The Wall

The Wall (Harvest / Columbia 1979)

Pink Floyd

El podeu veure vosaltres mateixos a la xarxa en un vídeo penjat fa uns dies. És Roger Waters destrossant Marc Zuckerberg per haver-se atrevit aquest a demanar-li permís per utilitzar Another Brick in the Wall (Part II) a la nova campanya de Facebook/Instagram. Admeto que, igual que l’audiència que l’escoltava en un acte de suport a Julian Assange a Mèxic, he rigut una bona estona escoltant Waters dient-li el nom del porc -fuck you, prick, no fucking way, idiot, bullshit...- al tal Zuckerberg. Waters potser ja no té l’aspecte d’aquell cabronàs autoritari i arrogant, aquell malson que van haver de suportar els que alguna vegada van treballar amb ell, com ara els seus companys de Pink Floyd, Gilmour, Mason i Wright. O el director de cinema Alan Parker, que va accedir a dirigir la pel·lícula de The Wall i va acabar fastiguejat de l’experiència titllant Waters de dictador. No, l’exlíder de Pink Floyd, als seus quasi setanta-vuit anys -molt ben portats per cert- s’assembla més a un vell rondinaire, però que en comptes de quedar-se a casa amb les sabatilles i vora la calefacció, continua en actiu i disparant a tort i a dret contra les injustícies del món. Waters continua igual de lúcid, incisiu i compromès que quan signava discos tan excelsos, tan eterns com The Dark Side of the Moon (1973), Wish You Were Here (1975), Animals (1977) o l’escollit d’avui, The Wall (1979).

Sóc dels que reivindico el component immediat del rock and roll, la senzillesa i un cert punt d’intranscendència, de no prendre’s a si mateix massa seriosament. Ho deia en l’anterior ressenya, quan parlava de Little Richard. Però el rock també és un vehicle per experimentar musicalment i per expressar idees i conceptes -o almenys fer-ho d’una manera més poètica o més elaborada- que tenen a veure amb el més profund de la nostra existència. El que diem les grans preguntes, el sentit de la vida, la mort i totes les qüestions existencials que en un moment o altre de la nostra vida han aparegut. D’això i de molt més va The Wall.

És irònic que la lletra de Dogs, tema del disc Animals (1977), contingui el següent vers: «Who was trained not to spit in the fan?» Que traduït ve a dir, qui va ser entrenat per no escopir al ventilador? És clar que fan també es pot traduir per això, fan, aficionat. Doncs és el que va fer Waters, escopir un pesat que no parava de cridar i fer l’idiota a primera fila en un concert a Montreal. Va ser durant la gira americana d’Animals el mil nou-cents setanta-set, i aquest incident és la gènesi de The Wall. Waters, que va definir aquella gira com una de les pitjors experiències de la seva vida, va començar a reflexionar sobre la incomunicació cada vegada més gran entre la banda i el públic que assistia als seus concerts. Durant els mesos següents la cosa va anar expandint-se i desenvolupant-se, incorporant elements autobiogràfics i també de Syd Barrett primer líder de la banda que aviat abandonà per problemes mentals. Fins que Waters va presentar a la resta de la banda la història de Pink, el protagonista, un nen que arriba a estrella del rock, però que a cada revés que pateix pel camí va col·locant un maó en el mur, una manera de protegir-se fins que acaba totalment incomunicat del món exterior, abandonant-se a la bogeria i les pulsions autodestructives.

Titelles gegantines en la representació en directe de The Wall

Abans l’hemeroteca i les biblioteques i avui internet van plens de referències a aquest doble àlbum; existeixen tractats i estudis que disseccionen The Wall al mil·límetre. Si ho preferiu sempre podeu donar un cop d’ull a Viquipèdia i fer-vos una idea ràpida i prou acurada. De manera que evitaré estendre-m’hi i parlaré del meu The Wall, de l’àlbum que vaig sentir a parlar per primera vegada quan encara era un nen i l’halo de misteri era tan gran que significava una mena d’objecte de culte, aquella cosa prohibida a la qual només poden accedir els adults. Poc després i sent un adolescent vaig veure l’adaptació al cine del disc, i si l’àlbum m’havia impactat les comptades vegades que havia tingut ocasió d’escoltar-lo -cintes de casset i gràcies- la pel·lícula va deixar-me trasbalsat. Aquelles imatges barrejades amb animacions i les cançons del disc eren la sensació més gran que la meva tendra ment havia experimentat mai en una sala de cinema.

I és que pel que a mi respecta, i a diferència d’altres casos, àlbum i pel·lícula són indissociables. Són un tot i això és així primer perquè només n’hi ha un parell d’anys de diferència entre un i altra, el film està rodat amb el disc encara calent i segon, no ens enganyem, pel control absolut de Waters del producte. Que li diguin al pobre Alan Parker que va haver de patir de valent discutint cada escena amb el líder de Pink Floyd. Ara, si us pregunteu si The Wall hauria estat el mateix fenomen sense la pel·lícula la meva humil opinió és que rotundament sí. La raó? Les cançons. Aquesta imbatible col·lecció de temes perdurarà pels segles dels segles.

Des de la majestuosa i guitarrera introducció de In the Flesh? el repàs a la infància de Pink és tan brillant… Com no emocionar-se amb l’aparició de la figura de la mare protectora a The Thin Ice i sobretot amb la bellíssima Mother? Com no empatitzar amb el dol per la pèrdua del pare a Another Brick in the Wall (part I) «Pare, a banda d’una foto a l’àlbum familiar, què més m’has deixat?»(clarament autobiogràfic, Waters no va conèixer el seu pare, mort a la Segona Guerra Mundial quan ell tenia mesos) o compartir la indignació pel sense sentit de la guerra a Good Bye Blue Sky «Per què hem de córrer al refugi quan ens van prometre un món nou?». Ara que el plat fort d’aquesta primera etapa de Pink és Another Brick in the Wall (part II). Un hit single número u a tot arreu, una corrosiva (i polèmica al punt de ser censurada en països com Sud-àfrica) crítica als sistemes educatius que en l’aguda mirada de Waters despersonalitzen, uniformitzen i castren la creativitat de la mainada.

A veure un moment perquè estic parlant tota l’estona de Roger Waters i no estic sent just amb David Gilmour. Cert que a aquelles alçades Waters dirigia Pink Floyd amb mà de ferro, entre altres coses perquè era ell qui tenia les millors idees i les millors cançons, però afirmo que The Wall no seria el mateix sense les contribucions del guitarrista. Gilmour només comparteix crèdits en tres cançons de l’àlbum, totes excel·lents: la rockera i lúbrica Young Lust «I need a dirty woman» , la paranoia feixista de Run Like Hell o l’opiàcia Confortably Numb, la qual pel meu gust és el punt àlgid del disc. És que canta, sol o amb Waters -que bé que es compenetraven aquest parell en les parts vocals, la veu profunda de Gilmour funcionava de meravella en les parts més melòdiques mentre Waters més histriònic s’encarregava de les més teatrals; llàstima que acabessin com gat i gos- un terç de les cançons de The Wall, i sobretot perquè la lliçó magistral de guitarra que dóna al llarg del disc és de les que valen per tota una carrera. Que poc necessita, només una nota sostinguda, per expressar la sensació devastadora d’abandó que pateix Pink a Don’t Leave Me Now, o la desesperança a Hey You quan ja d’adult, Pink, no troba la sortida del mur que ell mateix ha construït per protegir-se. Però a és a Confortably Numb on Gilmour deixa anar el solo de la seva vida, el que té enamorats a legions de fans de Pink Floyd, tan perfecte que un no voldria que acabés mai. Confortably Numb és segurament el millor tema del disc- Pink està tan deprimit i en estat catatònic, incapaç de sortir a l’escenari. Cap problema, el metge li xuta una dosi per revifar un cavall- i en paraules de Gilmour el darrer tema que ell i Roger Waters foren capaços de treballar conjuntament, encara que pel que sembla van lluitar amb el ganivet entre les dents fins a acordar la versió final.

El professor malvat. Malson de la infantesa de Pink

El tram final de The Wall apuja la intensitat dramàtica al límit. El deliri totalitari de Pink que finalment surt a l’escenari convertit en un dictador aclamat per les masses congregades al show queda palès a la trilogia In the Flesh-Run Like Hell-Waiting for the Worms. Waters denuncia el perill que una societat acrítica es vegi abocada a l’autoritarisme en mans d’uns líders desequilibrats i fanàtics. No cal dir que encerta de ple i retrata a la perfecció la intolerància de l’extrema dreta i la manipulació per cercar un cap de turc a qui culpar (rojos, jueus, immigrants) encara que jo sempre m’he preguntat que pensarien Gilmour, Mason i Wright sentint cantar a Waters per la boca de Pink coses com «Aquest marieta, poseu-lo contra la paret, aquell que està fumant un porro, poseu-lo contra la paret, qui ha deixat entrar aquí a tota aquesta gentola?, si per mi fos, us faria afusellar a tots!» amb la fama d’intransigent, per dir-ho de manera suau, que ell arrossegava.

Finalment a The Trial Pink compareix a judici. El jutge és el seu inconscient qui fa desfilar tot allò que li ha fet mal a la vida «l’acusat va ser atrapat in fraganti mostrant sentiments humans» i totes aquelles persones a les qui ha fet mal. El mestre, la mare, la dona… una peça genial cantada per Waters impostant la veu de cadascú dels personatges i musicada com una opereta. La terrible sentència arriba per boca del jutge: «ja que has revelat la teva por més profunda, et condemno a exposar-te davant dels altres: Enderroca el mur». Aquesta darrera frase es repeteix implacable, fins que un gran terrabastall ens indica que el mur ha caigut. La pau arriba en forma d’epíleg amb Outside the Wall, quasi una cançó de bressol que emet un missatge ambigu, jo vull pensar que és d’esperança, però Waters mai ha volgut desvelar el seu significat.

Com passa sovint quan es publica una obra mestra, The Wall va ser rebut amb hostilitat per alguns, amb entusiasme per altres i també amb perplexitat per bona part de la crítica musical. Qui ho va tenir clar va ser el públic. The Wall, tot i ser doble, és un dels discos més venuts de tots els temps (entre vint i trenta milions d’exemplars segons les fonts). Tot aquest èxit, però, no va poder ocultar la realitat. La banda com a tal, ja era morta. No musicalment és clar, però sí com a quatre músics disposats a treballar conjuntament per tirar endavant. Durant les sessions d’enregistrament de l’àlbum Waters havia expulsat al teclista Rick Wright perquè segons ell no s’hi esforçava prou -va plantejar que si no el feien fora, el disc no sortia- i Gilmour i Mason van callar com putes.

Waters, Wright, Gilmour i Mason contra el mur

Tot just per aquestes dates de juny fa quaranta anys que Pink Floyd va posar el darrer maó al mur abans d’enderrocar-lo com a punt final del show. Fou al recinte londinenc d’Earl’s Court davant d’uns milers d’afortunats. The Wall només s’havia representat -sí, aquesta és la paraula, perquè la posada en escena era espectacular- a Los Angeles, Nova York, Londres i Dortmund entre 1980 i 1981. La insistència de Gilmour i Mason (Wright participà en la gira com a músic assalariat) de continuar amb la gira per refer-se de les pèrdues de la costosa inversió requerida per a la fastuosa escenografia, fou en va. Waters, erigit ja amb el control absolut de la banda, es negà de manera taxativa. En aquells dies Roger Waters estava barallat amb el món, amb els seus companys, amb els fans i amb la indústria discogràfica. De fet el concepte de l’àlbum tenia molt a veure amb aquesta insatisfacció. No és estrany que en aquell moment digués prou després de només trenta-un concerts.

Després de The Wall va venir la pel·lícula homònima, guanyadora de premis i elogis que, encara que com he dit per mi és indissociable amb el disc, mereix una ressenya a banda. Com la mereix el que va ser el darrer disc de Pink Floyd, The Final Cut (1983) i tot el que va venir després. La Tercera Guerra Mundial amb Waters abandonant Pink Floyd i declarant la mort de la banda i Gilmour i Mason decidits a continuar endavant. Judicis, sentències, insults i ofenses vàries a través de la premsa… un espectacle per sucar-hi pa des del punt periodístic però dolorós pels milions de fans de la banda. Potser de totes aquestes coses i més, com el disc amb el qual Pink Floyd retornaren ja sense Waters i amb Gilmour liderant la banda, A Momentary Lapse of Reason (1987) i el concert de Barcelona al ja desaparegut estadi de Sarrià on per primera vegada actuaven a casa nostra (jo hi vaig ser!) en parlarem un altre dia. Jo, o el company Atolón, si sóc capaç de convèncer-lo…

Bifurca