The Johnny Winter Sessions 1976-1981

The Johnny Winter Sessions 1976-1981 (Raven Records 2009)

Muddy Waters

És difícil parlar d’un gegant de la talla de Muddy Waters sense caure en els tòpics més suats. La seva figura, la seva trajectòria, no només musical també vital perquè pels colossos sorgits d’aquella fornada no hi ha distinció, és la crònica d’una època. McKinley Morganfield, al que tots coneixien com Muddy Waters, és algú que va deixar la plantació de cotó i l’arada per anar a la ciutat a obrir-se camí amb una guitarra acústica barata. Corria l’any mil nou-cents quaranta-tres i els barris negres i pobres de Chicago eren el destí d’aquells que fugien del camp a la recerca d’una oportunitat. No és que fos a dedicar-se a la música, ni molt menys a viure d’ella, només canviava el seu rol d’assalariat del camp pel de la factoria. Però la confiança en si mateix i el fet que Chicago fos una mena de meca del blues, l’empenyia a intentar-ho. Va ser un cosí qui li va comprar, ja a Chicago, la seva primera guitarra elèctrica.

De com aquell mosso del camp es convertí en una figura cabdal per entendre la popularització del blues més enllà de la comunitat negra, i l’evolució d’aquest gènere cap al rock’n’roll, està abastament documentat i és matèria d’estudi i font de nombrosos articles de la crítica especialitzada. N’hi ha prou amb esmentar aquí que les seves gravacions amb el mític segell Chess al llarg de la dècada dels cinquanta i seixanta són el full de ruta, el material que va forjar les fantasies de tots aquells joves britànics i americans de la generació de postguerra que somiaven pujar a un escenari a cantar i a tocar la guitarra elèctrica. No em feu tornar a dir noms d’artistes i bandes que li deuen a Muddy Waters fins els calçotets que porten. D’acord, un parell de pistes només. Una: Muddy va enregistrar una cançó l’any cinquanta que es diu Rollin’ Stone. Una dècada més tard, uns adolescents van triar aquest nom per a la seva banda. No cal que continuï per aquí, oi? Dos: Uns anys més tard Muddy Waters publicava You Need Love. Escolteu un dels temes icònics de la banda més massiva dels anys setanta, Led Zeppelin, Whole Lotta Love i ja em direu (ja us ho dic jo, quin morro el de Page i Plant!). Ho deixo aquí.

El llegat és, senzillament, immens, inabastable.

Però no, no us parlaré avui del període màgic dels anys cinquanta i seixanta amb el segell Chess on Muddy Waters enregistrà el seu material de llegenda. No, farem un fast-forward fins a la meitat dels anys setanta, precisament quan el nostre home abandona el seu segell de tota la vida, en ser aquest absorbit per una altra companyia. Val a dir que en aquesta època, tot i ser una figura admirada i respectada, les vendes dels seus discos eren més aviat discretes i encara que el seu darrer àlbum amb Chess, The Muddy Waters Woodstock Album (1975) l’havia fet guanyar un Grammy, comercialment parlant els bons temps havien passat.

No li duraria gaire el període d’inactivitat en quedar sense discogràfica a Muddy Waters. L’albí Johnny Winter, apassionat del blues fins a l’extrem i devot de l’obra i figura del mestre, li aconsegueix un contracte pel seu segell Blue Sky i s’ofereix a participar, produir, i tot allò que sigui necessari perquè Muddy torni a gravar. D’aquesta col·laboració, que tothom saluda com la revifalla que necessitava la seva carrera, en sortiran tres fabulosos discos, Hard Again (1977), I’m Ready (1978) i King Bee (1981) a més d'un enregistrat en directe, el sensacional Muddy “Mississippi” Waters-Live (1979).

Johnny Winter i Muddy Waters. L'alumne i el Mestre

The Johnny Winter Sessions 1976-1981, recull el treball conjunt de Winter i Waters -i una banda de primera, amb Bob Margolin a la guitarra, el pianista Pinetop Perkins, la llegenda de l’harmònica James Cotton i Willie "Big Eyes" Smith a la bateria entre altres - durant aquell fructífer període en una recopilació de dinou temes, amb la qual cosa tenim una bona representació dels tres discos d’estudi a la que s’afegeix un parell de temes en directe de l’àlbum en viu. Aquí està, doncs, el millor d’aquella collita i, si no en teniu prou, sempre podeu anar als discos originals que es localitzen fàcilment, a més reeditats amb temes extres.

Per a aquesta nova etapa, Muddy Waters torna a gravar alguns dels seus clàssics eterns com ara Mannish Boy, I Can't Be Satisfied o Rock Me Baby, temes propis, i també els que escrivia per a ell l’enorme -en tots els aspectes- Willie Dixon, una mena de director musical de Chess i autèntica factoria de clàssics del blues, com I Want to be Loved o l’insigne Hoochie Coochie Man.

No té gaire sentit entrar a comparar les velles gravacions amb les versions actualitzades, per dir-ho d’alguna manera, amb Johnny Winter i la banda amb la qual Waters s’envoltava en aquell moment. Són èpoques diferents -la tecnologia, els estudis i les tècniques de gravació havien evolucionat- i el producte final també ho és. Ara, si em pregunteu a mi, us diré sense por a ser considerat un blasfem que algunes de les versions revisitades en aquesta trilogia sonen millor que mai. I això es deu segurament a l’ambient que hi va haver a l’estudi, un aire de festa, homenatge i entusiasme principalment en Johnny Winter que devia estar al setè cel per gravar amb el seu ídol. Escolteu-lo com brama excitat a Mannish Boy, responent a les estrofes d’afirmació viril de Muddy, que tot i que ja passava dels seixanta, la seva veu continuava sonant com un tro. Enregistrat a l’estudi, però amb els músics tocant junts en directe, l’atmosfera és relaxada i de companyonia -llàstima que al final la cosa es va esguerrar, però aquest és un altre tema- i és freqüent sentir al final de les cançons somriures i expressions de satisfacció a càrrec dels músics. Pel que fa als temes, Muddy Waters no es limita a calcar els originals, de vegades les diferències són subtils -encara que la guitarra de Johnny Winter i la bateria de Willie "Big Eyes" Smith es noten i de quina manera- i en altres li canvia el tractament com a Good Morning Little School Girl, encara que jo no sóc capaç de decidir entre la versió acústica que va enregistrar per a l’àlbum The Folk Singer (1964) -amb Willie Dixon al baix i Buddy Guy a la guitarra- i la que aquí ens presenta, elèctrica i amb harmònica inclosa. My Eyes (Keep me in Trouble) és una altra revisió fantàstica d’una amagada cara B dels anys cinquanta que cobra aquí nova vida.

De totes maneres, una trilogia així i per molt bona que fos la banda que l’acompanya, no passaria de ser un revival si no fos pel grapat de noves cançons que Muddy Waters escriu en aquests anys. Temes com Crosseyed Cat, Copper Brown, Who do you Trust, la declaració que és The Blues Had a Baby and they Named It Rock and Roll (queda clar?) o la meva preferida del lot, Champagne & Refeer amb el gran Jerry Portnoy a l’harmònica conviuen perfectament amb els clàssics de tota la vida.

Trio de llegendes del blues. Winter, Waters i enmig el gran harmonicista
James Cotton

Així doncs, els àlbums que Muddy Waters va enregistrar en aquest període i que The Johnny Winter Sessions resum a la perfecció van servir també per reactivar la carrera i popularitat del vell bluesman, a banda d’obtenir més control sobre els royalties -drets d’autor- que generaven les seves antigues composicions. Waters gira pels EUA acompanyat per Winter i la banda que ha enregistrat els nous àlbums i s’embarca en gires per tot el món. L’àlbum Muddy “Mississippi” Waters- Live, és testimoni d’aquesta nova empenta i mostra al vell lleó encara amb facultats per donar lliçons magistrals de blues. D’aquest àlbum en viu, The Johnny Winter Sessions recull dos temes, Baby Please Don’t Go i Trouble no More que deixen amb ganes de més, però suficients per fer-se una idea del potencial en directe de la banda que l’acompanya i de la qualitat dels concerts de l’època.

Malauradament la salut de Muddy Waters va anar a menys -quelcom que ja es va notar al darrer àlbum de la trilogia, King Bee (1981)- precipitadament i la seva activitat es va veure interrompuda. Encara tindria temps, però, de rebre homenatges com el que va tenir lloc al club Checkerboard Lounge de Chicago quan Jagger, Richards i Wood van pujar a l’escenari en una de les darreres actuacions del bluesman, ja malalt, i que ha quedat immortalitzat en vídeo. És emotiu veure a Muddy Waters al costat dels seus alumnes i el respecte que aquests li professen. La darrera aparició en públic de Waters va ser amb Eric Clapton un any després, poc abans de morir l’any mil nou-cents vuitanta-tres.

Muddy Waters, a diferència d’altres grans bluesmen -ara penso en B.B. King per exemple- va morir sense que arribés a veure el revival de blues que es produiria anys després. Segurament no va gaudir dels ingressos i les comoditats que la seva estatura artística mereixeria, però els que el van conèixer asseguren que havia acomplert amb escreix les seves aspiracions i que n’estava molt satisfet d’on havia arribat aquell jornaler del camp amb bigotet de dandy, de caràcter tranquil i una confiança en si mateix indestructible. L’obra de Muddy Waters com deia abans és immensa, oceànica, si voleu conèixer-la la recomanació obligada és el material que va gravar amb el segell Chess des de finals dels anys quaranta a finals dels anys seixanta, i si voleu gastar diners cerqueu el box set de 9 cds The Complete Muddy Waters 1947-1967 (Charly Records 1992). Ara, si voleu començar pel final, ja us dic jo que The Johnny Winter Sessions 1976-1981 us meravellarà. Com diuen al programa de cuina de la tele: meleta de romer.

Bifurca