Stupidity

Stupidity (United Artists 1976)

Doctor Feelgood

Pub Rock, el concepte. El rock de bar, aquell que per un preu mòdic, o sovint el de la consumició, et permet de veure una banda en viu mentre prens unes cerveses. Fàcil, no? Una altra cosa és que Lee Brilleaux (veu solista i harmònica) i Wilco Johnson (guitarra), els individus al comandament de Doctor Feelgood, no combreguessin gaire amb aquesta etiqueta inventada. Per ells, el pub rock era una actitud, més enllà del tipus de música que sonés al local.

Actitud. Abans hem parlat de concepte. Ara parlaré, breument no us espanteu, del context. Regne Unit, primera meitat dels setanta. El rock de primera fila, el que triomfa, el que ven milions de discos i omple estadis, està decantant-se perillosament cap a l’artificiositat, el gegantisme i l’autocomplaença. Sumem-li el glam, les plataformes, el prog-rock o rock simfònic, la superproducció dels àlbums… és qüestió de temps que algú aixequi la veu.

Ho fan quatre paios de Canvey Island, una ciutat costanera al sud de Londres, fàbriques de cotxes i refineries de cru. No, no és l’equivalent britànic de Detroit, perquè allà hi havia una escena, hi havia un terreny adobat, estava la Motown i altres condicionants ideals perquè apareguessin les bandes que tots coneixem. A Canvey Island no. Com a molt un circuit de bars i pubs on els Doctor Feelgood (el nom que rebia el metge autoritzat a prescriure legalment, o no, drogues) actuaven dia sí, dia també -no s’estaven de tocar a bodes, batejos i festes d’estudiants- de manera completament amateur. El boca-orella funciona i cada cop tenen una parròquia més amplia i fidel. Algú els parla de traslladar-se als pubs de Londres a descarregar el seu repertori de versions de blues, rhythm blues i rock’n’roll dels cinquanta juntament amb algun tema propi. Escèptics i incrèduls, amb els seus trajos gastats i la seva fila de gànsters de tercera o d’obrers vestits de dissabte a la nit, decideixen provar.

A Londres, ràpidament es fan un nom gràcies als seus directes incendiaris. No empraria precisament el terme “ambient festiu”, perquè la banda que es presenta a l’escenari té una actitud intimidatòria, gairebé amenaçant. Brilleaux cantant amb el rostre crispat, els ulls esbatanats i l’harmònica ben a mà a la butxaca de l’americana. Wilco saltant o movent-se com un maníac de punta a punta de l’escenari, rígid, fent ganyotes o disparant a l’audiència fent servir la guitarra com una metralladora. Darrere “Sparko” al baix i “Big Figure” Martin a la bateria conformen el que un crític va definir com el Rolls-Royce de les seccions rítmiques.

Formació original de Doctor Feelgood. Wilco Johnson, Big Figure, Lee Brilleaux i Sparko

És United Artists el segell que els ofereix un contracte discogràfic i són els seus executius els que es posen les mans al cap quan veuen aquests elements entrar a l’estudi. Res de sobreproducció, amb prou feines utilitzen el multipista i per descomptat la gravació serà en mono (recordeu, és l’època que si no graves en estèreo o en quadrifònic no ets ningú). Dos àlbums fantàstics -i imprescindibles, correu a cercar-los insensats- són publicats, Down by the Jetty i Malpractice tots dos el 1975. Les crítiques són molt bones, Nick Kent del setmanari New Musical Express els compara amb els primers Rolling Stones (de fet, escoltant-los un no pot evitar pensar en els Stones gravant als estudis Chess de Chicago una dècada abans); les vendes no tant, però serveixen perquè deixin de tocar als antres londinencs per passar a actuar a teatres i sales de concerts del continent europeu.

El relatiu èxit de Malpractice -arriba a un meritori dissetè lloc a les llistes britàniques- encoratja la companyia a bolcar-se amb la banda, amb la idea d’un tercer àlbum que obri les portes del mercat americà. I·lusos. Brilleaux, Wilco, Sparko i Big Figure decideixen que és hora de donar al seu públic allò que els ha permès gravar àlbums i deixar la bastida i el taller mecànic (bé Wilco era profe d’universitat, podeu creure-ho?). Publicaran un disc en directe. United Artists, en va, intenta treure’ls la idea del cap adduint que amb només dos discos d’estudi no té cap sentit i que serà un suïcidi comercial. Però està decidit, els doctors saben que la seva força, el seu hàbitat natural és el directe. A més, tenen prou sentit de l’humor com per a titular el disc com els hi rota.

Stupidity és un dels millors discos en directe no només de la dècada sinó de la història del rock’n’roll. Apa, ja ho teniu. L’àlbum, doble, recull fragments de dos concerts de 1975, un a Sheffield el 23 de maig i l’altre al Southend Kursaal (molt a prop de casa) el 8 de novembre i reflecteix l’explosivitat i el poder de la banda en viu. El repertori alterna temes propis dels dos àlbums amb revisions anfetamíniques de pioners com Bo Diddley, Rufus Thomas o Chuck Berry entre altres (ah, i no podia faltar Stupidity de Solomon Burke). Des de Talking About You de Berry fins a Roxette (primer single de la banda) la intensitat no decau ni un moment. Aquí està tot el que necessiteu per conèixer la grandesa de Doctor Feelgood. L’entrega apassionada en cada una de les frases que canta Lee Brilleaux, la guitarra ferotge de Wilco Johnson, tocant sense pua i aquesta habilitat que té per fusionar la rítmica i la solista i com he dit abans, la precisió rítmica del duo Sparko-Big Figure. Moments? Tots, repeteixo, no hi ha treva en les píndoles energètiques que subministren els doctors en forma de blues, rhythm blues i rock’n’roll. Ara, si haguera de triar, alguns dels meus moments preferits de Stupidity serien quan Lee anuncia I’m a Man de Bo Diddley i sents l’excitació del públic quan sona la Telecaster de Wilco. O escoltar la seqüència She Does it Right- Going Back Home, pura adrenalina, impossible parar quiet metre sona aquest ritme piconador. Si no en teniu prou amb la música, esteu de sort, perquè existeix també un fragment de vídeo enregistrat del bolo del Kursaal que us permetrà veure les evolucions de la banda damunt de l’escenari. Mireu, mireu els moviments espasmòdics de Wilco, els passejos amunt i avall de Sparko i la fila de Lee Brilleaux amb el seu trajo llardós i aspecte de no haver passat per casa a canviar-se i dutxar-se en almenys un parell de dies.

Wilco i Lee al Marquee londinenc. 1975. Foto: Mick Gold

Stupidity va arribar al número 1 de les llistes britàniques. No està malament per a una banda que feia quatre dies encara tocava pel preu d’una pinta. I ho havien fet a la seva manera, no cedint a les pressions. Wilco va enviar a la merda a tots els que li van proposar retocar en estudi algunes imperfeccions en les versions enregistrades. Les bandes més poderoses del moment, Led Zeppelin i els Stones eren fans seus. Els primers els van convidar per fer un concert privat per celebrar el ple absolut als cinc shows d’Earls Court, i Keith Richards va pensar en Wilco per cobrir la baixa de Mick Taylor (anys després va dir que ho havia desestimat perquè Wilco era massa esbojarrat. Tothom sap que Woody era d’allò més assenyat, oi?)

Això, però, va durar poc, una mica més dels set dies que el disc es va mantenir al número 1 sí, però no gaire. Les friccions entre Lee i Wilco durant la gravació de l’àlbum següent Sneakin’ Suspicion (1977), provocaren la sortida del segon. Mesos després el punk explotava al Regne Unit, i tot i que, amb els anys, Doctor Feelgood han estat considerats com la llavor de tot aquell moviment que necessàriament va sacsejar el rock’n’roll, van quedar arraconats -ells tampoc van mostrar gens d’interès per pujar al carro- per la generació de l’imperdible.

Doctor Feelgood iniciava el camí invers -malgrat l’èxit del senzill Milk and Alcohol l’any 1979- el de la tornada a pubs i recintes d’aforament menor. Lee Brilleaux va mantenir el nom de la banda tot i els nombrosos canvis de personal, i va continuar enregistrant discos molt dignes -i amb escassa distribució, malauradament- durant tota la dècada dels vuitanta fins que un càncer se l’emportà l’any 1994. No oblidaré mai la seva superba actuació al Festival de Blues de Cerdanyola a principis dels anys noranta, de la qual vaig ser orgullós testimoni. Ningú com el gran Lee Brilleaux per cantar sostenint amb la mateixa mà el micro i la cigarreta. Per sempre, Doctor Feelgood.

Bifurca