Superunknown

Superunknown (A&M Records 1994)

Soundgarden

Ara que es compleixen trenta anys de la publicació del Nevermind de Nirvana i se situa aquesta data com el big bang del grunge, convé saber un parell de coses. Una, Soundgarden eren allà des del principi, no en va el guitarrista Kim Thayil va ser qui va posar en contacte als dos individus que fundaren el segell Sub Pop, plataforma on moltes bandes de Seattle donaren les primeres passes. Dues, el mateix dia, 24 de setembre de 1991, que Nirvana publicava el disc amb la icònica portada del nadó i la piscina (no, no penso perdre ni un segon en comentar la polèmica d’aquest aprofitat), Soundgarden publicava Badmotorfinger, pedra angular de la moguda grunge.

Ja ho he dit alguna vegada i no m'hi allargaré. No hi ha cap so Seattle, ni estil musical grunge. En tot cas va haver-hi una escena ubicada en aquesta ciutat que va ser aprofitada per posar en òrbita comercial unes quantes bandes -algunes excel·lents, altres bones i altres mediocres- vendre la més gran quantitat de discos, posar de moda una indumentària i donar-li una capa d’existencialisme tràgic amb el qual pogués identificar-se una bona part d’allò que es va anomenar la generació X (que malauradament en més d’una ocasió es va portar fins a les últimes conseqüències). Dic això, perquè la música de Nirvana té poc a veure amb la de Pearl Jam, ni aquests tenen gaire en comú amb Soundgarden. En cito tres, però podria parlar també de Mudhoney, Alice in Chains o encara els Melvins, potser els precursors -i menys afortunats comercialment- de l’escena de Seattle.

Tornant a Soundgarden, deia que Badmotorfinger, tot i no provocar el terratrèmol de Nevermind,  revelava una banda sòlida com una roca i que, surfejant en l’onada del fenomen grunge, va vendre un fotimer de còpies. Soundgarden tenia, però, un problema que no tenia Nirvana ni Pearl Jam. La seva música era poc accessible. Tothom que hagi escoltat Ten i Nevermind, per seguir amb l’exemple, podrà dir que li agraden més o menys, però fàcilment pot cantussejar cançons com Smells Like Teen Spirit, Come As You Are, Alive o Even Flow. No és el cas de Soungarden. Vaja, no dic que sigui impossible, però els riffs cavernosos, les atmosferes opressives i els ritmes pesants en la línia dels Black Sabbath més foscos els feia més difícil arribar al gran públic, almenys com ho havien fet els seus companys de generació més exitosos.

Tres anys van trigar a publicar el següent àlbum. Quan Superunknown va veure la llum, el món va comprovar que Soundgarden havien preparat el cop a consciència. L’evolució en el so de la banda respecte a Badmotorfinger era brutal, absoluta. Sí, els riffs poderosos de la guitarra de Kim Thayil i la influència de Black Sabbath continuen presents a temes com Let me Drown -quina manera de començar el disc!-, My Wave, Mailman -brutal!- o 4th of July, i la veu prodigiosa -seriosament, no és un adjectiu retòric, és impressionant- de Chris Cornell continua sent l’element determinant. Però Superunkown ens mostra una banda que s’ha deixat anar definitivament i té la confiança i l’atreviment suficient per gravar coses com Half. Una delicia que sembla sortida de les sessions del Led Zeppelin III (1970), aquell àlbum amb el qual la mítica banda va descol·locar els crítics oferint un collage -també a la portada- de folk i psicodèlia. Potser fou això -i alguna cosa més com el tema Fresh Tendrils- el que va portar al prestigiós crític Robert Christgau a escriure que havien fet un gra massa a l’hora d’emmirallar-se en la música de Led Zeppelin. Jo no hi estic d’acord, Soundgarden aconsegueix amb Superunknown expandir el seu concepte musical, però sense renunciar al seu so característic.

Soundgarden: Thayil en primer pla, Shepherd, Cornell i Cameron

Però n’hi ha més, molt més. El talent compositiu de tots els membres de la banda -Cornell és qui destaca, però tots tenen moments de lluïment- es palesa en temes com Head Down, escrita igual que Half pel baixista Ben Shepherd, amb influències dels Beatles més psicodèlics o Fell on Black Days, una cançó tan bona com depressiva i amb un riff que es clava dintre. Un cop més la banda demostra la seva versatilitat, ara amb uns mitjos temps carregats de tensió amb cançons perfectament construïdes.

Dos singles de Superunknown van fer diana: Spoonman, aquí també amics la influència dels Zeppelin més contundents es fa notar. Magnífica. No cal que digui a quina cançó em recorda aquesta guitarra i bateria sincronitzades que emmudeixen per deixar la veu solista uns instants suspesa a l’aire. L’altre Black Hole Sun, un altre mig temps depressiu, i un altre moment exquisit de l’àlbum, que torna a experimentar amb sons allunyats dels Soundgarden que coneixíem. Curiosament és Superunkown, el nom triat per titular l’àlbum que els faria enlairar definitivament, el tema que ens apropa més al passat de la banda, una cançó que encaixaria perfectament a Badmotorfinger. La quota punk la posa Kickstand, amb els seus dos minuts supersònics.

Superunknown va anar directe al número 1. Amb gairebé la meitat de les cançons de l’àlbum parlant directa o indirectament del suïcidi -títols explícits com Like Suicide o The Day I Tried to Live-, una generació de fans semblava identificar-se plenament amb aquests plantejaments depressius dels nous ídols musicals. Només un mes després de la publicació del disc, Kurt Cobain s’engegava un tret i jo recordo haver pensat que la “broma” se’ls estava anant de les mans a tots plegats. Les morts de Shanon Hoon de Blind Melon un any després, Layne Staley de Alice in Chains més endavant, Scott Weiland de Stone Temple Pilots… semblava que la maledicció dels músics del grunge i el rock alternatiu, esquivava els membres de Soundgarden.

Ens equivocàvem. Soundgarden van plegar el 1997, esgotats per la pressió i altres mals rotllos propis d’una banda que manté una activitat frenètica de concerts i gires. Haurien de passar quinze anys i projectes en solitari o amb noves bandes de cadascun dels quatre membres, perquè tornessin a gravar un disc, en una decisió celebrada per milions de seguidors. Fou el divuit de maig de 2017 quan, després d’un concert a Detroit, el cos de Chris Cornell va ser trobat penjat a la seva habitació de l’hotel. La depressió que arrossegava al llarg dels anys, la medicació potser barrejada amb altres substàncies, potser el van empènyer… Va ser el punt final per a Soundgarden.

No és una bona manera d’acabar aquesta ressenya. Així que el millor que puc fer és tornar a posar Superunknown al lector del CD, apujar el volum, tancar els ulls i deixar que el poder de la música faci la seva màgia. Aquest àlbum és per a mi el millor disc de Soundgarden, i un dels meus preferits de tota l’onada grunge/alternativa dels noranta. Apropeu-vos a ell sense prejudicis i gaudireu d’un àlbum de so poderós, ple d’excel·lents cançons i magníficament executades.

Bifurca