Burn

Burn (Purple Records 1974)

Deep Purple

Fa unes setmanes us parlava dels Allman Brothers Band i com van haver de sobreposar-se davant la pèrdua de dos membres (un d’ells, Duane, el líder) just quan anaven llançats a l’estrellat. En el cas de la banda de la qual us parlaré avui, Deep Purple en la seva tercera reencarnació (la parròquia la coneixem com el Mark III), existeixen algunes similituds però també diferències significatives. A la banda britànica no va morir ningú, perquè els ganivets que s’emportaren clavats a l’esquena Ian Gillan (veu) i Roger Glover (baixista) eren simbòlics, però deixaven el grup sense el cantant excepcional i responsable en bona part de l’èxit que gaudien i un baixista que havia tingut molt a veure en la composició dels temes i en el so que havien aconseguit. La tensió al si de la banda era tal que Blackmore havia plantejat l’ultimàtum “o ell o jo”. El pols el va perdre Gillan, tot i que ell mateix ja tenia decidit fotre el camp. Glover fou la torna de la purga, havia arribat amb Gillan i amb ell fou despatxat. “No és res personal, és el millor per a la banda” li va dir l’home de negre. La principal diferència amb els Allman -estils musicals a banda- és que en aquell moment crucial de la pèrdua, Deep Purple no caminaven amb pas ferm cap a l’èxit. Deep Purple ja eren superestrelles. Aquell any, el 1973, eren els artistes que més discos havien venut al mercat americà, amb dos àlbums publicats l’any anterior: Machine Head -segurament el millor disc de la història de Deep Purple- i com he dit en alguna ocasió, la mare de tots els discos en directe, Made in Japan.

Així doncs, la columna vertebral de Deep Purple, Blackmore, Lord i Paice estaven novament a la recerca d’un cantant i un baixista. Tothom donava per fet que seria Paul Rodgers ex Free qui ocuparia el lloc de vacant de frontman, atès que era el candidat número 1 de Blackmore, però, ves per on, els hi va donar carabasses. Més fàcil ho van tenir amb el baixista, Glenn Hughes, una jove promesa que a més tenia un registre vocal portentós (van haver-li de prometre que el deixarien cantar). No va ser fins que, contestant a un anunci que la banda havia posat al Melody Maker, un desconegut David Coverdale va enviar una cinta pèssimament enregistrada que els astres es van alinear. Segons explica Lord, entre la pol·lució sonora s’apreciava una veu que passava per davant de la pila de cassetes que havien rebut. La prova final fou l’audició. El jove Coverdale que treballava de dependent en una botiga de roba, portava ulleres, era estràbic, tenia sobrepès i la cara marcada per l’acne juvenil. Us imagineu la cara que van posar Blackmore, Lord i Paice quan el van veure entrar a l’estudi? Això sí, cantava de meravella. La feina era seva.

No m’ho invento. Costa de creure que el que en pocs anys es convertiria en prototip de mascle alfa del rock and roll, marcant paquet en escena, fent moviments sensuals amb el peu de micro (que també feia servir per indicar als roadies a quines noies de la primera fila havien de lliurar passis de backstage quan acabés el concert) fes aquesta fila quan es presentà per primera vegada. Com si fos una versió rockera del serial Betty la Fea, l’organització Purple va posar-hi fil a l’agulla de manera immediata. Cirurgia, dieta, perruqueria… el que calgués. Hi havia molta pasta en joc, Deep Purple era una màquina d’allò més lucrativa i no es podia aturar. Aquell mateix novembre començaven la gravació del nou àlbum a Montreux amb l’estudi mòbil dels Rolling Stones. Una dotzena de concerts a Europa entre desembre i gener del nou any per anar rodant la banda i al febrer arribava el que tots els fans esperaven amb expectació i amb la lògica recança deguda als canvis recents. Es posava a la venda Burn, el nou àlbum de Deep Purple.

El Mark III Purple es presenta en societat a finals de 1973: Hughes, Blackmore, Paice,
Lord i, encara amb ulleres, Coverdale

Ho dic ja perquè m’agrada mullar-me i per això tinc un blog: Burn és tan bo com els millors discos que els Purple han fet mai. Burn pot mirar directament als ulls de In Rock (1970) i Machine Head (1972) sense abaixar-los. I estic segur que cap seguidor de la banda va quedar decebut quan va arribar a casa amb el disc sota el braç i va deixar caure l’agulla al primer solc de la cara A. Perquè el riff de Burn (el tema) al volum apropiat esvaeix de cop qualsevol dubte que hagués pogut tenir sobre la solvència de la nova formació de Deep Purple. Si In Rock, obria amb Speed King i Machine Head amb Highway Star -dos temes totèmics- Burn no té res a envejar-los. Un riff per a la història, del millor de la collita de Ritchie Blackmore, la velocitat, el solo, el duel amb l’altre pes pesant de la banda Jon Lord amb les seves escales clàssiques, Paice destrossant la bateria… i, incògnita resolta, Coverdale i Hughes a les veus. Todos dos s’alternen a les estrofes, als ponts, a les tornades i de vegades canten a l’uníson. Deep Purple no havien fitxat un cantant, sinó dos. I funciona perquè són registres diferents -Coverdale, greu i profund, Hughes més “cridaner”- que es complementen perfectament. La lletra? Imaginari blues de manual, dona malvada, esperma de diable, etc. Diuen que Coverdale no les tenia totes i havia escrit tres lletres diferents per si no era del gust de Blackmore. Per sort l’esquerp guitarrista devia tenir un bon dia…

Si amb Burn com a primer tema Deep Purple ja tenia l’afició a la butxaca, era a partir d’aquí que començaven les sorpreses. Sí, perquè la sang fresca que s’havia incorporat a la banda -Coverdale i Hugues- aviat es va veure que el seu rol no era el d’uns simples figurants. Al contrari, havien portat amb ells ritmes calents i aires funk i soul que li senten refotudament bé al nou repertori de la banda. Might Just Take Your Life n’és el primer exemple, a partir un riff de l’orgue de Jon Lord, aquí protagonista absolut, es desenvolupa un tema ple de groove i amb una tornada a dues veus amb regust de gòspel. Més rockera és Lay Down Stay Down, un funky rock’n’roller en paraules de Glenn Hughes que alterna estrofes amb Coverdale com si fos una competició a veure qui en dona més. A mitjan tema apareix Blackmore per deixar anar un solo en pla rhythm blues per rematar amb un final del tot bluesy. Sail Away resum perfectament el que va suposar musicalment aquesta formació, el Mark III, de Deep Purple. Hauria estat el single perfecte -amb permís de Burn, és clar- però ves a saber si no es van atrevir. Un riff superfunk, a l’estil del Superstition de Stevie Wonder, amb Coverdale posant-li tot el soul a la veu i Jon Lord embellint el tema amb sintetitzador, per primera vegada usat en un àlbum de Deep Purple. Que no s’espanti la parròquia, Burn és un album de rock dur amb elements innovadors i temes fantàstics com aquest Sail Away. O You Fool No One, que va en la mateixa línia, una altra meravella rítmica, on mana per damunt de tot la percussió de Ian Paice.

Blackmore en plena venjança destructiva. California Jam 1974

Suposo que aquestes alçades de l’àlbum, la banda ja havia deixat clar a l’oient no sé si dir la nova direcció musical, però si una evident evolució en el seu so. Hora doncs de retornar a terrenys més transitats del seu passat. What’s Goin’ on Here és un senzill blues rock, un boogie en el qual Lord i Blackmore (que estava una mica amagat des de l’explosió de Burn) tornen a rivalitzar; el primer amb pinzellades de piano Honky Tonk i el guitarrista amb el seu característic fraseig, que fa que un tema que tampoc és que sigui res de l’altre món, apugi el nivell fins a ser digne de l’àlbum. I si Burn és l’explosió hard-rockera, Sail Away el tema emblemàtic de l’evolució estilística de la banda, Mistreated és el tercer punt àlgid de l’àlbum. Un blues canònic, on Coverdale, aquesta vegada únic protagonista vocal, demostra que la banda no es va equivocar en l’arriscada decisió d’incorporar-lo a files. Coverdale, pobrissó, ha estat maltractat i ha perdut el cap des que el va deixar la seva baby. He, he, perdoneu la conya, és un altre tema universal del blues -potser de tota la música popular- el del desengany amorós. Poca broma, perquè és un tema superb -en la línia del Since I’ve been loving you de Led Zeppelin- i un autèntic tour de force entre Coverdale -aquí teniu tot el seu mostrari de recursos vocals, gemecs i sospirs inclosos- i Blackmore que s’afegeix al drama amb un parell de solos monumentals.  El disc podria acabar aquí i seria un final perfecte, ben amunt. Però, en comptes d’això, van triar un instrumental "A2" que posa la nota experimental progressiva que francament no calia a un àlbum com Burn. Diguem que Jon Lord volia mostrar-nos les seves noves adquisicions de sintetitzadors. Se’ls perdona, perquè el resultat global és excel·lent.

La història de Burn no està completa si no parlo ni que sigui una mica del festival California Jam. Burn va sortir el febrer de 1974 i tres setmanes després ja estaven de gira pels EUA amb el nou àlbum sota el braç que Amèrica va rebre molt bé. Dos dies abans d’acabar la gira, el 6 d’abril apareixen al macrofestival California Jam, on davant dues-centes cinquanta mil persones actuaven bandes com Black Sabbath, Eagles, Deep Purple i, com a caps de cartell i lògicament els últims a sortir… Emerson, Lake & Palmer. No em pregunteu per què, no sé exactament el motiu, però així era. El que sí que tinc clar és que a Blackmore aixó no li va fer ni puta gràcia. Menys encara quan el promotor li va dir que havien de sortir ja, tot i que encara no s’havia fet fosc com sembla que així estava pactat. Blackmore s’hi va negar de totes totes, el seu espectacle de llums quedaria deslluït si encara hi havia llum solar. El promotor va amenaçar-lo d’excloure’ls del festival si no sortien immediatament i fins i tot va fer arribar el xèrif local -allà no van amb ximpleries- mentre la banda al complet es tancava al vestidor. Quan finalment els van obligar a pujar a l’escenari, Blackmore ja s’havia sortit amb la seva perquè s’havia fet fosc. Davant una multitud de centenars de milers d’ànimes -imagineu Coverdale, mesos abans despatxant roba- Deep Purple van oferir un concert rotund, amb un repertori basat gairebé de manera exclusiva en el nou àlbum (només l’obligat Smoke on the Water va sonar enmig del show) i una portentosa posada en escena. Però l’ego de Blackmore no podia oblidar la humiliació de no ser el cap de cartell ni molt menys haver estat amenaçat per un promotor i la policia, i es reservà un grand finale a tall de venjança. Durant el darrer tema, Space Truckin’ (l’altra concessió al repertori anterior a Burn) Blackmore embogeix. Destrossa guitarres, arrasa amb els amplificadors llençant-los al fossat, trenca a cops de guitarra la càmera que l’estava filmant i ordena als seus roadies que ruixin de líquid inflamable tot el mur d’amplificadors que, a una ordre seva, li calen foc, provocant una gran explosió a l’escenari que podria haver causat una desgràcia de dimensions imprevisibles. Ho podeu veure tot aquí, a partir del minut 3.18. Només acabar el concert, surten en globus, millor dit en helicòpter, cames ajudeu-me conscients que les conseqüències poden ser greus. Finalment, com pagant Sant Pere canta, la cosa no passa de substancioses indemnitzacions per les destrosses. Avui dia, quan parlem del California Jam de 1974, ningú recorda Emerson Lake and Palmer, tothom sap que la sensació fou Deep Purple.

Cartell Promocional U.K. Tour 1974

Malgrat continuar al cim de la popularitat amb Burn, l’estabilitat de la banda continuava com sempre, és a dir, tendint a zero. Anys després Hughes reconeixia que “estar en la mateixa banda que Ritchie Blackmore és complicat”, opinió que deuen compartir tots els que l’han tractat. Entre això i que la saba nova, reforçats per l’èxit de l'àlbum, començava a imposar la direcció musical de la banda insistint en el camí marcat per Burn, en el que seria el proper àlbum Stormbringer (1974) Blackmore es va acabar cansant de la seva joguina i la primavera de 1975 abandonava Deep Purple. La marxa de Blackmore va deixar la banda ferida, però no morta, la prova és que encara tindrien temps de gravar un nou i molt interessant àlbum amb un nou guitarrista, Tommy Bolin, però això ja és un altre capítol que deixo, potser, per a una altra ocasió.

Si voleu aprofundir en aquest periode 1973-1975 del que es coneix com el Mark III de Deep Purple, us recordo que és una era excel·lent i que abarca dos discos d’estudi, el que us he parlat avui, Burn i Stormbringer publicat a finals d’aquell mateix any, un altre gran àlbum encara que no tant com el seu predecessor. I dos discs en directe també molt recomanables, Live in London, enregistrat pocs mesos després del California Jam (tot i que no es va publicar fins al 1982) i Made in Europe (1976) que recull fragments dels tres últims concerts de la banda amb Ritchie Blackmore. Tots ells han estat objecte de reedicions ampliades amb el nou mil·lenni. I és clar, també ha estat editat oficialment en DVD la massacre d'amplis i guitarres del California Jam sota el títol Live in California 1974. Feliç immersió.

Bifurca