The Number of The Beast

The Number of the Beast (EMI 1982)
Iron Maiden

Aquesta vegada comentaré un clàssic immortal del Heavy Metal. The Number of the Beast d’Iron Maiden, temes, portada impressionant, etc. El començament de l’època daurada dels Maiden, sense menysprear l’anterior, que també estava molt bé, encara que cal dir-ho tot: pels que estàvem acostumats a Paul Di´Anno… Bruce Dickinson en aquella època, en general…no ens queia bé! Sí, ja sabíem que intentava aportar la seva personalitat, però feia la impressió d’anar sobrat (qui no ho ha estat alguna vegada?, som heavies, he, he, he), i això va fer que s’hagués de guanyar al públic. Ens encantava Killers (1981) i no ens feia gràcia que Maiden canviessin de cantant, però va aconseguir guanyar-se la gent i això que el públic heavy no som fàcils de convèncer.

Tot i que per a mi, el que marca la línia del grup són, d’una banda, els seus característics ritmes de baix (de fet la majoria dels temes estan escrits pel baixista Steve Harris) i per l’altra les melodies a dues guitarres típiques de Maiden. Val a dir que en el cas dels Iron Maiden és un grup on els músics i el cantant es complementen; en altres grups, per exemple Yngwie Malmsteen, és una mica indiferent qui canti, mentre ho faci bé, però no és el cas dels protagonistes d’avui.

Anys més tard Bruce es va separar d’Iron Maiden per intentar una carrera en solitari, però… jo mateix el vaig anar a veure en directe a la gira del Tattooed Millionaire, a la sala Razzmatazz (antic Zeleste de Barcelona) ​​i va passar una cosa molt curiosa. Quan van acabar el concert, a l’hora del bis de rigor, el més normal és que n’hi hagi rebombori, perquè el grup torni a sortir, cridant el nom del grup o alguna cançó. Bruce esperava que la gent cridés Dickinson!, Dickinson!, però… nosaltres entre riallades cridàvem Maiden, Maiden!, pel que sembla això li passava a tots els països que tocaven (els heavies aquí no som els únics torracollons, és clar que ho som a tot el món), i això feia que a Bruce li bullís la sang, amb la qual cosa no li va quedar més remei que tornar amb Iron Maiden, el grup amb què es complementa (missió acomplerta, he,he, he), amb tot el meu respecte a Blaze Bayley, que també mola.

Però anem per feina. Va ser a principis de l’any 82, al febrer o març, quan va sortir aquest discàs emblemàtic dels Maiden. Bruce Dickinson era el cantant nou que com he dit no ens feia el pes, però aviat va demostrar la seva vàlua, aportant el seu granet de sorra a la composició dels temes i això, juntament amb la seva veu, ens va sorprendre gratament. La portada era l’hòstia per a aquella època, tenia un toc estil de comic que molava un munt i era Eddie el que manejava Satan (els missaires deien que Iron Maiden eren satànics, i jo em petava de riure intentant imaginar-me què pensarien quan veiessin Black Sabbath o Venom).

De fet, crec que van succeir una sèrie d’anècdotes curioses al voltant de l’enregistrament del disc, que aquesta rumorologia sensacionalista atribuïa al suposat origen satànic de la banda. Segons sembla, durant l’enregistrament a l’estudi es fonien els llums sovint, es feien malbé els aparells i ja la cirereta del pastís va ser quan un tècnic crec, o algú de l’equip, si no recordo malament, es va estampar amb el seu cotxe contra un autobús ple de monges -afortunadament no va passar res a part dels danys materials-. El millor, ja per rematar, va ser que la factura de la reparació va ser de 666 lliures. Quan es va publicar aquesta graciosa anècdota en alguna revista musical, els activistes religiosos volien cremar els Maiden com si fossin bruixes.

The Number of the Beast comença amb Invaders, tema compost per Steve Harris. Canyer, com ha de ser, la lletra ens parla dels constants saquejos de les costes angleses per part dels vikings. Els temes històrics sempre han estat una font d’inspiració per a Iron Maiden, com hem pogut comprovar al llarg de la discografia. Una base rítmica poderosa i un gran punteig de Dave Murray són el més destacable d’aquesta cançó. Children of the Damned, també escrita per Harris, està inspirada en una pel·lícula que es diu “Els fills dels maleïts” i també en la cançó Children of the Sea de Black Sabbath. Comença sent una bonica balada, cosa excepcional a Iron Maiden, de fet en alguna entrevista presumeixen de ser un grup que no té balades (encara que jo personalment algunes cançons sí que les consideraria balades), fins al minut 2:20, en aquest punt la cançó fa un gir sorprenent, i es converteix en un tema canyer fins al final. En aquest tema Bruce fa una demostració de veu, suposo que per marcar distàncies i mostrar-nos la nova línia que seguiria la veu d’Iron Maiden, més melodiosa i amb més matisos que la de Paul Di´Anno.

El tercer tema, The Prisoner, del tàndem Smith/Harris, està basat en una sèrie anglesa que es diu així. L’àudio de la intro és un diàleg del primer episodi d’aquesta sèrie. Després d’un intens diàleg amb un presoner, comença un ritme contundent, amb uns silencis molt ben aprofitats pel bateria Clive Burr. La lletra ens explica el sentiment d’algú que està presoner i els silencis següents els omple Adrian Smith amb una magnífica melodia, i el punteig és un mà a mà entre Smith i Murray, on sembla que les guitarres mantinguin una conversa.

22 Acacia Avenue marca el meridià de l’àlbum i és un altre tema compost per Harris i Smith. Tot i que tracta del món de la prostitució, a mi sempre m’ha recordat un pub heavy de Barcelona que m’encantava, que es deia Boston, perquè era al carrer Acàcies, a la zona de Maragall. En aquest tema és destacable el solo d’Adrian Smith, que en aquesta època tenia una implicació més gran en la composició dels temes; en futurs treballs de la banda va ser Murray el que va destacar més, però per mi són dos guitarristes que estan al mateix nivell, quan normalment en altres formacions que tenen dos guitarristes, un s’encarrega dels solos mentre que l’altre fa de rítmica, com per exemple AC/DC. No és el cas d’Iron Maiden en el qual tots dos s’han repartit el paper de solistes.

A The Number of the Beast, tema que dóna títol a aquest gran treball, una veu on no està molt clar si va ser Vincent Price o Barry Clayton, comença recitant un verset del llibre de les revelacions. En directe aquesta veu posa els pèls de punta. Sembla que aquesta cançó va ser ideada per Harris després de tenir un malson després d’haver vist la pel·lícula Damien. A les primeres estrofes de veu les guitarres marquen un ritme de heavy clàssic, mentre la bateria acompanya amb el charles i el baix fa el mateix fins a arribar a uns contundents cops secs amb un llarg crit de Bruce. És una llarga, però magnifica intro de 0:30 minuts per a un tema de gairebé 5 minuts de llarg; els solos d’Adrian i de Murray flueixen com l’aigua a gran velocitat en aquest malson d’un home que somia que és a l’infern fent rituals, després dels quals torna més fort. Amb aquest tema Bruce es va ficar al públic a la butxaca, tots estàvem expectants, després d’haver vist el vídeo oficial, a veure si en directe era capaç de fer aquest crit o era un truc d’edició. No senyor, no era un truc, el paio li posava collons, cridava de veritat i era capaç de mantenir aquest nivell fins a les últimes cançons del concert. Va ser allà on molts vam dir… Benvingut Bruce!!!

Què dir de Run to the Hills, icònic tema de Maiden. Jo crec que dels més coneguts juntament amb The Number of the Beast i The Trooper, aquest tema escrit per Harris, parla de la colonització de Nord Amèrica, i de com els nadius havien de fugir cada cop més al nord, assetjats pels anglesos; alguns diuen que basada en la matança de Sand Creek. Molt destacable en aquest tema la base rítmica, una gran bateria i aquest baix galopant clàssic de Harris i que ha creat escola (que content et poses quan estàs tocant el baix i et surt bé, he,he, he). Dickinson en aquest tema també es va lluir i va demostrar en directe el seu poder vocal.

Continuem amb Gangland, setè tema d’aquest gran àlbum. Escrita pel bateria Clive Burr i Adrian Smith, parla de la vida incerta de la màfia dels anys trenta, un món de pinxos on no saps quant duraràs. Un cop més destaca la bateria, tant a la intro com a la resta del tema, ja que manté una gran velocitat i accentua certs cops acompanyant la lletra, la qual cosa és no només difícil, sinó diferent del que feien la majoria en aquella època. Bruce, per la seva banda, continua fent ostentació de la seva veu i crits amb freqüents canvis de to.

Potser el tema menys destacable, tot i mantenir la qualitat de l’àlbum, seria Total Eclipse. La decadència de l’home pel que fa a la natura, d’un món que s’apaga i es destrueix lentament, submergit en la foscor. Musicalment, té un sorprenent i inesperat canvi de velocitat al punteig, per després esdevenir gairebé una balada. Hallowed by the Name, fermall d’or per aquesta obra mestra dels Maiden, amb els seus set minuts i mig, canvis de ritme, solos, melodies a dues guitarres, base rítmica acollonant i una veu que se’n surt, és considerada una de les millors cançons de Heavy Metal de tots els temps per revistes, periodistes i crítics musicals, especialitzats en el gènere. Escrit per Harris, aquest magnífic tema ens parla dels pensaments d’un home a la seva cel·la hores abans de ser penjat, de les seves reflexions, no tem a la mort i l’esperança d’una vida millor després d’aquesta.

I com sé que l’estàveu esperant, aquí va l’anècdota relacionada del dia. Recordo que en una gira, ara mateix no sé quina, Iron Maiden tocaven al Pavelló d’Esports de la Vall d’Hebron de Barcelona, ​​però quan ens vam assabentar que Iron Maiden venien, ja havien volat totes les entrades, no en quedava ni una a la venda (és el que tenia viure en un poble, la informació arribava tard), ni tan sols “Els Voltors” (els de la revenda) tenien entrades per al concert. Així i tot, vam decidir anar al concert, per estar per fora del Pavelló i gaudir de l’ambient i, perquè no dir-ho, gaudir del nostre esport preferit… intentar colar-nos!

No era la primera vegada que ens colàvem en un concert, com diuen les grans marques, anys d’experiència ens avalen. Hi havia molta gent sense entrada, fins i tot de França, amb cartells de “Compro entrada”; a l’entrada principal hi havia tres portes, vigilades per un petit exèrcit de segurates que estaven molt pendents que no se’ls colés ningú, així que vam decidir fer el de sempre, primer fer una volta al voltant de l’edifici buscant una porta o finestra obertes o una tanca fàcil de saltar. Quan vam arribar a la part de darrere del Pavelló, hi havia una mena de botiga d’esports que es va omplir de heavies en pocs minuts, però l’espavilat dependent aviat es va adonar que el nostre interès no era a les raquetes de tenis, sinó a la porta que hi havia al fons de la botiga que semblava comunicar amb l’interior del pavelló. Una horda de segurates va aparèixer en qüestió de segons i ens van fer fora a puntades de peu de la botiga d’esports.

Però no ens vam rendir. Vam continuar envoltant l’edifici i buscant un lloc per colar-nos. Ja començaven a tocar els teloners i molta gent se’n va anar cap a la porta principal, però nosaltres no. Cinquanta metres més endavant hi havia una petita porta que semblava estar tancada i envoltada d’unes tanques metàl·liques grogues, en aquell moment vam veure sortir un tipus bastant lleig i gran vestit amb un xandall que portava unes ulleres i una cueta. Al principi no li vam prestar molta atenció, així que vam seguir rondant l’edifici fins a arribar a l’entrada principal una altra vegada. Allà asseguts, jo no deixava de mirar a l’entrada principal, el terra estava ple de papers, però n’hi havia un als peus d’un segurata que em cridava l’atenció… hòstia, semblava una entrada, vaig sortir corrents, vaig agafar el paper del terra i en efecte era una entrada, però ja estava trencada, faltava tot el tros que posa “ENTRADA”, bé vaig pensar, me la quedo de record, i vam decidir continuar voltant per l’exterior del Pavelló.

En aquella porta amb les tanques grogues hi seguia aquell tipus estrany del xandall, recolzat en una tanca, aleshores vaig pensar… doncs li donaré morro, li preguntaré a veure si ens deixa entrar per aquesta porta. Segons m’acostava a ell, em vaig fixar a la cara i em vaig adonar que aquell tipus estrany… era ni més ni menys… que el senyor Nicko McBrain, el bateria d’Iron Maiden !!! En acostar-nos-hi, ens va dir alguna cosa en anglès que jo no vaig entendre, però vaig agafar la butxaca i vaig treure l’entrada trencada i trepitjada que havia agafat de terra i li vaig dir en perfecte anglès d’Oxford… You firmar here!!!, Niko que és un paio preparat per a la vida moderna, va treure un retolador de la butxaca del xandall i va signar el meu tros d’entrada. Tot seguit em va tornar a preguntar alguna cosa en anglès que no vaig entendre i en aquell moment un grup de heavies que passaven per allà també se’n van adonar qui era l’individu del xandall i es van abraonar sobre ell, demanant-li que signés de tot, agafant-lo pel coll, etc. Suposo que es va sentir aclaparat i es va ficar per aquella porta i ja no el vam tornar a veure. Bé això és incorrecte, perquè sí que el vam tornar a veure però a l’escenari…

Allà estava jo, amb un bocí d’entrada d’Iron Maiden a la mà, signat pel puto Nicko McBrain, però deixant de banda l’èpic moment que acabava de viure… continuàvem tenint un objectiu… colar-nos al concert!!! La porta principal semblava inexpugnable, un fotimer de segurates la vigilaven; érem molts els que no teníem entrada i volíem entrar, els teloners estaven acabant i faltava poc perquè comencessin a tocar Iron Maiden. Però vet aquí que a uns vint metres de l’entrada principal, hi havia una altra petita porta de vidre -per descomptat estava tancada amb clau i a l’abast de la vista dels segurates- i un heavy d’uns dos metres d’alçada i amb aspecte de venir de pagès li va donar una puntada de peu que els bocins de vidre escampats van arribar com a mínim a Albacete.

Per aquella porta que acabava de trencar el gegant s’hi entrava al concert i de franc. Va començar a entrar gent a sac, vaig agafar la meva parella de la mà i vam començar a córrer cap a la porta tot el que donaven les meves gambades, en aquell moment els segurates es van adonar que estava entrant gent i també van a córrer cap a la porta, era la nostra única oportunitat d’entrar-hi. Just en passar el llindar de la porta dos segurates es van posar al nostre camí, jo portava massa velocitat per frenar, així que vaig empènyer a un i va caure damunt de l’altre, ja estàvem a dins!!! Altres deu uniformats venien cap a nosaltres, mentre continuàvem corrent cap a dins del pavelló, juntament amb una horda de heavies que també s’hi estaven colant (temps després, alguns col·legues em van comentar que a la nostra fugida els empenyem, jo ​​ni els vaig veure, amb la velocitat que portava, he,he, he). Vam baixar les escales que portaven al galliner i, va ser allà que ens vam sentir sans i estalvis, barrejant-nos amb la resta de la gent, recuperant l’alè i relaxant-nos. Just en aquell moment… Iron Maiden van començar a tocar!!! I allà estàvem nosaltres… a primera fila!!!

Aquestes coses no sempre surten bé, però he de dir que en general he tingut molta sort en circumstàncies similars, com ja us explicaré un altre dia (sense anar més lluny la “colada” èpica al Palau d’Esports de Montjuïc per veure AC/DC).

Furky