Get Behind Me Satan

Get Behind Me Satan (V2 Records 2005)
The White Stripes

No és estrany que artistes i bandes d’èxit en el món de la música tinguin un, diguem-ne, accident en algun moment de la seva carrera. No em refereixo a un revolt mal negociat o un avió que es queda sense combustible (d’això per desgràcia coneixem uns quants casos), no. És més aviat aquell àlbum que marca un abans i un després, aquell disc que divideix als seus fans, el punt d’inflexió, que t’agrada o l’avorreixes, però que no et deixa indiferent. En Furky, parlant de Load de Metallica l’entrada anterior ja s’hi referia. Encara que, a la vista de les opinions, sembla que Load és odiat per pràcticament tot seguidor de la banda de Hetfield. Get Behind Me Satan, dels White Stripes no. De fet, malgrat que les vendes van ser molt inferiors als àlbums precedents, les crítiques van ser majoritàriament bones i l’àlbum gaudeix de prestigi. Però té la marca de l’aneguet lleig, és l’àlbum que va agafar per sorpresa i desconcertar els seus seguidors. Uns l’estimen, els altres l’odien. I a mi, aquests són els àlbums dels quals m’agrada parlar.

És clar que la culpa era només d’ells, de Jack i Meg White, promocionalment presentats com germans quan en realitat eren matrimoni, tot i que van durar menys com a parella sentimental que com a banda. Aquest duo de Detroit d’aspecte innocent i angelical -jo sempre els he vist com sortits d’un film de Tim Burton- ens havia acostumat molt bé, oferint-nos un menú a base del so garatge punk del gloriós passat de la Motorcity natal i de blues amplificat -”no confio en ningú a qui no li agradi Led Zeppelin”, Jack White dixit- en els seus primer quatre discos. Àlbums com White Blood Cells (2001) i Elephant (2003) els havien fet arribar al cim. El rock and roll i el blues d’alt voltatge tornaven a estar al capdamunt de les llistes. Genial, oi?

Però vet aquí que l’hiperactiu Jack, encara que ell ha negat la premeditació en totes i cadascuna de les entrevistes de l’època, després del rotund Elephant buscava anar un pas endavant. Allò que pomposament es diu com ampliar vocabulari. I el resultat va ser aquest Get Behind Me Satan, un disc tant genial com desconcertant.

S’ha escrit que per a la composició dels temes de Satan, Jack White va deixar de banda la guitarra elèctrica. Què, rockers, arrufeu el nas? Doncs què hi farem, perquè el cinquè àlbum dels Stripes va ple de piano, guitarra acústica i marimba (que si us volen estalviar la cerca, ja us dic jo que és un instrument similar al xilòfon). Enregistrat en temps rècord i com els altres en analògic -”no em podràs convèncer que els equips digitals sonen millor. No és així, només són més fàcils d’usar”- Get Behind Me Satan és l’àlbum més experimental -eclèctic!, tal com els agrada dir als rock critics- que White Stripes han fet mai.

El duo, en directe

I mira que l’afició poc podia sospitar quan l’àlbum comença amb Blue Orchid. Un tema potent, marca de la casa, amb l’inconfusible timbre vocal de Jack i un riff de guitarra amb tots els filtres que vulgueu, sí, però amb l’empremta del blues rock al qual ens tenen acostumats. Però ai, amics, arriba The Nurse i entra la marimba i un es pregunta, què és això? Tant és que Meg White interrompi la suau cadència amb què discorre el tema amb uns cops de bateria furiosos, que la sorpresa no ens la treu ningú. A partir d’aquí ja us dic que no serà fins al novè tema, Instinc Blues, que l’aficionat als White Stripes deixarà de mirar i remirar els titols i els crèdits de l’àlbum per assegurar-se que el disc que té a les mans és del duo de Detroit. A veure, que potser exagero, perquè al llarg de llur discografia Jack i Meg White ja havien deixat pistes que podien anar més enllà del garatge punk i el blues, però mai amb tanta profusió com a Get Behind Me Satan.

He parlat de Instinct Blues com una mena de boia a la qual el seguidor dels White Stripes pot aferrar-se, com un nedador esgotat, després d’un llarg viatge a través de l’àlbum (he, he com m’agrada posar-me dramàtic). El que vull dir és que abans que soni Instinc Blues i l’oient senti el fantasma de Howlin´ Wolf encarnat a la guitarra de Jack -ja us dic ara que no és el millor tema de l’àlbum però sí el meu preferit- transitarà per un grapat de temes que no per sorprenents deixen de ser (la majoria) excel·lents. My Doorbell és potser la cançó més pop apareguda en un àlbum dels White Stripes fins a la data, amb una magnífica melodia, piano i una percussió d’allò més funky. Forever for Her (Is Over for Me) -quin títol més bo!- continua amb la tònica de piano i percussió a base de marimba, campanes i triangle, i és una altra meravella de cançó, ben construïda i amb una magnífica tornada. Voleu country? També, també n’hi ha. Little Ghost, la cançó més alegre en un àlbum on planeja un to més aviat fosc tant pel que fa a la música com les lletres, i on la mandolina i les guitarres acústiques manen.

I després de The Denial Twist -són maraques això que sona de fons?-, una altra perla pop a descobrir i que creix amb successives escoltes, és possible que amb White Moon pensis que necessites una mica més d’adrenalina perquè aquesta piano ballad depèn del dia la pots trobar sublim o insulsa. Just en el moment oportú arriba Instinc Blues que, com ja n’he parlat, només us diré que apugeu el volum, deixeu-vos posseir per l’electricitat i ja m’explicareu. Un breu interludi cantat per Meg -moment únic de l’àlbum- titulat Passive Manipulation ens introdueix en el tram final del disc. Si heu arribat fins aquí i us agrada l’àlbum, les quatre cançons finals no us decebran, al contrari, perquè cançons com Red Rain o Take Take Take, són del milloret del disc. La primera ens retorna al so característic dels White Stripes, un so que de vegades ens transporta a Led Zeppelin -When the Levee Breaks, oi Jack?- però (a mi) no importa, Page i companyia també manllevaven coses, i no poques, dels grans del blues i ningú discuteix la seva grandesa. Take Take Take és una altra perfecta cançó pop amb al·lusions a Rita Hayworth, mentre que la nota exòtica la posen les percussions de As Ugly as I Seem, tema aquest que no em vaig poder treure del cap fins que no vaig identificar a quina cançó em recordava tant (no us ho diré, però és clavadeta). Final del disc ben amunt amb I´m Lonely (but I Ain’t that Lonely yet), un gòspel al piano on Jack, que no ens enganyem de veu més aviat poqueta, ho compensa amb una intensa interpretació vocal.

Jack i Meg White. Imatge promocional de Get Behind Me Satan

Com he dit al principi, la publicació de Get Behind Me Satan va causar un daltabaix important entre els seguidors de White Stripes. Una cosa són les crítiques dels mitjans establerts, que foren majoritàriament favorables i una altra és l’afició que escriu en blogs o comenta per la xarxa (i això sense comptar la dada objectiva que les vendes foren sensiblement inferiors). No faltaven els que criticaven que els Stripes havien fet un disc pop, abandonant llurs “principis fundacionals”. Alguns anaven més enllà i els acusaven haver omplert l’àlbum de melodies de jingles comercials. Altres es queixaven que algunes cançons estaven incompletes, com demos inacabades -certament algunes cançons estan bastides amb poc més que un piano- i atribuïen això a què l’àlbum havia estat enregistrat amb prou feines en dues setmanes. Recordo haver llegit entrevistes amb Jack White on es defensava dient que si ell considerava que la cançó no necessitava més instrumentació, no pensava afegir res més per acontentar ningú. Bravo, Jack.

I això seria tot per part meva. Personalment, si algú em pregunta per un àlbum dels White Stripes, l’adreçaria a White Blood Cells (2001) o Elephant (2003) perquè a banda de grans cançons, contenen el so més representatiu de la banda. Get Behind Me Satan, però, té aquell encant de l’àlbum que no acaba d’encaixar o ho fa a la seva manera (perquè el que compta és que va ple de bones cançons) en la discografia del grup. Salvant les distàncies, em recorda a com va ser rebut el tercer treball de Led Zeppelin (vaja, ja són tres vegades que els cito) després dels dos explosius àlbums precedents. La gent va trigar a assimilar un àlbum ple de mandolines, guitarres acústiques i banjos. Doncs seria això. Que en la varietat és el gust i no tot ha de ser riffs cruixents i bateries que tronen. Bé, una mica si, eh?

Bifurca