Nothing’s Shocking

Nothing’s Shocking (Warner Bros. 1988)

Jane’s Addiction

«Foren Jane’s Addiction i Pixies els que van obrir la porta del rock alternatiu dels noranta».

La frase és de Dave Grohl, qui fou bateria de Nirvana. Una opinió tan vàlida com la de qualsevol altre si voleu, però que té el valor afegit que és la d’algú que hi era allà.

Resulta irònic que un dels àlbums fonamentals sobre els que s’assentaria l’anomenat rock alternatiu -aquella revolució, o millor dit i vist amb el temps, canvi de paràmetres de la indústria discogràfica- fos editat en una multinacional com la Warner Bros. Alguna cosa hi devien veure en aquells quatre llunàtics que només tenien un àlbum homònim editat en un segell modest i que res tenien en comú amb la moda imperant de l’escena de Los Angeles de la segona meitat dels vuitanta. Un panorama dominat per les bandes de heavy metal amb estètica glam, les hair bands, en referència als crepats i les tones de laca que gastaven. No, Perry Farrell, una mena de gurú visionari, i els seus joves acompanyants -que no s’entengui això com secundaris, ni de bon tros- no pertanyien a aquest món; ells es movien en un altre ambient, en un altre circuit de clubs, duien rastes, pírcings, bermudes, pameles i roba (poca) estrafolària. I mostraven una actitud desinhibida i provocadora amb el sexe, que els valgué la censura de l’omnipotent MTV i la condemna dels lobbys conservadors com el PRMC una entitat presidida per Tipper Gore, dona d’Al, vicepresident dels EUA amb el partit democràta, (quines coses) creada per a alarmar els pares de la perversa influència del rock sobre el jovent.

Que Jane’s Adicction es valgué d’aquesta actitud provocadora i de la posterior censura de la impactant portada de Nothing’s Shocking (una escultura del mateix Farrell de dues siameses despullades amb el cap en flames) és indubtable. De la mateixa manera que la censura del clip de Mountain Song -cossos nus i els músics donant-se la llengua entre ells suposo que era més d’allò que podia suportar la MTV- no feia més que augmentar l’interès per aquesta banda.

Però tot i aquesta imatge provocadora i d’escàndol, aquesta aura misteriosa que projectaven, Jane’s Addiction, no passarien de ser uns ninots efímers si no hi hagués al darrere el més important, la música. I aquesta era una alenada de frescor davant d’uns estereotips cada cop més suats. Encara que ni tan sols havien nascut els conceptes alternatiu i fusió quan Nothing’s Shocking va veure la llum, l’àlbum mostrava una banda plena de contrastos, capaç d’assumir riscos i oferir un còctel de rock dur, funk, punk i psicodèlia. No és que fossin els primers a fer-ho -allà hi eren els seus col·legues de Red Hot Chili Peppers, Fishbone i a San Francisco els Faith No More, per citar alguns- però sí els que van patentar la fórmula que els va dur a l’èxit.

Foto interior del CD. Una imatge impactant

Havíem llegit i sentit tantes coses d’aquesta banda que col·leccionava polèmiques i censures i, perquè no dir-ho, amb un disc que tenia una portada com aquella per força havia de ser quelcom especial. I l’aurèola de misteri no feia més que créixer quan en posar el disc senties aquelles notes de baix, aquella inquietant introducció instrumental i els efectes de veu fantasmagòrics de Perry Farrell. Un peça, Up the Beach, que tenia (i aconseguia!) l’objectiu de crear-te la sensació de no saber encara què podies esperar de Nothing’s Shocking, què vindria a continuació. Més encara quan acabat l’instrumental, una guitarra acústica encetava el segon tema, uns acords delicats i després... el crit de Farrell que anunciava l’explosió atòmica de Ocean Size. El dic ja s’havia trencat i la força de la natura que formaven Navarro, Avery i Perkins ja estava ara desfermada al servei de les obsessions de Farrell «I want to be as deep as the ocean». El mar, un tema que es repeteix al llarg del disc, potser perquè entre les seves aficions, substàncies a banda, es trobava el surf. Farrell udola com un posseït i l’oient de sobte es troba amb un tret distintiu de la banda i que a alguns pot costar acostumar-s’hi com és el timbre acriaturat de la seva veu; l’home a més utilitza tota mena d’artefactes d’estudi que la distorsionen creant efectes interessants.

Puc assegurar-vos que davant d’un disc amb cançons tan formidables com les de Nothing’s Shocking que a un li faci el pes més o menys la veu del cantant és un tema menor. Dosis de funk musculós a Had a Dad, o a l’espectacular Idiot’s Rule, amb Flea dels Chili Peppers bufant la trompeta a cor que vols amb altres músics de Fishbone, se sumen a canonades de rock dur com la citada Mountain Song (potser el tema més dur de l’àlbum), o Standing in the Shower... Thinking on els riffs i puntejos de Navarro i la secció rítmica (Perkins més que un bateria és un percussionista) arrasen per allà on passen.

Un altre dels atractius de Jane’s Addicition i Nothing’s Shocking residia en la capacitat de transportar l’oient a terrenys escabrosos. A la psicòtica Ted, Just Admit It -autèntic rovell de l’ou del disc- i la seva intrincada estructura, inspirada en l’assassí en sèrie Ted Bundy -podem sentir la seva veu declarant-se innocent- Jane’s Addiction et permeten traslladar-te a un univers en què, com quan veus un film de terror, saps que allò no és real, que pots sortir quan vulguis, però et quedes per tastar les emocions fortes. Així m’ho prenia jo - i suposo (i espero) que els centenars d’ànimes congregades al Zeleste- quan cridàvem a pulmó la tornada «sex i violent, sex is violent» fa trenta anys -merda, vaig perdre l’entrada- en aquell memorable concert a casa nostra. De la mateixa manera, després d’assolir quotes d’alta intensitat, l’àlbum també té les seves valls després dels cims. La ingràvida Summertime Rolls amb el seu tempo narcotitzant aporta uns instants de calma ideals per relaxar la ment sotmesa fins al moment a episodis d’alt voltatge.

Jane's Addiction quan eren imbatibles a l'escenari

El mateix efecte té Jane Says, una preciosa composició allunyada de l’agressivitat sonora que domina el disc. Potser la cançó més famosa de la banda, inspirada en la musa de Perry Farrell, una companya de pis, i que també dona nom a la banda, va plena de referències a la xacra de l’addicció a l’heroïna. Sempre he vist aquesta cançó com una picada d’ull a la Velvet Underground i a Lou Reed, no només pel tema i pel tractament semiacústic (Velvet Underground encara que s’associen amb la distorsió i l’holocaust elèctric també en feien d’aquestes, i excel·lents) sinó perquè a veure, quantes cançons de Lou Reed tenen com a protagonista el nom d’una dona seguida de la paraula says? Jo he comptat quatre (Lisa, Candy, Stephanie i Caroline). Això per no esmentar quina és la cançó més coneguda de Lou Reed. Ja us ho dic jo, Sweet Jane (o potser és Walk on the Wild Side?)

Perdoneu, que em disperso. Teòricament el disc acabava amb els aires de Music Hall de Thank You Boys, un fragment instrumental de poc més d’un minut al final del qual Perry donava les gràcies als presents a tall de comiat. Afortunadament l’edició de l’àlbum en CD incorporava un tema més que brindava a Nothing’s Shocking un final més coherent amb el que havíem escoltat al disc. I contundent. Una versió regravada de Pigs in Zen, tema que ja havia aparegut al seu disc de debut. Un riff a l’estil de Black Sabbath perquè Farrell es despatxi a gust amb els porcs de la nostra societat, incloent-hi un rap enmig de la cançó que encaixa de meravella amb el to de ràbia i frustració que transmet el tema. Un dels meus moments preferits del disc és quan Navarro -fantàstic durant tot el tema, durant tot el disc- ataca el final de la cançó just després que Farrell acabi de rapejar el seu monòleg. Gran final per a un disc que va marcar una època.

Jane’s Addiction encara van tenir temps de regalar-nos un altre disc fabulós, Ritual de lo Habitual (1990) abans d’explotar en mil bocins un any després. Farrell i Navarro van acabar a cops de puny a l’escenari a un concert a Arizona, quan ja feia temps que no es parlaven. De fet les relacions personals entre tots quatre membres ja estaven mortes fins i tot abans de gravar Nothing’s Shocking, fet que no va impedir -o precisament a causa d’això- que parissin un disc del qual trenta anys després el seu prestigi continua intacte. Com sempre passa en aquests casos, el temps i els diners esvaeixen odis i rancúnies i des de llavors hi ha hagut un parell de reunificacions. Però allò ja no era Jane’s Addiction, la màgia, el misteri i la transgressió s’havien esfumat; en aquestes reunions alimentoses -i molt celebrades pels fans, tot s’ha de dir- es tractava només de veure junts en un escenari quatre músics que fa tres dècades van conjurar per un breu lapse de temps l’espurna de la genialitat i la transcendència. I que per molt que ho intentin, mai podran espatllar el llegat que ens van deixar.

Bifurca