Behind the Music

Behind the Music (Telegram Records 2001)

The Soundtrack Of Our Lives

L’etiqueta del dia. Preparats? Som-hi: Rock Escandinau. Una manera ràpida de referir-se a l’allau de bandes dels països del nord d’Europa que entre finals dels noranta del segle passat i la primera dècada d’aquest aconseguiren sortir del seu àmbit per expandir-se per Europa, alguns fins i tot arribant a Amèrica. Vaja, una mica com els vikings uns quants segles enrera (disculpeu-me, no m’hi he pogut estar).

Sense ànim de ser exhaustiu, aquí van uns quants noms: Hellacopters, Gluecifer, Backyard Babies, Turbonegro, Flaming Sideburns… bandes noruegues, sueques i fineses, facturadores de rock dur i punk altament vitaminat, i que per ser justos no sortien del no- res. La fèrtil escena local d’aquells països ja donava els seus fruits des de feia uns quants anys (i no, no parlo d’ABBA, aquests no compten, tot i que no sentireu de mi una mala paraula d’una gent que feia cançons com Waterloo, Gimme! Gimme! Gimme! (A Man After Midnight) o Voulez-Vous. Trieu les vostres!). No, parlo de gent com The Nomads i Union Carbide Productions, sorgits en la dècada dels vuitanta i, que tot i que musicalment parlant passaven no una, sinó les dues mans per la cara a la majoria bandes consagrades del mercat anglosaxó de l’època, amb prou feines foren coneguts més enllà de les terres del fred.

Precisament de les cendres d’una d’aquestes bandes seminals, Union Carbide Productions -el cantant Torbjörn "Ebbot" Lundberg i els guitarristes Björn Olsson i Ian Person- neix la banda de la qual us en parlaré avui, The Soundtrack of our Lives i en concret del seu tercer disc Behind The Music. Feia conya al principi parlant de l’etiqueta rock escandinau i la seva recepta hard rockera, so inapel·lable de guitarres i bateria. Doncs no.The Soundtrack of our Lives s’aparta d’aquesta fórmula, la seva proposta és una altra. I és encisadora.

Si algú que està llegint això no li agrada la psicodèlia dels anys seixanta potser li diria que no continués amb l’entrada d’avui. O si, perquè la música que s’escolta a Behind the Music és massa transcendent, té prou matisos per a despatxar-la amb un parell de tòpics suats. Alguns quan escoltin aquest àlbum, pensaran que TSOOL -abrevio a partir d’ara perquè, collons, quin nom més llarg- són una banda retro. Potser sí, jo prefereixo pensar que no copien el passat, més aviat el celebren. I de quina manera!

Obriu-vos d’orelles i prepareu-vos pel viatge astral d’una hora aproximada de Behind the Music. Trobareu el gust per les cançons ben fetes, artesanalment elaborades -orfebreria he llegit moltes vegades referint-se a la música de TSOOL-. Cançons on sentireu instruments tan típics d’aquella dècada màgica per a la música popular com el dulcimer, el sitar, la flauta o el mellotron. No us penseu que sonen recarregades o barroques, al contrari, tal com jo ho veig les cançons són tan bones que no necessiten més instrumentació que la que aquests músics troben adient per a cada tema. 

Foto promocional de TSOOL, era Behind the Music

Amb aquestes premisses hom pot pensar que a Behind the Music no n’hi ha guitarres que apugin la intensitat i facin aflorar el nervi. Error. I us n’adonareu quan escolteu les dues primeres cançons del disc, que ja em jugo ara el que vulgueu que us atraparan. La dupla Infra Riot i Sister Surround sonen com si TSOOL volguessin deixar clar a l’oient que estem davant d’un grup de rock, progressiu, psicodèlic si voleu, però un grup que no s’ha oblidat de les guitarres, ni de bon tros. Comencen forts, del millor de l’àlbum, a més. És a partir d’aquí que TSOOL s’endinsen sense complexos en territoris sonors ja explorats en el passat, i de cap de les maneres ho dic de manera pejorativa. Sempre aportant un plus d’originalitat, de personalitat pròpia a una música que ja ens pertany a tots, que és un patrimoni compartit per aquells que hem crescut escoltant la bona música de dècades que, per llei de vida, cada cop ens són més llunyanes. 

«The Lunatic is on the Grass» sembla que està punt de cantar Lundberg després dels primers acords de Someone Else’s Mind. Sí amics, els ecos de Brain Damage, penúltima cançó del mític The Dark Side of The Moon (1973) de Pink Floyd ressonen amb força en aquesta peça de marcada influència floydiana. Com ho és Mind the Gap, no em direu que aquesta guitarra que sona cap a mitjan tema no sembla la de David Gilmour. O la glacial Into the Next Sun, la peça amb què conclou el disc, que encaixaria a àlbums com Atom Heart Mother (1970) o Meedle (1971). Reminiscències dels Rolling Stones de Brian Jones, aquell que buscava nous camins amb instruments exòtics i que va contribuir a èxits com Lady Jane o Paint It Black, tenen aquí el seu mirall a cançons com la melancòlica Ten Years Ahead. Broken Imaginary Time continua en l’ona psicodèlica només que ara amb una melodia dels Beatles més lisèrgics de Sgt. Pepper’s Lonely Hearts club Band (1967). 

I podria seguir i citar noms com els Doors o els Byrds i tants altres per establir paral·lelismes i comparacions amb les cançons d’aquest Behind the Music, però crec que ja us he donat una idea de per on van els trets d’aquest disc. Ara escolteu la joia més lluent del disc, la captivadora Nevermore, oblideu-vos d’influències i reminiscències i gaudiu d’allò que és música amb majúscules. Balleu amb el funk de Independent Luxury, amb el ritme de 21st Century Rip Off, i el sabor setantes de les guitarres a Keep the Line Movin’. Descobriu melodies tan perfectes com la de Still Aging. Poseu la ment en blanc amb les etèries Tonight i In Your Veins. Poques bandes n’hi ha com aquesta, que hi hagin viatjat al passat i a més de recrear-lo siguin capaços de tornar amb coses noves aquí i allà, detalls que engrandeixen el concepte artístic de TSOOL. Behind the Music és segurament el punt culminant de la seva discografia, farcida de treballs excel·lents, però que mai han pogut superar l’excel·lència d’aquest àlbum. Parlo, és clar, de qualitat musical perquè més enllà de la nominació a un Grammy l’any 2002 per Behind the Music, el reconeixement comercial d’aquesta banda fora del seu país natal, Suècia, ha estat com les temperatures locals, sota zero. TSOOL, ja no existeixen, van donar per finalitzada la seva carrera l’any 2012, però els seus discos romanen. Potser les futures generacions els faran la justícia que mereixen. Aquí queda aquesta modesta contribució.

Bifurca