Brothers and Sisters

Brothers and Sisters (Capricorn 1973)

Allman Brothers Band

Avui li toca a la banda pionera del Southern Rock per excel·lència. Parlar dels Allman Brothers és fer-ho d’una banda superlativa, amb una trajectòria que equival a una epopeia en la qual no hi falta de res. Tragèdia, morts, tones de drogues, sobredosis, orgies a mansalva, traïcions, gelosia, germanor, odi, rifles, violència, egos propis de semideus, estadis plens a vessar, contactes amb la màfia… i, per descomptat, una música meravellosa, una empremta inesborrable que transcendirà la figura dels seus integrants. Una llegenda.

No voldria donar un tuf sensacionalista a aquesta ressenya, i fer-la girar sobre els elements més foscos, truculents i escandalosos dels Allman Brothers; si teniu curiositat podeu trobar llibres i articles, també per la xarxa, que en parlen a bastament. El que succeeix és que, com en alguns dels més grans artistes i bandes del rock’n’roll, és indissociable el seu tarannà, la seva manera de viure i entendre la vida, amb la producció musical que en resulta.

Per començar, els Allman Brothers més que una banda eren una fraternitat. El nucli eren els dos germans, Duane líder i prodigi de la guitarra i Gregg, veu i teclats; aquesta germanor incloïa a Dickey Betts, guitarrista, Berry Oakley baix, i els dos bateries! Jaimoe i Butch Trucks els quals vivien tots amb dones i fills sota el mateix sostre. Una granja, enmig del camp on tocaven a tota hòstia, es posaven fins al cul de tot i defensaven el territori amb els rifles sempre carregats. Hippies? Rednecks? Una mena d’híbrid. Eren orgullosos, rudes, primitius, però amb una sensibilitat extraordinària i un talent exquisit per a la música. Arrelats a la terra, el Sud, Macon, Georgia, Allman Brothers foren la resposta a l’escena californiana que dominava el paisatge musical americà a finals de la dècada dels seixanta. La llavor que van plantar els Allman Brothers i el segell Capricorn tindria continuïtat amb bandes com Lynyrd Skynyrd, Marshall Tucker Band, Black Oak Arkansas, Blackfoot i tantes altres que tornarien a posar al sud al lloc que es mereix de l’autèntic rock americà.

Volia parlar dels Allman Brothers i podria haver escollit qualsevol dels dos primers discos The Allman Brothers Band (1969) i Idlewild South (1970). No importa que al seu moment no generessin gaire expectació. En aquests dos indispensables àlbums ja està impresa la marca registrada de la casa: la veu cavernosa de Gregg per al blues, el soul (el jove Duane ja havia treballat com a músic de sessió per a gegants com Aretha Franklin o Wilson Pickett), llargues instrumentacions fruit de llur devoció pel jazz, les guitarres enceses del mateix Duane i Dickey Betts i la tremenda percussió dels dos bateries Trucks i Jaimoe. O podria haver-me decantat per la tria més òbvia, Live At The Fillmore (1971), el disc que els va catapultar al reconeixement, el millor disc en directe de la història com diuen alguns, un autèntic tòtem de la música americana. Fins i tot hauria pogut escollir el meravellós Eat the Peach (1972), concebut com un homenatge i comiat al caigut Duane Allman.

Duane Allman i Wilson Pickett a l'estudi

Perquè Duane, guitarrista de fantasia, dominador de la tècnica del bottleneck (ja sabeu, posar-se un coll d’ampolla de vidre al dit i fer-lo lliscar pel mànec de la guitarra) que va fer embogir el mateix Clapton (no va parar fins que el va fer participar en el seu àlbum de Derek and the Dominos), es va estimbar amb la seva Harley contra un camió un funest dia d’octubre de 1971. Aquell dia els Allman van estar a punt de llençar la tovallola. Però es van refer i en poc temps van parir un disc doble, l’esmentat Eat the Peach meitat en directe, meitat cançons enregistrades en estudi de les quals algunes eren amb Duane. Les que no ho eren, demostraven que la banda continuava en forma.

Novembre de 1972. Just un any després de la mort de l’Allman gran, el baixista Berry Oakley repetia jugada i resultat. Quatre carrers més enllà de l’accident de Duane, la moto d’ Oakley xocava en aquesta ocasió contra un bus. Els seus companys, que com ja he dit més que una banda de rock eren una família, l’enterraren al costat de Duane. Pels amants de les casualitats fatídiques o de la llegenda de Robert Johnson (sí, el bluesman que va vendre la seva ànima al diable a canvi de l’èxit), a més de les circumstàncies i ubicació gairebé idèntiques dels accidents, tots dos tenien vint-i-quatre anys.

Els quatre supervivents estaven decidits a tirar endavant i aquesta nova pèrdua no els apartaria del camí que havien triat. Gaudien de reconeixement, la seva reputació en directe era fabulosa, però l’absència de Duane i el lideratge que exercia encara generava alguns dubtes sobre si serien capaços de mantenir el nivell.

Contraportada del disc. Brittany, filla del desaparegut Berry Oakley

La resposta és Brothers and Sisters. Duane sermpre fou el líder dels Allmans Brothers, però la composició dels temes la repartien entre el seu germà Gregg i Dickey Betts. A Brothers and Sisters assistim al pas endavant de Betts. Bé perquè Gregg Allman tenia més el cap en el seu àlbum en solitari, bé perquè l’abús de drogues començava a passar-li factura, Dickey Betts és qui carrega majoritàriament amb el pes de les composicions. No només això, ja sense haver de guardar les espatlles a Duane, es revela com un guitarrista excepcional i fins i tot canta en un parell de temes. El resultat és un èxit aclaparador. L’àlbum assoleix el número 1 a les llistes americanes i fins avui dia sona sense descans les emissores de ràdio.

L’opinió generalitzada és que Brothers and Sisters, sense abandonar l’essència Allman Brothers, és més accessible. És cert, en les set cançons que conté ja no trobem aquella complexitat en algunes composicions derivades de la seva vena jazzística, i s’allunyen una mica -només una mica- dels sons més negres. La mà de Dickey Betts es nota en una orientació més cap al country i el R&B. I l’encerta de ple. La punta de llança d’aquesta nova era és Ramblin’ Man, malgrat les reticències inicials de la resta de la banda. Publicada com a single, aquesta joia arriba al número dos i roman com el tema estrella de la discografia dels Allman Brothers pels segles dels segles. Un tema perfecte on les harmonies vocals de Betts i Allman funcionen de meravella, i les guitarres de Dickey Betts i Les Dudek -músic addicional en la gravació del disc- es fonen amb el piano de Chuk Leavell -nova incorporació a la banda-. Poca cosa més es pot expressar amb paraules. Música amb majúscules.

Tampoc us penseu que Gregg està en baixa forma compositiva, malgrat les seves, diguem, circumstàncies personals. Seu és el tema inicial del disc, Wasted Words, una peça que pot anar directament als llocs d’honor de qualsevol antologia del Southern Rock. Aquest paio tenia -va morir l’any 2017- un talent innegable per a la composició i a més una veu gruixuda -amb prou feines vint anys- ideal per cantar el blues. Escolteu-lo a la grandiosa Jelly Jelly, aquest Hammond, aquest piano, i l’espectacular guitarra de Betts! El petit dels Allman signa també la darrera cançó de la cara A, Come and Go Blues, i jo m’imagino els germans Robinson escoltant-la atentament i prenent notes, perquè amics, quan punxeu els magnífics àlbums dels Black Crowes direu, de què em sonen a mi aquestes cançons? La resposta la trobareu no en el vent, sinó en la discografia dels Allman Brothers, i no vull desmerèixer en absolut els corbs d’Atlanta, que consti.

Els tres temes de la cara B són de Dickey Betts i, més que mantenir el nivell jo diria que encara l’apugen. Tots tres són excel·lents. Southbound és un altre clàssic que sonarà per sempre més als concerts dels Allman Brothers, un vibrant blues-rock que es converteix en una potentíssima jam on hi ha lloc perquè tots els músics es llueixin. Jessica és la quota instrumental que els Allman col·locaven a cada disc, només que aquesta és la millor de totes. Una fantàstica melodia que arriba els set minuts i que si no us sona pel nom -la filla de Dickey Betts, per cert- tranquils, la reconeixereu en el moment que comenci a sonar perquè és d’aquelles cançons que un té la sensació que l’ha escoltat des de sempre. Editada també com a single, no importa que no arribés tan amunt com Ramblin’ Man, la seva popularitat és immensa i és un altre cavall de batalla del repertori dels Allman Brothers. Un altre més, us adoneu de l’enorme potencial de Brothers and Sisters?

Foto de família a The Farm. Homes, dones, nens, gossos i Rock'n'Roll

La cirereta del pastís la posen amb Pony Boy. Una delícia country-rock amb dobro i guitarres acústiques, d’aquelles que es marca el ritme amb el peu i on se senten els xiulets dels músics enmig de la cançó. Tot plegat, un disc colossal.

The Allman Brothers Band ho havien aconseguit. S’havien refet de la pèrdua de Duane Allman i Berry Oakley, havien tirat endavant i amb Brothers and Sisters eren encara més grans. Venien discos per milions, omplien estadis i viatjaven en un avió privat que s’havien comprat. El revers de la moneda, però, era un altre. Tal com va explicar anys més tard el bateria Butch Trucks -com Gregg Allman també va morir el 2017, aquest, però, es va engegar un tret- amb Brothers and Sisters es van convertir definitivament en rockstars, però alhora van perdre de vista el sentit d’allò que estaven fent, la música. Altres problemes, no menors, tenien amb veure amb el salvatge ritme de vida pel que fa als abusos de drogues de tots els membres de la banda i diferències personals cada cop més accentuades, que gairebé acabarien enterrant la fraternitat que un dia fou Allman Brothers Band. La gota que feu vessar el got fou la delació de Gregg Allman, pressionat per la justícia, a un camell de confiança per escapar de la presó. Betts, Trucks i companyia escopiren a Gregg a la cara, jurant que una traïció com aquesta feia impossible continuar fent música plegats.

Per descomptat, passats uns anys i de manera intermitent els Allman Brothers tornaren a gravar junts i a tocar sobre els escenaris. Discos millors, discos pitjors -compte, el seu darrer disc d’estudi Hittin’ the Note (2003), amb saba nova de parents i amics, és excel·lent- ja se sap que la inspiració és quelcom difícil de retenir al llarg de tants anys. Què importa això quan una banda ha estat capaç de signar discos com aquest que us parlo avui. Feu que soni Brothers and Sisters i ho entendreu de seguida.

Bifurca