoria, amb la contundència d’una piconadora. Anorreat vaig quedar, amb aquests quatre primers temes i ja s'imposava un respir, que va venir amb l'emotiva Independence Day, que clou magnament la primera cara, i on l'endolcidor so de la flauta a l'inici i el final, bressola una difícil declaració d'emancipació familiar. 

La cara B obre amb el memorable senzill que vas treure per presentar l'àlbum, l'energètic Hungry Heart, que per sempre associaré a la dringadissa del piano de Bittan, les incansables baquetes de Weinberg i el solo d'orgue de Federici, tot acompanyat de la teva pletòrica veu. Segueix a aquest tema un dels meus favorits de l'àlbum, si és que puc destacar algun sobre la resta, i és que el complet Out in the Street contempla la banda ensamblada en pur estat de gràcia i amb l'èpica que fan d'aquests temes de rock urbà ser recordats per mot de temps que passi. Segueixes en ratxa amb el següent tema, Crush on You, on trobo reminiscències stonianes (on es llueix, amb permís de la teva, la guitarra Van Zandt) en l'atmosfera i la interpretació, i no diguem de l'eco que trobo del més frenètic i divertit Chuck Berry en el següent You Can Look (But You Better Not Touch). El ritme ja torna a minvar amb l'entranyable (i de regust fronterer, també) I Wanna Merry You, ferm desig de compromís acompanyat amb dolcesa pel saxo de Clemons i la teva trencada veu. I com a fermall de luxe d'aquesta cara, l'atemporal The River, on fas de veritable storyteller d'una generació que veié frustrat el somni americà, amb el rerefons dels efectes de la crisi del sector construcció en la classe obrera americana de finals dels 70. Memorable metàfora del riu com a prosperitat: «A baix, al riu en què ens vam capbussar, a baix, malgrat que el riu ara resta assecat». Un autèntic clàssic contemporani que encara em fa estremir, quan l'escolto en la interpretació inclosa en el recopilatori Live 1975-1985 (1986).

El segon disc de l'àlbum obre amb l’emotiva Point Blank, una cançó onírica plena de desassossec, amb la teva emotiva veu ben acompanyada pel piano de Bittan i l'òrgan de Federici. Però ben aviat deixes les narracions colpidores per tornar a temàtiques més mundanes i accessibles, com les que exposa Cadillach Ranch, desenfadada, genuïna i típica cançó rock que no podria mancar en qualsevol dinar de barbacoa o festival de rodeo. I ja posats, continues amb una declaració de principis que ja voldria qualsevol artista de per aquí: I'm a Rocker, contundent i impecable lliçó de Rock and Roll marcada per l'endiablat ritme que imposa la bateria de Weinberg i la guitarra vandzantiana que sobresurt en tots els temes trepidants. Toca seguidament abaixar les revolucions, a través del mig temps que ofereixes a Fade Away que et serveix de safata per brindar-nos un nou relat sobre somnis trencats de parella, i en què fas lluir un cop més Federici amb el seu solo d'orgue. El setlist de la tercera cara finalitza amb Stolen Car, el tema més tranquil i introspectiu de l'àlbum, ideal per sentir de matinada, amb el qual ens retrotraus als mateixos referents cinematogràfics de Badlands, (per dir-ho més clar, Terrence Malick), i on retornes al teu conegut univers particular: fugida en cotxe, perifèria, insatisfacció, foscúria, elecció... 

I per iniciar la ja darrera cara, el conegut One, Two, Three, Four... i som-hi!, novament aquell rock industrial ja esmentat, en aquesta peça titulada Ramrod, que compta, amb tots els cànons típics i tòpics de la E Street Band, i que acostumaves a facturar en poques preses d’estudi. El següent tema, un vibrant mig temps sobre confrontació moral a l’hora de fer-se adult, The Price You Pay, s'acomoda molt bé en el darrer tram del doble àlbum (i en la nostra memòria), i en el qual el piano de Bittan combina molt bé amb la teva harmònica. El penúltim tema de l'àlbum és la desconsolada slow song -no goso dir-li balada- Drive All Night, en la qual gemegues de desesperació per la pèrdua de la teva xicota, però la veritat és que els 8 minuts i mig se’m fan curts, encisat per la inflexible cadència en tot el tema, només trencada pel contrapunt que posa Clemens amb el seu destacat solo de saxo (tot i no arribar a l'èpica de Jungleland), i tema que és difícil trobar-te’l interpretar en directe, enmig del frenesí dels teus concerts. Per cloure ja aquesta destacada obra, tries un mig temps, Wreck On the Highway, on a través del record d'un accident a la carretera, introdueixes al protagonista de la cançó en el concepte de la mortalitat, prèviament no abordat en la teva carrera. 

Springsteen & Clemons. Palau d'Esports Montjuïc. Abril 1981

Punt final, doncs, a una treballada síntesi del bo i millor que el Rock Americà podia expressar el 1980 i fou a través teu, amb aquesta obra que vas fer servir d’altaveu, i que penso que ha sabut mantenir la seva essència i qualitat en el decurs de quatre dècades, un autèntic llegat que ens vas deixar, i que contribuir a consolidar-te com a llegenda viva de la música popular que has esdevingut. 

Deia abans que l’àlbum era especial per a mi, perquè jo vaig conèixer la teva música en aquella època, essent un marrec de 15 anys, passerell i una mica babau, però que sàpigues que vaig lluitar aferrissadament per tu fins al punt de fer guanyar el teu senzill The River en una molt igualada votació radiofònica d'una emissora d’FM de Sabadell -Antena de Catalunya, penso que es deia (Yes, Bruce, a local station) a on radiaven Maria del Mar Bonet al costat de Deep Purple o Joy Division- davant d'un altre finalista, Sergio Makaroff i el seu Explorador Celeste (anys després el vaig valorar en la seva justa mesura), ja que m’il·lusionava que poguessis guanyar una votació, quan encara no tothom et coneixia (molta gent realment et va descobrir quatre anys després, amb Born in the U.S.A), i ho vaig aconseguir, he, he. 

I va ser aquell convuls any 1981 el de la teva primera visita a Barcelona, de la mà de Gay and Co.al Palau d’Esports del carrer Lleida aquell 21 d’abril de 1981 (Loquillo et va dedicar una cançó en commemoració), en què, tot i l'impressionant repertori que vas despatxar en tres hores per al personal que vingué des de diferents ciutats (les cròniques sobre aquella nit van ser memorables), no vas emplenar, reunint només 6.000 persones, d'entre les quals jo no hi era... Jo (parafrasejant Serrat) «Com us ho podré dir... jo me'n pendeixo encara» (paraules de tristor, i sí, també tenia 15 anys....) La qüestió és que el no emplenar no et va fer gens de gràcia, i ens vas tenir en quarantena fins al 1988, quan vas retornar per l’Amnesty International Tour i després vas aplegar més de 80.000 ànimes al Camp Nou, Has anat retornant diverses vegades, esdevenint-ne, finalment, devot, i aquí vas enregistrar un dels teus nombrosíssims dvd’s en directe, concretament el 2002 Live in Barcelona. 

Tan content, doncs, que estava jo amb la teva música, per aquelles dates (va ser el teu primer àlbum a pujar al número 1 de les llistes) i em vaig quedar sobtadament estupefacte amb el següent disc que vas facturar, Nebraska (1982), ja que no em vaig adonar aleshores del vendaval social que havies albirat amb el tema The River però aquesta ja és història objecte d’un altre estudi o rememoració. 

Capsa commemorativa 35è anniversari de The River

Afegir, per anar acabant, que el 1998 vas fer treure un tresoret anomenat Tracks , capsa amb 4 discos, que incloïa cançons inèdites teves dels 70's als 90's, i en concret d'aquella època riverenca, peces com I Wanna Be With You o Be True (cara B de Sherry Darling), una passada, tot plegat. I fa cinc anys, ho vas tornar a fer amb una capsa commemorativa del 35è aniversari de l’àlbum, The Ties That Bind; The River Collection (uf, més de cent euros, difícils d'abaixar), contenint 52 temes en 4 cd’s (el doble álbum original, l’àlbum senzill que volies treure el 1979 i 22 outtakes i inèdits de l’època) a banda d’incloure un documental sobre l’obra i en dos dvd’s més un dels millors concerts d’aquella gira –i que inclou, afortunadament, Drive All Night- més assaigs, i un llibre amb profús material fotogràfic. Per celebrar aquest esdeveniment, vas tornar aquí amb la teva banda per interpretar l’àlbum gairebé sencer (una altra moda, aquesta, molt emprada i socorreguda els darrers anys, de repassar íntegrament discos emblemàtics i que no m’acaba de fer gaire el pes). 

No em resta sinó agrair-te la franquesa, la humilitat i el compromís amb què, abans i després de The River has desenvolupat la teva trajectòria. De debò espero i desitjo que puguis continuar gaudint de la mateixa durant molt temps, juntament amb tota la gent que, com jo, i des de tants anys (d’aquí la fraternitat amb què te tracto) et segueix. Rep, doncs, Bruce, amb estima i consideració, aquesta especial lletra per a tu, aquest «riu» de reconeixement. 

Sincerament teu, 

Xavi G.