Little Richard

Little Richard (Specialty 1958)

Little Richard

Mireu quina cara angelical de no haver trencat mai un plat. Tothom dempeus perquè avui parlaré d’un dels més grans de tota aquesta història. Un pioner, un innovador, l’arquitecte del rock’n’roll com és conegut, de quan aquesta música era la del diable. Tots els meus respectes a Elvis, però tot i l’escàndol que suposà la seva manera de cantar i moure’s, Presley podia ser acceptat per la societat americana de l’època, almenys era blanc i home. Little Richard no. Era negre, efeminat, udolava com una bèstia i colpejava el piano com un posseït. No és exagerat dir que per a la mentalitat de l’època era un blasfem i un fill de satanàs.

Tot just fa un any que Richard Wayne Penniman, àlies Little Richard va morir a vuitanta-set anys; i encara que el seu darrer àlbum d’estudi data de mil nou-cents noranta-dos, al llarg del nou mil·leni va aparèixer en uns quants discos de col·laboracions i tributs i actuant en directe esporàdicament fins pocs anys abans del seu decés. Una carrera que mereix reverències sens dubte, però allò que canviaria el curs de la música, allò que va canviar la vida a legions de rockers (va, diem alguns que besen el terra per on passava Little Richard? Som-hi: James Brown, Lennon, McCartney, Jagger, Richards, Bowie, Lemmy, Michael Jackson, Prince, Angus i Malcom Young, Robert Plant, Freddie Mercury..., he dit uns quants, però creieu-me el llistat d’estrelles que li deuen gairebé tot al prèssec de Macon, Geòrgia, és quilomètrica), són les gravacions per al segell Specialty entre setembre del cinquanta-cinc i octubre del cinquanta-set. La capsa dels trons, l’ABC del rock and roll, el sant grial i la mare que el va parir.

Una de les millors coses que té la música és que no calen paraules, ni llibre d’instruccions, ni erudites opinions per gaudir-la. Si escric aquestes ratlles és perquè m’agrada parlar de discos, cançons i artistes que m’alegren la vida, però, de debò que no cal. L’oient no necessita res més que deixar-se portar pel que li entra per l’oïda. És així i com sempre dic, feu l’experiment que mai no falla: si no teniu la cançó a mà, aneu a l’internet i cerqueu, per exemple, Little Richard Long Tall Sally. Clickeu, apugeu el volum i ja està. No us ho preneu malament, però si no moveu els peus és que ja sou morts. En aquests dos minuts i set segons hi és tot. És la música que va posseir milions de joves, la veu salvatge, estrident, atropellada. La guitarra encara no era l’estrella del rock’n’roll i el solo és del saxo. I què? Que potser li trobeu a faltar alguna cosa? I que me’n dieu d’aquest ritme tribal, sentiu la bateria i el piano a tota hòstia? Si a això li sumes, la poca però efectiva lletra, les vinyetes de declaracions d’amor inflamades amb l’hormona de l’adolescència, o com fondre’s la paga els dissabtes a la nit, com voleu que això no sacsegés la sang que bull del jovent i despertés passions i vocacions? Aquí teniu l’essència, rock and roll cent per cent pur sense additius ni merdes postisses ni pretensioses. Energia, visceralitat, senzillesa, excitació sexual i diversió.

Little Richard, un autèntic showman

En el període abans esmentat, de 1955 a 1957 aquest huracà, aquesta reinona cridanera i indomable que responia per Little Richard, enregistrà amb el segell Specialty un bon grapat de singles dels quals es van vendre més de trenta milions de còpies. Un període que inaugurà amb la universal Tutti Frutti (cal dir alguna cosa? Sí, però només aunbabuluba balambabú) i que el mantindria en la cresta de l’èxit acompanyat d’opulència econòmica, orgies, bacanals i drogues a dojo fins que va rebre un senyal de déu nostre senyor indicant-li que la festa s’havia acabat i que havia d’abandonar la música del diable, penedir-se i dedicar-se a una vida recta i allunyada de la perdició.

Però ja hi tornarem a aquest rocambolesc episodi. Deixeu-me ara dir que, Specialty Records disposada a munyir la vaca fins a la darrera gota i aprofitant l’arribada del LP com a format que substituïa els vells 78 rpm, va compilar tots aquests singles en dos àlbums: Here’s Little Richard (1957) i el que ocupa aquesta ressenya Little Richard (1958). En podria haver parlat de qualsevol dels dos, perquè tots dos contenen el mateix potencial incendiari, però, encara que el primer té Tutti Frutti o Long Tall Sally, el segon és, en conjunt, encara més salvatge. Temes rotunds, èxits immediats des del primer, Keep A Knockin' (ara ja sabeu d’on van treure l’entrada de bateria els Led Zeppelin per al tema Rock and Roll) fins al darrer, Lucille -cal dir les versions que s’han fet d’aquesta cançó? Des de Deep Purple als Everly Brothers, des de Johnny Winter a AC/DC passant per Van Halen, Otis Redding i molts altres- que Richard, tocat per les muses de la inspiració i un magnetisme animal, produïa en sèrie.

«Els ritmes i efectes de les meves cançons els vaig agafar dels sorolls i les vibracions dels trens que passaven a tocar de casa meva». Ja veieu els avantatges de viure a la vora de la via del tren. No cal que ho digui, a més de les esmentades Good Golly, Miss Molly - i la seva cara B Hey-Hey-Hey-Hey!- Heeby-Jeebies, All Around the World (molt abans que Neil Young, Little Richard ja cantava allò de Rock and Roll is here to stay) o Ooh! My Soul caminen com una locomotora sense frens. Mare de Déu quina potència en les cordes vocals!.

A diferència d’Elvis Presley, Little Richard era autor (o coautor) de moltes de les cançons que enregistrava, inclosos els hits més sonats, però les seves facultats -escolteu les acrobàcies vocals de I’ll Never let You Go- el convertien en un tot terreny, com demostraria al llarg de la seva carrera, capaç adaptar-se a qualsevol estil i material. Com a mostra, les adaptacions de cançons populars com ara Baby Face, i el seu encisador aire de music hall o el swing de By the Light of the Silvery Moon, darrer single triomfador d’aquest període màgic amb el segell Specialty. És revelador escoltar fins i tot en un mig temps com Send me Some Lovin', a Richard fent esforços per contenir-se i no deixar-se anar amb tot el poder de la seva veu.

Envoltat pels seus admiradors més famosos

La popularitat de Litttle Richard era enorme i la seva aparició a la pel·lícula The Girl can’t Help It (la cançó del mateix títol apareix a l’àlbum que avui ressenyo) no va fer més que augmentar-la. L’octubre de mil nou-cents cinquanta-set s’embarcà en una gira per Austràlia junt amb els rockers Gene Vincent i Eddie Cochran i, ai, va succeir un esdeveniment que canviaria la vida del nostre home i vés a saber quantes coses més. Richard assegura que per la finestra de l’avió que el portava a Sidney va veure un dels motors en flames. L’avió va aterrar sense problemes, ell va poder actuar tal com estava previst però al final del concert albirà des de l’escenari una gran bola de foc al cel. Tot quadrava! Ehem, suposant que l’home no anés fins a les celles d’alguna substància, el cert és que diaris de l’època asseguren que allò era un satèl·lit artificial Sputnik que tot just s’enlairava. Però res no faria canviar d’opinió a Richard: allò era un senyal diví. S’havia acabat la festa. I es va acabar, almenys temporalment.

Dit i fet. Little Richard va tornar a Amèrica abans d’acabar la gira, va ingressar en una acadèmia a estudiar teologia, va engegar una fundació i es va dedicar a recórrer el país predicant la paraula del senyor. En els anys següents es dedicaria a enregistrar discos de música gòspel. Però amics, cabra avesada a saltar, fa de mal desavesar i allà pel mil nou-cents seixanta-dos, un promotor astut el va convèncer d’anar al Regne Unit a presentar les seves cançons (gòspel, naturalment!) que el jovent anglès semblava molt necessitat del seu missatge pastoral. Richard va accedir i, sigui per l’acollida dispensada, sigui perquè el rock and roll corria per les seves venes esperant l’oportunitat, o per totes coses alhora i alguna més, una nit es va deixar anar interpretant un Long Tall Sally que va embogir tots els presents. La flama havia revifat i ja no tenia aturador. Se’n va anar a actuar per Europa amb uns debutants Beatles i la seva carrera va tornar al rock and roll, això sí alternant moments espirituals (pocs) amb desenfrenats (la majoria), just com la seva vida. El seu llegat és immens i abasta dècades, però si algun dia us decidiu i no sabeu per on començar, Little Richard (1958) és una excel·lent elecció.

Bifurca