The Bootleg Series Vol.11.The Basement Tapes

The Bootleg Series Vol.11.The Basement Tapes (Columbia 2014)

Bob Dylan and the Band

Un accident de moto. Tota història té un principi i el d’aquesta comença un vint-i-nou de juliol de mil nou-cents seixanta-sis en una carretera rural prop de Woodstock (sí, el mateix poble on tres anys després tindria lloc el famós festival). Aquell dia Bob Dylan, que no fa gaire s’ha comprat una casa en aquest indret boscós a cent quilòmetres de Nova York buscant pau i tranquil·litat per a ell i la seva família, s’estavella amb la seva Triumph en un revolt després de perdre’n el control.

Val a dir que aquesta història, la de les cintes del soterrani, les Basement Tapes com són conegudes arreu, podria haver succeït en qualsevol altra circumstància en l’espai i en el temps, però el destí és el que marca moltes vegades que les coses siguin així i no d’altra manera. I el destí aquesta ocasió tenia marcat aquell dia i aquell lloc.

O no, perquè, realment va tenir lloc l’accident? En aquell moment, les notícies que arribaven eren que Dylan havia salvat la vida miraculosament. Altres fonts deien que havia quedat greument desfigurat, altres parlaven de lesions cerebrals… avui, la majoria de dylanòlegs no s’atreveixen a dubtar que succeís alguna mena d’incident en aquella carretera, però ni atestats policials, ni registres hospitalaris avalen ni de bon tros la gravetat que va transcendir a l’època. La idea d’un simple twist of fate, un gir del destí, un més, en la carrera del geni de Duluth tornava a materialitzar-se.

Qualsevol que conegui no ja la carrera de Dylan sinó la música popular de la segona meitat del segle passat sabrà que al mil nou-cents seixanta-sis Mr. Zimmerman estava assegut al cim de l’èxit i l’aclamació universal. La publicació de la trilogia màgica Bringing It All Back Home (1965), Highway 61 Revisited (1965) i Blonde on Blonde (1966), l’havien coronat després d’un traumàtic trencament amb el purisme folk i el compromís amb la causa dels drets civils. Els seus concerts eren olles de pressió on es congregaven una legió de joves àvids de rock and roll, i els que anaven a escridassar-lo i a recordar-li la seva traïció. Dylan havia tornat del Regne Unit després de mesos de gira mundial i el voltor d’Albert Grossman, el seu mànager, ja havia emparaulat nous concerts fins a l’any vinent. A tota aquesta pressió que suportava es pot afegir l’addicció -mai confirmada mai desmentida- als estimulants. Simplement, Dylan necessitava aturar-se. No cal ser molt llest per sumar dos més dos.

Canvi total d'imatge. Look rural per a anar a les arrels de 
la música americana. (Foto: Elliot Landy)

Mig any després Dylan -febrer de mil nou-cents seixanta-set- convocava per telèfon als seus amics/empleats de The Band -la suspensió dels concerts previstos a causa de “l’accident” els havia deixat a l’atur- per tornar a tocar música junts. Primer a casa seva, després al soterrani de la Big Pink, la casa que Rick Danko havia llogat no gaire lluny i que era com una mena de quarter general de The Band. De març a octubre de mil nou-cents seixanta-set amb l’ajut d’una gravadora d’anar per casa (d’aquelles de pitjar el play i el rec alhora, tal com recorda Garth Hudson, encarregat d’enregistrar-ho tot) té lloc un dels episodis DEFINITIUS de la història de la música. M’és ben igual si penseu que exagero, jo crec que encara faig curt.

Mentre el món es pregunta on és i que està fent la figura pop més important del moment, Dylan dedica tots aquests mesos a la tasca titànica d’actualitzar les arrels de la música americana, construint una mena d’Atles que servirà de guia per a les futures generacions de músics. Què, Impressionats? Exercint com a mestre de cerimònies, instruint als seus músics el què i el com han de tocar, Dylan amb The Band enregistra dotzenes de cançons entre temes propis i versions. Inspirant-se i recollint la tradició musical del país, des del blues del delta del Mississipí dels negres portats des d’Àfrica fins a la música folk de la serralada dels Apalatxes on recalaren els immigrants majoritàriament irlandesos passant pel country, el gospel i el nouvingut rock and roll d'Elvis, Carl Perkins i Chuck Berry. Cançons tradicionals, himnes de taverna, balades presidiàries... tot és inventariat, reciclat, moltes vegades enriquit pel talent d’un paio que, compte convé recordar-ho, només té vint-i-sis anys.

I amb aquest material suficient per a una dotzena d’àlbums, que fa el nostre home? Res. Bé, sí, les registra amb el copyright pels temes de dret d’autor i selecciona catorze temes que reparteix en cassets entre artistes del ram perquè si volen en facin versions i les publiquin. Ben aviat, bandes com Peter Paul and Mary enregistren Too Much of Nothing, Manfred Mann fan la versió de Quinn the Esquimo -aconseguint el numero 1 al Regne Unit-, The Byrds, versionen Nothing Was Delivered i You Ain’t Goin’ Nowhere… i Dylan? El màxim que fa és interpretar un parell de temes en directe -Minstrel Boy i Quinn the Eskimo- que aniran a l’àlbum Self Portrait (1970) i tornar a gravar una versió de I Shall Be Released i de Down in the Flood per a un Greatest Hits (1971). La prova de la falta d’interès per totes aquestes cançons enregistrades al soterrani, és que aquell mateix octubre marxa a Nashville i en tres sessions i dos músics d’estudi -tres si comptem la participació del guitarrista Pete Drake en un parell de temes- enllesteix el fantàstic àlbum John Wesley Harding (1967). Cap de les dotze cançons que l’integren provenen de les sessions amb The Band. Les cintes del soterrani, unes seixanta bobines, en poder de Garth Hudson teclista de The Band queden físicament arxivades.

The Band, molt estressats, practicant abans d'entrar al soterrani. (Foto: Elliot Landy)

Potser en aquell temps s’ho pensaven, però amb la perspectiva que tenim avui de com funcionen aquestes coses, estava clar que un tresor com aquest no restaria gaire temps amagat. Dos anys després apareixia el que es considera el primer bootleg de la història anomenat The Great White Wonder (1969). El disc pirata en qüestió contenia un grapat de temes que s’havien filtrat de les sessions del soterrani. Només fou el principi. El mil nou-cents setanta-cinc Columbia decidia que era hora de treure algun profit d’aquelles sessions i alhora intentar tallar l’hemorràgia en forma de discos pirates que no aturaven el degoteig de temes que continuaven apareixent. Vist el desinterès que Bob Dylan continuava mostrant pel tema, li encarreguen a Robbie Robertson, guitarrista i líder de The Band, el projecte de compilar un doble àlbum. Dit i fet, The Basement Tapes (1975) contenia divuit temes, això sí, amb retocs d’estudi afegits per a l’ocasió i una qualitat sonora inferior producte de no provenir de les cintes originals. Si el que pretenia Columbia era donar l’assumpte per liquidat, l’efecte va ser el contrari. Els fans ja no volien les molles, sabien que el pa existia i el volien sencer.

El pa sencer arriba el 2014. Després de negociacions multilaterals, l’aquiescència de Sa Dylaníssima Majestat i la restauració i digitalització d’unes cintes que cinc dècades després gràcies a la cura de Hudson es trobaven de manera miraculosa en un estat òptim. L’artefacte, The Bootleg Series Vol.11.The Basement Tapes,  luxosament presentat i editat en la famosa col·lecció amb la qual puntualment Dylan ens fa bavejar amb material d'arxiu, conté tot el que es va enregistrar en aquell període màgic de març a octubre de mil nou-cents seixanta-set, exactament cent trenta-vuit cançons. Val a dir que durant aquests quasi cinquanta anys, molts d’aquests temes s’havien anat filtrant com aigua de pluja i eren coneguts per la majoria de col·leccionistes seriosos. Així i tot, la qualitat del so restaurat -Insisteixo són gravacions casolanes, res d’estudi professional- i el fet que una trentena de cançons encara romanien inèdites fan que aquest volum número 11 de les Bootleg Series pugui ser, ara sí, el sant grial per a tots els seguidors de mite. Almenys ho és pel que a mi respecta.

Cançons? Cent trenta-vuit repartides en sis cds, que van des de l’esbós als temes totalment acabats passant per fragments d’escalfament dels músics i alguna presa alternativa. La gran majoria temes signats per Dylan, encara que el que comparteix amb Danko (quin tros de cançó Wheels of Fire, del millor del lot) i el que signa a mitges amb Manuel (la meravellosa Tears of Rage) valen per discografies senceres. Versions de John Lee Hooker, Hank Williams, Carter Family, Jonnhy Cash (excel·lent Folsom Prison Blues), Curtis Mayfield (People Get Ready), reinvencions de temes del mateix Dylan com ara un Blowin’ in the Wind reconvertit en un potent blues amb aires de gospel o una esplèndida nova lectura de One Too Many Mornings amb harmonies vocals de Danko. Temes tradicionals arranjats pel mateix Dylan (més per necessitat en no tenir accés a la lletra original que per altra cosa) com la irresistible -no em digueu que no us vénen ganes de cantar la tornada- 900 Miles From My Home. Tot en un ambient distès, quan no de xerinola -escolteu com es pixen del riure enmig de Lo and Behold! o en el blues lúbric de Get Your Rocks Off- amb els músics intercanviant-se instruments com el clarinet, l’acordió, el contrabaix o el violí de manera que no és possible acreditar qui toca què en cada cançó. Música pel plaer de fer-la i, com recorden els membres de The Band -només queden vius Robertson i Hudson- una classe magistral de vuit mesos de com escriure cançons impartida pel mestre. Dylan corria escales amunt, escrivia les lletres en una vella Olivetti i al cap d’una estona baixava amb la cançó i la melodia ja feta. Els hi deia, “això va així, això altre d’aquesta manera. Comencem, Garth, prem el play i el rec!”

La Big Pink. Seu de la majoria de les gravacions de les Basement Tapes

Perquè no ens enganyem, més enllà d’aquest exhaustiu exercici cartogràfic, d’aquesta codificació de la música americana que són les Basement Tapes, el que mostra aquesta col·lecció són un grapat de cançons de primer ordre -com és possible que I’m Not There dormís en un calaix quaranta anys abans de ser cedida pel film del mateix títol l’any dos mil set?- que el seu autor va considerar que no eren prou bones per als seus àlbums -De debò? You Ain’t Nowhere, Tears of Rage, Wheels of Fire entre altres que vas cedir a altres artistes no et feien el pes, Bob?- o vés a saber per quina raó es va desentendre de meravelles com Million Dollar Bash, Goin’ To Acapulco, el nervi funky de All You Have To Do Is Dream, la rockera Dress It Up, Better Have It All, el chicago blues de Silent Weekend, el soul de Baby, Won't You Be My Baby o la majúscula Sign of the Cross, que anticipa el període de fervor religiós que Dylan patiria una dècada més endavant. Sí, ja sé que en aquella època a Bob Dylan li queien les cançons de les butxaques de tan plenes com les duia i podia permetre’s aquests luxes, però, així i tot, i he seguit la seva carrera des que jo era un adolescent, ho trobo difícil d’entendre. Serà que, com bé deia aquella llunyana portada del Ruta 66, Bob Dylan continua sent l’enigma irresoluble.

The Bootleg Series Vol. 11. The Basement Tapes es posa a la venda en dos formats: El Complete amb els 6 cds i cent trenta-vuit temes i una versió reduïda, Raw, de dos cds amb una magnífica selecció de trenta-vuit cançons. No importa que un pària com jo només pugui permetre’s aquesta darrera, un sempre troba la manera d’escoltar tot el lot. I a fe de Déu (com diu la mare) que he tingut ocasió de gaudir de la capsa sencera. Només puc donar gràcies pel mes que he passat d’immersió en aquesta obra magna per poder parlar-ne avui en aquesta ressenya. Des de fa anys tenia una llista inamovible de deu àlbums de quan et pregunten els que te n’enduries a una illa deserta. No em pregunteu quin, però des de l’aparició de The Bootleg Series Vol.11. The Basement Tapes, n’he hagut de treure un per fer-li lloc a aquest. Imprescindible és poc.

Bifurca