Motörhead
La història d'Another Perfect Day, setè àlbum oficial d’estudi de Motörhead comença un catorze de maig de mil nou-cents vuitanta-dos. Aquell dia, en acabar el segon concert de la nova gira amb la qual el trio es disposava a malmetre sense remei els timpans del jovent dels EUA, Fast Eddie Clarke abandonava deixant penjants els seus companys Lemmy Kilmister i Philthy Animal Taylor. Les raons? Les de sempre i algunes més que amb el pas del temps canvien i al final un no sap què creure: des de les desavinences artístiques a les personals, de la inestabilitat emocional, a la gelosia i enveges i al final un es pregunta si realment va existir cap motiu. Clarke va arribar a dir que ell no havia marxat sinó que l’havien fet fora, i la versió de Lemmy, que tampoc sé si és certa, és la meva preferida i més o menys va així: «en realitat Eddie deixava la banda cada poc temps, només que aquella vegada no el vam anar a buscar a demanar-li que tornés». Ja no té gaire importància; tots tres Lemmy, Eddie i Phil van abandonar aquest món fa pocs anys en un breu interval de temps, però en aquell moment sí que la tenia, i molta. La formació clàssica de Motörhead, la que havia facturat tòtems com Overkill (1979), Ace of Spades (1980) o el demolidor disc en directe No Sleep ‘till Hammersmith (1981) -àlbums pels quals seran recordats per sempre més- acabava aquí.
Però com Lemmy s’encarrega de recordar-nos als concerts «We are Motorhead and we play rock’n’roll», i per tant el show ha de continuar. El primer que havia de fer Mr. Kilmister era buscar un nou guitarrista per sortir del pas, immersos com estaven en una gira. Va ser Taylor qui va suggerir el nom de Brian Robbo Robertson, exguitarrista de Thin Lizzy que havia estat expulsat per Lynott pel seu caràcter, ehem, difícil. Robbo va accedir a «donar un cop de mà a uns amics», va agafar l’avió i només va necessitar una setmana per estar a punt. Motörhead va reprendre la gira americana a la qual va seguir una pel Japó i acabaren l’any amb concerts per Europa, Barcelona inclosa.
Un cop acomplits els compromisos i com que la cosa havia anat tan bé, a Robbo li van oferir un contracte per enregistrar el nou àlbum de Motörhead a l’estudi. Lemmy estava encantat amb la nova incorporació, elogiant l’estil del nou guitarrista «he’s good at playing rock’n’roll» - deia sense embuts que era millor guitarrista que Fast Clarke- i felicitant-se per haver trobat «the right man at the time».
La cosa va començar a canviar dràsticament des del moment que l’escocès pèl-roig va posar el peu a l’estudi per enregistrar el nou àlbum de Mötorhead. L’amic Robbo era un perfeccionista de ca l’ample i, si fem cas de Lemmy, era capaç de passar hores i hores a l’estudi fins que considerava que el seu solo era prou bo per a la cançó. Lemmy recorda aquells dies literalment com una tortura fins al punt de renegar no del disc, però si de l’etapa amb Robertson.
 |
| La formació d'Another Perfect Day: Robbo, Lemmy i Taylor |
El que passa és que Another Perfect Day va ser incomprès en la seva època per un sector de la parròquia motora, que no va acceptar de bon grat alguns elements que Robbo va introduir en la direcció musical de la banda. Potser els fans no, però Lemmy estava avisat «no m’heu contractat per reescriure un altre fucking Ace of Spades» en referència al colossal àlbum publicat tres anys enrere. I no, Another Perfect Day no és exactament el que es diria una còpia d’aquest. És… diferent. Sí, ja sé que qui no estigui gaire familiaritzat amb la música de Motörhead potser no apreciarà tant els canvis, sobretot quan escolti temes com Die You Bastard! o l’obús inicial de Back at the Funny Farm, encara que aquestes notes de blues moments abans de l’assalt sònic del baix de Lemmy ja facin intuir a l’oient que el nou àlbum potser oferirà alguna sorpresa. Diguem-ho ja, Another Perfect Day és més… melòdic. D’acord, no estem parlant dels Eagles ni de Cheap Trick, però Robbo que, efectivament és un gran guitarrista, marca territori amb els solos i confereix un aire nou als temes del disc. Els singles I Got Mine i Shine són una mostra, però també en temes com Dancing on your Grave o Another Perfect Day notareu que les cançons tenen una línia més melòdica que es fa evident fins i tot en la manera que Lemmy té d’atacar (sí, la paraula tractant-se d’ell no és gratuïta) les estrofes i les tornades. La força i la velocitat continuen intactes, digui el que digui el sector més intransigent de l’afició, només que els matisos són més rics. Perquè, a veure, havíeu sentit alguna vegada un piano en un tema de Motörhead? Doncs pareu bé l’orella a Rock It i també a Shine i descobrireu un piano-boogie cortesia de l’amic Robbo. I el blues-rock? El teniu a One Track Mind, on el tema repta durant cinc minuts llargs arrossegat per un ritme de buldòzer i un efectiu riff. No és casualitat tampoc que la cara B del single Shine fos una versió en directe del (I’m your) Hoochie Coochie Man de Willie Dixon.
 |
| Robertson i Lemmy. Berlin, Novembre 1983. Últim show de Robbo. |
Sovint sota la potència i la velocitat de la música de Motörhead queda amagada la faceta de Lemmy com a lletrista que crec força infravalorada. Internet en va ple de cites del nostre home que retraten la seva filosofia. Un pensament que trasllada a les seves cançons de manera concisa, directa, punyent, divertida, àcida … Exemples s’hi troben en tots els discos i escoltant Marching off the War i Tales of Glory, dos temes antibel·licistes sobre el sense sentit de la guerra (un tema que coneixia prou bé, no en va era un fanàtic col·lecionista de tot el relacionat amb la Segona Guerra Mundial) te n’adones que com a lletrista Lemmy estava molt per sobre de la mitjana del que acostumem a sentir en el rock’n’roll.
Another Perfect Day no va ser ben rebut. Va punxar i les vendes van estar per sota fins i tot del seu predecessor Iron Fist (1982) el més fluix de la formació amb Fast Eddie Clarke. Simplement un sector de fans no el va acceptar. Per postres i com si les coses no eren prou difícils ja amb aquest fracàs, l’actitud de Robbo en la gira de promoció de l'àlbum va acabar d’amanir-ho. Per increïble que sembli el guitarrista va començar a sortir a l’escenari amb sabatilles de ballet, escalfadors als turmells, bermudes de color rosa, fins i tot un tutú! Podeu creure-ho? Una banda amb una imatge intimidadora com la de Motörhead, amb cuir, texans i botes i el seu guitarrista amb aquesta fila? Afegiu a tot aquest deliri, la seva negativa a interpretar clàssics de la banda que tothom estava esperant quan sortien a l’escenari i entendreu per què fou sentenciat un cop acabat el tour. Lemmy com ja he dit anteriorment va declarar que era l’única formació de la seva banda de la qual no havia gaudit, de fet en les mateixes entrevistes va dir que mai més havia tornat a parlar amb Robertson.
Tot i que un grapat de temes d'Another Perfect Day va estar al repertori del directe de Motörhead al llarg de la seva carrera i fins al final dels seus dies, era freqüent que, cada cop que presentava alguna d’aquestes cançons quan actuaven en viu, Lemmy deia alguna cosa així com «ara ve un tema del disc que tots vau odiar». Durant molt de temps aquest disc va ser una llosa que Lemmy va carregar. El temps, però, ha fet justícia a Another Perfect Day. Avui molt pocs no el situen entre els millors discs de Motörhead, i es podria dir que com els bons vins ha millorat amb el temps.
Bifurca
Benvolgut Bifurca,
ResponEliminaEfectivament, si el company Furky -a qui penso que conec- ho diu de forma vehement, jo m'estic també per creure'l, tot i que jo sóc un complet ignorant pel que fa a la història i trajectòria de Motörhead. Havent escoltat aquest àlbum, m'he trobat amb un disc notable de Rock de so contundent (no sabria amb quina categoria de Metal lligar-lo) però molt compacte, i sí , amb solos distingits, amb una certa melodia, sí, i aquestes pinzellades de Blues. Un dels temes que més m'ha agradat és "Dancing on Your Grave". Desconec els discs de referència pretèrits de la formació primigènia, que segurament deixaven, sí, el llistó molt alt, però m'ha semblat el tal Robbo un digne guitarrista (mai no hagués trobat jo la connexió amb Thin Lizzy) i la resta del grup una autèntica màquina ben engreixada. Com a neòfit d'aquesta música i artista, sí que et demanaria un breu comentari o pinzellada envers una icona de la qual n'he sentit tant a parlar, Lemmy, del qual va sortir poc abans de la seva mort penso, un documental interessant, i els motius o fites pels quals va arribar a tan gran consideració. Moltes gràcies, Bifurca, per avançat.
Lemmy? Mr. Kilmister és (era) un dels paios més autèntics i íntegres del negoci musical. No cal que t'agradi la seva música per respectar la seva figura. Amb una imatge intimidant com la que tenia, podies trobar un individu intel·ligent, divertit, humil, honest...
ResponEliminaN'he vist un parell de documentals per la tele i un altre que corre per YouTube (no em facis dir quins) i si dónes un cop d'ull te n'adonaràs del que dic. Parlo de memòria, però una de les meves escenes preferides és quan entra a una gran botiga de discos a la recerca del box mono dels Beatles (la millor banda del món per a ell) i en principi no la troben, però el dependent busca, troba i al final li dóna. A l'hora de pagar surt la mestressa de la botiga i es produeix una escena molt bonica, ella estrenyent la seva mà i agraint-li la música i ell parlant amb naturalitat allunyat de la imatge d'estrella que tantes vegades hem vist en aquest món. Molt recomanables els documentals que trobis.
Salutacions
Bonica anècdota, sí, la que has triat, Bifurca, i que diu ja molt de Lemmy com a persona, lluny de clixés i estereotips. Restaré, doncs, amatent, per si en gaudeixo d'algun d'aquests documentals. Gràcies, i salutacions.
ResponEliminaHola Bifurca, soy BIFURKY, je, je, me ha hecho mucha ilusión que te acordaras de mí en este comentario del Another Perfect Day, hola Xavi compañero, me sorprende gratamente verte por aquí.
ResponEliminaAl recordarme este disco me han dado ganas de volver a escucharlo otra vez y he podido disfrutar una vez más de esos temazos.
Bien, quizás mi opinión no sea del todo imparcial, ya que yo soy fan incondicional, pero en mi modesta opinión yo creo que Motörhead no tiene “un disco malo”, como otros grupos que en algún momento de su historia han sacado un disco infumable, un bodrio que te arrepientes de haber comprado y se lo regalas a alguien que no te cae muy bien.
Motörhead tiene discos que te pueden gustar más o menos, pero en sí, no tiene un disco que se pueda considerar malo.
También hay que decir que en aquella época (Ojo!, los 80), el triunfo o fracaso de un LP no se podía basar en el volumen de ventas, eso era un error muy frecuente de discográficas, promotores, locutores, periodistas de la industria musical del momento (por suerte no todos, gracias Heavy Rock, Popular 1, “El Pirata”, etc), que median al Heavy y a la música comercial con el mismo rasero, pero NO…aquí…NO (Spain is diferent).
Ni os imagináis la cantidad de gente (los que tienen mi edad más o menos sabrán de que hablo) que cuando un colega de la peña era el primero en poderse comprar EL ULTIMO LP DE MOTÖRHEAD, el más reciente, el que acababa de salir y todos los fans estábamos deseando escuchar… íbamos a su casa, -hombre colegaaaa, me he enterao de que tas has pillao el último de los Motör, cabrooon, ¿ tienes un “loro” grabador?- echabas mano al bolsillo, sacabas esa porquería de cinta que habías pillado por ahí de “Grandes éxitos del 76” o “Lo mejor de Abba, the best”, le poníamos un trozo de celo o una bola de papel y…a grabar “esa cintita buenaaaa”!!!, je,je, más adelante el que le gustaba se acababa comprando el LP original, pero yo diría que un 90% de la gente, lo primero que hacían era grabárselo, no comprarlo de buenas a primeras, por eso el dato del volumen de ventas del momento no era válido, hacía falta tener una perspectiva de meses o incluso años, para saber el verdadero volumen de ventas de un LP de un grupo.
Los datos estadísticos de la música alternativa, basados en las ventas, no querían decir absolutamente nada, cuantas veces se daba el caso de que organizaban conciertos y elegían el tamaño del recinto basándose en el volumen de ventas del último LP, sin tener en cuenta la discografía anterior del grupo, luego se vendían muchas más entradas, que superaban hasta tres veces la capacidad del recinto, eso se ponía a reventar!!!, y sin tener en cuenta los que no tenían entrada y se acababan colando, mas todos los que no podían entrar y se quedaban en la calle escuchando, de fiesta.
Esto me recuerda precisamente un concierto de Motörhead, en el antiguo Palacio de los deportes de Barcelona, no recuerdo el año, donde se lió una autentica batalla campal con la policía, los antidisturbios (la poli de marrón), llegaron a caballo y porra en mano se pusieron a repartir, algunos heavies se subieron a los arboles de alrededor del Palacio de deportes y cuando pasaban los polis saltaban y los tiraban de los caballos, otros hacían barricadas con los containers de basura, que eran de metal, todo esto bajo una lluvia incesante de pelotas de goma, xibecas ,papeleras y objetos de dudosa procedencia volando, puro ambiente Motörhead previo al concierto, que recuerdos…, que fiestas…, por cierto…ganamos los heavies y fue un concierto de la ostia, je, je, je.
Al día siguiente recuerdo que en un periódico, el titular que hacía referencia al concierto era “Una noche en las carreras” y aparecía una foto de “la batalla”, ningún comentario del excelente concierto de Motörhead.
Bueno, encantado de haber formado parte del comentario, un saludo y un abrazo para Bifurca, Xavi y todos los que formáis parte y colaboráis en este magnífico blog.
Heavy Metal forever !!!
FURKY.
Què puc dir, Furky. El teu és el COMENTARI DE L'ANY.
EliminaSi senyor, tens molta raó en això que dius. La gent gravàvem tot el que podíem i més. A la merda els indicadors de vendes. La teva experiència pel que fa al heavy metal confirma la impressió que no es tenia en compte aquest factor. Després passava el que passava, gentades als concerts que superaven les expectatives i es convertien en experiències perilloses per l'amuntegament de gent (i altres factors, també, he he).
Gran història aquesta del Pavelló de Montjuïc i les batalles contra els "maderos". Ha passat gairebé quaranta anys i algunes coses no han canviat gaire.
Gràcies pel comentari. A reveure.
Benvolguts Bifurca i sobretot, Furky, una cordial salutació, encantat de saludarte també aquí, i benvingut a les tasques comentarístiques, que m'estranya no haguessis exercitat abans, ja que, efectivament, has fet un comentari de nota "cum laude", reflectint perfectament el "modus operandi"i filosofia del moviment "Heavy" dels 80 (jo diría que no només del "Heavy", jo també he "reutilitzat" cintes a dojo, i puc dir que a la resta de gèneres, i segons els grups i artistes, els paràmetres de presència en ràdio dels temes o volum de vendes no tenen en els seguidors la lògica que els "mass media" imposen, i en efecte, els nostres artistes favoritos, no tenen "un dísc dolent". De l'únic que no puc opinar, més que res perquè no he viscut, són les batusses amb els costos i forces de seguretat (he, he), sí que he estat,per això, a l'entranyable pavelló del carrer Lleida. Enhorabona, doncs, per impagable comentari i esperem tornar-te a llegir en un futur, perquè és un plaer i és nota el gran expert que ets. Salutacions!
ResponElimina