Presence

Presence (Swan Song 1976)

Led Zeppelin

Quan vaig escriure la ressenya de Physical Graffiti acabava aquesta comentant que aquell àlbum antològic marcaria un punt d’inflexió en la història de Led Zeppelin. Ras i curt, la roda de l’èxit s’aturaria i començaria a girar en sentit invers. Voleu la versió creativa, l’explicació à la Robert Johnson? D’acord. El diable començava a cobrar-se el pacte que havia fet amb Jimmy Page. Potser no havia estat en una cruïlla a l’estat de Mississipí, potser havia estat al soterrani londinenc del 39 de Gerrard Street, on va tenir lloc el llegendari primer assaig un dia d’agost de 1968. El mític guitarrista -gran aficionat per cert a l’esoterisme i a la màgia negra- hauria venut la seva ànima i la dels seus tres companys a canvi de l’èxit. Led Zeppelin havia estat un fenomen comercial i artístic des del primer minut de la seva existència. I durant sis anys la seva popularitat no havia fet més que créixer de manera exponencial; tots els seus àlbums invariablement rebentaven les llistes d’èxits, les entrades per als seus concerts en estadis s’esgotaven abans de posar-se a la venda, tothom es rendia a la seva creativitat a l’estudi i força als escenaris.

Però si no creus en aquestes fantasies no cal buscar més raons que la mala sort i els efectes perversos que pot tenir la fama i l’èxit desmesurat - als excessos típics del rock and roll way of life cal afegir la nefasta irrupció de l’heroïna al si de la banda- per explicar el cúmul de desgràcies que van patir Jimmy Page, Robert Plant i John Bonham. Només el baixista, teclista i multiinstrumentista (i amb vocació d’home invisible per sort per a ell) John Paul Jones quedà al marge de la fatalitat.

1975 és, com molts zeppelinòlegs han descrit, l’any del principi de la fi per a Led Zeppelin. Curiós si tenim en compte que l’any comença amb la publicació de Physical Graffiti -per a molts el seu millor àlbum- i una exitosa gira americana que els situa com la banda del moment. El mes de maig, de tornada a Londres, cinc concerts -de tres hores llargues de durada amb set acústic inclòs- amb tot venut al recinte d’Earl’s Court. El pla és descansar un parell de mesos per tornar a actuar d’Amèrica -només pels dos concerts inicials a Oakland s’havien venut anticipadament 110.000 tiquets- els mesos d’agost i setembre i al Japó a l’octubre. El 4 d’agost, a la I’illa grega de Rodes on passa les vacances, Robert Plant s’estavella amb el seu cotxe en un aparatós accident de trànsit. Malgrat els negres presagis inicials que no tornaria a caminar, els metges aconsegueixen salvar-li la cama i confien en un termini de sis mesos per a la recuperació.

En aquestes circumstàncies, amb el pas canviat (mai millor dit) és com es gesta Presence, setè àlbum de Led Zeppelin. Avortades les gires per Amèrica i el Japó, Jimmy Page i Robert Plant -aquest en cadira de rodes- comencen a treballar en les bases d’un àlbum que presumiblement havia estat programat per a l’any següent, però que ara s’ha convertit en l’objectiu més immediat. Poc desprès s’hi afegeixen Jones i Bonham per rematar els temes i deixar-los llestos per a enregistrar-los. Tots quatre, cadira de rodes inclosa, volen cap a Munic on als estudis Musicland i en el temps rècord de divuit dies enllesteixen Presence.

Jimmy Page i Robert Plant. Gira de 1977 pels EUA

Em resulta xocant com és de controvertit aquest àlbum entre la comunitat zeppeliana. Per a un bon nombre d’aquesta, Presence és un dels millors treballs de la discografia de la banda britànica, alguns fins i tot el situen al capdamunt. Per a altres, entre els que m’incloc, no deixa de ser una obra menor, lluny dels cims aconseguits en discos anteriors. Pels seus partidaris, aquest àlbum sec, dur, directe, és un retorn a les arrels, al so cru i a l’espontaneïtat. Pels seus detractors, tot i les bones intencions resulta un disc fred i poc inspirat, on es troba a faltar la varietat i la riquesa de sons a què ens tenien acostumats.

I doncs, per què trio aquest àlbum per a l’entrada d’avui si no el tinc en la consideració més gran? Doncs perquè adoro aquesta banda, fins i tot en els moments menys brillants. Perquè, què collons, és un disc de Led Zeppelin i només això ja demana un respecte per seure, escoltar-lo, valorar-lo i, en el meu cas, estimar-lo. I perquè un disc que comença amb Achilles Last Stand, enmig té Nobody’s Fault but Mine i acaba amb Tea for One és qualsevol cosa menys mediocre. Queda clar?

Si alguna vegada heu d’utilitzar la paraula epopeia si parleu de rock and roll, Achilles Last Stand és el perfecte exemple. Ens trobem, d’entrada, amb una de les millors cançons del repertori de Led Zeppelin. Llarga, complexa, circular, intrincada, hipnòtica, contundent, amb una lletra inspirada en un viatge de Jimmy Page i Robert Plant pel Marroc és potser la darrera gran cançó d’aquest tàndem creatiu. No deixa de ser un miratge aquesta complexitat en l’estructura de Achilles Last Stand, perquè la resta de Presence és més aviat un retorn a la simplicitat d’esquemes, amb un so més directe. A aquesta categoria pertanyen For Your Life -una perla amagada que ha guanyat valor amb el temps, sobretot a partir que va ser interpretada per primer cop en viu en l’esperadíssim concert de reunió a Londres el 2007, en el qual uns sexagenaris Page, Plant, Jones acompanyats del fill de Bonham a la bateria van deixar bocabadada la concurrència amb un concert SUPERB-. També Candy Store Rock és representativa d’aquest back to the roots, amb un aire característic del rock and roll de la dècada dels cinquanta, el mateix que Hots On for Nowhere i els seus cors una mica idiotes tot i que la solvència instrumental de la banda - hòstia John Bonham, quin bateria!- salva la cançó. Un altre tema potent, aquesta vegada en clau de funk és Royal Orleans -nom de l’hotel de Nova Orleans que la banda freqüentava- escrita a partir d’una anècdota segons la qual Jones va descobrir l’endemà que amb qui havia passat la nit no era una dona, sinó un transvestit. L’interessat, sempre discret, ha comentat alguna vegada que la cosa no va anar exactament així i que fou més una broma privada entre els membres del grup.

Els millors temes del disc, a banda del ja citat Achilles Last Stand són Nobody’s Fault but Mine i Tea for One. El primer és un altre “préstec”, per dir-ho de manera suau, al que ens té acostumat Led Zeppelin, que és agafar un vell blues, fer uns canvis en la lletra i l’arranjament i atribuir-se’n l’autoria. En aquest cas el tema original és un blues de Blind Wilie Johnson de l’any 1927-1928 titulat It's Nobody's Fault but Mine. Si deixem de banda aquest polèmic assumpte que sempre s’ha criticat de la banda, val a dir que el que fa Led Zeppelin amb aquesta vella peça és espectacular. El nou arranjament i el parell de marxes que l’imprimeixen funcionen de meravella. Apugeu el volum durant el solo d’harmònica de Robert Plant, assaboriu aquest engega-atura de guitarra i bateria tan característic de la banda que és mel per a tots els aficionats. Al final el que queda és un tema 100% Zeppelin. El blues malenconiós de Tea for One amb què acaba el disc seria encara millor si no existís Since I’ve been Loving You de Led Zeppelin III (1970) amb el que el quartet va arribar a les quotes més altes de sentiment que es pot transmetre amb un blues. En qualsevol cas Tea For One és un tema excel·lent on Plant és capaç d’expressar la tristesa de la solitud acompanyat per una guitarra que plora a càrrec del mestre Page.

Hora de les guitarres acústiques,mandolines i panderetes

Presence “només” va vendre tres milions de discos als EUA tot i l’expectació generada davant d’un nou disc del quartet britànic. Segurament eclipsat per l’estrena aquell mateix any del film The Song Remains the Same (1976), en el qual es recollien de manera grandiloqüent escenes fantasioses dels quatre membres de la banda (Plant fent de viking, Page d’ermità, Jones de cavaller medieval i Bonham conduint cotxes en flames… en fi, autocomplaença, divisme i pompositat a dojo) això sí, combinades amb explosives interpretacions en directe durant les tres nits al Madison Square Garden el juliol de 1973. Tampoc i per motius obvis Presence podia ser promocionat de la millor manera que sabia fer-ho Led Zeppelin, damunt d’un escenari.

L’oportunitat de tornar a la carretera seria l’any 1977, amb Plant ja recuperat. Led Zeppelin planejava el retorn als escenaris com mai havia fet fins al moment. Una gira mastodòntica pels EUA, dividida en tres trams i que duraria cinc mesos. Un espectacle de llums i so mai vist i un repertori ja de per si perfecte que havia de fer lloc als nous temes de la banda. Amb tot preparat una laringitis de Plant pocs dies abans de començar va obligar a posposar un mes l’inici de la gira.

S’ha escrit tant sobre l’onzè i darrer tour de Led Zeppelin pels EUA -caòtic, excessiu, autoindulgent, violent..- que miraré de no estendre’m gaire. Musicalment parlant aviat va quedar clar que tot i que Plant i Bonham es trobaven en una forma olímpica (aquest darrer malgrat les seves addiccions i el seu alcoholisme sever), i Jones sòlid i eficaç com sempre, la baula feble era Jimmy Page. Encara que pocs crítics van atrevir-se a assenyalar el rei nu, la seva drogoaddicció estava passant-li factura no només físicament (extremadament prim, amb una imatge cadavèrica, tot i que súper cool i elegant amb el seu trajo de seda amb dragons estampats) sinó que afectava la seva forma de tocar. En realitat Page era una ombra del que havia estat només un parell d’anys enrere. Erràtic i inconsistent, ni tan sols l’espectacularitat de l’escenari, l’ofici dels companys i el poder dels vatis desplegats en escena podien amagar les errades, les mancances i les absències en un guitarrista que la història ha posat només amb Jimi Hendrix pel davant. Quan hom escolta molts dels concerts d’aquell tour -existeixen bootlegs amb un so excel·lent- pot sentir un Page sovint perdut en el seu món, lluitant contra ell i els seus dimonis, provant d’extreure de la seva guitarra uns sons que els seus dits no acaben d’encertar. Hi ha una anècdota que reflecteix l’estat de Page i com la banda n’era conscient. Durant un concert a Houston, després d’acabar un tema i mentre el recinte rugeix d’aprovació, els micròfons capten com Bonham des de la bateria crida «Jimmy!... Jimmy! It’s only rock and roll... It’s only rock and roll». Bonham sembla dir-li que no es capfiqui, que només és rock and roll i que no s’amoïni ni pensi en res més, que tracti només de gaudir del show. No tots els concerts foren dolents per a Page. En alguns, pocs la veritat, o a estones, treia el geni que portava dintre, era llavors quan sortia el millor de si mateix i ens obsequiava amb actuacions plenes de força, talent, virtuosisme i sentiment. Tornant a Presence, Zeppelin foren capaços d’encabir al seu formidable repertori dues peces d’aquest àlbum. Evidentment, Nobody’s Fault but Mine i Achilles Last Stand, autèntic cavall de batalla del tour, desplaçant altres clàssics. Si seguiu els enllaços podeu veure’ls en directe en un show a Seattle en l’únic concert professionalment filmat d’aquesta gira que s’ha filtrat dels arxius, tot i que la qualitat és dolenta en tractar-se d’una còpia d’una còpia d’una còpia. Però servirà per fer-vos una idea de, malgrat tot, la força i presència escènica de Led Zeppelin.

Una posada en escena espectacular per a una gira mastodòntica

Tot acabaria al juliol quan, un parell de setmanes abans de finalitzar la gira, Plant rebia la notícia de la mort sobtada del seu fill, Karac de només cinc anys, a causa d’una infecció estomacal. Un cop duríssim que deixaria Plant i Led Zeppelin fora de joc gairebé dos anys. Tornarien a intentar-ho el 1979 amb el decebedor àlbum In Through the Out Door i dos concerts multitudinaris al festival de Knebworth, però els temps estaven canviant ràpidament, l’explosió del punk els situava fora de joc i el seu final s’intuïa ja proper. Un any més tard, el setembre de 1980, arribaria la patacada final amb la mort de l’irrepetible John Bonham després d’una monumental ingesta alcohòlica. Sense els batecs de qui era el cor de Led Zeppelin, no tenia sentit continuar i així ho van anunciar els tres supervivents dos mesos després. Un final elegant, digne i coherent per a una de les millors bandes de la història del rock.

Vaja, al final, el que havia de ser la ressenya de Presence ha acabat sent una crònica -abreujada, això sí- dels últims anys de Led Zeppelin. Deu ser perquè em venia de gust fer-los aquest petit homenatge des d’aquest blog. I una manera d’agrair els bons moments que he passat amb la seva música. Jo no recomanaria a ningú Presence per introduir-se a la música de Led Zeppelin, optaria abans per alguns dels seus discos més populars com el II (1969), el IV (1971) o l’esmentat Physical Graffiti (1975), però ja se sap que això va per gustos i tampoc m’estranyaria que us enamoréssiu com bojos de la banda quan sonin les primeres notes de Achilles Last Stand. Al cap i a la fi, la seva música és el més semblant que sentireu a la Terra al poder de The Hammer of the Gods, la força del Martell dels Déus.

Bifurca