The Band

The Band (Capitol 1969)
The Band

Quan escric aquestes ratlles acabo de saber de la mort de Robbie Robertson, i tinc tantes coses a dir que no sé ben bé per on començar. La primera que em ve al cap, i segurament la més irrellevant de totes, és que de manera incomprensible The Band no tenen cap ressenya en aquest modest blog. És cert que he parlat d’ells quan ho he fet de Bob Dylan, perquè eren allà amb ell en moments claus de la història del rock. The Band -llavors the Hawks- foren la banda que el va acompanyar quan el mestre va electrificar el seu so i va sortir de gira mundial els anys 65 i 66. També junts van enregistrar les cintes del soterrani -The Basement Tapes, el disc pirata més famós del món- una autèntica cartografia de la música americana amb dotzenes de cançons, que artistes de tots els estils citaven, enregistraven i interpretaven sense que s’haguessin publicat oficialment.

Però The Band van ser molt més que una eventual banda de suport de Bob Dylan. Foren una entitat pròpia formada per cinc músics colossals que enregistraren un bon grapat d’àlbums, alguns dels quals es compten entre la millor música americana que mai s’ha fet. Violins, trombons, acordions, saxos, mandolines… The Band recollien la tradició de la música popular i la incorporaven a la idiosincràsia, amb totes les virtuts i els defectes, d’una banda de rock. El seu cas em recorda molt als immensos Creedence Clearwater Revival; mentre la majoria de bandes de la seva època es decantaven cap a la psicodèlia, l‘avantguarda o el rock dur, The Band es mantenia fidel a la seva manera d’entendre la música, aliens a les modes i basada en les arrels i la cultura popular.

No descobriré res ni contradiré ningú si us dic que els dos primers àlbums d’aquesta banda formada per quatre canadencs (Robbie Robertson, Garth Hudson, Richard Manuel i Rick Danko) i l’estatunidenc Levon Helm, són els millors de la seva discografia. Del seu debut, Music from Big Pink (1968) Eric Clapton -llavors a Cream- va dir que el va fer pensar a propòsit de si mateix “estar en el lloc incorrecte, amb la gent equivocada i fent la música inadequada” tal va ser l’impacte que li provocà. No és estrany; enregistrat a Nova York pocs mesos després de les Basement Tapes amb Dylan -la Big Pink, és la casa on escrivien, assajaven i gravaven- l’àlbum va ple de cançons excel·lents, interpretades en directe a l’estudi de gravació i a més es beneficia de dues composicions rotundes coescrites amb Bob Dylan: Wheels of Fire i Tears or Rage. l Shall Be Released, cedida per Mr. Zimmerman, seria la cirereta del pastís d’un àlbum incontestable. Compteu en la llista “d’impressionats” gent com George Harrison o Roger Waters. Poca broma.

Però jo vull parlar-vos del seu segon àlbum, titulat simplement The Band. Per què? Fàcil, perquè és el meu preferit. Segurament, amb la confiança que dona haver debutat amb un àlbum que impressionà els il·lustres del rock del moment, The Band decideixen autoreivindicar-se posant-hi el nom de la banda al seu nou elapé. I quin àlbum. Volant ja totalment per lliure, amb l’ombra de Dylan fora del radar, aquests cinc individus ens regalen una obra mestra, un àlbum del qual és impossible no enamorar-se, com pots no caure rendit amb elapé que comença amb Across the Great Divide? En definitiva, un disc que creix a cada escolta i on cançons que potser no us havien cridat l’atenció, de la nit al dia es converteixen en favorites. Escolteu The Band durant uns dies i proveu de descartar un tema. Jo no puc.

Robbie, Richard, Levon, Rick i assegut Garth
És que has d'estimar uns paios amb aquesta fila.

Ara mireu la portada. Aquesta foto, aquests tons sèpia. Sembla una imatge del s. XIX d’uns paios que podrien passar per grangers o per individus buscats per la llei al far west. Aquí no n’hi ha poses, ni glamur impostat. Eren -són, malgrat que només queda viu Garth Hudson- tal com raja. Apassionats de la música, instrumentistes virtuosos tot i que difícilment sentireu un solo en els seus àlbums, amants del folklore americà i les arrels populars… Tots tocaven tot, intercanviaven instruments. Tres veus solistes, Danko, Manuel i Helm, es repartien les cançons a cantar, Hudson era el multiinstrumentista i Robbie Robertson, guitarrista, s’erigia en el principal compositor i director musical.

Una vegada Robertson i Helm van comentar que l’àlbum ben bé es podria haver titulat America. I és cert, perquè a banda dels sons i instruments tradicionals, The Band, l’àlbum, retrata diferents aspectes, vivències, realitats, episodis de la història i cultura dels EUA. Potser el més evident es dóna en la preciosa The Night they Drove Old Dixie Down, la història d’un soldat del bàndol perdedor de la guerra civil americana que torna a casa. També tenim, però, històries de carreteres i camioners a la funky Up on Cripple Creek -escolteu com sona el clavinet d’en Garth Hudson, una mica Superstition, oi Xavi G?-, el granger cooperativista que intenta sobreviure a la mala collita a King Harvest (Has Surely Come) -un altre dels temes immortals de la banda- o el vell pescador al qual li arriba l’hora de la jubilació en aquest dolç country gospel que és Rockin’ Chair -he parlat de tres veus solistes? Doncs aquí intervenen tots tres, Manuel, Danko i Helm, en perfecta harmonia-.

La segona cara ve també farcida de cançons extraordinàries. A banda de la ja esmentada King Harvest (Has Surely Come), trobem Jawbone, que no pocs opinen que és la millor cançó de l’àlbum. En realitat és una mena de compendi de totes les coses bones que la música de The Band pot oferir: Blues, soul, R&B… amb una lletra amb un cert regust bíblic -ah, la tradició americana del rifle i la bíblia- que també té la bellíssima The Unfaithful Servant on Robertson -sempre contingut, però alhora imprescindible- ens deixa un preciós solo de guitarra. I encara que Jemima sigui un nom bíblic no us enganyeu, el que Levon Helm està provant de dir a Jemima Surrender -un altre tema estrella- és com d’excitat està amb la idea de passar la nit amb ella (Vindràs aquesta nit? / Portaré la meva “Fender” i tocaré tota la nit per a tu”).

I ara escolteu els violins de la intro de Rag Mama Rag i digueu-me si no podríeu estar-vos tota la vida escoltant aquest boogie. Helm abandona la bateria -Manuel, pianista habitual, se’n fa càrrec- per agafar la mandolina i cantar amb el seu accent d’Arkansas, ben acompanyat pel piano de Hudson, en una mostra més del talent immens d’aquest cinc a l’hora de buscar el millor músic al servei de cada tema. Fins i tot fan bufar la tuba al productor John Simon per arrodonir aquesta memorable cançó publicada també com a single. Tot l’aire festiu i desimbolt del tema té el seu contrapunt en Whispering Pines. No us exagero si ara mateix us dic que és la meva cançó preferida de l’àlbum. Trista com ella sola, Richard Manuel clava amb la seva veu tot el sentiment de solitud, d’abandonament que un home pot expressar en una cançó. Hòstia, escoltant aquest tema és inevitable pensar en el tràgic final d’aquest músic extraordinari, el qual perseguit per la depressió i les addicions va posar final a la seva vida en un trist motel de carretera, quan a mitjan dècada dels vuitanta intentaven reviure glòries passades actuant en locals de segona i tercera fila.

Concert de comiat documentat a The Last Waltz. Atenció a l'alineació:
Dr. John, Joni MItchell, Neil Young, Rick Danko, Van Morrison, Dylan i Robbie Robertson

Si voleu que us digui la veritat, mai he acabat d’entendre per què The Band es van separar. Conec explicacions més o menys oficials i ve a ser el de sempre: la germanor entre els membres de la banda acaba corcant-se, problemes de salut d’alguns d’ells on no són alienes les addiccions, cansament dels anys de carretera… Però és que musicalment continuaven en plena forma! Com qui diu feia quatre dies que Dylan els havia tornat a cridar, aquesta vegada per enregistrar Planet Waves (1974); l’havien acompanyat en la gira pels EUA que donaria lloc al doble en directe Before The Flood (1974) on gaudien d’una cara i mitja per a les seves cançons -en un àlbum de Dylan, ni més ni menys!- i acabaven de publicar, per una banda, una primera versió de les llargament esperades The Basement Tapes (1975) i per l’altra un excel·lent nou àlbum, Northern Lights – Southern Cross (1975).

Però a finals de 1976 la decisió estava presa. Es retiraven dels escenaris. I a fe de món que ho van fer de la millor manera. La festa del concert de comiat al Winterland Ballroom de San Francisco li van encarregar a Martin Scorsese. Ja us dic ara que The Last Waltz (1978), el film-documental que en va resultar és el millor que mai s’ha rodat del gènere i no em traureu d’aquí. Un excel·lent repàs a la seva trajectòria, amb entrevistes i imatges d’arxiu, però el plat fort són, evidentment, les actuacions musicals. Atenció a la llista de convidats: Muddy Waters, Van Morrison, Eric Clapton, Neil Young, Bob Dylan, Dr. John, Joni Mitchell, Ronnie Hawkins, Emmylou Harris, Ron Wood, Ringo Star… Què, que no heu vist mai The Last Waltz? Correu, insensats…

El que havia de ser la retirada dels escenaris va acabar sent el trencament de la banda. Projectes individuals, intents de reflotar-la anys després ja sense Robertson, tres discos dignes a la dècada dels noranta però allunyats de la màgia dels bons temps. No vull, però, acabar així, amb aquest regust amarg. Aquesta ressenya és per celebrar la discografia de The Band en general, i, en particular d’aquest grandiós àlbum, ple de cançons meravelloses que tenen ja definitivament l’estatus de clàssics. A la merda les etiquetes -ara d’això en diuen “americana”-, el que van fer The Band és música atemporal, eterna, immortal… Gràcies, Robbie, Levon, Rick, Richard i Garth, per tots els bons moments que m’heu fet passar.

Bifurca