diumenge, 5 de setembre del 2021

Way Down in the Rust Bucket

Way Down in the Rust Bucket (Reprise 2021)
Neil Young & Crazy Horse

Va trigar a posar-ho en marxa, segons ell era un projecte que rumiava des dels anys vuitanta, però quan finalment ho va fer a principis del mil·leni tots els fans de Neil Young vam veure el cel obert. Que un artista de la seva talla obri els arxius, poleixi el so -Neil estava obsedit amb la idea que la qualitat havia de ser excelsa-, els organitzi cronològicament, sistematitzi la seva publicació de manera rigorosa i posi a la venda un o dos àlbums per any amb material inèdit d’estudi o en viu, només pot fer-te tremolar. Per dos motius:.de joia i de patiment, aquest darrer referit a l’economia personal.

Difícil resistir-se a tanta abundància i de tanta qualitat artística. Àlbums sencers que incomprensiblement va ser desestimada la seva publicació sigui per la discogràfica o per l’artista, cançons magnífiques que al seu dia van quedar arxivades, concerts en viu enregistrats professionalment al llarg de tota la seva carrera… tot això i més apareix en aquestes col·leccions anomenades Archives Series i Performance Series. Un plantejament similar al que fa Bob Dylan també amb The Bootleg Series, on apareixen cançons que el mestre tenia guardades vés a saber perquè i que en alguns casos són fins i tot superiors a les que va triar per ser publicades en l’àlbum de l’època. En fi.

Tornant a Neil Young, no és que l’home s’hagi quedat sec d’idees i es vegi obligat a rescatar la producció del passat, ans al contrari, ell continua tan prolífic com sempre. Només comptant els darrers vint anys el ritme de publicació surt a una mitjana d’àlbum per any amb cançons noves. Discos excel·lents alguns, correctes altres, i potser un o dos fluixets, però que difícilment poden estar a l’altura dels que va signar durant la dècada dels setanta. Per què? Doncs per la senzilla raó que la seva discografia d’aquella època és, deixeu-me dir-ho, PERFECTA. Però no és d’això de què parlaré avui. Avui toca una mirada a la darrera entrega de les Performance Series. Un doble cd que recull un concert amb els Crazy Horse una nit de novembre de 1990.

Situem-nos una mica en el temps. L’aparició de Ragged Glory (1990) suposà una alegria immensa pels fans de Neil Young. Quan ja tothom el donava per mort i enterrat després d’una dècada d’àlbums discrets i irregulars (altres diran dolents, però jo sóc generós amb els meus herois musicals, d’acord?) Neil convocava els Crazy Horse al seu ranxo, que duu el nom de Broken Arrow, per gestar el que seria l’aclamat retorn que mereixia la seva llegenda. Enrere quedaven els experiments electrònics, rockabilly i country dels seus discos dels vuitanta que li havien valgut ser acomiadat per Geffen per no produir «material representatiu» d’acord amb el seu talent i trajectòria. Neil Young havia tornat i ho feia amb els seus Crazy Horse, la banda perfecta per a quan decideix cavalcar enmig de tempestes elèctriques i llamps i trons de distorsió.

Neil Young, Padrí del Grunge i guia espiritual d'una munió de joves músics
Way Down in the Rust Bucket
captura una de les dues nits que Neil i la banda reserven com a preparació de la imminent gira que els portaria a presentar Ragged Glory pels EUA durant els primers mesos de mil nou-cents noranta-u. Un sap això per les notes de premsa, perquè la informació que apareix al doble cd és nul·la. El Club The Catalyst a Santa Cruz, Califòrnia és el lloc escollit perquè, davant una reduïda audiència de vuit-cents afortunats, Neil Young i els Crazy Horse ofereixin un concert vibrant, que certifica que l’artista torna a estar en plena forma. Més de dues hores i vint minuts de concert!

Fent servir com a columna vertebral del show, els temes de Ragged Glory, Neil i els Crazy Horse despleguen sobre l’escenari el millor que saben fer, llargs passatges instrumentals, duels de guitarres amb Frank «Poncho» Sampedro que s’acoblen, densos murs de feedback, i per damunt de tot un repertori que pocs artistes poden igualar. Sonen fins a vuit temes de Ragged Glory (només es deixen White Line i l’himne ecologista Mother Earth) que ja us dic ara que alguns d’ells poden mirar a la cara sense complexos les seves cançons més celebrades. En el primer cd sonen Country Home, Love To Burn, Days Used to Be, Farmer John i Over and Over, temes nous que intercalen amb rotundes versions (podria ser d’altra manera?) de Cinnamon Girl, Bite the Bullet, Danger Bird -tinc debilitat per aquesta, tants anys després continua posant-me els pèls de punta- i Sedan Delivery, que contradiu l’afirmació de Neil que els Crazy Horse no saben tocar de pressa, perquè les guitarres cremen. Ah i una sorpresa que m’ha arribat al cor, Surfer Joe and Moe the Sleaze de Re-ac-tor (1981) potser el disc més hard-rock que ha fet mai i que va passar gairebé desapercebut.

Roll Another Number del llunyà i imprescindible Tonight’s the Night (1973) per començar el segon cd, seguit de dos dels millors temes de Ragged Glory, Fuckin’ Up on les guitarres tronen i Mansion on the Hill perfecta combinació de potència i melodia. Una altra sorpresa i una altra vegada de Re-ac-tor, la minimalista T-Bone que debuta en el repertori en directe de Young -primera i última, pel que jo sé- abans que posin la directa en un esprint final que acaba d’aplanar a l’audiència. Després de dues hores de concert cauen la majestuosa Like a Hurricane -quina exhibició de classe!-, Love and Only Love, que supera els tretze minuts en un altre tour de force guitarrer i acaben amb potser -encara que això és molt difícil de dir- una de les millors cançons que hagi enregistrat mai el canadenc, Cortez the Killer. Tot és màgic en aquesta cançó des de l’inici instrumental que evoca l’oceà i l’horitzó que anticipa la primera frase «He came dancing across the water, with his galeons and guns». La cadència lenta que va apujant una tensió que mai no acaba d’esclatar, però que et manté amb l’alè contingut i com no, el desenllaç, amb Young i la banda demostrant perquè la generació de joves músics que tot just començava a treure el cap, el va aclamar com a Padrí del Grunge.

Young i els Crazy Horse al club The Catalyst. Novembre de 1990
Pot Neil Young fer un concert brutal sense Powderfinger? Sense Tonight’s the Night o After the Gold Rush? Sense Down by the River o Hey Hey, My My (into the black)? Doncs ja ho veieu. Way Down in the Rust Bucket n’és la prova fefaent. Dinou temes, més de dues hores d’un show que no decau ni per un moment. Coses de tenir un repertori a l’alçada de l’artista més gran que hagi trepitjat un escenari, recuperar un estat de forma pletòric i estar acompanyat per un luxe de banda com són els Crazy Horse.

La posterior gira de Neil i els seus Crazy Horse pels EUA a més d’un gran èxit, va produir un disc en directe, el retronant Weld (1991), que des d’aquestes ratlles recomano fervorosament. Si em pregunteu avui, sigui perquè fa temps que no l’escolto, sigui perquè encara estic sota els efectes de Way Down in the Rust Bucket -per cert, pels que tingueu diners i sobretot temps, hi ha una edició extra que inclou vídeo de l’actuació- us diria que aquest darrer és superior. Deixant de banda que té més temes i més minutatge, noto certa espontaneïtat i un ambient més íntim que a Weld, a l’estar aquest registrat en diferents concerts, no té. De totes maneres, com que és probable que demà canviï d’opinió, el millor que podeu fer és tenir tots dos i així conservar el testimoni sonor d’una de les millors gires de Young i els Crazy Horse per partida doble. I és que no s’ha de tenir pressa en voler enterrar els artistes, especialment si tenen el talent de Neil Young.

Bifurca

3 comentaris:

  1. Benvolgut Bifurca,

    Efectivament, Neil Young no para, i sí, sembla que ell i Dylan transiten per camins paral·lels (que sí venc els drets de les meves cançons, que si vaig amb periodicitat calculada traient gemes d'estudi o en directe d'èpoques en què van treure destacables treballs, comptar amb bandes de luxe com a acompanyants -The Band, Crazy Horse-,i bé, mantenir-se al peu del canó cadascú amb el seu estil, més allunyat Dylan, sempre furibund, Young). A banda d'aquesta ressemblança, excusar-me per comentar-te tant tard, però l'escolta de tots els temes d'aquest doble directe de impecabilíssim so, en efecte, he quedat meravellat de la qualitat. Warner, Reprise, Columbia, aquestes discogràfiques tenen els seus propis subsegells especialitzats en treure tot aquest material, que sí, costa una pasta (m'ha semblat veure, sí, una edició d'aquest doble disc, amb el DVD o el Blu-Ray corresponent). Subscric el que dius que els nostres herois musicals no tenen discos dolents (almenys per a nosaltres, no som imparcials). I tot i que m'agrada el Neil Young més acústic i individual, i m'agraden més discos com sí, "Harvest" "Tonight's The Night", "Unplugged" "Freedom" o "Harvest Moon", la connexió entre Neil i la seva banda és incommensurable, i el so, contundent i aclaparador, bé en els temes més ràpids com els més constants i regular "Country Home" m'encanta, el següent, també el següent, de l'àlbum del 81, i el tercer, bé, m'aclapara una miqueta, aquestes extensions de 13 minuts, però impecables, les guitarres, i sí, gaudeixo sentint la (tan versionada per tants altres) "Like A Hurricane" cantada per ell mateix, i sí, magnètic final amb "Cortez the Killer". Moltes gràcies per compartir la troballa, Bifurca, i fins una altra entrada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó en el que dius, Xavi, els preus són prohibitius. No en aquests cd o dobles cd que, mira, encara. Pero quan veus els preus de les edicions deluxe de les Bootleg Series de Dylan o la caixa Archives Vol.1 o Vol. 2 de Neil Young no et sorprèn que la gent busqui descarregar-la de manera pirata. Aquests llançaments són especialment pels fans que han gastat molts diners al llarg de la seva vida en la seva música i no estaria malament que tinguessin un detall posant preus assequibles. En fi.

      Del disc que parlem, doncs ja està gairebé tot dit. A mí la veritat és que de Neil Young m'agrada tant la faceta folkie acústica, com la que rugeix amb guitarres enceses. He parlat d'aquest Way Down in the Rust Bucket i també de Weld, però si vols que et digui una cosa el meu disc preferit de Young en directe és Live Rust (1979). Editat en DVD (crec, jo el que tinc VHS) les imatges són sorprenents. Si no el coneixes ja et dic jo que al·lucinaràs. Espòiler: Star Wars.

      Elimina
  2. Gràcies Bifurca, pren nota del "Live Rust" (segur que l'he vist un munt de vegades a les botigues i no el vaig fer cas, com no el trobi ja per Internet...), i tranquil, que no he captat l'espòiler, he, he.
    Per l'època en què va ser enregistrat ha de ser excels, el contingut... I sí, les discogràfiques saben bé com sablejar el personal, i en tenen per a tots els públics i estils. Però els working class tenim els nostres propis principis i límits. Salutacions!

    ResponElimina

Evidentment, els insults, i comentaris que no tinguin res a veure amb el tema, no es publicaran.