Crusader

Crusader (Carrere 1984)
Saxon

Saxon, la banda que abans es deia Son of a Bitch, per mi un dels millors grups dels 80 pel que fa al heavy. Biff Byford no té una veu d’estudiant d’òpera, amb un munt de octaves amunt i avall, Paul Quinn no és un virtuós rotllo Yngwie Malmsteen o Steve Vai, però us dic una cosa, és un grup que no només sonen bé en estudi, en directe són demolidors i les seves composicions i posada en escena tenen feeling, tenen ganxo.

Corria l’any 84, jo ja hi havia escoltat els LPs de Saxon Wheels of Steel, Strong Arm of the Law, Denim and Leather i Power and the Glory (alguns d’aquests vinils encara els tinc, he, he), cadascun una joia, fins que a través d’un amic que tenim en comú Bifurca i jo (el Jaume), va arribar a les meves mans el Crusader, la portada ja era al·lucinant, només havia vist portades d’aquest estil al primer LP de Molly Hachet i al recopilatori de Judas Priest Hero, Hero, però quan el vaig escoltar encara vaig flipar més.

Saxon és un grup que he vist moltes vegades en directe i mai m’han decebut, però hi ha un moment clau en tot concert de Saxon, aquell moment en què paren per fer un bis (un descans al mig del concert), i ets a la barra fent unes birres i et sembla sentir unes trompetes, un cavall allunyant-se al galop i una veu que crida…Crusader!!!...Crusader!!!, comença aquest magnífic arpegi de guitarra que fa que se’t posin els pèls de punta, tothom deixa el que fa i corren cap a l’escenari.

Fins i tot al més pasmao se li mou el cap amb aquest ritme galopant i contundent que marquen baix i bateria i una guitarra rítmica superdura, mentre Biff ens submergeix en el món dels cavallers de les croades, tothom canta la tornada seguint el ritme amb els punys enlaire, fins que una veu poderosa crida…Come Crusader, Let Battle Commence !!!.

Saxon als 80. Biff, al contrari dels patrons del Metal, sempre de blanc.

Després d’un crit de gentada a l’uníson comença aquest punteig, no excessivament tècnic, però ple de sentiment, això és pur Heavy Metal, la cançó Crusader en concert, des de la seva aparició fins ara ha estat sempre un puto himne, i el disc, el millor valorat pels seus fans (té altres discos molt bons, en total crec que en tenen uns vint-i-quatre, amb grans temes) però Crusader és la seva joia de la corona.

Diu la llegenda, que la idea va començar amb un concepte totalment aliè al món medieval, diuen que la idea d’escriure sobre aquest tema va començar a forjar-se quan Saxon van veure per primera vegada, aparcat al carrer, un Ford Cortina Crusader, els va agradar el nom i els va donar la idea per començar a compondre aquesta passada de tema.

Després d’aquest gran començament que són The Crusader Prelude i Crusader, arriba A Little Bit Of What You Fancy, tema de temps ràpid i gran punteig seguit d’un Yaba daba duuuu!!! de Biff que em recorda a Pedro Picapiedra, amb una lletra divertida i gamberra que et diu que de vegades també cal passar-ho bé i perdre l’oremus una mica.

Arribem a Sailing to America, jo crec que aquest tema el van treure perquè tenien pensat fer gira pels Estats Units, però és una opinió personal, ens parla dels anglesos que com a gent d’altres països d’Europa, viatjaven al nou món a la recerca d’oportunitats. Un ràpid punteig com a introducció ens porta a la quarta cançó, Set Me Free, de temps ràpid, amb un riff rítmic rockanroller com una piconadora.

Formació de Saxon actual, en directe

Just Let Me Rock ocupa el cinquè lloc, un altre gran tema, la lletra ve a dir…tu digues el que vulguis, però deixa’m fer Rock´n´Roll, una excel·lent intro de bateria dóna pas a un ritme contundent, uns cors demolidors i uns harmònics de guitarra superestridents, una vegada més, autèntic heavy metal, la lletra transcorre sobre un suau arpegi de guitarra i una base rítmica senzilla que desemboca a la contundent tornada, seguit d’un punteig gairebé bluesy.

Bad Boys (Like to Rock´n´Roll), aquest tema té un riff rítmic molt clàssic del heavy metal i que et pot sonar molt semblant a altres cançons d’altres grups, però amb els matisos que li aporta Saxon ja ho fan diferent, es podria dir que li imprimeixen el seu segell. Saxon no són un grup de moltes balades, però quan en fan una la fan amb qualitat, aquest és el cas de la setena cançó, Do It All For You, amb un punteig ple de sentiment i una bonica lletra, per continuar amb la divertida Rock City, on jo destacaria la qualitat dels cors, l’excel·lent ritme de baix i uns puntejos de guitarra genials.

Una esplèndida intro de bateria ens brinda el començament de Run for Your Lives, darrer tema d’aquest gran treball que és Crusader (crec que hi ha una versió remasteritzada que inclou un parell de cançons més). En aquest tema jo destacaria uns cors divertits, sobretot en directe, diuen que el foc tot ho crema, i aquest ens parla d’un somni de foc, tema ideal per tancar amb fermall d’or aquest excel·lent treball de Saxon.

Com a anècdota, recordo que quan Saxon van començar a fer concerts fora d’Anglaterra, anaven de teloners de Motörhead, i era el mateix Lemmy qui els deia als fans que compressin el disc de Saxon.

No vull acabar aquesta ressenya sense esmentar una petita anècdota personal. Aquesta darrera foto va ser un concert de Saxon a Razzmatazz, el 2005 o 2006, més o menys, no me’n recordo gaire bé. Quan va acabar, ens vam quedar a esgotar la barra fins que ens fessin fora a cops d’escombra. A fora hi eren la premsa i la penya que seguien de festa, i pel que sembla alguns membres de Saxon van pensar el mateix que nosaltres, així que ens vam trobar a la barra amb Biff, Doug Scarrat i Nibbs Carter -Paul i Nigel se n’havien anat ja- i ens vam quedar una estona de xerrameca amb ells (amb el meu anglès de platja, he, he).

Biff i un servidor

Jo portava una chupa que li vaig fer a la meva ex amb la portada de Crusader aerografiada, vaig aconseguir que la signessin tots els membres de la banda (avui dia aquesta chupa la té la meva ex, Grrrrrrr!!!!), la penya ens vam fer fotos amb ells, tot en un molt bon ambient. El més divertit va venir quan estàvem baixant les escales Biff i jo, i ja sortint al carrer, una amiga ens va dir “atureu-vos un moment que us faig una foto”, així que Biff i jo ens posem així de bon rotllo i…, i en aquell moment apareix una rossa entallada en cuir, amb un canalet impressionant i un mamellam d’escàndol, i és clar el senyor Byford se’m va distreure una mica, i per això sembla a la foto que jo m’estigui acoblant al pla com si fos un espontani; en aquell moment, els únics que no estàvem mirant a la rossa érem la noia que ens feia la foto i jo.

Després Nibbs va estar flipant una estona amb les aerografies de la meva moto i vam estar una estona de xerrameca fins que va marxar, deixant-me aquesta foto com a record gràfic d’aquell vespre.

Furky