Rumours

Rumours (Warner Bros. 1977)
Fleetwood Mac

Com puc apropar-me a un grup com Fleetwood Mac, dinosaure del Rock que ha tingut més vides i formacions que un gat (més d'una quinzena de músics en conjunt, he anat comptant) des que es formaren el 1967? I encara més, com puc apropar-me a un disc com Rumours (amb la titularitat de Mick Fleetwood a la bateria, John McVie al baix, Christine McVie a la veu i als teclats, Lindsey Buckingham a la veu i a la guitarra, i Stevie Nicks a la veu i percussió) sense repetir el que ja han dit llibres, documentals, i centenars d'articles?

La veritat és que no tinc ni idea, per la qual cosa, començaré a relatar fins on pugui, amb la pretensió que, si us agraden mínimament aquests cinc o el disc avui objecte d'atenció, pugueu llegir aquestes "batalletes", amb mota paciència, benevolència i comprensió (que us agraeixo per avançat) envers les meves insegures apreciacions.

I el primer que val a dir és que abans del disc que ens ocupa, hi hagué un passat, que situem pels volts de maig de l'any 1967, dintre de l'anomenada "segona onada" posterior a l'explosió del Blues a Gran Bretanya, que va crear el gran John Mayall (vegeu recensionat en aquest mateix blog, aquí, el majestuós John Mayall & the Bluebreakers, també anomenat "àlbum del Beano", pel còmic que llegia el ja aclamat Eric Clapton a la portada, i al costat d'ell, assegut, un imberbe però ja experimentat John McVie). Com que l'inquiet ·"slow hand" deixà vacant un temps el lloc de guitarrista, el bo de Mayall se les va empescar per trobar un altre guitarrista, que no fou un altre que Peter Green, un apassionat del Blues i de B.B. King. Green va arribar a substituir un parell de vegades Clapton, i al grup va coincidir amb el baixista John McVie. A través d'un conegut comú, Green i McVie van contactar amb un llarguerut i esquifit baterista amb ulls exorbitants, Mick Fleetwood, que anava de banda en banda, i va arribar a parar per poc temps als Bluesbreakers (sis setmanes, ja que Mayall el va despatxar per consum elevat d'alcohol), temps, però suficient, perquè aquests tres componguessin temes, un dels quals i en homenatge a la simbiòtica i genial secció rítmica del baterista Fleetwood i del baixista McVie, Peter Green va batejar com "Fleetwood Mac". Tot i que no de forma immediata, acabaren de confluir com a grup, després de deixar els Bluesbreakers (que agafava altres camins estilístics) i a la recerca de continuar amb la seva passió i després d'actuar en un festival que fou precedent del de Reading, van muntar una primera formació amb altres solvents músics, com els guitarristes Jeremy Spencer (devot d'Elmore James) i Danny Kirwan, i van confegir l'esplèndid àlbum de debut (Peter Green's) Fleetwood Mac (1968), també anomenat "el del gos i el cubell d'escombraries" (per la seva portada) un dels principals del Blues Britànic. i que va pujar molt alt a les llistes. I és que Green, per la seva forma de cantar, compondre i sobretot, tocar la guitarra no tenia gaire a envejar a figures de la talla de Jimmy Page, Jeff Beck o fins i tot el mateix Eric Clapton. Seva és la cèlebre composició "Black Magic Woman", després també revisitada amb registre diferent per Santana a Abraxas. Després del tercer disc, que va ser el magnífic també Then Play On (1970), Green va abandonar la banda, en part per problemes de salut mental i també per anar a la recerca de noves inquietuds musicals, però va deixar per a la posteritat de Fleetwood Mac temes com "Oh, Well", "Man of the World" o l'excel·lent instrumental "Albatross".

Tot i que de forma no acreditada ja des del segon elapé, la teclista Christine Perfect, provinent de Chicken Shack, un altre grup de l'escena del Blues Britànic, va ser reclutada oficialment a partir del quart disc, més encara quan es va casar amb John McVie, de qui va agafar el cognom ja per a la posteritat, aportant harmoniosa veu, mestria als teclats i una molt notable tasca compositora, aportant un estil més calmat i suau. Tot i això, des de mitjan 1970 fins inicis de 1974 el grup va patir una autèntica "travessia pel desert" a la recerca d'un so autèntic que els definís, període en què van facturar sis àlbums, temptejant amb el Rock, Folk, Country, Jazz, però amb els quals no aconseguiren cap èxit, i amb anades i vingudes de més personal, essent el més carismàtic -i infravalorat- penso, el cantant, guitarrista i compositor Bob Welch primer músic californià (amb els sons que d’allà aportà), i ja amb primeres mogudes i episodis surrealistes com el fet que el mànager, no veient clar que el grup tirés endavant, va muntar una gira de Fleetwood Mac amb músics aliens al grup que tocaven els seus temes, un escàndol, al capdavall.

Fleetwood Mac 1968. John McVie, Danny Kirwan, Mick Fleetwood,
Peter Green i Jeremy Spencer

Instal·lada ja la banda a California, cercant inspiració, i poc abans de finals de 1974, quan Bob Welch, ja tip, va llençar la tovallola, i fruit d'una visita de Mick a un estudio per poder gravar nous temes, es va trobar amb un enginyer de so, Keith Olsen, que havia produït l'any anterior un disc d'un duo, Buckingham Nicks, del qual, per veure la qualitat sonora de l’estudi, li va ensenyar un tema on la guitarra el va impressionar (amb un estil molt personal) i va conèixer l'autor, que estava també a l'estudi, també veient allà enregistrant un tema una cantant que li va semblar molt maca. Lindsey Buckingham i Stevie Nicks, provinents d’Alabama i coneguts des de temps escolars, eren parella sentimental i artística, tot i que el disc esmentat no va tenir repercussió, però Mick Fleetwood, encara encisat per la guitarra, s'ho va rumiar i, un cop consultat amb John i Christine, sobre que potser havia trobat el guitarrista ideal, també cantant i compositor, i que li podria proposar d'incorporar-se al grup (i amb el vistiplau d'aquests, un cop els van conèixer) el van oferir a Lindsey el lloc de guitarrista. En aquell moment (només ho sabien ells i el productor) la parella travessava una situació econòmica de seriosa vulnerabilitat, i Lindsey els va dir que sí... si compraven el pack complet, ell i la seva parella Stevie.

Havien nascut els nous Fleetwood Mac, havent-se d'incorporar la nova parella a la manera de fer del grup i aprenent-se a cuitacorrents el repertori. Lindsey era -i és- un guitarrista solvent amb una veu reconeixible, i tot i les tibantors inicials amb John McVie, va saber quin era el seu paper en el grup, a la guitarra, amb bona visió musical i compositiva. D'altra banda, Stevie tenia un aspecte i posat encisador en escena, una molt distinctiva veu i una gran personalitat i capacitat compositiva, i a més, va congeniar força amb Christine. Tenien tres vocalistes amb molt bones harmonies, un bon guitarrista (tots trets aportarien a partir d'ara les seves pròpies composicions, que també cantarien), i una impecable secció rítmica amb John i Mick. Amb l'esmentat nou productor, i amb l'"original" títol del nou disc, Fleetwood Mac (1975), el grup ho va petar, tant als Estats Units com al Regne Unit, i van tornar a vendre massivament, gràcies a èxits com "Say You Love Me" “Over My Head” o "Rhiannon", esdevenint ja aquest àlbum, milionari.

I ben seguit ja van començar a treballar en l'àlbum que ens ocupa el 1976, quan tot just arrencava amb força a les llistes l'esmentat tema "Rihannon" de Stevie Nicks . Els components del grup es van recloure als ultraamagats estudis Record Plant, a Sausalito, California, fugint de la voràgine de Los Angeles. Va suposar tot un repte per a ells, tant per consolidar-se com a nova formació (aprofitant la visió musical en estudi que aportava Lindsey Buckingham) com en l’àmbit personal, aspecte en el qual no van reeixir en absolut.

La delicada situació personal de tots els integrants va acabar fent aigües, i sense passar-se de safareig i de morbo fulletonesc, és important indicar que la parella Stevie Knicks-Lindsey Buckingham es va acabar de trencar (enmig de baralles i discussions) en el decurs de la gravació de l'àlbum (ella acabaria iniciant una breu relació amb el colíder dels Eagles, Don Henley) mentre ell es va buscar un fugaç consol, de forma més anònima. D'altra banda, Christine McVie, la qual havia tingut ja diverses aventures al marge del seu marit John (ofegat -mai millor dit- per l'alcohol-, on es refugiava de forma recurrent) mantenia llavors un idil·li amb un membre tècnic de l'equip Warner Bros., i el divorci es va acabar de consumar. Total, que tots dos van passar cada mes de la gravació -prop d'un any- evitant-se mútuament a l'estudi (prou que s'haurien de veure, a la gira posterior). I Mick Fleetwood? Va intentar intervenir i cohesionar el grup perquè musicalment tirés endavant, però tants compromisos i les absències de la famiília (l'únic llavors que la tenia) impulsaren la seva muller (Jenny Boyd, germana de Pattie Boyd... és a dir, "Layla- Wonderful Tonight”) a embolicar-se amb el millor amic de Mick. Sembla també que a banda d'aparèixer junts posant a la portada, i tot el que s'acaba d'indicar, també van tenir Mick i Stevie el seu breu marro en aquell temps. Si afegim tot això al fet que en aquella època, al món del Rock, i al seu epicentre industrial, Los Angeles, les drogues, les festes i excessos i l'alcohol corrien a dojo, anava tot lligat, ho entenien com una cosa natural, us podeu imaginar el panorama resultant.

Anne Leibowitz els va immortalitzar enllitats per a una portada
i reportatge a la revista Rolling Stone

Per tot això no estranya que la pràctica totalitat de les cançons parlessin d'ells mateixos i les turbulències emocionals per les quals passaven. Una tensió creativa i personal que, com moltes altres vegades, va acabar donant (en aquest cas també amb el brillant suport als botons de Record Plant de Ken Caillat i Richard Dashut (Keith Olsen va caure de la producció per diferències amb Lindsey Buckingham) que repetirien, és clar, en el futur, cosint i mesclant tots els trossos de cançons que els membres gravaven separadament, en general) com a resultat aquest Rumours (el nom el va posar John McVie, perquè li semblava que tothom escrivia quaderns personals sobre llurs situacions i per no saber si se’n sortirien, de tot aquest repte) un àlbum rodó que va triomfar i que va permetre durar Fleetwood Mac molts anys, a banda d'aconseguir una fita memorable en el Pop-Rock de la dècada dels setanta del segle passat, encasellat en el llavors anomenat AOR (Adult Oriented Rock), avui rebatejat com Soft-Rock.

El disc s'inicia amb l'animada Second Hand News, tema on Lindsey Buckingham es dedica a anunciar amb ironia i com un herald que la seva exparella, Stevie Nicks, ja tenia un recanvi per a ell. El segon i oníric tema, que fou un senzill cabdal per impulsar les vendes de l'àlbum, va ser el deliciós mig temps Dreams, escrit per Stevie Nicks carregat de retrets envers Lindsey Buckingham, i un tema que va sonar sense descans a totes les emissores FM americanes aquell 1977, arribant al número 1. És curiós escoltar com Stevie i Lindsey en aquests dos primers temes fan alternativament els cors l'un a l'altre.

Continua l`àlbum Never Going Back Again, on el perfecte maneig de la guitarra acústica de Buckinghan acompanya aquest tema seu que parla de superar la tristor. Segueix el gaudi sense aturar-se, i justament amb Don't Stop  un altre dels temes del disc que va sortir en senzill, és una de les cançons més importants del disc i de la carrera de Fleetwood Mac. Composició de Christine McVie, i on porta la veu principal i el domini del sintetitzador, amb el suport de la guitarra buckinghamiana que també l'impulsa, és realment un himne en què no es para de reivindicar que “l'ahir és mort, i que no miris enrere" (sembla que adreçat a John Mc Vie). Si es descontextualitza de la situació personal dels membres del grup, resulta un tema energètic i vibrant, que dona bon rotllo (tant que el candidat demòcrata Bill Clinton, admirador de la banda en general i d'aquest tema en particular, el 1992 el va agafar com a lema de la seva campanya presidencial, que va guanyar, i va convidar/obligar el grup a actuar junts (aleshores tornaven a estar allunyats) i cantar el tema en la festa cerimonial de la presa de possessió. Posteriorment, altres partits d'altres signes i països també el van adoptar, i bé, és realment popular, a escala global (personalment, em fa gràcia veure que figura sens falta en tots els recopilatoris de cançons ideals per a la conducció, on també l'acompanya sempre "Drive", de The Cars).

Go On Your Own Way, també bastant explícit, és una feroç diatriba de Buckingham envers Nicks, en què la convida seguir el seu propi camí, Farcit de ràbia i frustració, és un altre dels temes importants de l'àlbum i que va gaudir, com a primer senzill, extensa programació a les ràdios FM.

Si en general l’àlbum reflecteix com el dolor de les situacions personals es transforma en brillant inspiració musical, un molt bon exemple particular és l'emotiva Songbird, on Christine McVie  a veu i piano, interpreta una balada que esdevé gairebé una oració sobre l'amor com poques vegades he escoltat, dedicada a tothom en general, sense oblidar-se d'un mateix. Tancava la cara A del disc i també acostumava a tancar molts dels concerts de les seves gires clamoroses, sobretot les de 1977 i 1979.

The Chain, que obre la cara B, és un dels temes catalitzadors de l'àlbum, l'únic en què l'autoria compositiva és col·lectiva, i en què tots els membres es llueixen, a l'hora d'interpretar-la. D'enigmàtic inici i emblemàtic desenvolupament (de fet, és una cadena de segments musicals) aquest autèntic himne propi de la banda (tots, al capdavall, resten encadenats sense possibilitat de trencar el vincle, la cadena -el grup- que els manté units) no falta mai als concerts, i aquí el baix de John McVie disposa dels seus segons d'esplendor en solitari.

Si el mig temps per excel·lència de la cara A és el Dreams d'Stevie Nicks, el que es llueix a la Cara B correspon a Christine McVie, amb You Make Loving Fun, un altre dels temes estel·lars del disc, dedicat al seu amant de torn, on destaca el seu sintetitzador, ben acompanyat de la guitarra de Buckingham i les aconseguides harmonies. Un altre as dintre d'aquesta baralla guanyadora, ideal per a la programació radiofònica de l'època.

Enmig d'aquesta cara de l'àlbum figura I Don't Want To Know, de Buckingham, una mena de Second Hand News, cantada a tres veus, però que sens dubte per a mi és el tema menys atractiu del conjunt, no destorbant, però tampoc afegint res. La seva inclusió va íntimament lligada a l’exclusió del tema que originalment havia d'anar al seu lloc, l'esplèndida balada Silver Springs escrita per Stevie Nicks (melancòlica reflexió de com feliços podien haver estat ella i Lindsey Buckingham) i que finalment no va poder figurar a l'àlbum, ja que trencava l'equilibri compositiu a nivell d'autoria i pel fet que durava massa -i Stevie no volia retallar cap estrofa- en una època, en què els vinils tenien el minutatge limitat a 24 minuts màxim per cara. Molts anys després, el 1991 la va voler incloure Nicks a un recopilatori seu, i Mick Fleetwood es va negar, i ella es va emprenyar com una mona. Al final, apareix en alguna reedició, al directe per a l'MTV The Dance (1997) i en algun recopilatori del grup (n'hi ha un munt, depenent de les diferents èpoques de la banda).

A la contraportada de l'àlbum semblava haver molt bon rotllo, però...

L'àlbum comença a enfilar la recta final amb la balada Oh, Daddy, en què Christine McVie ret una mena d’homenatge a Mick Fleetwood, que sempre vetllava per tots els components, mitjançant tothora entre ells pel bé del grup, que posava davant de tot, la qual cosa va fagocitar la seva pròpia vida familiar, tal com hem esmentat anteriorment.

El disc clou de forma majestàtica amb la inquietant Gold Dust Woman de Stevie Nicks sobre les drogues, on no és gaire difícil endevinar que està referit a ella i a la seva addicció a la cocaïna (després se les tindria també amb l'alcohol i els ansiolítics). Aquest tema va creixent en intensitat i rapidesa gràcies a la secció rítmica de Mick i John, i la guitarra de Buckingham, esdevenint frenètic als concerts.

Mentre es duia a terme la preceptiva gira americana i europea els guarismes van començar a arribar a la discogràfica (abans de sortir al mercat ja hi havia una venda anticipada de 800.000 còpies, i l'any de sortir, ja havia depassat els 10 milions de còpies. Amb més de 28 milions de còpies fefaents venudes, consta com el disc original més venut abans de l'arribada de "Thriller", de Michael Jackson (també recensionat en aquest mateix blog) i, avui dia, es calcula (amb totes les reserves d’aquesta mena de mesuraments) que pot passar de més de 40, els milions de còpies facturades, esdevenint un dels discos més venuts de la història.

Pel que fa als guardons, és obligat referenciar el de Grammy al millor àlbum de l’any 1977, batent en la cerimònia a discos rivals de la talla d’Hotel California, dels Eagles, Aja, de Steely Dan, la banda sonora de Star Wars, de John Williams i J.T. de James Taylor. El disc, que a Amèrica tingué edició en vinil blanc, ha tingut reedicions en cd doble, triple i quàdruple (afegint demos, outtakes, concerts de l'època), i fins i tot un disc de tribut, vint anys després (també una moda, s'havia fet un altre disc, l'emblemàtic Tapestry, de Carole King, i al (fluixet) Legacy: a tribute to Fleetwood Mac’s Rumours de 1997 hi participaren artistes com Elton John, Jewel, The Cranberries o The Corrs, que tragueren el senzill Dreams.

I què ha passat en aquests darrers quaranta-cinc anys, des de Rumours? Uf!, tranquils, us ho miraré d'abreujar. Conscients, vistos els fabulosos resultats, que el grup havia de continuar (tot mantenint les distàncies entre si), i també de la impossibilitat de superar el que havien aconseguit, el 1978 van començar a treballar en un nou projecte. Ja havia nascut el Punk, a l'entremig, i la New Wave també feia eclosió, i Lindsey Buckingham va agafar les regnes, després d'haver vist grups com els Ramones, i va treballar en cançons no tan perfectament pop, més guitarreres i curtes (i a sobre va canviar d’imatge) i va aportar nou cançons a un àlbum que seria doble. Les noies aportarien les seves pròpies, ben segures del que havien de fer, i d'aquí sorgí Tusk (1979), l`àlbum més costós fins aquell moment, amb vint cançons (és un disc que m'agrada molt, de fet, potser l'hagués recensionat abans que Rumours, ja que els vaig conèixer amb aquest disc -ja sabeu, la connexió sentimental- i pel fet que encara resto enamorat del tema "Sara", escrit per Stevie Nicks (entre altres joies dels altres membres, però que objectivament no superen el disc anterior). Tot i que s’ho ensumaven, l’emprenyament dels directius de la Warner, va ser gran, ja que només vengueren 5 milions de còpies, tot i que algun crític agosarat diu que s'assembla al "White Album" dels Beatles, tots amb les cançons per separat, després de l'eclosió imparable del "Sgt. Pepper’s...", la veritat és que més de quaranta-tres anys després, el disc aguanta molt bé.

La gira mastodòntica de Tusk vingué reflectida a Live (1980), i a l'estudi tornaren el 1982 amb el menys arriscat i més acomodatici Mirage (1982), on destaca "Gipsy", de Stevie Nicks. Seguiren cinc anys de no retrobament per projectes en solitari, fins al 1987, en què Buckingham impulsà el retorn de tots, per fer el disc més exitós i comercial després de Rumours, que es va anomenar Tango in The Night (ben cohesionat, on sobresortiren amb molt bona recepció popular senzills com "Big Love", "Seven Wonders", "Tell Me Lies" i "Everywhere" (que torna a sonar aquests dies a la ràdio, reversionat per altres amb arranjaments actuals). Però només acabar el disc, just abans de la gira, un extenuat Buckingham els va deixar tirats, no tornant a l'estudi fins al 2003! Per a la gira el van substituir amb els eficaços guitarristes Rick Vito i Billy Burnette, que col·laboraren en el següent i infravalorat Behind the Mask (1990). Tot seguit, Stevie Nicks va abandonar el vaixell i Christine McVie retornaria al Regne Unit, necessitada de descans als seus enyorats camps.

Fleetwood Mac, fa pocs anys, ja més granadets...

Però Mick i John van voler tirar endavant, i van fer el disc potser menys Fleetwood Mac de la història, Time (1995), per al qual van reclutar com a vocalista a Bekka Bramlett (la filla de Delaney & Bonnie) i a Dave Mason (ex-Traffic). L'experiment no va reeixir gaire, i es va haver d'esperar uns anys fins que Buckingham va voler tornar, Stevie també, però en aquest cas, Christine no. El pretensiós Say You Will (2003) demostrava que encara retenien el bon ofici, però ha estat el seu darrer enregistrament com a grup.

Christine va tornar un cop es va adonar a Anglaterra que allò que realment volia era estar rere els teclats amb el grup, i des de 1997 es van tornar a ajuntar esporàdicament per fer concerts, fins que l'any 2018 van despatxar del grup Lindsey Buckingham, ja que aquest s’entestava aincloure en els concerts cançons molt menys conegudes, en detriment de grans èxits. Val a dir que es va querellar contra la resta del grup i de fet, a la gira del cinquantenari del grup, el van reemplaçar per Mike Campbell, ex-The Hearbreakers de Tom Petty i Neil Finn, líder dels Crowded House (sí, els de "Don't Dream It's Over" i "Weather with You"). I així els tenim, girant en festivals importants del Regne Unit i els Estats Units al costat d'altres grups llegendaris com Eagles, Steely Dan o els Doobie Brothers.

Els períodes dilatats sense girar o enregistrar els van servir per moure's en solitari, i aquí sens dubte qui ha sortit millor parada ha estat Stevie Nicks, esdevinguda ja musa als setanta, l'any 1981 es va estrenar en solitari amb el seu millor disc Bella Donna, produït per Jimmy Iovine i amb l'ajut inestimable de Tom Petty i els seus Heartbreakers, i des de llavors, i segons les modes musicals del moment, ha anat facturant discos sempre amb el favor del públic, bastint una sòlida carrera, i esdevenint un referent femení en el Rock, abans que a mitjans dels noranta apareguessin tot un munt de cantautores. En importància en solitari, la segueix Lindsey Buckingham que ha facturat també un munt de discos, sempre amb alguna cosa interessant per parar atenció, l'últim dels quals va sortir fa pocs mesos. El 2015, va realitzar un disc conjunt amb Christine McVie, mostrant que tots dos podien fer també un bon tàndem compositiu. Christine va treure un primer àlbum el 1970 com a Christine Perfect, no perfecte, però sí molt bo, igual que el que va treure el 1984 anomenat Christine McVie, però després ja va anar minvant i acaba de treure un fluixet "grans èxits". I tancant el rànquing, Mick Fleetwood, i John McVie, amb pocs discos propis, i sempre molt més discrets, vivint tots dos als seus refugis de Hawaïi, i pendents tots del telèfon per si tornen a girar de nou, perquè, amb aquest cinc, qualsevol cosa pot tornar a passar... si fem cas dels "rumours".

Xavi G.