The Complete Mike Oldfield

The Complete Mike Oldfield (Virgin 1985)

Mike Oldfield

Què li faríeu escoltar a algú que us diu que no n’ha sentit a parlar mai de Mike Oldfield i que vol conèixer la seva discografia? Millor dit, per on començaríeu? Pel seu primer àlbum, Tubular Bells (1973) que és a més la seva obra més coneguda, la més universal i la qual continua esprement-la durant els últims trenta anys a base de relectures, segones i terceres parts com si fos una llimona ja seca?

Probablement aquesta seria l’opció majoritària que triarien els aficionats a la música del britànic. I segurament continuarien pels àlbums que conformen la columna vertebral d’aquella primera època, la dels anys setanta, d’allò que podríem anomenar rock progressiu, amb temes instrumentals que ocupaven la cara sencera del vinil, absència de veus -o puntualment filtrades i distorsionades- i profusió d’instruments (sovint tots tocats pel virtuós i nen prodigi Oldfield). Si comencéssiu la immersió en la música de Mike Oldfield per aquest cantó al vostre hipotètic alumne, feu-li saber que té camp per córrer amb Hergest Ridge (1974), Ommadawn (1975) i Incantations (1978). Advertiu-lo també que pot acabar una mica empatxat, però que ben segur gaudirà també de bons moments.

Jo, i probablement em compto entre la minoria, tindria la temptació d’instruir al meu curiós interlocutor començant per un altre vessant radicalment diferent: la dels exitosos singles de la primera meitat dels vuitanta. Segur que molts puristes es duen les mans al cap, però què hi farem. Ja sigui perquè sóc més partidari de les cançons de tres o quatre minuts i el sabut esquema, estrofa-tornada-pont-estrofa-tornada, o que estic marcat pels records d’adolescència, de piscina municipal i autos de xoc mentre sonaven Family Man, Crime of Passion o l’inevitable Moonlight Shadow, que la meva tria, almenys allò que posaria per davant, seria aquesta.

És per això, amics, que existeixen les recopilacions; per evitar aquest tipus de batalles estèrils però que tant ens agraden als melòmans. Vols tenir una visió ràpida i general de l’obra d’un artista? Pam!, recopilació en un doble àlbum o cd i ja ens diràs. És clar que la cosa pot no acabar aquí, perquè en una antologia, si ens posem llepafils, segur que trobem mancances o inconsistències. Que si falta allò, que si sobra allò altre, etc. La recopilació perfecta, doncs, no existeix.

El jove Oldfield amb les campanes tubulars al darrere

Per n’hi ha algunes, que s’hi acosten molt. The Complete Mike Oldfield (1985) és, sense cap mena de dubte, una d’elles. Primer perquè està pensada per oferir a l’oient un tast de totes les facetes musicals (progressiu, folk, música celta, pop-rock…) que ofereix Oldfield fins a aquella data. Segon, precisament perquè cobreix el període 1973-1984 que és el veritablement interessant -almenys per a mi, a partir d’aquí no dic que sigui bo ni dolent, simplement va deixar d’interessar-me al seu moment i quan he decidit escoltar alguna cosa anys després he confirmat la meva intuïció- i tercer, perquè està estructurat de forma magnífica i entenedora tant pels fans de l’artista, com per aquells que s’acosten per primera vegada a l’univers de Mike Oldfield. Si hagués de posar una pega, només diria que segons quines edicions presenten alguna lleugera variació en el llistat de temes, cosa que pot causar un petit embolic als completistes i despistar els neòfits, però és aquesta una qüestió menor que no altera en absolut ni la qualitat ni l’encert de la selecció.

The Complete Mike Oldfield es presenta dividit en quatre seccions, la “instrumental”, la “vocal”, la “complexa” i l’anomenada “en viu”, totes elles molt ben aprofitades i amb atractius extres. La secció instrumental recull per exemple peces com Portsmouth, Guilty o Blue Peter que havien estat editades en format single i no havien estat incloses en els àlbums, de manera que permet rescatar temes que estaven ja gairebé descatalogats. La veritat és que escoltant avui aquests instrumentals, juntament amb l’adaptació de William Tell Overture o el tema de l’àlbum QE2 (1980) Arrival (alerta, una peça instrumental original d’ABBA!) potser sonen una mica desfasats encara que mantenen part de l’encant. De tota aquesta secció el meu preferit és Guilty que conserva l’esperit del rock progressiu de l’època (amb un toc disco?) i no l'infumable new age que va venir després a substituir-lo. Potser quan el sentiu direu allò de “Ah, no sabia que això és de Mike Oldfield” no us culpo, Guilty igual que moltes peces del músic britànic ha estat utilitzat com a sintonia de programes de televisió, des de concursos a programes d’esports i d’economia domèstica, passant per dibuixos animats. Un dia si voleu fem un concurs i ja us ho dic ara que en sortiran uns quants. Tanca la secció “instrumental” Étude, una peça molt emotiva que correspon a la banda sonora del duríssim film The Killing Fields (1984), de la qual és autor Mike Oldfield.

Això és una carpeta interior com cal. Informació
de la discografia prèvia

Alguna cosa devia passar pel cap del nostre home que, juntament amb la Virgin que el va animar a escriure cançons amb potencial comercial, a principis dels vuitanta amb l’àlbum Five Miles Out (1982), té lloc un punt d’inflexió en la seva carrera. Oldfield publica un parell de singles que sense ser supervendes, sí que s’escolten a les ràdios de mig Món, incloses les de casa nostra. Sí, Five Miles Out, l’àlbum, continua tenint un tema llarg (Taurus II) que ocupa tota la primera cara, però també conté Family Man i el tema homònim de l’àlbum. Ho he dit abans i ho repeteixo ara, aquesta és la “meva” època de Mike Olfield. Tant Family Man com Five Miles Out, cadascú a la seva manera, tenen els elements que calen per fer el salt comercial. La veu solista de Maggie Reilly per començar -Oldfield també canta amb veu filtrada a través del vocòder a Five Miles Out-, bones melodies contagioses, presència de guitarres rockeres i a mi personalment m’agrada el puntet maníac d’Oldfield per portar la cançó una mica més enllà (la veu distorsionada cada cop més protagonista abans del passatge calmat a Five Miles Out, la repetició cada vegada més intensa de la tornada i l’ in crescendo de la intensitat instrumental abans de finalitzar Family Man…). Aquests, juntament amb la campanada comercial que suposa Moonlight Shadow forment part, és clar, de la secció “Vocal”. Admeto que Moonlight Shadow i el single de l’àlbum Discovery (1984) To France poden sonar una mica ensucrades, però en el seu moment les vaig gaudir sense complexos, al cap i a la fi, el que deia abans, bones cançons, bones melodies i l’excel·lent veu de Maggie Reilly. El riff de Shadow on the Wall -aquí en extended version- i el corresponent videoclip -amb estètica de cuir i noies en pla matador- és de lluny el més rocker que ha fet Oldfield. Sempre he pensat que un gran tema com Crime of Passion ha estat injustament infravalorat, i en canvi considero Mistake el més fluix del lot (jo l’haguera canviat fàcilment per In High Places, de l’àlbum Crises (1983), que no és que em torni boig tampoc, però almenys deixaria constància de la col·laboració amb el cantant de Yes, Jon Anderson). Així i tot, la selecció de la secció “Vocal” és gairebé perfecta.

Preferències a banda, no hi ha dubte que Mike Oldfield ha cimentat la seva carrera en aquells primers elapés diguem-ne conceptuals de la dècada dels setanta. La de vegades que hauré escoltat Tubular Bells (un dels primers discos que vaig comprar) amb els auriculars a les fosques, em coneixia totes les seccions. Que faci més de trenta anys que no l’escoltava sencer -aquest blog té la virtut de fer-me treure la pols a alguns discos- no li resta per part meva cap mèrit. Tot el contrari, vist amb el temps és impressionant que un jove de dinou anys tingués ballant-li pel cap tota aquesta música i que a més toqués gairebé tots els instruments, que són un fotimer, mireu els crèdits de l’àlbum, mireu-los. La secció “Complexa” inclou fragments dels quatre primers àlbums. I no, el fragment de Tubular Bells triat no és el que va servir per acollonir-nos al film L’Exorcista (1973), sinó el final de la primera cara, aquella on una veu va presentant els instruments tal com van apareixent al disc. Escoltant el meu fragment preferit d’aquesta secció, el d’Ommadawn, penso que també podria acompanyar perfectament qualsevol escena de tensió del film; un si se suggestiona prou, bé que pot trobar satànics aquests cors que sonen. Hergest Ridge i Incantations també tenen la seva quota, si bé d’inferior minutatge als abans esmentats, i trobo que ben representats amb els fragments triats. Escoltada aquesta secció, només puc dic dir que hi ha un moment per gairebé tota classe de música i que cal saber trobar-lo per gaudir de la bellesa d’aquests passatges musicals. I com deia més amunt, aquest tast dels àlbums “conceptuals” poden animar a qualsevol no iniciat a penetrar en el cosmos d’aquests primers discos de Mike Oldfield. La meva recomanació per sobre del mític Tubular Bells, seria Ommadawn.

Tinc dubtes de quin instrument em ve de gust tocar

L’autèntic regal pels fans, però, venia amb la quarta secció, la “Live”. Avui, les reedicions deluxe dels discos d’Oldfield venen amb material en directe de l’època, però fins a la data de publicació de The Complete Mike Oldfield, els fans del britànic només tenien l’oportunitat de gaudir de la seva música en directe amb Exposed (1979) on interpretava en viu la pràctica totalitat d’Incantations i Tubular Bells i també el tema Guilty. Per això la publicació d’aquesta recopilació el 1985 va ser com mannà caigut del cel. Bones versions de Sheba i Mirage i una gloriosa rendició de Platinum amb la banda -The Mike Oldfield Group- esplèndida i en estat de gràcia, totes tres capturades durant l’European Adventure Tour a Alemanya el 1981. La versió de Mount Teide, és de l’any següent també a Alemanya i com la resta de temes inclosos en aquesta secció, llueix més que la versió enregistrada a l’estudi. He parlat abans d’alguna pega en aquesta recopilació perfecta? Doncs que aquesta secció hauria de ser molt més llarga.

Doncs ja ho tenim. La resposta que jo donaria al nostre encuriosit neòfit del qual parlava al principi seria que si ha de tenir només un disc de Mike Oldfield que no sigui el Tubular Bells, que sigui The Complete Mike Oldfield, encara que sigui doble. El que no sap l’ingenu, és que molt probablement després d’adquirir i escoltar aquest àlbum, entrarà a casa un altre, i després un altre…

Bifurca