Black Celebration

Black Celebration (Mute 1986)

Depeche Mode

Per a què acostumen a servir les recopilacions? Normalment perquè un grup tanqui una etapa i n'obri una de nova, o per a guanyar temps en un moment de poca inspiració, o fins i tot (ai!) com a cant de cigne. En el cas de The Singles 81-85 (1985), a més de per a donar a conèixer al món la sublim Shake the disease i la inferior, però injustament infravalorada It's called a heart, per a donar una treva i un temps de descans a un grup –Depeche Mode– després de cinc anys on els havia passat quasi literalment de tot.

Depeche Mode es formaren el 1980 a Basildon quan David Gahan es va unir al grup Composition of Sound (format per Vince Clarke, Martin Gore i Andrew Fletcher) i li canvià el nom pel d'una revista de moda francesa que ell solia comprar. Després de compondre tots els èxits del primer àlbum, Speak & Spell (1981), Clarke els deixà i va ser substituït per Martin Gore en la vessant compositiva –que havia contribuït amb dues cançons al disc de debut– i per Alan Wilder en la instrumental. I amb aquesta formació van tirar endavant amb nous discos, cadascun amb més èxit que l'anterior; però el 1985, just quan començaven a entrar de manera seriosa a les llistes nord-americanes, el grup es trobava cansat, immers en discussions i confús sobre la direcció que havia de seguir; un temps difícil durant el qual van estar a punt de llançar la tovallola, com el mateix Gahan va reconèixer. La recopilació els donà temps per a agafar aire i a finals de 1985 estaven ja prou descansats per a retrobar-se i començar les sessions del nou àlbum, l'excel·lent Black Celebration.

Influït pels mètodes del director de cinema alemany Werner Herzog, Daniel Miller (fundador de Mute Records, la discogràfica del grup, i coproductor dels primers àlbums dels Depeche) els proposà de reservar els estudis Westside (Londres) i els berlinesos Hansa durant quatre mesos i treballar-hi sense descans, sense distraccions, sense dies lliures. El seu argument era que, sotmesos a aquestes condicions, els músics treballarien més intensament i amb més passió. Més que enregistrar l'àlbum, havien de viure l'àlbum. Vosaltres direu: "Doncs quina gran idea: després de recuperar-se d'un període ple de tensions i problemes, et tanques amb els nois a un estudi durant quatre mesos en el millor ambient perquè apareguin encara més tensions i problemes! Jugada mestra!". Efectivament, és el que qualsevol es pensaria; però cal dir que l'arriscada aposta va sortir molt bé. Black Celebration és un gran disc: obscur, amarg, pessimista i amb un aire dens i claustrofòbic importat segurament de les condicions denses i claustrofòbiques en què van haver de treballar.

Com des de feia tres anys, Depeche Mode van fer un ús molt inventiu dels teclats (particularment els Roland i ARP semimodulars, l'Emulator II i la joia de la corona, el mastodòntic Synclavier: un caríssim sampler-sintetitzador digital) i el resultat, sònicament, és un disc que enllaça amb els àlbums anteriors i, alhora, els supera i eleva la qualitat sonora a un altre nivell. Pel que fa a les cançons en si, mostren l'evolució del pensament de Martin Gore: si a Construction time again (1983) mostraven la ingenuïtat i la innocència de qui creu que pot canviar el món a través de la música, ara el to general és més realista: les noves lletres van plenes d'imatges tètriques, de situacions extremes, de vides grises i fracassades que ofeguen les penes al bar i celebren que no hi ha res a celebrar.

Depeche Mode al 1986. D'esquerra a dreta:
Martin Gore, Alan Wilder, Andy Fletcher, Dave Gahan

La primera cançó és (cosa estranya en Depeche Mode) la que dóna títol a l'àlbum: Black Celebration, amb un ritme accelerat, urgent, i una lletra en què Gore manifesta no entendre l'optimisme vital de la seva interlocutora i, alhora, la intenta convèncer perquè celebri amb ell el final d'un altre dia negre. Com a curiositat, a la intro s'hi sent un sample de Daniel Miller dient "A brief period of rejoicing" imitant la veu de Winston Churchill. I just després, sense solució de continuïtat, comença Fly on the windscreen - Final, recuperada de la cara B del single It's called a heart amb petits retocs; un mig temps, amb un inici sinistre –el primer vers ja diu "Death is everywhere"– i imatges a l'alçada, com ara mosques esclafades al parabrisa o xais que van cap a l'escorxador (imatge que devia ser especialment difícil per a Martin, tenint en compte que és vegetarià)... I, com a contrast, les insistents i quasi autoritàries invitacions al pecat ("Come here / Kiss me / Now"). Aleshores, com per a eliminar tota la negror dels temes anteriors, comença A question of lust, tema escollit després com a segon senzill: una balada tendra i fràgil –Gore comentà que la cançó es podia dir perfectament "A question of love" i que va escollir la paraula "lust" per raons de rima–, molt més constructiva, plantejada quasi com un cara a cara amb la seva parella, i amb una tornada apoteòsica. És un descans de quatre minuts i mig, però després tornem al desànim de la mà de Sometimes: la resposta en clau negativa a Somebody –publicada al disc anterior– i també amb acompanyament de piano i efectes sonors, però ara Martin ens explica que, quan reflexiona sobre l'estat del món, s'emprenya i pot arribar a ser molest... I alhora deixa caure que els qui l'escoltem, de vegades ("Sometimes"), devem ser tan molestos com ell, perquè tenim preocupacions similars. I, per a finalitzar la primera cara, It doesn't matter two (cantada per Martin Gore, com les dues anteriors), que també remet a un tema de l'anterior àlbum, però sense tenir-hi res a veure, ni en so ni en lletra. Aquí, entre tot d'efectes corals, ens proposa una mena d'escenari post-apocalíptic, en què ell i la seva companya semblarien ser els únics supervivents d'una mena de desastre planetari però, com a contrapunt, a la lletra també hi ha un missatge optimista ("though we may be the last in the world / we feel like pioneers") i s'hi insinua el naixement d'una història amorosa entre aquests dos supervivents, com si el desastre pogués ser també una oportunitat per a la Humanitat per a començar de nou.

Nächster Halt: Dunkelheit! (Pròxima parada: Foscor!)

La segona cara del disc comença també amb una peça accelerada: A question of time, el tercer single, on Gore s'autoproclama en la lletra "protector" d'una atractiva adolescent abans no arribin "ells" i la converteixin en una noia com les altres. Al ritme ràpid s'hi suma un so similar al d'una alarma al principi de la cançó, que ens posa en estat d'alerta i augmenta la sensació de pressa i urgència. Després ve un altre mig temps contundent: Stripped, el primer senzill i una de les peces sònicament més innovadores de l'àlbum. Comença amb un acord de guitarra acústica i un sample d'una motocicleta (extret de la fonoteca de l'Emulator, que també hi contribueix amb un piano) molt ralentit i que constituirà l'esquelet rítmic de la cançó; passats uns segons, s'hi suma un sample del Porsche 911 de David Gahan arrencant... I aleshores "arrenca" també la cançó, amb un profund pad passat per un altaveu Leslie, i comença una lletra que, novament, incita a la luxúria ("let me see you stripped down to the bone" és la tornada, simple però efectiva). La inventiva sònica continua amb uns ganivets (que imiten el so d'uns hi-hats) i, ja cap al final i com a espectacular cloenda, uns focs artificials enregistrats amb diversos micròfons, col·locats estratègicament per a captar el so en estèreo. Una petita mostra de sons de rellotges connecta –idea potser inspirada en Time, del magnífic Dark side of the moon dels Pink Floyd?– el final de Stripped i el principi de Here is the house, que ara compta amb samples de guitarres acústica i elèctrica per a explicar una història tranquil·la, de parella, el caliu de la qual és per al cantant com el caliu d'una llar. L'amor i el nihilisme es barregen en la cançó següent, World full of nothing: un primer amor, un primer romanç que, en un món ple de no res, té un significat, fins i tot encara que no sigui realment amor, com Gore repeteix insistentment al final ("Though it's not love / It means something"). Agafa el relleu Dressed in black, un críptic vals electrònic on Gahan lamenta amargament que, malgrat els seus esforços, no pot fer realitat les seves fantasies perquè la seva amant està vestida de negre ("Dressed in black") i contra això no hi pot fer res, no s'hi pot fer res. L'última cançó és la contundent New dress, el tema amb el so més descaradament electro de tot el disc i on es pot comprovar més fàcilment la influència de Kraftwerk. En la lletra Gore juxtaposa titulars tristos o alarmants (fam, atemptats, actes de violència...) amb la notícia d'un nou vestit de la princesa Diana de Gal·les ("Princess Di is wearing a new dress") en una clara crítica a la premsa sensacionalista britànica.

El disc (coproduït entre els Depeche Mode, Daniel Miller i l'enginyer de so, Gareth Jones) apareixeria finalment el 17 de març de 1986, fora de terminis i amb tots els implicats –membres del grup, personal de l'estudi...– exhaustos i clarament necessitats d'unes vacances. Va ser una experiència realment extrema (per exemple, per a Martin Gore, que arribà a comentar que potser s'havia exhaurit i no podria continuar component després de Black Celebration), però el resultat pagaria la pena. No és –malgrat l'èxit moderat dels seus tres senzills– un àlbum fet amb la intenció de ser comercial; no t'enganxa immediatament com, per exemple, el disc posterior, Music for the Masses (1987), i de fet és possible que alguns necessitin escoltar-lo diverses vegades per a poder apreciar-lo plenament. Però és un disc que atrapa, que sedueix des de la foscor, que atreu malgrat la seva negativitat; potser perquè molts ens podem sentir identificats amb les preocupacions, les situacions o les opinions que Martin hi expressa. I també, és clar, perquè hi ha melodies a dojo i ritmes plens d'inventiva: els segells del quart membre i productor a l'ombra, Alan Wilder.

El cas és que, tot i no ser aparentment gaire radiofònic, va tenir un èxit considerable (número 3 a les llistes britàniques d'àlbums), que atorgà als Depeche Mode un estatus intermig, amb unes vendes pròpies dels grups de consum massiu i una reputació pròxima a les bandes de culte (sobretot a països com Alemanya); una definició de "grup massiu de culte" a l'abast només de formacions com ara The Cure, R.E.M. o Radiohead. Ja en la seva gira de presentació –la més ambiciosa que havien fet fins aleshores, amb 76 concerts en total entre Europa i Nord-amèrica– es va demostrar que, amb Black Celebration, continuava el creixement sostingut que havien experimentat des del principi; cosa meritòria si es té en compte que després de 1985 el món musical es girà de nou cap a les guitarres i el rock, i els teclats ja no eren tan "cool" com abans, en una tendència que només es començaria a redreçar al final de la dècada amb l'aparició de nous estils en música de ball (house, acid, dance...).

Depeche Mode en un directe de l'època, amb Dave Gahan per damunt de tot i de tots

Després de Black Celebration passarien moltes coses, bones i dolentes. En el costat positiu, el creixement del grup continuaria imparable amb l'aparició de Music for the Masses –amb què conqueririen definitivament el mercat nord-americà– seguida pel famós directe del Rosebowl de Pasadena de 1988, l'èxit fulminant de Violator (1990) (el millor disc dels DM, com a opinió personal de qui us parla) i l'entrada de les guitarres, les bateries, el blues i el gospel com a nous ingredients per a cuinar Songs of faith and devotion (1993) en una altra mostra de capacitat de regeneració i reinvenció. En el costat negatiu, la turbulenta gènesi d'aquest últim disc, plena de tensions i enfrontaments, provocaria la traumàtica sortida d'Alan Wilder i la continuació de Depeche Mode com a trio després que els membres restants superessin llurs addiccions i problemes de salut; no cal insistir aquí en el que molta gent ja coneix.

I ara, quan han passat poc més de tres mesos després de la prematura i trista mort de l'Andy Fletcher i tots els dubtes que ha generat sobre la continuïtat de Depeche Mode, la millor notícia és l'aparició al perfil de Facebook del grup d'una fotografia de Martin Gore i David Gahan a una mena d'estudi casolà amb el text "Trobant l'estabilitat en allò que coneixem i estimem, i concentrant-nos en el que dóna a la vida un sentit i un objectiu". Sembla, doncs, que mentre els seus membres se sentin en forma per a compondre cançons i per a tocar-les en directe arreu del món, Depeche Mode continuarà existint. Amb quins col·laboradors? Qui farà de mitjancer entre les dues grans personalitats del grup, ara que l'Andy no hi és? Somiem una mica: tornarà Alan Wilder, ni que sigui només com a productor? De moment continuen havent-hi molts interrogants, hi ha molta expectació i, tard o d'hora, les respostes arribaran –a poc a poc, segurament–; l'únic que podem fer, mentrestant, és esperar. Com ells mateixos dirien, "it's just a question of time".

Dr. Sampler