Hackney Diamonds

Hackney Diamonds (Polydor 2023)

Rolling Stones

No podia deixar passar una ocasió així. No se li presenta a un la possibilitat de comentar un disc dels Rolling Stones en temps real, vull dir amb l’àlbum encara amb el segell de “novetat” a les botigues. De fet, em sembla increïble que l’any 2023 estigui comentant un disc amb noves cançons dels Stones. Penso en aquell marrec que, amb els dits preparats al play i al rec d’un atrotinat radiocasset Casio, esperava el moment just per enregistrar de la ràdio aquell nou senzill, Start Me Up, que encara no sé ben bé per què em tenia fascinat. I ja ho veieu, la vida et dona sorpreses que diria en Gato Pérez i aquí estic, quaranta-dos anys després i seixanta de la primera referència discografica de the best rock’n’roll band in the world, el single Come on, escoltant Hackney Diamonds amb l’entusiasme intacte.

I és que són els millors. Ara no parlo de música, parlo del negoci musical. Com diria en Furky, sis dècades en el show-bussines els avalen. Han sabut construir una expectació al voltant de Hackney Diamonds que ha anat creixent dia a dia, des que va sortir aquell misteriós anunci en un diari local londinenc, els rumors dels convidats, les sessions de fotos en aquell carreró, les entrevistes amb Jimmy Fallon, el reclam de les col·laboracions estel·lars, les samarretes del Barça… controlant en tot moment els tempos. Quan van deixar caure el primer single Angry ja feia dies que molts salivàvem i que voleu que us digui, a mi el vídeo amb la senyoreta estupenda -com és costum darrerament- damunt un descapotable no em diu res, però aquell riff reciclat i la melodia d’aquella tornada “I hear a melody ringing in my brain” em va alegrar el dia. Alegria que es va tornar entusiasme quan va caure el segon single Sweet Sounds of Heaven; què cabrons, no m’ho puc creure. Lady Gaga? Rotundament, sí. No m’interessa la seva carrera, no en tinc opinió, però està esplèndida donant la rèplica a Jagger en un tema fantàstic, deixeu-m’ho dir ja, el millor del disc. Amb aquestes cartes i tan ben jugades -el negoci no té secrets per a Jagger- tot estava preparat perquè Hackney Diamonds sortís disparat al número 1 de les llistes de mig món, com així ha estat, poc després del seu llançament.

Wood, Jagger i Richards promocionant Hackney Diamonds. (Foto Mark Seligar).

I ara que el disc és a casa i l’he fet sonar quatre o cinc vegades, què puc dir? Doncs, que Hackney Diamonds en els moments més fluixos em sembla un disc molt digne i en els millors, un àlbum excel·lent. Si he de ser sincer, les meves expectatives no eren gaire elevades així que no és estrany que ara mateix tingui tan ben considerat l’àlbum. Però és que com més l’escolto més m’agrada! El que no faré és recórrer a les comparacions ni rànquings amb els àlbums del passat, perquè no seria honest. Estem parlant d’uns artistes que freguen, uns per sota i uns per sobre, els vuitanta anys i els seixanta anys de carrera. Jagger, Richards i Wood van donar el millor de si mateixos fa dècades i no val -no per mi, que quedi clar, tothom pot opinar el que li roti- establir comparacions absurdes amb àlbums que són pedra angular de la història del rock’n’roll.

La impressió que tinc és que Hackney Diamonds concentra les millors cançons al principi i al final, deixant una mica els temes més discrets pel mig. Com a estratègia -un cop més, que llestos que són- em sembla correcta, si no tens dotze gemmes, reparteix les que tinguis de manera que l’oient quedi agradablement sorprès al principi i deixis un bon regust quan acabi el disc. I això és justament el que han fet. L’arrancada és molt bona amb la ja comentada Angry i continua el funk amb congues i saxo de Get Close, que recorda glòries passades. Sí, això és així al llarg de l’àlbum i és inevitable, però en cap moment m’ha semblat que caiguin en l’autoplagi, al contrari, s’agraeix que hagin introduït algunes novetats encara que no sempre m’hagin convençut. Amb Get Close comença la desfilada de convidats, en aquest cas Elton John. Anem una mica amb aquesta qüestió: A veure, entenc que vulguin jugar una mica amb el reclam de les col·laboracions, però Elton John? Ja ha fet les paus amb Richards? L’enemistat entre aquest parell ve de lluny, però va ser als anys noranta on l’intercanvi d’invectives a través de la premsa va ser més divertit (Elton va titllar a Keith de “mico artrític”). Que no sigui una venjança perquè tot i participar en un bon tema com és aquest Get Close, el seu piano queda inaudible en la mescla final.

Una més que correcta balada, Depending on You, molt típica de Jagger -que bé que canta el puto amo!- i amb el Heartbreaker Benmont Tench al piano ens porta al quart tema i segona col·laboració de luxe: Bite My Head Off amb Paul McCartney tocant el baix. Ha, ha, ha, però què és això? Que fan aquests octogenaris tocant a velocitat de punk? Imagino a Keith, Woody i McCartney amb cara d’entremaliats a l’estudi abans que Jagger faci el compte one, two, one, two previ a l’arrencada. Les guitarres sonen poderoses, el solo de Woody és molt bo i el tema aixeca un mort, però… vinga, deixo anar el parell d’objeccions al disc i m’ho trec de sobre. Steve Jordan, el bateria. Sí, és molt bo, fa molts anys que acompanya a Richards en les seves aventures en solitari i se’ns ha fet saber que tenia la benedicció de Watts per, quan ell no hi fos, se n’ocupés del seu lloc. Però, ai-las, no és Charlie. I el so Stone, no ho oblideu mai amics, sempre ha estat molt marcat per la bateria de Watts. No m’allargo més en aquest tema, podeu fer la prova vosaltres mateixos amb un tema ràpid dels Stones. Escolteu com sona la bateria de Hold On To Your Hat (per no anar més enrere) i aquest Bite My Head Off i ho entendreu de seguida.

Presentant en viu l'album al Racket Club de Nova York el 19/10/2023. (Foto Kevin Mazur)

Whole Wide World em ve perfecta per ventilar la segona i última reclamació a aquest Hackney Diamonds. Que sí, que és un altre dels meus temes preferits -per cert, on he sentit aquest riff? Ah, si Five Foot One d’Iggy Pop- però poc té a veure amb el so clàssic de la banda. Sí, és una opinió compartida que Hackney Diamonds de vegades sona més a un disc en solitari de Jagger -us recomano molt el fantàstic Wandering Spirit (1993)- que dels Rolling Stones. Jagger, que és una guilla, ha buscat un so modern per poder pescar en altres aigües que no siguin els senyoros que els hem seguit tota la vida i ha contractat els serveis d’Andrew Watt, productor d’èxit d’artistes com Justin Bieber (glups), Miley Cyrus (reglups), Ozzy Osbourne, Pearl Jam o Iggy Pop. Watt a més toca el baix i ha signat tres temes al costat de Jagger i Richards.

Entesos, acabat el capítol de queixes o reclamacions que, d’altra banda, no entelen el resultat final d’un àlbum més que notable. Dreamy Skies, o el country que no pot faltar en els millors discs dels Stones, un terreny pel qual es mouen com a casa seva “...an old AM radio is all that I've got It just plays Hank Williams and some bad honky-tonk”. Quina meravella, estic encantat amb aquest tema on Jagger somia a retirar-se a un indret bucòlic (ha! Mick, no t’ho creus ni tu). L’enyorat Charlie Watts va deixar enregistrades les pistes de dos temes, Mess It Up -no és gran cosa, però té una tornada ben ballable- i Live by the Sword on torna a aparèixer Elton John i atenció, Bill Wyman, baixista original dels Stones que va dir prou a principis dels noranta -Bill té en l’actualitat vuitanta-set anys- amb la qual cosa potser és el darrer tema que sentirem amb la participació del Stones originals (amb Wood en comptes de Brian Jones, s’entén). Driving Me Too Hard és segurament la cançó més discreta de l’àlbum, però tranquils perquè arriba el torn de Keith amb Tell Me Straight, una cançó que a mi em sembla preciosa, potser perquè amb aquest home em costa ser objectiu, de la seva veu rogallosa és capaç de treure tot el sentiment i realment se’n surt.

Jagger i Lady Gaga. Sweet Sounds of Heaven (Foto Kevin Mazur).

Les dues darreres cançons són ara mateix -i no crec que canviï, ja us ho dic ara- les meves preferides. Permeteu-me que us torni a donar la tabarra amb Sweet Sounds of Heaven perquè, aquesta sí, em retorna a l’època gloriosa de la banda. Tot és màgic, el soul majestuós, el duet per-fec-te de les veus de Jagger i Lady Gaga, com van construint la tensió instrumental -Stevie Wonder també apareix, tot i que contingut-, el pont, els cors gòspel… feia temps que una cançó dels Stones no m’emocionava. Res no pot superar la versió d’estudi, però si voleu donar una ullada a la presentació que van fer el passat dinou d'octubre al Racket Club de Nova York és impressionant… Enteneu per què són els millors?

Existeixen els finals perfectes per a un àlbum? Sí. Quina cançó? La resposta és la versió que fan del tema de Muddy Waters, Rolling Stone Blues. No sé si és premeditat -coneixent a Jagger, que res no deixa a l’atzar, diria que sí- però si aquest fos el darrer disc dels Stones, no trobo una millor manera d’acabar-lo. Jagger i Richards, veu, harmònica i guitarra acústica, tots dos. Com quan tenien divuit anys, i triaven d’emular els seus ídols al pis d’una sola habitació que compartien al 102 d’Edith Groove, al barri londinenc de Chelsea. Seria el final perfecte, tancant el cercle d’una aventura que va començar fa més de seixanta anys. Brindem per ells i la seva música. Per sempre.

Bifurca