Load

Load (Elektra 1996)
Metallica

Què dir de Metallica. A mi personalment m'encanten, no hi ha elogis suficients per a obres mestres com Kill'Em All, Ride the Lightning o Master of Puppets, considerades durant anys el millor del Trash Metal. En aquest article, però, no em centraré en els èxits de Metallica, que són molts, sinó en el que va ser un error que podria haver enfonsat aquest magnífic grup.

Repassant una mica la seva història podem destacar que, per circumstàncies, Dave Mustaine va deixar la banda (Ehem... el van fer fora del grup, diuen les males llengües que per buidaampolles, però va formar Megadeth) i va entrar al seu lloc Kirk Hammett, a finals del 82 o principis del 83, que venia del grup Exodus (I ex – alumne de Satriani, però ja en parlarem en una altra ocasió). Hammett va encaixar perfectament en el grup, en poc temps va fer pinya amb els danesos Lars i James; per desgràcia al 86, a la gira del Master of Puppets, vam perdre un dels millors baixistes del Metal de tots els temps, Cliff Burton, en un accident d'autobús. L'atzar va portar a aquest tràgic destí a Cliff. Pel que sembla el llit més còmode de l'autobús de la gira era el de Kirk, però aquest feia torns amb els seus companys, James i Cliff es van jugar qui dormia al llit de Kirk i va guanyar James, Cliff va insistir i James se'l va cedir. Quan l'autobús va bolcar Cliff va sortir llançat i va morir. Qualsevol dels seus companys si hagués estat en aquest llit, hauria corregut la mateixa sort de Cliff.

Primera recomanació. Metallica època Cliff Burton: Live at day On the green, Oakland, CA, USA (1985) 

Després del reeixit Master of Puppets, van arribar Garage Days, And Justice for All i The Black Album (La canció Enter Sandman, està reconeguda com la cançó més versionada del Metal) i després... va venir el que per mi i per a molts fans va ser la gran cagada que només un grup com Metallica es pot permetre, tot i que podia haver significat la dissolució i desaparició de Metallica de l'escenari musical metal·ler, EL LOAD (1996).

El Load, el puto Load. Va haver-hi un compendi de circumstàncies que van fer que tal cosa aparegués, la majoria dels fans vam pensar en aquell moment que en l'ànsia recaptatòria de la discogràfica, productors, vampirs musicals i altres sangoneres van voler aprofitar-se'n de l'èxit de Metallica i esprémer el grup donant-li un aire més comercial, per treure el màxim de diners a costa seva i després abandonar-los en l'oblit. Però no amics, les coses no funcionen així al heavy.

Metallica als seus inicis. James i Dave (en la seva línia) encara junts

Ja sé, en llegir això estareu pensant: "Per què no escrius sobre un disc bo?". Jo sé que alguns companys d'aquest blog, prefereixen ignorar o ni tan sols sentir a parlar dels discos dolents dels grups que els agraden; però al contrari del que vaig comentar sobre Motörhead, que penso que no tenen cap disc dolent, com molts altres grups, aquest disc de Metallica és el millor exemple d'un nyap a la història d'un grup. I, per descomptat, molt més sucós de comentar. Els bons ja els comentaré en una altra ocasió, però cal estar per a les coses bones i per a les dolentes, he, he, he, repeteixo: Metallica em molen, però si estigués en una illa deserta amb un encenedor i el Load…

En un intent de canviar la línia del grup, no només va canviar la música (mare meva quan vaig sentir "això", a casa d'un col·lega, a mi m'agradava Metallica, però sent fanàtic de Motörhead no em va afectar gaire, però el meu col·lega que era fanàtic de Metallica... va treure el CD de l'equip de música i el va estampar a terra, després va dir... a prendre pel cul, s'ha acabat Metallica !!!), també van fer canvis en la seva imatge personal, es van tallar els cabells, tots amb pantalons de campana (l'únic que els portava al 85, era el difunt Cliff), amb collarets de surfista, semblaven un grup de grunge, algú els va assessorar per a aquest canvi, després amb el temps ens vam assabentar que el director del videoclip de la cançó Until it Sleeps (L'única que salvaria jo de la crema), que va fer una gran feina, per cert, era el mateix que feia els vídeos de ni més ni menys que de Nirvana, quina casualitat, no?

Les dues preguntes que ens fèiem els fans eren per què i com van poder convèncer els membres de Metallica de fer alguna cosa així, no són el tipus de gent fàcil de manipular, després vam descobrir que algú va voler treure profit del moment d'hores baixes que estava passant la banda.

El grup estava travessant un mal moment, estaven distanciats, personalment i geogràficament, alguns dels temes del Load els van gravar per separat, des de diferents ciutats, i per si no n'hi hagués prou, es va afegir la trista notícia que el pare de Hetfield s'estava morint de càncer, cosa que no només el va desestabilitzar a ell, sinó a tot el grup. Enmig d'aquest ambient de desànim, es va publicar l'àlbum. Va sortir el CD i un vídeo oficial, Until it Sleeps, un tema que ens parla de la religió (pel que sembla la família de James eren religiosos) des d'un punt de vista molt cru, al videoclip, com ja he dit abans, el director Samuel Bayer va fer una gran feina, plena de referències al pintor el Bosco i als seus quadres, El jardí de les delícies, Ecce Homo i El paradís terrenal entre d'altres.

Cliff Burton

Davant d'aquest despropòsit, la decepció dels fans va tenir una reacció immediata, el que es va comprar aquest CD el feia servir per posar-lo sota la pota de la taula, per trencar nous a sobre o perquè el seu germà petit guardés la plastilina. La gira va ser un fracàs, els que anàvem als concerts, que érem la meitat dels que habitualment anàvem, ho fèiem amb l'esperança que toquessin els temes bons i pocs o cap del "Load"; d'altra banda, no podíem evitar veure'ls rars, ja que mai els havíem vist amb els cabells curts i les pintes de grunge. Tot semblava indicar que era qüestió de temps que Metallica apareguessin en un anunci del Corte Inglés o de McDonalds. En definitiva, els més fans de Metallica estaven molt emprenyats, acostumats a treballs d'un nivell colossal, el Load es podia qualificar de mediocre, sent generós en la qualificació.

Però com deia Súper-ratón "no se vayan todavía amiguitos...aún hay más". No contents amb la baixada de nivell i la gran cagada del Load, van i treuen l'any següent el Reload. Si vols cafè pren dues tasses, cal tenir-los quadrats. En aquell moment tots vam veure l'imminent fi de Metallica, una altra castanya de LP, això semblava no tenir marxa enrere, totes les nostres esperances de recuperar Metallica s'acabaven d'anar a la merda amb el Reload. Després, passats uns anys, els fans ens vam assabentar que estava previst que el Load s'edités amb uns 30 temes, sortint al públic com un doble CD. Personalment, crec que si la cosa hagués anat així, el fracàs hauria estat encara pitjor. Imagineu-vos, més car i amb més temes infumables. Suposo que algú va pensar en hordes de heavies enfurismats i van decidir dividir "això" en dues parts, i de passada veure si així picaven dues vegades.

La gira del Reload va ser una mica millor, els productors van invertir força diners (amb la intenció de recuperar-los multiplicats per cent) per intentar donar una bona imatge del seu producte semicomercial. Van muntar un gran espectacle, amb molt nivell tècnic, escenari futurista, amb unes quantes bateries per a Lars, càmeres amb braços robòtics, pirotècnia (en aquesta gira va patir un accident James, es va socarrimar per l'error d'un tècnic, per sort amb poques conseqüències). Tot un desplegament de mitjans, a més en el repertori van incloure molts temes de treballs anteriors, dels bons, en un intent de recuperar fans, però la cosa no tenia bona pinta.

Dave i James (fent les paus?)

Passats uns anys (del 97 al 2003) Metallica estava en una època d'estancament, van llançar algun directe i un LP de versions, van començar a deixar enrere la seva imatge de grunge, van tornar a deixar-se créixer els cabells i a vestir-se al seu gust, però res no canviava, fins que va arribar... Roberto Agustín Hipólito Miguel Santiago Samuel Pérez de la Santa Concepción Trujillo de Niño de Jesús Veracruz, més conegut com... Robert Trujillo, el nou baixista de Metallica (sí, ho he mirat a la biografia, què passa?, això no hi ha qui ho aprengui), per fi aire fresc, aquest canvi era l'empenta que Metallica necessitava, amb humilitat, però amb ganes de menjar-se el món, va arribar per recordar-los què és tocar heavy i sentir-se lliures, "teniu diners, fills, les vostres vides ja estan fetes, passem-ho bé tocant heavy pel món mentre puguem", Saint Anger, Death Magnetic, Hardwired to Self-Destruct. Síiiiiii, per fi han tornat els autèntics Metallica, amb temes de qualitat, amb directes demolidors, el vídeo de Nothing Else Matters a youtube té més de 1000 milions de visualitzacions, la recent aparició de la cançó Master of Puppets a la sèrie Stranger Things (aprofito aquest article per dir que em sembla molt malament que es carreguessin al personatge del Heavy) ha fet que Metallica arribi a més públic, en l'actualitat la banda es pot dir que estan al cim i segur que ens sorprenen amb un nou i gran àlbum, no us perdeu els seus directes, encara tenen molta canya per donar.

Segona recomanació.Metallica època actual (més o menys): Orgullo, Pasión y gloria 2009 LIVE Mexico City.

Continuen donant canya!

Acabo amb l'anècdota Metallica del dia: Doncs sí, vaig estar al concert de Barcelona de la gira del Load. Aleshores i com era tradició, als concerts ens ajuntàvem una horda de col·legues heavies que ens coneixíem de feia molts anys. Als concerts dins de l'edifici o recinte on fos el concert, per ajuntar-nos dins i fer pinya sempre quedàvem, al "galliner", davant i al costat esquerre de l'escenari; d'aquesta manera acaparàvem una zona privilegiada per veure els grups i si algú anava sol sabia que a aquesta zona trobaria col·legues. El més graciós va ser que en entrar al recinte, ens vam quedar flipant perquè l'escenari era... rodó i a més era al centre del pavelló. Anàvem tots per allà com pollastres sense cap, em consta que algun va fer diverses voltes a l'escenari…

Furky