The Man-Machine

The Man-Machine (Kling Klang - EMI Electrola 1978)

Kraftwerk

Situem-nos al mes de febrer de 1982. Poc després de la gira mundial amb què Kraftwerk havien promocionat llur últim treball (Computer World), el single The Model (extret del disc anterior, The Man Machine) entrava al Top 40 alemany i pujava al número 1 al Regne Unit. La principal influència (juntament amb David Bowie i Roxy Music) de l'onada de pop electrònic que s'escampava per tot el Vell Continent, un grup format per quatre alemanys en edat de maduresa, havia conquerit les llistes britàniques, el bressol del pop. Karl-Heinz Stockhausen (un altre mite de la música electrònica), el nou rock alemany (anomenat genèricament amb l'avorrida etiqueta de Krautrock) i el Schlager havien estat algunes contribucions d'Alemanya a la música contemporània, però Kraftwerk van arribar encara més lluny. El més curiós és que The Model no era un tema de llur treball més recent, i ni tan sols és la cançó més representativa de la trajectòria de Kraftwerk. Com podia ser? Com havia passat tot?

Per començar, fem un petit resum biogràfic. Ralf Hütter i Florian Schneider es coneixen a la classe d'improvisació musical del Conservatori de Düsseldorf sota la tutela de Stockhausen. Tots dos comparteixen influències i idees i el 1969 decideixen de passar a l'acció (musicalment parlant, s'entén) però, de moment, integrats a un grup anomenat Organisation. Ralf hi toca l'orgue i Florian, la flauta. El grup enregistra un únic àlbum (Tone Float, aparegut un any més tard); poc després els seus integrants se separen i aleshores Ralf i Florian decideixen de formar una banda pròpia: Kraftwerk (en alemany, "central elèctrica"). Durant els anys 70, després de treballar amb diversos col·laboradors, la formació de Kraftwerk s'estabilitza com a quartet amb l'entrada de Wolfgang Flür i Karl Bartos; tots dos s'encarreguen de les percussions electròniques, amb Ralf i Florian com a teclistes i cantants. I és amb aquesta formació amb què apareixerien els discos més aclamats de Kraftwerk, començant per Radio-Activity (1975) i culminant el 1978 amb (en la personalíssima opinió d'aquest cronista) l'obra mestra del grup: The Man Machine.

Alguns dels instruments utilitzats per Kraftwerk
en les sessions de The Man Machine. De dalt a baix:
 Vako Orchestron, Moog Minimoog i Synthanorma Sequenzer

Cal dir que una part significativa els discos de Kraftwerk estan concebuts com a obres conceptuals, dedicades a aspectes concrets de l'evolució tècnica i tecnològica de la societat actual, des de les autopistes i els cotxes d'Autobahn (1974) fins als ordinadors de Computer World (1981). En el cas de The Man Machine, els protagonistes són els robots i, en menor mesura, les ciutats i l'espai exterior; el futur, en definitiva. Enregistrat entre 1977 i 1978 i aparegut al mes de maig d'aquest últim any, The Man Machine és l'àlbum en què Ralf i Florian aconsegueixen expressar-se més perfectament en les lletres i amb la música que componen. Ritmes senzills però efectius i molt ballables, melodies diverses i enganxoses, lletres interessants... I un so espectacular, resultat de l'ús d'una gran varietat d'instruments electrònics, més vells alguns i més nous d'altres.

Aturem-nos un moment abans de disseccionar el disc que ens ocupa: The Model no va ser, pròpiament, el primer hit dels Kraftwerk... La versió en 7" d'Autobahn ja posà aquests curiosos alemanys al mapa musical europeu i va fer que una nova generació de músics (els futurs Depeche Mode, OMD, Gary Numan, The Human League o fins i tot David Bowie) els escoltessin atentament i busquessin inspiració en l'obra dels quatre de Düsseldorf: les tornades instrumentals de la primera època d'OMD vénen d'aquí, i si algú es preguntava a qui anava dirigit el tema V-2 Schneider que Bowie havia enregistrat al segon disc de la seva "trilogia berlinesa" (l'aclamat Heroes), ara ja ho sap. Així, mentre Kraftwerk anaven fent, començà a créixer -al principi, de manera totalment underground- el moviment synth-pop que alguns anys després es faria famós arreu del món.

El disc comença amb The Robots, tota una declaració d'intencions, amb una lletra reveladora en alguns punts ("we are programmed just to do / anything you want us to") i que no tan sols va triomfar a les discoteques, sinó que esdevindria amb el pas del temps un tema imprescindible als seus concerts, els d'aleshores i els més actuals; en aquests últims, en una nova versió "interpretada" per quatre robots representant cadascun dels membres del grup. Just després ve Spacelab, dedicada als viatges espacials, i seguida per Metropolis, que tanca la cara 1. El tema és una referència a la pel·lícula de Fritz Lang i, alhora, amb el seu ritme 4x4 i un galopant seqüenciador, demostra amb claredat que Kraftwerk també paraven atenció al que passava musicalment al voltant d'ells i que, concretament, escoltaven la música de Giorgio Moroder (compareu-la amb I Feel Love, publicada tot just un any abans) més del que ells potser voldrien admetre.

Kraftwerk al 1978. D'esquerra a dreta: Florian Schneider (1947-2020),
Ralf Hütter (1946), Wolfgang Flür (1947) i Karl Bartos (1952)

I arribem a la cara 2, que s'inicia (tatxan, tatxan) amb The Model, un dels temes més recordats de Kraftwerk i un dels pocs de la seva discografia que té referències amoroses / sexuals / femenines, dedicada a una model que havia impressionat el cantant en veure-la a la portada d'una revista, i que s'acaba amb el vague desig de tornar a veure-la algun dia ("now she's a big success, I want to meet her again") que, en una prova de so enregistrada abans d'un concert, mostra Ralf expressant el seu desig de tornar a tenir-hi una activitat més... Diguem-ne... Física. En ser el seu tema més accessible i un dels més populars, ha estat versionat per diferents artistes, des de Snakefinger fins a Big Black i els compatriotes Rammstein, passant pels espanyols Aviador Dro. I després ve Neon Lights, un tema evocador i romàntic que intenta descriure amb paraules i amb música què se sent en passejar de nit per una gran ciutat banyada de llums de neó, i que remarca les qualitats fílmiques de la música de Kraftwerk. I, per al final, el tema que dóna títol a l'àlbum, amb veus robotitzades i una melodia repetitiva i senzilla per a tancar l'àlbum amb estil.

Paga la pena estendre's una mica amb The Model. Un tema dedicat a una model... En un disc conceptual sobre robots i tecnologia? Segons sembla, Kraftwerk tenien la impressió que les models a la passarel·la anaven i venien de manera robòtica, i així la cançó encaixava (si bé indirectament) en el concepte del disc. La cançó desprèn pop per tots cantons. Un ritme senzill i fàcil de seguir, melodies a dojo i la veu de Ralf Hütter cantant la història d'una model a qui li agrada beure xampany quan surt de nit i que analitza els homes que veu, però, alhora, és una professional que dóna el millor de si mateixa cada vegada que una càmera la retrata i que obliga els Lagerfelds del moment a gratar-se la butxaca per la seva bellesa. Més de tres anys després de la seva edició, i enmig de l'arribada a la fama dels grups que ells mateixos havien alimentat musicalment, el públic britànic ja estava preparat per a elevar la cançó fins al número 1. Significa això que Kraftwerk anaven tres anys per davant dels músics electrònics de l'època?

Aquest disc va ser reproduït com a demostració d'un aparell Hi-Fi al Saló de la Imatge i el So de Barcelona (el famós Sonimag) de 1978, fet que demostra que l'evolució musical del grup ha portat en paral·lel una evolució en el seu so, cada vegada millor i cada vegada més nítid. Tot i que (com bona part dels discos anteriors) havia estat produït pels mateixos Ralf i Florian, comptaria amb la col·laboració a les mescles de l'enginyer de so nord-americà Leanard Jackson, que en sentir les pistes bàsiques de l'àlbum, va arribar a Düsseldorf convençut que treballaria amb quatre nois negres, de tan ballables i tan funk com eren els temes. Cosa que també demostra que es començaven a fixar en la música negra de ball, que poc després els retria homenatge d'una manera molt contundent.

Kraftwerk al Razzmatazz el 2004. Sabeu quina cancó no van tocar en aquesta gira...?
Sweet Home Alabama! Però The Model, sí!

Fins i tot és destacable en la seva imatge: inspirat en l'obra de l'artista avantguardista rus El Lissitsky (com s'admet als títols de crèdit), el títol del disc apareix escrit en anglès, alemany, francès... I rus. El color vermell predominant i el fet que mirin cap a l'est fa entendre que l'àlbum és, a més, una observació de la Unió Soviètica, decisió que es pot qualificar de molt audaç tenint en compte que l'àlbum va ser editat l'any 1978, en plena època de la Guerra Freda.

Pel que fa al seu impacte, només cal dir que la revista New Musical Express el considerà el 57è millor disc de la història i que apareix a la llista del llibre 1001 Albums you must hear before you die. Encara avui, a les gires del grup, quatre temes són interpretats en directe; alguns tan icònics com The Robots amb els seus robots ballarins, o The Man Machine, que sol iniciar les actuacions.

I... Per què el single va trigar tres anys a arribar al número 1 de les llistes britàniques? L'explicació és senzilla i curiosa; en realitat, The Model era la cara B del single que es volia promocionar el 1981 (Computer Love, tema extret del disc Computer World, i que arribaria al número 36 al Regne Unit), però curiosament els DJ van començar a fixar-se més en la cara B, que de mica en mica es va fer més popular que la cara A. En conseqüència, EMI/Capitol Records va reeditar el single amb les cares intercanviades, amb els fantàstics resultats que hem comentat abans.

Dr. Sampler