Raw Power

Raw Power (CBS 1973)
Iggy and the Stooges

Una de les raons per les quals vaig decidir engegar aquest blog va ser per poder escriure un dia sobre discos com Raw Power. No, no és que sigui el meu disc favorit, ni tampoc el considero «el millor disc dels setanta» tal com el va rebre entusiasmat el crític musical Dave Marsh. Simplement és que hi ha discos que t’han acompanyat tota la vida i arribats a aquest punt, a diferència d’altres que queden arxivats físicament i mentalment com un bon record al qual sempre pots tornar, sospito que aquest s’hi quedarà ja de manera permanent. Podria, o almenys així ho espero, escriure amb el mateix entusiasme de Raw Power avui com fa vint anys, com, si encara sóc aquí, dintre de dues dècades. Per què? Doncs per la raó més bàsica. Cada cop que l’agulla cau sobre els solcs del meu castigat vinil, continuo estremint-me, experimentant la mateixa pujada d’adrenalina, assaborint la mateixa sensació de goig com la primera vegada. Així de simple, així de màgic.

No té més secret, només són gustos personals, no cerqueu res més. Actualment i des de fa uns anys, Raw Power ha assolit popularitat i reconeixement -inclús fa poc va tenir una edició deluxe i tot- i és citat per estrelles del rock i altres venedors de discos com la quintaessencia de l’autenticitat, el far que il·lumina inspiracions i totes aquestes coses. No era així quan jo el vaig conèixer a finals dels vuitanta. Llavors era un artefacte verinós, objecte de culte -creixent, això sí- que podies trobar en les cubetes de saldos de vinils. Recordo una entrevista d’Iggy Pop a principis dels noranta en què deia que tot just començava a cobrar del material que havia gravat amb els Stooges, segurament a partir de la reactivació de les vendes.

El pròleg de la història de Raw Power arrenca tot just després de l’epíleg de la primera dissolució dels Stooges com a banda. Com vaig escriure (fa dos anys, ja!) a la ressenya de Funhouse (1970), The Stooges després de portar al món dos discos que avui dia són considerats pedra angular d’una forma d’entendre el rock and roll -primari, visceral, perillós- però completament ignorats i incompresos en el seu temps, fan fallida. Com la furgoneta que estimben contra un pont pel camí d’un dels darrers concerts, són una banda fora de control, sense contracte discogràfic, sense mànager que els busqui concerts per sobreviure, sense futur. L’heroïna i el pes del fracàs fan la resta, i Iggy abandona deixant penjats els altres. Mesos després entra en escena un personatge clau en aquesta història: David Bowie. El músic britànic va en camí ascendent cap a l’estrellat i, sempre un pas per davant dels seus contemporanis, es declara fan de bandes que a Europa no coneix ningú com The Velvet Underground o The Stooges. Iggy Pop és presentat a Bowie i aquest immediatament l’acull sota el seu protectorat, és a dir l’entramat que el representa -l’empresa MainMan- i mou els fils perquè Iggy -només ell- signi un contracte discogràfic amb la poderosa CBS.

Londres 1972, sessions Raw Power. Williamson, Iggy, Scott i Ron Asheton

D’aquesta manera l’astut -i fill de puta- Iggy planeja rellançar la seva carrera des del Regne Unit a on es traslladarà per a la gravació del nou àlbum. Bowie produirà el disc i el seu nom als crèdits sens dubte serà una bona empenta comercial. Iggy ignora els seus antics col·legues, els germans Asheton («Hey, Ron, tinc un contracte amb Columbia i me’n vaig a Anglaterra amb James» li diu com qui no vol la cosa en el decurs d’una festa) i només contacta amb James Williamson, incorporat al final de l’anterior etapa dels Stooges com a segon guitarrista i ara convertit en el soci amb qui comparteix noves inquietuds musicals i velles addicions.

Pop i Williamson arriben a Londres l’estiu de 1972 amb allotjament i estudi de gravació a disposar. Són ara els protegits de Bowie i res no hi falta. Ells ho saben i es mantenen sobris i allunyats de les hipodèrmiques. I tenen un munt de cançons que han anat escrivint en els darrers mesos. Cal un bateria i un baixista i durant unes setmanes proven diferents músics britànics sense que cap d’ells els hi faci el pes. És Williamson qui suggereix que el que necessiten es troba a Detroit. Una trucada transoceànica i Ron i Scott Asheton s’empassen l’orgull i volen cap a Londres per incorporar-se als assajos. D’aquesta manera, el guitarrista que ens va volar el cap a The Stooges (1969) i Fun House (1970), el creador de riffs immortals i cançons com I Wanna Be Your Dog, No Fun, Down on the Street, Loose o TV Eye, Ron Asheton, és relegat al baix en qualitat de subaltern i sense possibilitat d’escriure cap tema ni cobrar drets d’autor. És la llei de la jungla, els jocs de poder dintre d’una banda i la cara fosca del negoci i de la indústria musical.

Si la pregunta és, està Raw Power a l’alçada del seu predecessor, tenint en compte que el guitarrista i coautor de les noves cançons és un altre?, la resposta és rotundament sí. Personalment sóc incapaç de decidir-me entre Funhouse i el nou disc que es publicarà acreditat a Iggy and the Stooges, però no falten les opinions que situen Raw Power per sobre de tot allò que els Stooges havien gravat anteriorment. L’esperit punk de Detroit plana una altra vegada, aquest cop als estudis Trident de Londres. Iggy està disposat a retornar-li al món tota la merda que s’ha hagut d’empassar, tota la indiferència quan no obertament el rebuig que ha rebut, i les seves lletres escupen odi, rancúnia, misogínia, sexe malsà, violència, manipulació i totes les baixes passions imaginables. Williamson, potser conscient que el llistó de Ron Asheton estava molt alt, respon executant riffs immisericordes, puntejos que surten en tromba pels altaveus i ritmes granítics. Els quatre músics enregistren almenys una quinzena de cançons, algunes de les quals són descartades pels responsables de CBS i de MainMan, perquè les troben «massa violentes» (estan a disposició dels fans des de sempre en el món pirata, entre elles material de puresa 100% Stooge com I Got a Right o Gimme Some Skin). En qualsevol cas, les vuit cançons que finalment entren al disc constitueixen el vademècum al qual acudiran les futures generacions de músics a la recerca de la recepta del rock no domesticable, de la capça dels trons, de la poció màgica, del sant grial del rock and roll que olora la sang.

Únic concert a Londres. 
King's Cross Cinema. Juliol 1972

«Sóc un guepard que camina pel carrer amb el cor ple de napalm, sóc aquell oblidat pel món, aquell que busca per a destruir» amenaça Iggy, descrivint-se com una bomba de rellotgeria a l’immortal Search and Destroy. Quantes versions, quantes bandes s’han agenollat davant aquest tòtem? Amb els tres minuts i escaig que dura el tema Iggy and the Stooges tenen prou per esvair possibles dubtes sobre allò que podia oferir una banda morta i enterrada dos anys enrere. El mateix lapse de temps que necessita Williamson per deixar clar que ara ell és el nou killer de la guitarra Stooge. Search and Destroy és el cop d’autoritat de la nova versió dels Stooges, un prepara’t pel que et caurà a sobre, encara que el següent tema Gimme Danger - una resposta al Gimme Shelter dels Stones?- tot i l’aura malèfica de la seva lletra sigui el més “tranquil» del disc. «La teva bonica cara se’n va a l’infern» canta un venjatiu Iggy sobre una relació que no va funcionar, a Your Pretty Face is Going to Hell. La banda sona com un tren pendent avall i sense frens, fins al punt que de vegades sembla que descarrilaran, tal és la intensitat. Riffs per a les antologies del rock and roll a Penetration -on Iggy toca un teclat anomenat celesta, que contrasta amb la cruesa de la guitarra de Williamson- i a Shake Appeal amb un ritme que aixecaria un mort. Williamson continua sense treva, solos breus i explosius i contundència rítmica; la mostra, Raw Power, primer tema de la cara B, un altre himne immortal, un ritme tribal, un riff troglodític sobre el qual Iggy encara no sé si descriu el malson de la síndrome d’abstinència o lloa les virtuts del rock and roll com a motor vital.

Com a Funhouse, a Raw Power també hi té cabuda el blues. I aquí és on més es nota la diferència entre els dos guitarristes. A Dirt, el wah wah de la guitarra d’Asheton conferia al tema un to atmosfèric -de sofre- i viscós, com un rèptil que s’arrossega lentament. A I Need Somebody, Williamson no està per hòsties, so sec i esmolat, riffs i acords tallats en pedra que s’acomoden de primera a la veu luxuriosa d’Iggy. Eficàcia i contundència. Força bruta. I pel final deixen Death Trip amb Williamson barrinant-te els timpans, primer amb un altre riff piconador clàssic, després amb puntejos estridents; enmig, Iggy demanant a la seva parella que li faci de tot, que després serà el seu torn, sexe i violència explícit. Poc després Iggy declararia que a Death Trip «canto sobre la maledicció que ha caigut sobre aquest disc. Sé que està maleït. Sé que ningú el promocionarà. Sé que ningú el posarà a la ràdio. Sé que a molts no els hi agradarà. Però penso que aquesta és la millor música que puc fer i continuaré endavant. D’això va Death Trip».

Potser era una premonició, però el cas és que Iggy estava tan orgullós de Raw Power que quan fa acabar la gravació a Londres i va tornar cap a Amèrica, dormia amb les cintes. Quedava (l’últim?) capítol del procés d’enregistrament de Raw Power, el compromís que seria David Bowie qui s’encarregaria de la mescla final del disc, un ham de potencial comercialitat en el qual en principi tothom havia de sortir beneficiat. Amb mesos de retard i després de resoldre diferents problemes, la mescla es fa a finals d’octubre de 1972 en un estudi de Los Angeles en només tres hores i mitja.

Iggy i Williamson. Raw Power Tour 1973-1974

Som molts els que hem crescut odiant a David Bowie pel que va fer amb Raw Power. Durant anys l’opinió generalitzada -inclosos Iggy, Williamson i els germans Asheton- és que va arruïnar el disc, que la va cagar ben cagada amb la seva mescla i que va ser un error immens deixar que hi poses les mans a sobre. Si algú escolta Raw Power per primera vegada -afortunat!- ben segur que notarà alguna cosa estranya. Bowie apuja i abaixa els controls, n’hi ha canvis sobtats de volum, de vegades la guitarra està en primer pla, altres és al fons, el baix i la bateria passen molt de temps enterrats a la mescla, gairebé inaudibles (l’enèsima putada als Asheton)... Amb els anys i gràcies a edicions més o menys tolerades en l’àmbit pirata han anat sortint a la llum les mescles originals d’Iggy i posteriorment a finals dels noranta, quan Sony -actual propietària del màster, en comprar CBS- va oferir a Iggy la possibilitat de remesclar-lo de nou a partir de les cintes originals miraculosament recuperades i preservades en un estudi de Londres. I sabeu què? Que no n’hi ha per tant. La diferència de les mescles de Bowie amb les originals d’Iggy és a parer meu poc significativa. Uns cors esborrats aquí i allà, una mica més de prominència de la secció rítmica -no gaire tampoc- i poca cosa més. Pel que fa a la «nova» mescla d’Iggy, la dels noranta, dono la paraula al desaparegut Ron Asheton: «L’únic que ha aconseguit és que ara hi hagi molta més gent a qui li agrada la mescla de Bowie. Ho juro per Déu». I una altra cosa, aquesta definitiva: agradi o no Raw Power no existiria, no s’haguera enregistrat mai si no haguera estat per la providencial aparició de David Bowie.

Publicat a principis de 1973, Raw Power va obtenir crítiques entusiastes als mitjans més especialitzats tant al Regne Unit com als EUA i les vendes inicials, prometedores, invitaven a un moderat optimisme. Però CBS aviat es va desentendre de l’àlbum i de la promoció adduint escàs potencial comercial, fent bones les premonicions d’Iggy. La banda des que havia tornat Amèrica havia caigut un altre cop -tret de Ron Asheton, veritablement el personatge tràgic de tota aquesta epopeia- en els vells mals hàbits, tornaven a ser incontrolables i MainMan, l’agència que els representava, els va despatxar sense contemplacions. Una altra vegada els Stooges quedaven a la intempèrie, sense contracte discogràfic i sense mànager. Només els quedava la carretera per sobreviure com a banda. Encara queda un altre capítol per escriure sobre els Stooges, un grand finale, i encara que no prometo res, tractant-se d’una de les meves bandes preferides, potser hi torno algun dia per explicar-lo. Mentrestant, que la força (bruta) us acompanyi.

Bifurca