Innervisions

Innervisions (Tamla Motown, 1973)

Stevie Wonder

Si durant aquestes festes rebeu algun meme on surti un negre de WhatsApp (no, no és aquell, no sigueu malpensats/des) que digui per Cap d’Any que “si no ens veiem”, que passeu un bon any, segurament somriureu amb la facècia (una de tantes més al voltant d’aquest venerable senyor, que els més grans recordareu també per aquell anunci/campanya de la DGT -“Si bebes, no conduzcassss”’- i bé, totalment “invisible” per a millennials sense inquietuds musicals).

L’esmentat individu que fa tanta gràcia és conegut com Stevie Wonder (de nom oficial Stevland Morris) i va néixer el 1950 a l’estat de Michigan). Cec de naixement (bé, per excés d’oxigen la incubadora), el petit Stevie es va haver d’adaptar a la manca del sentit de la visió fent ús de la resta de sentits, d’entre els quals el de l’audició és el que més li va permetre desenvolupar la seva sensibilitat. De família molt humil i religiosa, la seva mare va marxar a Detroit per pujar la canalla i a base de grans sacrificis va poder dotar Stevie d’una seguretat en si mateix amb la qual pogués subsistir en l’entremig d’una època tan convulsa per a la comunitat negra (llavors no s’anomenaven afroamericans).

Aguditzant, doncs, l’oïda el petit Stevie no deixava d’imitar els artistes que sonaven a la ràdio, inequívocament, èxits de Rhythm & Blues. El seu talent musical primigeni el va fer sobresortir i causava admiració entre els coneguts de la família que el sentien cantar i tocar els bongos a la primerenca edat de deu anys. Recordem que Detroit era l’emblemàtica ciutat on estava instal·lada la important indústria automobilística (per la qual cosa, també era anomenada “Motor-Town”), i fou allà on l’espavilat músic Berry Gordy Jr. va llançar-se el 1958 a l’aventura de crear un imperi musical, la Motown, on artistes de raça negra farien ballar tota una generació al ritme del “so de la nova Amèrica” amb un estil fresc, innovador i despreocupat, socialment edulcorat a priori (no fou sempre així) per trencar barreres racials i esdevenint un segell tan capdavanter en el Ryhtmn & Blues com també ho foren Chess, Atlantic o Stax. No sabem què hauria passat si no hagués passat inadvertit el talent del nen a l’oïda d’un membre dels Miracles d’Smokey Robinson, que aconseguí una audició per a aquest nen prodigi davant de Berry Gordy, que el féu ingressar ràpidament en l’engranatge de la seva factoria musical, envoltat d’una secció rítmica envejable com els Funk Brothers i un reguitzell de productors emblemàtics, com Holland-Dozier-Holland. Si absorbeixes el cabal artístic de figures com Smokey Robinson & The Miracles, Marvin Gaye, Martha and the Vandellas, les Supremes de Diana Ross, The Temptations, etc., què pot sortir, sinó un “nen meravella” que a tretze anys aconseguí ja un núm. 1 amb Fingertips, Part 2, i més endavant faria lluïdes versions de temes de Bob Dylan o Paul Simon.

Stevie Wonder, Malcolm Cecil i Robert Margouleff,  a l'estudi

Els anys seixanta van veure créixer un Stevie Wonder molt tutelat per Gordy, però quan assolí la majoria d’edat,l’any 1971, tot i continuar al segell, va exigir llibertat creativa total, i per això s’envoltà, de nous col·laboradors, els tècnics i productors Malcolm Cecil i Robert Margouleff, que van idear un artefacte musical en forma de modern sintetitzador (que pogués reproduir la nova música que li bullía al cap a Wonder). Aquest giny anomenat d’inici TONTO (no, no és cap barbarisme) bastí un innovador so per als propers àlbums de l’artista, ja en plena maduresa (la seva producció musical entre el 1972 i el 1976 és difícilment comparable en qualitat a cap altre artista), iniciada amb Music of My Mind (1972) i Talking Book (mesos més tard, també el 1972; aquell estiu Stevie va fer de teloner dels Rolling Stones en una incòmoda gira per a tots), que incloïa l’èxit excepcional Superstition, que va compondre per a Jeff Beck (que tocava en un altre tema de l’àlbum), però que la companyia féu que enregistrés Wonder, creant un clàssic funky atemporal, amb l’emprenyament conseqüent de Beck, però que amb el temps va quedar arreglat. I tot seguit, sempre pujant artísticament, li va tocar el torn a l’àlbum que ens ocupa.

El disc Innervisions comença amb el tema Too High, un mig temps molt ric en inflexions en el qual avisa del poder devastador de les drogues, com et poden deixar, de penjat/da. El sintetitzador programat per Cecil i Margouleff comença l’engranatge i les veus de les privilegiades coristes acompanyen el discurs d’Stevie, reforçat amb l’harmònica, el seu instrument fetitxe, juntament amb el piano/sintetitzador.

A continuació arriba Visions (multiversionat per grans saxofonistes i altres instrumentistes de Jazz), on s’aglutinen en lenta cadència les preocupacions més introspectives i utòpiques d’un Wonder que supura espiritualitat, acompanyat musicalment de la superba guitarra acústica de Dean Parks i l’elèctrica de David T. Walker. La seva banda d’acompanyament d’aquests anys, anomenada Wonderlove, experimentaria diverses variacions, sempre amb destacats instrumentistes, com el també guitarrista Michael Sembello o coristes de la talla de Minnie Riperton o Deniece Williams.

El plat fort (per a mi i molta més gent) de l’àlbum -i pel qual serà normalment referenciat en el futur- arriba amb Living for the City, un cop de puny a la taula, i contundent diatriba contra el racisme, un crit ple de fúria i energia, ja des de l’inici i in crescendo, on carrega contra la injustícia i opressió de la població negra entaforada als seus guetos, i que busquen fugir de la marginació i la pobresa, vivint penosament i amb prou feines, “per a la ciutat”. Un tema llarg, amb tornada molt peculiar i una estructura complexa, en què veu i sintetitzador combinen protagonisme, que conté un interludi d’un minut i escaig, dintre del qual, amb un llenguatge plenament cinematogràfic (penseu que estem parlant d’un invident de vint-i-tres anys) se’ns narra la captura d’un camell (negre, per descomptat) als carrers de Nova York, amb condemna i engarjolament inclòs, reflectint la maquinària del sistema establert. Aquesta peculiar estructura fa que en els directes no vingui reflectit l’interludi. El tema va ser editat per treure’l en senzill, i li reportà a Wonder un Grammy a la millor cançó Rythm & Blues en l’edició de 1974, i un any després Ray Charles va rebre un altre Grammy per una altra versió del mateix tema, recurrentment versionat en el futur.

Stevie interpretant els nous temes en viu

Després d’aquesta càrrega d’alt voltatge, tornem a una balada, Golden Lady (més aviat mig temps, en aquest cas) de les quals com a mínim inclou un parell Wonder als seus àlbums, però a diferència de les dels anys vuitanta i més enllà, sensibleres i ensucrades en excés, aquesta destil·la elegància a través de la veu i del balsàmic acompanyament solista d’un orgue.

La segona cara de l’àlbum obre amb el senzill Higher Ground, que reforça el vessant crític envers l’establishment sociopolític d’aleshores, amb auguris d’allò més nefasts, i la necessitat d’assolir un esgraó més elevat, a nivell realització personal. Sense ser un èxit com Superstition, aquest tema rítmic i sense fissures (hi toca tots els instruments) va esdevenir també un altre clàssic de la carrera de Wonder, i fins i tot uns vells protagonistes d’aquest blog, els Red Hot Chilli Peppers, el van reivindicar en un àlbum aquí recensionat on s’incloïa un enllaç al vídeo que ells li van fer, entre paròdia i admiració a Stevie i la seva cançó.

El tema social continua amb Jesus Children of America, iniciant suau i pujant també in crescendo, esdevenint també un clam contra la marginalitat i on aflora, com en altres àlbums, el vessant creient de Wonder.

En aquest punt de l’àlbum torna a tocar balada, i és el torn de All in Love is Fair, amb senzilla estructura de piano, baix i bateria, on es descriu la puresa de l’amor (recordem que es troba en vena i ratxa, aquest jove –però ja veterà- en la seva trajectòria musical i d’experiència vital-). Es tracta d’un altre tema influent, i àmpliament versionat per intèrprets tan diferents com Barbra Streisand, Marc Anthony i (sí, algú ho havia de dir) per “la nostra” Maria del Mar Bonet: L’amor tot s’ho val compta amb la traducció de Quico Pi de la Serra).

Arriba ja el tema més alegre (per fi!) i desimbolt de l’àlbum, i per a mi, una joia d’escolta, amb flaire brasileiro-llatí, Don’t You Worry ‘bout A Thing (també molt versionat per músics i vocalistes de Jazz) i on la percussió pren agraït protagonisme en una lloança de l’alegria de viure sense preocupacions. Tan bé s’ho passa Stevie que fins i tot apareix per tot el tema l’expressió llatinoamericana, “Chévere” (“fantàstic”, “fenomenal”, per dir-ho finament).

La coda de l’àlbum arriba amb una altra crítica social, He’s Misstra Know It All, envers un arquetip universal, el saberut de torn, que tot ho sap i ho vol manegar, i del qual tots en tenim persones al cap. Interpretacions subliminars de riquesa i poder a banda (Stevie li tenia el dit ficat a l’ull a l’aleshores president nord-americà Richard Nixon), aquest clam de desemmascarament també va pujant lentament en intensitat, acabant en un fade deliciós, pur batibull Soul i de Rhythm & Blues, i posant cloenda als quaranta minuts musicals de rigor de l’època més intensos i condensats que la llet en tub, en un àlbum en què no podríem trobar palla ni encara que ens paguessin.

Enllestit el mes de juliol de 1973 entre Los Angeles i Nova York, la primera setmana d’agost d’aquell any Stevie va patir un accident de cotxe anant cap a un concert (conduïa un cosí seu) en què no va palmar de miracle, i després d’una miraculosa recuperació, es prengué la vida amb més tranquil·litat personal, si bé no deixà mai el compromís social (que en el seu moment també sacsejà a Marvin Gaye, amb What’s Going On?, i que el capitost Berry Gordy Jr. no entenia (només centrat a guanyar diners). Wonder ha aparegut, no en tantes causes com Sting –això, impossible-, però bé, ha llançat activistes missatges contra la guerra del Vietnam, contra l’Apartheid, a favor dels drets civils (Happy Birthday, en honor a Martin Luther King, aconseguí el 1981 que s’instaurés un dia nacional dedicat al reverend),

contra la fam a l’Àfrica Negra, amb la qual enfortí lligams (igual que Bob Marley) i contra l’abandonament infantil a Romania, entre altres lloables compromisos.

Protagonista, també, a les portades de revistes generalistes

L’àlbum aquí referenciat guanyà el Grammy al millor Àlbum de 1973, com Fullfillingness’ First Finale ho féu el 1974 i Songs in the Key Of Live (doble, i amb EP afegit, veritable zenit de la carrera de Wonder, i que en alguna vida comentarem) ho féu també el 1976. No està gens malament, i evidencia l’impacte d’Stevie com a referent de la Black Music dels 70 així com la influència que aquests àlbums tingueren en moltíssims intèrprets que aparegueren a les dècades següents (impossible esmentar-los, aquí). Aquest àlbum avui comentat i el doble Songs...” acostumen a aparèixer en els vademècums o llistats dels àlbums preferits pels crítics, en posicions molt envejables (tots tenim un crític a dins, i jo no sóc pas objectiu, amb Stevie). També en el tòpic de “quin disc et portaries a una illa deserta” (que m’expliquin primer on endollarien l’aparell on escoltar-lo, he, he) apareix recurrentment aquest disc.

A finals de la dècada dels setanta, després del comercialment fallit The Secret Life of Plants (no exempt, per això, de moments brillants), recuperà el pols funk amb Hotter Than July, em va fer passar una mica de vergonya amb la planetària I Just Called to Say I Love You, i bé, va començar a espaiar treballs a partir de la segona meitat dels anys vuitanta, per ja viure de rendes i amb la seva immensa família (una desena de fills, en total), tot i continuar apareixent en infinitat d’esdeveniments.

Tot i estar pràcticament retirat de la gravació discogràfica, Stevie va treure l’any passat un parell de temes, un d’ells vinculat al moviment Black Live Matters, ja fora del seu segell de tota la vida, Motown (ja fa molts anys cruspida per Universal) però continua col·laborant prestant veu o harmònica a tot déu que li ho ha demanat (impressionant, la llista de crèdits -o no acreditat-, de cançons externes on ha figurat, per exemple, aquests dies surt a The Lockdown Sessions del seu vell i bon amic Elton John).

O sigui que quan rebeu l’esmentat meme de què parlava al principi, cap a finals de mes, recordeu també que d’aquest memorable senyor als anys setanta no se’n reia ningú, ans al contrari, provocava admiració i esdevenia una de les més importants i llegendàries icones (ho admeto, he, he, sóc plenament subjectiu) de la música popular.

Xavi G.