Get Yer Ya-Ya’s Out! (40th Anniversary)

Get Yer Ya-Ya’s Out! (40th Anniversary). (ABKCO 2009)

Rolling Stones

Suposo que el més lògic és que, tractant-se dels Rolling Stones, ara hauria d’estar escrivint sobre el seu darrer llançament discogràfic. Sí, tots els aficionats estem bavejant amb la publicació de Live At The El Mocambo, els famosos concerts secrets en aquest club de Toronto que durant anys ha estat un dels més preuats objectes de culte de tots els stonians del món. Però és que ja ho vaig fer. En un exercici visionari vaig escriure fa un parell d’anys una ressenya d’un àlbum que llavors encara no existia. Potser un dia d’aquest quan passi per caixa (no tinc pressa, he esperat dècades per escoltar aquests mítics shows, no vindrà d’uns dies) ampliaré el que ja vaig dir, però avui toca parlar d’un altre àlbum en directe de la millor banda de rock and roll del món.

Així és com els anunciaven en els concerts de la gira americana de 1969, una tour que va marcar un abans i un després, no només en la carrera dels Rolling Stones sinó en la manera com les bandes del rock’n’roll establirien els estàndards en aspectes com organització, infraestructura, llum i so, venda d’entrades, cobertura mediàtica, etc. Dels tres concerts al Madison Square Garden de Nova York -un el 27 i dos el 28 de novembre- sortiria Get Yer Ya-Ya’s Out!, mític àlbum en viu de la banda britànica.

Ves per on que poc abans que es complís el quarantè aniversari de la publicació de l’àlbum -de fet l’àlbum sortí a la venda el 1970, l’aniversari és en realitat dels concerts d’on surt el material que conté el disc- ABKCO que és qui té els drets d’aquella època, decideix que és hora de reactivar el catàleg i aprofitant l’avinentesa posa en circulació una edició commemorativa realment notable. Dic notable, perquè els fans dels Stones, que som ja uns senyors d’una edat, sempre que apareix una reedició amb extres d’un disc de la banda rondinem pel que podia haver estat,  que ja podien haver inclòs això, o allò altre. Particularment no em queixo, tot i que ja tornaré més endavant sobre aquest aspecte.

Hendrix i Richards al backstage del Madison Square Garden.

La caixa en qüestió, almenys l’edició que tinc jo perquè hi ha una superdeluxe amb llibret i vinils, és una joia que inclou 3 CDS i 1 DVD. Del primer cd que inclou l’àlbum original poca cosa es pot dir ja. Els Stones havien deixat finalment anar el llast que suposava Brian Jones -musicalment ja no aportava res, i els seus judicis i condemnes els impedien l’entrada als EUA- i havien trobat un guitarrista excel·lent com a substitut en la figura de Mick Taylor. La seva fulgurant carrera durant la dècada dels seixanta, farcida d’exitosos àlbums i singles, havia entrat a l’Olimp amb singles com Jumpin’ Jack Flash, Honky Tonk Women i dos àlbums terrorífics com Beggars Banquet (1968) i Let it Bleed (1969). Després de dos anys allunyats dels escenaris -un breu tour europeu la primavera de 1967 havia estat la darrera ocasió- els Rolling Stones es presentaven com una imparable banda de rock and roll amb un repertori imbatible (Sympathy for the Devil, Midnight Rambler, Street Fightin’ Man, Stray Cat Blues, Jumpin’ Jack Flash, uf!…). L’àlbum Get Yer Ya-Ya’s Out! (1970) era un fidel reflex del poder de la banda en directe.

Les novetats que presenta aquesta reedició de la qual us en parlaré avui són realment atractives. Els Stones havien decidit que aquella gira havia de ser especial, un retorn triomfal als escenaris dels EUA després de tres anys i la gira va ser dissenyada al mil·límetre. A banda de potència de llum i so, els teloners serien de luxe: B.B.King, Ike & Tina Turner i, en algunes dates, Chuck Berry. L’encert d’aquesta boxset és que, a més d’altres extres, recull íntegrament els shows dels dos primers.

Presentat com el Rei del Blues, B.B.King obre foc amb una banda amb secció de vents incorporada. Només vint minuts necessita el paio per marcar terreny. Molts quan senten a parlar de King pensen en Lucille, el nom de la seva guitarra, i pocs en el tro de veu que gasta l’home. Doncs n’hi ha de tot i força. Exuberància guitarrera, ben acompanyat per uns músics més que solvents, i potència vocal per desgranar un set breu que inclou temes propis i versions de vells blues -bé, a l’època no tan vells, recordeu estem al mil nou-cents seixanta-nou- com Every Day I Have the Blues o How Blue Can You Get, que King havia convertit en hit uns anys enrere.

Amb el Rei del Blues, B.B. King

Un cop acabat el show de King, un huracà pren l’escenari. Tina Turner, amb el gran motherfucker Ike de director d’escena, apuja la temperatura del Madison Square Garden uns quants graus amb un espectacle electritzant -una mica més llarg que el de King- on no falten Proud Mary o Come Together. Temperatura que arriba al punt d’ebulllició amb I’ve Been Loving You Too Long. És una llàstima - ja comencem amb les reclamacions- que no hagin inclòs també el vídeo de la interpretació de Tina (cerqueu al youtube) perquè a banda dels sospirs i gemecs -escolteu l’excitació de l’audiència- que deixa anar, veuríeu com acaricia el micro amunt i avall, avall i amunt,… en una memorable (i lúbrica) interpretació del tema del gran Otis Redding.

Si el primer cd conté l’àlbum original amb el concert dels Stones, el segon els shows dels teloners, el tercer cd i el DVD ofereixen material extra enregistrat durant els tres shows al Garden que ses satàniques (avui geriàtriques) majestats no van incloure al seu moment. Una putada -he dit al principi que no tenia queixa? Mentia- que el tercer cd duri només divuit minuts. Si, divuit minuts per cinc temes que són els que van quedar fora de l’àlbum i que formaven part del repertori habitual. I que consti que són fantàstiques versions acústiques de Prodigal Son i You Gotta Move amb Mick i Kiz sols a l’escenari asseguts en un tamboret, un medley de Under My Thumb/ I’m Free que sona perfecte i potser la millor versió que he sentit mai en viu de (I Can’t Get No) Satisfaction. Però a veure, senyors, divuit minuts per un cd? Quins collons. Amb la d’hores de material que hi ha enregistrat d’aquella gira i no em refereixo només als tres concerts del MSG, no ens podrien haver ofert, no sé, posem un Best Of, per exemple? I el material que van gravar en una visita llampec als Muscle Shoals Studios, tampoc? Ja no parlo d’Altamont, aquell festival gratuït -també professionalment enregistrat- que van oferir al final del tour i que va ser una orgia de violència, perquè necessitaria una entrada sencera, però una mica de respecte pels fans, que ja som uns senyoros grans i que ens hem deixat molta pasta amb la broma.

Ike, Tina Turner i Jagger abans del show.

I el mateix amb el DVD -sort que he dit al principi que no em queixava, però ara ja estic imparable- una altra oportunitat perduda (vaja, ja ha sortit la frase cèlebre). Com he dit abans, els Rolling Stones volien documentar al detall aquell retorn triomfant i van esmerçar tots els recursos que tenien a l’abast. A més d’enregistrar concerts per l’àlbum en viu van contactar amb els germans Maysles, reputats documentalistes de l’anomenat Direct Cinema. El resultat del seu treball va ser Gimme Shelter (1970), un excel·lent documental que recull fragments dels shows del Madison Square Garden, escenes de backstage i material relacionat amb la salvatjada d’Altamont. Gimme Shelter és el perfecte complement a Get Yer Ya-Ya’s Out! si un vol copsar la grandesa del Rolling Stones en aquella època. Doncs bé, què ens ofereix el DVD inclòs en aquest boxset del 40 aniversari? Escassa mitja hora que tot i no ser del tot inèdita -algunes coses ja circulaven per internet- val el seu pes en or.

Hendrix afinant guitarres amb Mick Taylor i fent-la petar amb Richards als camerinos del Garden. Mick i Keith recuperant davant una audiència que omple el mític recinte, desconegudes troballes de blues com són Prodigal Son i You Gotta Move (Jagger devia estar refredat aquell dia perquè no deixa de tocar-se el nas, he, he). Té gràcia, dos pàl·lids anglesos de vint-i-pocs anys que semblen dir a l’audiència, “aquesta música tan negra és la vostra música, va nèixer aquí. Aquí la teniu, descobriu-la, respecteu-la, aprecieu-la”. Un Satisfaction que fa tremolar els fonaments de l’edifici amb tota la concurrència dempeus -magnífics els plànols des de la bateria de Charlie Watts que mostren el moviment en forma d’onades de l’audiència-. Janis Joplin ballant des d’un lateral de l’escenari… De debò, no podien omplir una mica més el DVD? Si de música enregistrada deu haver-hi un fotimer com he dit abans, de material vídeo que van gravar els germans Maysles n’hi ha quilòmetres de rotllo. Sospito que en tot això juga un paper molt important la possessió dels drets del material i, en haver-hi diferents parts en litigi, deu ser molt complicat un acord - Jagger es tallaria un braç abans de pagar un cèntim de més- perquè algun dia vegi la llum.

Prodigal Son i You Gotta Move. Blues rural al cor de la gran ciutat.

Fent balanç, és una mica el de sempre. D’una banda, aquesta reedició permet, a més de l’àlbum original, accedir a material extra de primera tant d’àudio com de vídeo amb la millor qualitat, però per altra penses què podien haver-se estirat una mica més sabent que existeix tones de material als arxius. És dura la vida del fan, i si ho ets dels Rolling Stones encara més. I és que mai pots aconseguir Satisfaction (ho sento, havia de colar l’acudit com fos) de manera completa. Com que recentment ja s’ha filtrat per les xarxes generoses porcions dels tres concerts dels Stones al Madison Square Garden -això sí en format mp3- la base de fans ja s’ha organitzat recollint signatures per exigir la revisió i publicació d’una nova edició supermegadeluxe que ara sí -ni de broma, que ja ens coneixem- satisfaria els paladars stonians més exigents. Personalment, dubto que això passi i en realitat tampoc m’importa gaire. Prefereixo assaborir les petites molles que aquests cabrons deixen anar a poc a poc. I ara és l’hora de llançar-m’hi de cap a la seva darrera publicació dels arxius, Live At The El Mocambo una joia llargament esperada que ha trigat dècades a fer-se realitat.

Igual que aquesta reedició de Get Yer Ya-Ya’s Out!. L’excusa ideal bé per renovar l’atrotinat vinil o el vell cd, bé per descobrir com era el pa que s'hi donava als concerts quan eren joves aquests quasi octogenaris que en aquest moment estan recorrent Europa per celebrar el seu seixantè aniversari com a banda. Com dic sempre, a aquestes alçades de la pel·lícula i pel que a mi respecta poden fer el que vulguin, no m’importa el que facin, si continuen enregistrant discos i actuant o si ho deixen córrer. Per allò que van fer durant uns anys, sempre seran la meva banda favorita.

Bifurca