Blackstar

Blackstar (ISO 2016)

David Bowie

Estava clar que David Bowie no abandonaria aquest món com un mortal qualsevol. Lògic, tenint en compte que és un artista que ha planejat i executat al detall, en el fons i en la forma, cada esglaó de la seva carrera. I sempre, sempre, dues passes per davant de la resta. Fou Ziggy Stardust, un alienígena androgin de cabells carabassa i plataformes impossibles. Abandonà el glam-rock en el cim de la seva popularitat i passà a ser The Thin White Duke, un elegant soulman que barrejava el Philadelphia Sound i el funk que li obrí les portes de bat a bat als EUA. Assolit l’objectiu americà, va decidir tornar a Europa i, instal·lat a Berlín i fascinat per l’impressionisme alemany, s’endinsaria en la música electrònica. Els anys vuitanta i noranta no foren tan arriscats musicalment parlant, però Bowie no va perdre mai l’instint i la capacitat de reinventar-se. A principis de segle, problemes de salut el van fer retirar dels escenaris i els seus àlbums d’estudi arribarien ja amb molta menys freqüència.

Blackstar és el darrer àlbum del Camaleó. Publicat dos dies abans de la seva mort, tot fa pensar que és una mena de regal de comiat als seus fans. Ningú no sabia de la seva malaltia -el maleït càncer- i a tots ens va agafar per sorpresa. Ell, però, ho tenia tot planejat.

Un disc enregistrat si no de manera secreta, sí discreta amb una banda de jazz que es revela ideal per a l’atmosfera que Bowie volia donar-li al disc, «un album de rock amb instruments de jazz» segons el seu productor de sempre Tony Visconti. Coincidint amb les sessions de químio -tot això ho vam anar sabent després de la seva mort- el músic, conscient que no li quedava gaire temps, va idear un àlbum que resultaria ser el seu testament artístic. I déu-n’hi-do, quina manera tan brillant d’escriure el seu propi epíleg.

Per poc que hàgiu seguit la carrera de Bowie sabreu que el seu gran primer èxit fou Space Oddity (1969) on el seu protagonista, el Major Tom, perdia contacte amb la Terra i s’acomiadava dels seus éssers estimats abans de quedar vagant per l’espai. El Major Tom tornaria a sortir a la cançó Ashes to Ashes (1980) -no la coneixeu? Correu a cercar-la, insensats!- aquesta vegada citat com algú que havia estat un ionqui, la qual cosa va fer pensar immediatament als estudiosos de la carrera del Duc, que en realitat el Major Tom era el seu alter-ego. Ara mireu el vídeo de Blackstar, aquesta immensa elegia de deu minuts que enceta l’àlbum. Veieu aquesta calavera dintre del vestit d’astronauta? Voilà!, el Major Tom. Bowie tancant el cercle. Tots dos descansen finalment en un punt de l’espai, la Vila d’Ormen, un indret que els saberuts i especialistes de la figura de l’artista encara estan intentant ubicar. Poesia.

Bowie ens mostra el seu llegat, Blackstar

Dels set temes de Blackstar, tant Sue (Or in a Season of Crime) com ‘Tis a Pity She Was a Whore, ja eren de domini públic des de finals de 2014 (la primera com a ganxo per a l’àlbum recopilatori Nothing has Changed (2014) i la segona com a cara B del mateix single) però Bowie va decidir tornar a enregistrar-les per aconseguir un so més uniforme amb la resta de temes i poder-les incloure a Blackstar. Tot un encert, perquè encara que la versió original de Sue amb big band és més jazzy i molt bona, la inclosa a Blackstar la trobo superior, amb més punch, més rockera, sincopada i misteriosa. Pel que fa a Pity sóc incapaç de decidir quina m’agrada més, perquè d’acord que la regravada per Blackstar encaixa més en el concepte sonor de l’àlbum -que gran aquest saxo de Donny McCaslin- però és que l’original, en la que Bowie toca tots els instruments, té un punt fantasmagòric i inquietant que el fa molt interessant, sensació incrementada pel vídeo que l’acompanya.

Molta gent parla i fins a cert punt tenen raó que aquest és el disc més diferent i original de la carrera de Bowie. Home, d’acord que l’art jazz que predomina a l’àlbum és inèdit en la seva discografia, però jo trobo aquí i allà estructures, sons i melodies d’obres magnes com Station to Station (1976) o Low (1977) per citar un parell. I és clar, un no fa un disc cada dia sabent que el seu temps s’acaba. No és estrany, doncs, que les lletres de l’àlbum vagin plenes de reflexions sobre la mort, l’espiritualitat, la reencarnació, la frustració, la ironia i també l’acceptació del destí. Potser és per tot això que Blackstar conté algunes de les millors cançons del darrer Bowie. Lazarus, per exemple, una obra d’art -també el vídeo- que commou per la grandiositat de la música i també pel que transmet. Bowie ja és mort «Mira aquí dalt, sóc al cel, tinc cicatrius que no es poden veure» i com Llàtzer, el personatge bíblic, torna des de la mort, o almenys és capaç de parlar-nos per dir-nos entre altres coses que ara «seré lliure».

Dollar Days, és un comiat en tota regla «m’estic morint» dels seus éssers estimats «no pensis ni per un moment que t’estic oblidant» i és una de les melodies més aconseguides de la seva carrera. Conduïda per un piano i un fantàstic solo de saxo és ara mateix la meva cançó preferida del disc. No m’importa que Girl loves Me sigui, al contrari, la que menys em fa el pes del lot, perquè és una gran cançó encara que tingui una dura competència amb les altres sis.

Sessió fotogràfica promocional de Blackstar . Elegant fins al final.

El tema final que Bowie tria per tancar l’àlbum -i probablement la seva discografia, tot i que mai se sap, i sembla que existeixen algunes demos posteriors- és I Can’t Give Everything Away. Aquesta harmònica… ja deia jo que algunes coses d’aquest disc evocaven altres episodis de la llarga discografia del geni. Aquesta harmònica, com deia, s’agermana amb la de A New career in a New Town de l’àlbum Low (1977) i és potser, tal com diu Visconti mà dreta de Bowie pràcticament des de sempre «l’única referència al passat de tot el disc». És cert, com ho és també l’aparició de la guitarra elèctrica en un deliberat homenatge a Mick Ronson, guitarrista de l’època dels Spiders from Mars, caigut anys enrere, ironies del destí, víctima també d’un càncer de fetge.

He llegit i sentit que a molts fans de Bowie se’ls fa difícil escoltar aquest àlbum. A mi també. La càrrega emocional que té escoltar algú que t’ha acompanyat tota la vida -sí, és així encara que per alguns pugui sonar frívol o no ho puguin entendre- acomiadar-se i pensar que no tornaràs a sentir noves cançons -és un dir, ja sabem que el negoci no té escrúpols- és dur. Però jo prefereixo mirar-m’ho d’una altra manera. Digueu-me, com us agradaria que s’acomiadessin musicalment els vostres artistes preferits? Àlbums mediocres que no fan més que enyorar els bons temps ja llunyans? No. La resposta és rotundes obres mestres que deixen la seva llegenda i el seu talent intactes i fins i tot els fan més grans. David Bowie, no podia ser d’una altra manera, va triar la segona opció i nosaltres no podem fer més que donar-li les gràcies.

Bon viatge, Starman.

Bifurca