Progeny: Highlights from Seventy-Two

Progeny: Highlights from Seventy-Two (Rhino 2015)

Yes

Molta gent no sabrà de què parlo ni ho entendrà, però vosaltres lectors d’aquest blog segur que sí. I si ja teniu uns anys al damunt de les espatlles, encara més. Em refereixo a la sensació de posar un vinil al giradiscos i passar estones embadalit mirant la carpeta, les fundes interiors amb els seus dibuixos, les fotografies, les lletres i tota la informació disponible. He dit vinil perquè ara amb el cd, en el cas que n’hi hagi il·lustracions i fotos, per força són més petites i no tenen ni de lluny el mateix encant.

Un dels vinils del qual més orgullós em sento de tenir per casa és Yessongs (1973), diria que he passat tant de temps escoltant-lo com mirant i remirant les il·lustracions del genial Roger Dean. I és que Yessongs és un dels discos en directe definitius, no només del prog-rock (rock simfònic dèiem per aquí) sinó de la dècada dels setanta. Un àlbum triple, sí, les bandes simfòniques no s’hi posaven per menys. Ara recordo una tarda d’adolescència a la cacera de l’introbable Welcome Back My Friends to the Show that Never Ends… Ladies and Gentlemen, Emerson, Lake and Palmer (1974). Què, com us queda el cos? Aquest també era triple i quan finalment el vam trobar, era allà en aquell prestatge, majestuós, esperant-nos, al meu amic li demanaven quatre mil cinc-centes pessetes. Les cinc-centes que jo li vaig deixar juntament amb les mil que ell portava serviren perquè li guardessin. Vam sortir amb sensació de triomf de la botiga, i encara que jo els meus diners no els vaig tornar a veure va compensar les bones estones passades amb l’audició del mastodòntic àlbum a casa seva. I ara, què faig parlant d’ Emerson Lake and Palmer? Bé, torno per on anava.

Em centro. L’àlbum més venut de Yes és 90125 (1983) i el seu single Owner of a Lonely Heart fou número 1 als EUA, però no crec que cap aficionat discuteixi que el moment de Yes, el cim artístic, fou amb la publicació de Close to the Edge (1972). L'any anterior havien posat un parell de maons amb dos magnífics àlbums The Yes Album (1971) i -el meu preferit- Fragile (1971) que amb el seu tema Roundabout havien fet diana a les llistes. Close to the Edge, un èxit tant als EUA com a Europa, va ser la confirmació d’una banda espectacular, amb uns músics virtuosos (ja se sap que això pot ser una arma de doble tall) i una concepció arriscada del rock, però que en aquells dies feia furor. Ho demostra l’any gairebé sencer - de juliol de 1972 a abril de 1973- que van estar de gira mundial amb el Close to the Edge Tour. D’aquells concerts sortiria quasi tot el material per a la publicació del mític àlbum en directe, Yessongs.

Una de les il·lustracions de Roger Dean per a Yessongs

Ara imagineu-vos la felicitat de l’afició quaranta anys més tard en saber la notícia que, ves per on, els responsables de la discogràfica tot escurant els arxius amb la idea de poder incloure algun bonus track en properes reedicions dels discos de Yes, fan la troballa del segle. Ni més ni menys que set concerts professionalment enregistrats del Close to the Edge Tour la tardor de 1972 (bé en realitat foren vuit, però sembla que un estava tan malmès que fou impossible recuperar-lo). Tot i l’alegria per la descoberta, aviat apareixen els dubtes per la condició en què es troben les cintes. Tranquils, els avenços tecnològics actuals i la perícia dels enginyers de so permeten restaurar aquestes gravacions tot assolint el nivell òptim per publicar-les en la seva integritat amb el titol Progeny: Seven Shows from Seventy-Two, un box set de set concerts, catorze cds i una presentació que fa perdre l’oremus fins al més exigent de la parròquia simfònica. Es publica també una versió reduïda de dos cds Progeny: Highlights from Seventy-Two que reprodueix un concert complet amb la selecció de les millors versions -i que en cap cas coincideix amb les publicades a Yessongs, un detall- per aquells de fanatisme i economia moderada. Aquesta és la meva opció.

Tots aquells que ja conegueu Yessongs, no us en dureu cap gran sorpresa escoltant Progeny (encara que imagino que la versió de catorze cds tot i que el setlist és idèntic deu donar molt més de si). Tornareu a revisitar amb satisfacció infinita aquell repertori, potser amb algun matís nou aquí i allà. Els que us acosteu per primera vegada a l’univers de Yes, i per prejudicis o perquè ho havíeu sentit a dir a no sé qui que el rock progressiu és una música freda i sense ànima, caureu de cul en descobrir una banda amb una intensitat que crema. Una banda que començava aquells concerts amb un fragment de l’Ocell de Foc d’Ígor Stravinski. Podeu sentir l’excitació del públic que va augmentant en paral·lel al progrés d’aquesta peça clàssica. El primer que crida l’atenció és que, a diferència de Yessongs, mentre sona aquesta introducció sentireu els músics testant i afinant els instruments (el baix de Chris Squire sona com un canó!). El riff de Siberian Khatru talla abruptament a Stravinski i ja hi som. La guitarra de Steve Howe pel canal esquerre, els teclats de Rick Wakeman pel dret, el tro del baix de Squire i la bateria d’Alan White-substitut de Bruford i que va haver d’aprendre els temes en temps rècord- embolcallant el so de la banda i l’aguda i inconfusible veu de Jon Anderson al bell mig.

És cert que el prog-rock es caracteritza per facturar cançons amb estructures complexes, parts diferenciades on sovintegen els canvis de temps i un sentit que podríem dir acadèmic del rock, amb influències de la música clàssica. Sí i no. I’ve Seen All Good People podria donar la raó a uns i altres. El primer fragment, Your Move, té un aire líric, harmonies a les veus i un tractament gairebé folk amb instruments com el llaüt. La segona part, All Good People explota amb un rock and roll agressiu i una acceleració brutal, només interromput per un fragment a cappella abans de rematar la peça un altre cop a tota màquina. Heart of the Sunrise també combina aquests elements, un vertiginós instrumental cedeix a un passatge més atmosfèric i relaxat, tot i que aquest també va apujant la intensitat fins a arribar una altra vegada al clímax instrumental amb que acaba el tema. La bellíssima And You and I, amb els seus quatre actes diferenciats, mostra ara sí, tota la intrincada tasca compositiva a l’hora de construir una cançó i com Steve Howe alterna el pedal steel amb la guitarra de doble mànec per dotar al tema de la sonoritat que requereix.

Close to the Edge Tour 1972. Foto: Rich Fuscia

Una altra cosa que se’n diu del rock simfònic és que els teclats sempre predominen per sobre dels altres instruments. Potser són els que no han sentit a parlar de monstres de la talla de Robert Fripp o David Gilmour. Tampoc és el cas de Yes, i no perquè Rick Wakeman sigui precisament un zero a l’esquerra. Teclista virtuós i, admetem-ho, una mica pedant i pretensiós (les seves capes llargues fins als peus i altres idees escèniques estrafolàries) la seva unió amb Yes no va impedir que continués puntualment amb la seva carrera en solitari. Més encara, a Progeny podeu sentir fragments de The Six Wives of Henry VIII, corresponents al seu disc en solitari que- quins temps aquells- fou top ten a les llistes britàniques. Però d’aquest enorme talent musical que acumulaven els membres de la banda (un any tots havien estat escollits els millors dels seus respectius instruments) pel que a mi respecta l’element clau és Steve Howe. Aquest home és la demostració que per ser un guitar hero no cal ser-hi en una banda de hard rock ni heavy metal. Quin talent, quin tot terreny, el mateix toca el llaüt com he dit abans que la de dotze cordes, el pedal steel, diferents models de la mítica Gibson o la guitarra clàssica. Meravelleu-vos amb el medley que fa de Clap/Mood for a Day, dues peces instrumentals. La primera, Clap tota una demostració de digitació jazzística on es nota la petjada d’un dels seus ídols, Django Reinhardt; la segona, Mood for a Day, d’inspiració flamenca. Combinades sonen a glòria pura, no em canso d’escoltar aquesta genialitat.

La peça central del show és com no podia ser d’altra manera, Close to the Edge. Una suite de divuit minuts dividida en quatre moviments i que és tant la quintaessencia de Yes com el tema definitiu del rock progressiu. Els cinc músics donen el millor de si, per sobre del ritme sincopat del baix i la bateria, Howe i Wakeman s’acoblen perfectament i troben espai pel seu lluïment (aquest retorn brutal després del passatge a cappella!). Menció especial mereix Jon Anderson, que no falla ni una nota. No he escoltat els set concerts complets, però per l’estat de forma que tenia en aquella gira, dubto molt que deixés anar cap gall i això té molt de mèrit, no només per la complexitat d’alguns temes sinó per l’atapeït del tour amb un calendari que preveia sis o set concerts a la setmana. El públic celebra l’arribada de Roundabout, enfilant ja la recta final del concert. Aquest single extret de Fragile fou el que els va obrir les portes de l’èxit i fins al moment era el seu tema més reconegut. En un futur immediat Yes es decantaria per temes més llargs i deixaria de banda les cançons més radiables fins a l’entrada dels vuitanta amb l’esmentat Owner of the Lonely Heart amb el qual retornarien amb honors a les llistes d’èxits. No tinc res a objectar, els discos de Yes dels setanta són plens de passatges musicals i melodies meravelloses, i si la banda va triar aquest camí tampoc es pot dir que els hi anés precisament malament. Comiat i retorn a l’escenari pel bis amb l’extensa Yours is no Disgrace on la banda i en particular Howe peta els ploms. De debò, quin desplegament de recursos, de subtilesa i agressivitat alhora. Escolteu tot el disc i pareu atenció a aquesta peça i us adonareu que no té res a envejar als guitar gods de l’època sagrada del rock and roll, de fet va ser escollit per la publicació guitar player com el millor guitarrista durant cinc anys consecutius, del 1977 al 1981.

Steve Howe, guitar hero simfònic

Val la pena, tenint Yessongs, fer-se amb Progeny? Quina pregunta, rotundament sí. Com he dit abans deixo al vostre criteri i economia triar entre els set shows o el doble cd dels Highlights. És millor Progeny que Yessongs? No, és clar que no. La raó? Molt simple. Yessongs és més complet, inclou temes com Perpetual Change i Starship Trooper enregistrats aquell mateix any però en gires diferents. I sobretot li falta una patum, un tòtem com és The Fish (Schindleria praematurus). Pels que no sabeu a què em refereixo us diré que The Fish és un tema escrit pel baixista Chris Squire per l’àlbum Fragile que interpretaven en la gira del mateix disc i que va quedar fora del repertori del Close to the Edge Tour. Per tant no apareix a Progeny, però si a Yessongs. És inenarrable el que fa Squire amb el baix quan interpreta el tema en directe. Només us diré que mai pensaríeu que un baix pot sonar així. Si no el coneixeu, cerqueu ràpidament Yessongs, The Fish. Quedareu impressionats, paraula.

Acabo. Feia anys que no feia girar un àlbum de Yes. Progeny: The Highlights from Seventy-Two ha tornat a posar les coses al seu lloc. Quasi havia oblidat com eren de bons aquesta banda. Això sí inestable com ells sols, amb constants entrades i sortides de membres al punt que va haver-hi un moment que existien dues formacions paral·leles amb les corresponents disputes legals. L’any 1990 vaig poder veure el més semblant a la formació clàssica de Yes, sota el nom d’Anderson, Bruford, Wakeman, Howe (només faltava Squire) i tot i ser un concert memorable vaig trobar a faltar molts temes, especialment Siberian Khatru. Encara que, ara que ho penso, això és gairebé sempre un bon senyal. Merda, no trobo l’entrada…

(Tots els enllaços corresponen al film Yessongs i pertanyen a les actuacions a Londres el mes de desembre de 1972. És a dir un mes i mig després dels concerts inclosos a Progeny. Permeten tenir una idea molt fidedigna d’allò que es reproduïa a l’escenari. Gaudiu-ho)

Bifurca