Rage Against the Machine
Incendiari. No m’importa que penseu que m’ho he fet venir bé aprofitant la portada amb la famosa foto de la immolació del monjo budista a Saigon. Rage Against the Machine ens va esclafar a tota una generació, parlo de la dels anys noranta, la de la meva joventut, amb un debut explosiu. Un disc que van titular així, com els mateixos, ràbia contra la màquina. Insisteixo, adjectius com incendiari, explosiu o revolucionari no són temes gratuïts per parlar d’aquest àlbum; al contrari, sóc incapaç de trobar millors qualificatius. I que consti que aquella època de la qual us parlo anàvem ben servits. Eren els anys del grunge, del rap, de la fusió d’estils; eren anys de grans àlbums i grans bandes, tots coneixeu els noms. I és una opinió personal -com totes, vaja- però des de finals dels anys setanta que el rock no havia tingut una collita tan esplendorosa.
He dit revolucionari? Sí, amigues i amics. Llegiu les seves lletres i el discurs sociopolític que amollen. Va, us faig un resum: posicionament d’extrema esquerra, denúncia de les injustícies socials que causa el capitalisme i suport internacionalista a les lluites dels pobles. Què, que us penseu, que és una pose? Uns titelles que juguen a revolucionaris amb samarretes del Che Guevara, que a més ho fan des d’una multinacional com Epic? Podeu pensar com vulgueu -per a la vostra informació, Morello és “graduat amb honors” en ciències polítiques per la Universitat Harvard- però trenta anys després del seu debut els membres de Rage Against the Machine, individualment i col·lectivament, continuen donant mostres de coherència ideològica -exemples en teniu a cabassos, si us interessa-. I, sí, van editar els seus quatre àlbums d’estudi a través d’una multinacional, la qual cosa va fer que el seu missatge arribés a milions de joves.
Però, tot i la potència i la radicalitat del seu discurs, no és aquest, a parer meu, l’atractiu principal d’aquest quartet de Los Angeles. Al cap i a la fi, The Clash -entre les inspiracions que citen als crèdits de l’àlbum, apareix Joe Strummer- o Woody Guthrie -que portava escrit a la guitarra “aquesta màquina mata feixistes”- ja venien a dir amb més o menys subtilesa el mateix. El que fa de Rage Against the Machine una de les bandes més influents -i exitoses!- de la seva època és haver construït un so propi i haver-lo sabut vendre a cabassos.
Anem a pams. Original? Per descomptat que no si aïllem un per un els ingredients que componen la seva música. Tenim els riffs eterns de la vella escola, Led Zeppelin (el mateix Jimmy Page va “piular” haver quedar impressionat després d’anar a un dels seus concerts) o Black Sabbath. Afegiu la influència del punk de bandes com Dead Kennedys, Black Flag o Fugazi i remeneu amb el rap inspirat en Public Enemy, Beastie Boys o Run-DMC. El que fa que Rage Against the Machine sonin com ningú ho havia fet abans és precisament la sàvia proporció dels elements de la barreja. Aquí és on rau la seva originalitat. En això i en la combinació del talent dels quatre músics de la banda.
.jpg) |
| Rage Against the Machine s'acomiada de la concurrència després d'un concert. |
“No samples, keyboards o synthetisers used in the making of this recording”, diu el llibret interior del meu cd. Així que ja ho sabeu, tots aquests sons que potser no sabríeu identificar surten de la guitarra de Tom Morello. Un virtuós. Qualsevol diria que per a una banda de la seva contundència no li caldria, però estem parlant d’un guitarrista d’un estil imaginatiu i inimitable. Alternant riffs lents i pesants del hard rock clàssic amb solos ben diferents per a cada cançó. Sentireu puntejos que tan aviat semblen sortits d’un àlbum de rock progressiu - que no? Escolteu el de Township Rebellion- com d’inspiració jazzística -no en va al llistat d’agraïments i inspiracions apareixen Coltrane i Miles, ho comprovareu al solo Settle for Nothing-. I també sentireu com utilitza la tècnica de l’scratching (allò de moure un disc de vinil cap endavant i cap endarrere sobre el plat del tocadiscs) com ho fa a Fistful of Steel. Morello pot permetre’s el luxe de prendre riscos i convertir-se en una mena de DJ, perquè té una secció rítmica que per si sola pot sostenir totes i cada una de les cançons del disc. El baixista Brad Wilk i el bateria Timmy C, tan aviat poden sonar com una piconadora, que jugar amb ritmes funk o alentir el tema preparant-lo per a un atac demolidor. I finalment, és clar, està Zack de la Rocha, un vocalista capaç de condensar en la seva veu la fúria requerida per escopir a tota velocitat proclames, consignes, denuncies, greuges i sentències, sense perdre el ritme en cap moment.
 |
| Tom Morello saluda l'afició nostrada. (Foto Ferran Sendra) |
Per acabar, una confessió. Tot l’entusiasme amb què vaig rebre l’àlbum de debut de Rage Against the Machine tombà en decepció amb el seu segon disc, Evil Empire (1996). No és que sigui un mal disc, però a mi -i mentre escric aquesta ressenya he tornat a escoltar-lo- em sembla una continuació rutinària del primer àlbum, amb l’afegit que la majoria de les cançons em semblen temes descartats d’aquell. I, encara que no es pot jutjar un llibre per la seva tapa, l’horrible portada ja era tot un avís. Algú ho havia de dir. De totes maneres, no estem parlant avui ni d’Evil Empire ni de la curta carrera discogràfica -que no com a banda de directe- de Rage Against the Machine. Estem parlant d’un àlbum que, trenta anys després de la seva publicació, manté intacte tota la seva força, carisma i poder de seducció a tot aquell que s’aventura a fer-lo sonar. Burn, burn, yes you’re gonna burn…
Bifurca
Banda mítica, van ser molt presents en el meu imaginari, sobretot en l'any 1994, vaig gaudir molt de la seva música, encara que la guitarra del senyor Morello amb on hi havia pintada alguns cops amb el nom del grup guerriller "Sendero Luminoso" em grinyolava d'allò més. Recordar també que el tema "Wake Up" surt a la pel·lícula "The Matrix" a l'última escena, resultant molt apropiada. Salutacions!
ResponEliminaCertament, company. Jo crec que aquell disc va marcar una època i a tots els que la vam viure. I sí, a mi també em va grinyolar sempre aquest suport a aquest grup peruà. No recordava l'aparició del tema a Matrix, ja veus. Gràcies per recordar-m'ho i pel comentari. Salutacions!
EliminaBenvolgut Bifurca, gràcies per un redescobrir-nos aquest gran disc de debut, que no deixà ningú indiferent a la seva època, i amb contingut tan explosiu, sí, com la portada (res a veure, efectivament, amb la d'"Evil Empire") i que com en el cas del ·"Ten" de Pearl Jam, fou un primer àlbum molt difícil de superar, un gran debut, i quina canya!, sí, però musicalment amb una qualitat indiscutible, aquesta barreja d'estil, amb les encertades referència, i gràcia, que em fa, sí, l'"scratching", et deixa sense alè de principi a fi, i vés per on, el so del baix m'ha agradat especialment, sense menystenir l'excel.lent treball guitarrer, del bateiria, i de la potència ilimitada del vocalista. Sí, veient el vídeo de "Bombtrack" et dono tota la raó, no apte per a la l'MTV i determinats governs, he, he, i sí, quina dèria, amb aquests de "Sendero Luminoso". En fí, un disc rabiós o rabiüt, no sabria definir-ho exactament, i els d'Epic, que no són gens babaus, i econòmicament sabia que tenien a les mans qualitat i un nínxol de mercat assegurat (la lògica dels diners no enten d'ideologies, i si pot, se n'apofita).
ResponEliminaNo els he seguit com per veure si amb el temps han conservat o mantingut el nivell, però sí que he vist que tenen una discografia mínimament perllongada.
Enhorabona, novament, Bifurca, i fins a una altra ocasió.
Totalment d'acord, Xavi, els diners no entenen d'ideologia, exemples en tenim a cabassos, i imagino que veien el volum de vendes Epi no se'n devia penedir de fitxar-los. I jo també penso com tu, pel que fa a Pearl Jam, el seu disc de debut Ten, pel que a mi respecta, no ha estat superat, tot i tenir una gran discografia.
EliminaA reveure.