Made in Japan

Made in Japan (Purple Records 1972)

Deep Purple

Que aixequi la mà qui no tingui aquest disc a casa, o almenys qui no n’hagi sentit a parlar mai. Ah, que sou molt joves, d’acord, això té remei, aquí estic jo per il·luminar-vos. Ah, que «és que a mi no m’agrada el heavy metal». Deixeu-vos de bajanades. D’acord que per a la premsa generalista i les opinions de barra de bar Made in Japan és una mena de bíblia, la taula dels manaments esculpits en pedra del gènere, però això és un blog seriós i vosaltres uns lectors amb criteri. No permeteu mai que els prejudicis uns privin d’endinsar-vos en terrenys musicals desconeguts. Potser us esteu perdent quelcom realment fascinant.

Vist amb la perspectiva del temps, dels tres grans noms sorgits a finals dels anys seixanta als quals se’ls adjudica la paternitat del rock dur o heavy metal (amb totes les precaucions del món a l’hora d’utilitzar aital etiqueta), jo diria que els Deep Purple són els que avui dia surten més malparats. Led Zeppelin gaudeixen d’una vigència i una influència, al meu entendre, comparable a la dels Beatles i els Rolling Stones. Black Sabbath després d’unes dècades de menysteniment, ha passat a ser una influència bàsica i reivindicada per una legió de noves -i no tan noves- bandes que van des del grunge a les diferents orientacions del metal des dels noranta cap endavant. Si fins i tot la seva ciutat natal, Birmingham ha inaugurat un pont amb el seu nom, El Black Sabbath Bridge! I Deep Purple? Jo diria que han seguit el procés invers als Sabbath. De ser una entitat totèmica durant els anys setanta i vuitanta del segle anterior, avui dia sembla que ningú no reivindica el seu immens llegat, ningú parla d’ells, no són citats en cap entrevista dels grups punters del rock actual i tot i que el seu catàleg clàssic es reedita constantment amb noves i luxoses edicions, crec que han caigut en l’oblit en l’imaginari rocker actual. O almenys aquesta és la meva impressió.

De totes maneres, això és com la llei del pèndol i estic convençut que en algun moment Deep Purple tornarà a generar rius de tinta... bé podcasts, descàrregues, vlogs (sí amb v) i altres viralitats de l’època en què vivim i viurem. Per què? Doncs perquè entre altres coses, Made in Japan és EL disc en directe. I mentre quedi algú en aquest planeta que vibri amb els cinc segons que dura la nota sostinguda de la guitarra de Blackmore que anticipa l’esclat de Highway Star, Made in Japan seguirà sent la referència del rock'n'roll tocat en directe, sense trampa ni cartó, ni trucs d’estudi que valguin. Pura intensitat capturada en un instant que ja és etern.

Us en faríeu creus de la quantitat de retocs que tenen els discos en directe d’artistes consagrats. Rolling Stones, Queen, Led Zeppelin, Doors, Who... tots han treballat gravacions en directe a l’estudi, afegint, esborrant, substituint notes o veus que no troben adients, agafant parts de la mateixa cançó de diferents concerts i ajuntant-les, cançons frankenstein que dic jo, quan la introducció és d’un show a Nova York, el solo és de Detroit, la primera estrofa de Barcelona i els aplaudiments del públic són enllaunats a l’estudi per posar un exemple. Made in Japan no. El que escoltem és tal com va ser, és el que van poder escoltar els milers de fans que van omplir els recintes de Tòquio i Osaka aquelles tres nits. Ni un puto overdub d’estudi. No, els Deep Purple d’aquella època tenien una altra filosofia, en paraules de Gillan «no pots avergonyir-te d’allò que ofereixes en un escenari». Penseu que els va importar que a la mare de tots els riffs, Smoke on the Water, Blackmore posés el dit on no tocava? Escolteu la introducció, Ritchie la caga i aprofita per reconduir-ho màgicament, mentre els educats japonesos acompanyen picant de mans. Podien haver escollit la versió d’alguna de les dues altres nits de la gira -on tampoc toca el riff com a la versió d’estudi-, o fer un retalla i pega, però no, ho van deixar estar així, i prefereixo això mil vegades. De fet el riff erroni i la manera com juga amb la guitarra per retornar a l'original afegeix un plus d’autenticitat i pel que a mi respecta forma part indestriable de la cançó.

Made in Japan fou enregistrat durant dues nits a Osaka i una a Tòquio

Ara, no us equivoqueu, tret d’aquesta anècdota Made in Japan és un disc que frega la perfecció. La banda és una Killing Machine, engreixada perfectament, compacta. Ritchie Blackmore encara que només haguera enregistrat aquest disc ja hauria creat escola en la qual s’emmirallen milers de guitarristes. Prodigi de velocitat, sentiment i versatilitat, els seus duels amb Jon Lord a les tecles són èpics. La rivalitat que existia entre ells no feia més que obligar-los a superar-se. Podria reproduir mentalment nota per nota els dos solos de Highway Star (això us ajudarà a fer-vos una idea de com he desgastat el vinil, un dels primers que vaig tenir), el primer de Lord, que sembla que li diu «supera això», i Blackmore treu fum de la Stratocaster, en un solo ple de fúria, velocitat i vibrato. Com al final de Smoke on the Water, el diàleg que estableixen copiant-se nota per nota fins que Paice diu prou i remata amb la bateria un final que es resistia a arribar.

Si alguna cosa necessitava Deep Purple per virar del pop rock psicodèlic de la primera formació al rock dur, a banda de la determinació del nucli Blackmore-Lord-Paice, era l’entrada d’un vocalista com Ian Gillan. Amb ell i amb el baixista Roger Glover, la banda enregistra els àlbums determinants de discografia púrpura. A Made in Japan Gillan està immens, pletòric, al cim del seu potencial vocal. Massa fins i tot; i no ho dic perquè tingui res a objectar, ans al contrari, però li passa a molts vocalistes que quan són joves no se saben dosificar (mireu Robert Plant quan tenia vint anys el seu registre era estratosfèric), i no es guarden res, ho donen tot a cada concert i això acaba passant factura. Si a més tenim en compte les gires inacabables atapeïdes de concerts i que no són especialment curosos amb els bons hàbits, fumen, beuen... acaben castigant-se la veu fins a un punt que al cap d’uns anys es converteixen en una ombra del que eren. D’acord, però estem parlant del Ian Gillan del 1972 i marededéu senyor quina manera de rugir, déu-n’hi-do quins aguts a Child in Time. Per cert i parlant de Child in Time, existeix la llegenda urbana segons la qual algú es va engegar un tret durant la cançó. Efectivament durant el passatge líric que precedeix la segona tanda d’udols se sent nítidament una detonació. No, no és cap tret, ningú no se’n va suïcidar ni es va recollir tampoc cap cadàver de la grada un cop acabat el concert. Es tracta de l’orgue Hammond de Jon Lord, que no sé si per afegir drama a aquest tema antimilitarista o de manera involuntària produeix aquest so. Normal que corrin aquestes brames, Made in Japan és un disc que feia furor entre el jovent sempre disposat a exagerar aquesta mena d’històries truculentes en un temps en el qual tota la informació que teníem era la carpeta del disc amb quatre fotos i les dates en què havien estat registrades les cançons, i gràcies. Pels que estigueu decebuts, sempre tindreu la història, aquesta ben real, segons la qual uns mesos després durant la gira pels EUA un individu va disparar a l’escenari fent un forat a la paret de la mida «d’una llauna de cervesa” un pam més amunt del cap de Paice.

El gran Jon Lord castigant el seu Hammond

The Mule, és el peatge de l’època, els solos de bateria. Francament, els trobo avorrits i innecessaris, d’una banda perquè maten el ritme del concert, la gent acostuma a prendre-s’ho com el moment ideal per anar a pixar o al bar. I perquè realment no calen, els bons bateries es llueixen durant tot el concert. I això és exactament el que fa Paice, no cal fer més que escoltar tot l’àlbum per copsar quina màquina de precisió tenen els Deep Purple. Pegada, swing, subtilitat, imaginació, contundència… el millor que puc dir de The Mule és que, a diferència d’altres contemporanis seus, el tema és breu, “només” nou minuts.

Temps ara perquè els nois s’endinsin en territoris més “tradicionals”. El blues rock de Strange Kind of Woman, so i temàtica -ja sabeu, les dones que causen la perdició- típica del gènere i el protagonisme absolut que se’l reparteixen Blackmore i Gillan. El primer portant el tema més enllà de l’esquema blues -la de vocacions guitarreres que deu haver forjat aquest home- el segon fent el mateix, però amb la veu. Desafiant Blackmore nota per nota, com si fos el seu eco. Sé que per alguns, aquest diàleg veu-guitarra semblarà una mica passat de moda, però personalment, després de tants anys, continuo gaudint-lo. Qui ens havia de dir que amb una entrada tant trippy a càrrec del Hammond de Jon Lord, Lazy sonaria amb tant de swing. Una peça que té una base rhythm blues, però que estic segur que un dia que estiguessin relaxats a l’estudi, podrien canviar-li l’arranjament i es convertiria perfectament com un estàndard de jazz. Ja veieu, els abanderats del heavy metal sonant de vegades com una boogie band, amb harmònica de Gillan inclosa. Això és talent, amics, versatilitat d’uns músics segurs de si mateixos que no tenen por al risc damunt d’un escenari.

La cara quatre està ocupada íntegrament per Space Truckin’ o la particular odissea de l’espai púrpura, vint minuts de rock progressiu i psicodèlic -sí, potser per a algú es fan una mica llargs, però no és el meu cas- amb Jon Lord al comandament des del riff inicial que no té res a envejar als de Blackmore. És clar que aquest és reserva per a un final explosiu on me l’imagino fregant la guitarra contra els amplis o el terra, obsequiant els bocabadats japonesos amb una orgia de feedback i salvatgisme sonor. Podeu trobar en aquest fragment de concert filmat professionalment pocs mesos després de la gira japonesa, una mostra del que us estic parlant. També us desvelarà el misteri de la foto de la portada de Made in Japan on es veu Gillan tocant els bongos. Òbviament la foto està presa durant Space Truckin’.

Contraportada: Gran foto amb l'audiència gaudint-ho

Sabeu el que no m’agrada de Made in Japan? El que omet: els bisos. Dues dècades després quan van arribar les reedicions amb els temes extres de rigor, vam saber que després del repertori que figura a l'àlbum doble, havien tocat Black Night, Speed King i … Lucille de Little Richard! Llàstima, sobretot per aquesta darrera; incloure-la en un àlbum tan popular entre el jovent de la meva època a casa nostra, haguera estat una porta d’entrada a l’imprescindible món dels pioners del rock and roll i la seva influència en la música que ha vingut després i que tant ens agrada. La seva inclusió haguera estat una peça amb valor “educatiu” per a un bon grapat de heavys. No es pot tenir tot.

Made in Japan originalment estava pensat exclusivament pel mercat japonès i si hem de fer cas al que s’ha escrit, els membres de la banda, especialment Blackmore i Gillan tampoc no van mostrar gens d’interés en l’edició de l’àlbum. Es diu fins i tot que ni el van escoltar un cop estava preparat pel seu llançament. Per sort la Warner va prendre la iniciativa i l’àlbum fou editat en tot el món, essent un èxit fulgurant des del primer dia. Malauradament ni aquest triomf va impedir que la banda es trenqués pocs mesos després. Però si alguna cosa no ha pogut destruir els egos de Blackmore i companyia ha estat aquesta icona perdurable pels segles dels segles que és Made in Japan.

Bifurca