Metallic K.O.

Metallic K.O. (Skydog 1976)

Iggy & The Stooges

El so de Metallic K.O. és terrible. D’acord, traguem-nos de sobre el tema de bon començament. Metallic K.O. no és un disc oficial. Tampoc és un disc pirata (bootleg). El seu estatus, que podríem qualificar de semilegal, m’importa un rave, però és important esmentar-lo ni que sigui de manera breu per situar la naturalesa de l’artefacte. La font de Metallic K.O. són unes cintes que el guitarrista James Williamson ven pel seu compte -per descomptat, ni una paraula a Iggy ni als germans Asheton- per quatre mil dòlars a Marc Zermati, promotor de concerts i propietari del segell punk francès Skydog. He dit que el so de l’àlbum és terrible? Depèn. Si el vostre equip de música només tolera productes d’alta fidelitat, escopirà Metallic K.O. tan bon punt soni la primera nota. Ara, si sou dels que teniu bootleg ears, és a dir, esteu acostumats a escoltar gravacions pirates de concerts enregistrats de manera dubtosa i clandestina entre el públic, esteu d’enhorabona: Metallic K.O. és un soundboard que sona de puta mare. Una gravació de la taula de so, això sí, en brut i sense mesclar, però el millor document sonor que existeix en circulació dels Stooges era Raw Power damunt d’un escenari.

És Metallic K.O. the last show ever dels Stooges? Sí i no. (Comenceu a estar tips d’aquesta indefinició que m’ha agafat avui?). Skydog el va promocionar com a tal, tot i saber que les cintes contenien dos concerts diferents. Posteriors investigacions i recerques detectivesques revelen que dels sis temes que conté l’àlbum, la meitat corresponen a un concert celebrat al Michigan Palace de Detroit el sis d’octubre de 1973. Els altres tres, ara sí, sí que són del darrer concert dels Stooges al mateix indret, però quatre mesos després, el nou de febrer de 1974. Així que el valor com a document històric eclipsa qualsevol reticència per la qualitat sonora de l’àlbum. Però no és només això. Són molts els factors que han convertit Metallic K.O. en una icona.

La lluita per la supervivència és a la carretera. Si doneu un cop d’ull a què vaig escriure l’any passat a la ressenya de Raw Power (1973), sabreu que les esperances dipositades en aquest disc tant per la banda com per CBS, aviat se’n van anar en orris. Això malgrat les crítiques favorables i unes vendes inicials esperançadores. Però Raw Power era un disc avançat al seu temps i els Stooges una mena d’empestats. La seva actitud i el seu comportament fora de control van propiciar que a les setmanes de la publicació de l’àlbum es trobessin al carrer, sense contracte discogràfic i sense cap representant que s’hi volgués acostar. En aquestes circumstàncies, la supervivència de la banda consisteix a poder fer concerts allà on els contractin. Els Stooges passen el tram final de la seva vida com a banda entre juny de 1973 i febrer de 1974 recorrent Amèrica del Nord, des del Whiskey a Go-Go de Los Angeles al Max Kansas City de Nova York. De Toronto al Canadà als estats del sud com Tennessee, Florida o Geòrgia. Tot i el ritme de vida salvatge que duen -de vegades es presenten sense equip, de vegades Iggy va tan col·locat que el concert s’ha de suspendre- les crítiques són bones, la banda està en bona forma i omplen sense problemes aforaments de fins a quatre mil persones.

Stooges era 1973-74. D'esquerra a dreta: Ron i Scott Asheton, Iggy Pop i James Williamson

Però els mesos a la carretera passen factura. Tot i que es resisteixen a llençar la tovallola -les cançons que continuen escrivint amb la vana esperança d’un nou àlbum són una prova - se saben condemnats. Iggy sempre ha estat un provocador a l’escenari, però la frustració, l’esgotament i l’abús compulsiu de les drogues l’han convertit en una bèstia ferida, una mena de bomba de rellotgeria, tal com diu a Search and Destroy, algú amb el «cor ple de napalm» que pot detonar en qualsevol moment. Una setmana abans del darrer concert, els Stooges actuen en una mena de bar de carretera freqüentat per una banda de motards, els Scorpions. Després d’intercanvis d’insults i provocacions, Iggy acaba amb la cara trencada i el grup ha de sortir cames ajudeu-me. Dies després, Iggy promociona des d’una ràdio local el concert del Michigan Palace i repta als Scorpions a presentar-se el dia del concert si és que tenen ganes de continuar amb la gresca.

«Podeu llençar-me tot el que vulgueu, que les vostres xicotes continuen estimant-me, llepacigales gelosos». Tot i que els tres temes enregistrats l’octubre de 1973 mostren una banda ferotge i esmolada, allò que fa únic Metallic K.O. són els altres tres, els enregistrats en el darrer concert de la banda, al febrer de l’any següent. Musicalment parlant, els temes inclosos a la cara A capturen la maquinària Stooge perfectament engreixada: la piconadora de Raw Power en la que el piano de Scotty Thurston, reclutat per a la gira, lluita per fer-se sentir per damunt de la muralla sònica que construeixen els germans Asheton i els riffs killers de Williamson; la misteriosa Gimme Danger en la qual Iggy es deixa l’ànima (i la veu) mentre Williamson va per feina amb la Gibson Les Paul. D’aquests tres temes, però, el més interessant -per la novetat- és Head On, prova que els Stooges continuaven creativament vius. Head On, a més, serveix com a vehicle perquè Ron Asheton, descavalcat com a guitarrista i relegat al baix amb l’arribada de James Williamson, es reivindiqui com a excel·lent baixista amb un magnífic i eixordador solo al bell mig del tema.

Molt diferent és l’ambient que es respira quatre mesos després al mateix indret, el Michigan Palace de Detroit, documentat en la cara B de Metallic K.O. El que sentireu en aquest fragment -tres cançons i poc més de vint minuts- és la immolació en directe dels Stooges. No crec que en aquell moment cap d’ells fos conscient que tot allò que s’estava enregistrant, constituiria el testament brutal que perdurarà ja per sempre més en la història del rock’n’roll, però deu-n’hi-do com s’hi esforçà Iggy perquè fos així. El crític Lester Bangs va definir Metallic K.O. com «l’únic disc en directe on pots sentir les ampolles de vidre trencant-se contra les cordes de la guitarra». I sí, així és. Els Scorpions compareixen i la gent dels Stooges -una banda motard rival la qual han llogat com a personal de seguretat-, contraataca des de l’escenari, produint-se llançament d’objectes en totes dues direccions. Iggy, provoca i desafia «M’importa una merda el que llanceu, heu pagat cinc dòlars i jo sortiré d’aquí amb deu mil», mentre volen ampolles, gerres de cervesa, ous, petards, càmeres de fotos, etc. essent els impactes perfectament audibles al disc. Entre tanta tensió, també hi ha moments per a petar-se de riure com quan Iggy rep una oferta sexual des del públic i la desestima amb un «no cardo mentre treballo». Ja imaginareu que amb aquest terrabastall és fàcil per a l’oient deixar la música en segon terme, però deixeu-me dir que és difícil sentir vint minuts més viscerals, viciosos i obscens en un àlbum de rock. El so, com he dit al principi, no és cap meravella, el volum de la guitarra i el piano fluctua, però poc importa. Dos temes nous, Rich Bitch (és a dir, meuca rica) i Cock in my Pocket (què tal la traducció cigalot a la butxaca?) que sonen libidinosos a més no poder, amb un Williamson en mode Keith Richards i Iggy comandant la banda, escolteu quan a Rich Bitch perden la sincronització -no deu ser fàcil tocar i esquivar projectils alhora- i els fa aturar a tots «Només la bateria, vull sentir només la bateria, és l’única manera que pugueu tornar a agafar el fil». Hi ha un tall a la cinta, i sabem per diverses entrevistes amb Ron Asheton que el concert es va interrompre per mirar de calmar els ànims i protegir la integritat dels músics. La banda retorna a l’escenari per interpretar el clàssic Louie Louie -Iggy anuncia que durarà cinquanta-cinc minuts!-, reinterpretar millor dit, amb la lletra més lasciva que hàgiu sentit mai. El concert finalitza amb Iggy acomiadant-se del públic «Quasi em mateu, però heu fallat una altra vegada, haureu de tornar-ho a provar la setmana vinent». La darrera cosa que se sent a Metallic K.O. és el soroll d’una ampolla trencant-se sobre l’escenari. No hi hauria setmana vinent, el Stooges havien arribat al final del trajecte.

Iggy Pop damunt d'un escenari: Sang, suor i rock'n'roll

Ironies de la vida. Quan Zermati, propietari del segell Skydog, va escoltar les cintes adquirides no s’ho va pensar dues vegades. En contra de moltes opinions que ho desaconsellaven per la deficient qualitat sonora, publicà una edició limitada en vinil. La repercussió fou espectacular. Eren els temps en què les hordes punks assolaven el Regne Unit i Europa (als EUA arribaria un any més tard) i la influent premsa musical britànica el va rebre amb tots els honors: el punk tenia la seva pedra angular en Metallic. K.O. Amb la banda ja morta i enterrada l’àlbum es convertí en aquell moment en el disc més venut dels Stooges; unes vendes de les quals ells, a excepció del rata de Williamson que va vendre les cintes pel seu compte, no en van veure ni cinc. Els Stooges i la seva discografia comencen a convertir-se en objecte de culte que anirà creixent de manera exponencial amb els anys. Amb el temps i producte de l’exhumació i saqueig dels arxius apareixen més fragments corresponents a aquells mítics concerts que no fan més que augmentar la llegenda i confirmar la ferocitat d’una banda que lluita per sobreviure i d’un líder, Iggy Pop, que juga al límit del reglament (en un nou fragment Iggy pregunta al públic «Qui odia als Stooges? Nosaltres no us odiem, de fet ni ens importeu»). De manera que actualment estan disponibles quasi els dos shows sencers en dobles cds o vinils titulats poc originalment Metallic 2 x K.O. Personalment dubto que aparegui res més, tot i que mai se sap que pot haver-hi en mans privades, sense anar més lluny un altre soundboard d’un show a Atlanta va aparèixer miraculosament per acompanyar una reedició de Raw Power l’any 2010. La darrera paraula en tot cas podria ser que, aprofitant els avenços tecnològics, s’intentés millorar al màxim el so de les cintes originals, encara que com diuen els anglesos you can’t polish a turd, que literalment vol dir que no es pot polir una merda.

I conte contat, conte acabat. Bona entrada d’any a tothom.

Bifurca