Deus Ex Machina

Deus Ex Machina (Empress Valley Supreme Disc 2017)

Led Zeppelin

Seattle Center Coliseum, Seattle, Washington – 21/03/1975

No, no és cap nou llançament oficial de Led Zeppelin. Deus Ex Machina és un disc no autoritzat, el que es coneix com un bootleg. No sembla plausible que Page, Plant, Jones i els hereus de Bonham es posin d’acord a publicar material en viu del dirigible en els anys que va sobrevolar el negoci musical. Dotze anys de vol en els quals es van convertir en la banda més gran i influent de la dècada dels setanta, tal com ho foren els Beatles en els seixanta. Descartada la possibilitat de veure publicat material d’arxiu d’estudi -si en quedava alguna cosa, ja vam veure com a la recent edició dels remasters dels discos d’estudi la quantitat i qualitat dels “bonus tracks” que anaven al “companion disc” era ben magra- l’esperança que ens queda a la vella guàrdia de fans és veure si Page es decideix a gratar el fons dels arxius dels shows que tenen enregistrats. Si fos així, primer hauria de trobar alguna cosa que complís amb els seus estàndars d’excel·lència i, segon, hauria d’obtenir el plàcet de la resta, molt especialment de Robert Plant. I això, amics, vistos els precedents i el poc entusiasme demostrat -no ens enganyem, voregen els vuitanta anys i tenen el ronyó cobert- és poc menys que una utopia.

No cal dir que a mi ja em van alegrar la vida fa vint anys, quan Page s’hi va posar de debò a la feina i l’any 2003 es va publicar, d’una banda, aquell colossal DVD, titulat simplement així, que contenia un repàs visual de la seva trajectòria, amb un so i una imatge espectacular - el concert del Royal Albert Hall (1970) sencer i fragments dels de Madison Square Garden (1973), Earls Court (1975) i Knebworth (1979)- i de l’altra, l’espectacular How the West Was Won, doble CD que combinava dos concerts a Califòrnia en un dels millors moments de la banda com fou la gira americana de l’estiu de 1972. Després, si exceptuem el fantàstic concert de reunió a Londres el 2007 amb el fill de Bonham, Jason, a la bateria i que fou publicat luxosament en àudio i vídeo amb el títol de Celebration Day (2012), només han vingut refregits de coses ja publicades i res més.

No deixa de ser irònic que una banda que va extremar tant el zel -per dir-ho d’una manera suau- i que va perseguir tant tot el relacionat amb el negoci de la pirateria, des dels fans que gravaven maldestrament els seus concerts, els enregistradors pirates professionals, les botigues de discos que els venien d’amagat, etc., continuï quaranta-quatre anys després de la seva dissolució alimentant un negoci tan lucratiu com el de la pirateria discogràfica. Podria citar una desena de segells, la majoria ubicats al Japó, que s’hi dediquen i que tenen a Led Zeppelin com a estrelles del seu catàleg. De tots aquests segells, destaca un molt per sobre dels altres. El seu nom, Empress Valley.

Durant molt de temps, l'únic soundboard que teníem d'aquesta gira era un fragment
del concert del 4 de març a Dallas, comercialitat pel mític segell Swingin' Pig.

Mentre la resta de segells es dediquen a regurgitar o remasteritzar shows ja existents o, molt de tant en tant, publicar noves gravacions fetes des del públic que continuen apareixent de manera regular -la majoria amb un so apte només per a col·leccionistes- Empress Valley, des de fa vint anys té accés a gravacions “soundboard”. Concerts directament enregistrats de la taula de so i, per tant, amb una qualitat sonora que oscila entre òptima i excel·lent. Com és això possible? No hi ha secrets per a la legió de zepheads -senyoros canosos o amb cabelleres que han vist temps millors, m’atreveixo a dir- àvids d’aquest mannà: l’explicació més acceptada és que Empress Valley aconsegueix aquestes gravacions comprant-les a un exempleat de Showco, l’empresa de so i llum que contractava Led Zeppelin per als seus espectacles en directe. D’aquesta manera, des de 2002 cada any o cada dos, Empress Valley empaqueta luxosament bootlegs -sembla que el misteriós contacte només té accés als shows de les gires americanes de 1975 i 1977- amb una qualitat de so que podria passar per un disc oficial i els ven a preu d’or en tirades d’edició limitada als col·leccionistes més solvents econòmicament. La resta dels mortals, bastim la nostra col·lecció a base de torrents i descàrregues vàries que generosament aquests compradors pugen a la xarxa.

La desena gira americana de Led Zeppelin, a banda de l’ingent material sonor pirata amb què està documentada, compta també amb abundant bibliografia i nombrosos articles de premsa de tots i cadascun dels 35 concerts que tingueren lloc durant els primers mesos de 1975. No és estrany: el tour, dividit en dos trams, que començava a Bloomington (Minnesota) el 18 de gener i que acabaria al Fòrum de Los Angeles (Califòrnia) el 27 de març, es convertí en el més multitudinari, espectacular i excessiu fins al moment d’aquests reis Mides del rock’n’roll dels anys setanta. I això que tot va estar a punt d’anar pel pedregar just abans de començar. Tres dies abans de volar cap als EUA, Jimmy Page es va fracturar un dit de la mà esquerra amb la porta d’un tren. Les alarmes es van encendre, però es va decidir no suspendre el tour. Page va maldar per adaptar el seu estil a la “three finger technique” (pregunteu als guitarristes, jo només entenc que el dit trencat no el feia servir) i la maratoniana Dazed and Confused va quedar fora del setlist, a l’espera de recuperació. D’altra banda, l’esperat nou àlbum, el doble Physical Graffiti -per a molts el seu millor disc- que havia de ser publicat a finals de 1974, tot just uns dies abans de començar la gira com a estratègia promocional, no va sortir fins a finals de febrer. Per acabar d’adobar-ho, tot just aterrar a Chicago en ple mes de gener, Robert Plant, al qual sempre li havien sobrat els botons de la camisa per la seva afició a anar espitregat, va agafar una seriosa galipàndria que el va deixar amb la veu molt minvada gairebé dues setmanes.

17 de gener de 1975. Els Zeppelin assagen el dia anterior a l'inici de la
gira a Minneapolis. Foto: Neal Preston

Amb aquests condicionants, és fàcil d'entendre que els concerts de les dues primeres setmanes no fossin especialment reeixits. Un cantant afònic i el guitarrista amb un dit trencat, comprometent seriosament el show de qualsevol banda, però el talent de tots dos, la solidesa de la increïble secció rítmica que conformaven John Paul Jones i John Bonham, l’impressionant repertori i, perquè no dir-ho, l’espectacle de llums amb làser inclòs i el volum inhumà dels concerts, emmascaraven les mancances de Page i Plant. Cap al final del primer tram de la gira, a mitjan febrer a Nova York, Led Zeppelin ja foren capaços d’oferir els dos millors concerts fins al moment d’aquest tour. “The flu’s nearly gone” cridava eufòric Robert Plant al públic de Saint Louis, el 16 de febrer, al final del concert que tancava la primera fase del periple americà de 1975.

És un fet que el parèntesi de deu dies abans d’afrontar el segon tram de la gira va ser providencial per acabar d’ajustar els engranatges del zeppelin. Amb Physical Graffiti finalment a les botigues, els shows pels estats de Texas i Louisiana ja mostraven recuperats a Page i Plant del llurs respectius problemes… almenys pels estàndards de 1975. Ja n’he parlat en alguna ocasió, però convé recordar que Plant ja feia un parell d’anys que cantava almenys una octava per sota del registre que emprava al període 68-72 (les causes cal buscar-les una operació d’uns nòduls a les cordes vocals, el ritme extenuant de gires els primers anys, no cuidar-se la veu com cal, no escalfar, fumar i beure…). Els problemes de Jimmy Page eren d’una altra índole i, tot i continuar sent un portentós guitarrista, ni de lluny s’acostava a la fluïdesa, velocitat i precisió dels primers anys. L’heroïna, l’alcohol i una tendinitis mal curada al canell que acabaria sent crònica començaven a passar-li factura, un peatge que aniria a més en el futur. Quan la banda arriba a Califòrnia la segona setmana de març, ja són al millor moment de la gira. Els concerts són cada vegada més llargs i la durada supera àmpliament les tres hores. Coneguda entre els aficionats com la Golden Week, els millors shows del tour tenen lloc en aquells dies a San Diego, Long Beach, Vancouver… i Seattle.

El concert de Seattle, és reconegut de manera unànime com el millor del tour. Això ja ho sabíem tots els aficionats perquè durant dècades l’havíem escoltat en una decent gravació feta des del públic que s’havia comercialitzat en bootlegs de diferents títols. Era qüestió de temps que Empress Valley anunciés l’esperat “soundboard” i finalment el nostre somni es va fer realitat l’any 2017. M’agradaria equivocar-me, però crec que això serà el més semblant que mai tindrem a un document oficial de la gira americana de 1975 de Led Zeppelin. I ja m’està bé, afegeixo. Més de tres hores i mitja en superb estèreo i una qualitat de so que podria passar perfectament per un disc aprovat per la banda.

Entre bastidors a Indianapolis. Atenció a la vestimenta
  mode Taronja Mecànica de Bonham.

Quan faltava una setmana per concloure la gira, Led Zeppelin havien fixat finalment la velocitat de creuer a l’alçada de la seva llegenda. Dazed and Confused, instal·lat ja al setlist resolts els problemes al dit de Jimmy Page, superava els quaranta minuts. A partir d’un esquema definit, era el vehicle ideal per la improvisació i el lluïment del “master guitarist Jimmy Page” com el presentava Plant al final del tema. Aquesta nit a Seattle, Page fa petar els ploms, sobretot després de la part de l’arc de violí -uns sons demoníacs que Page extreia de la seva guitarra fent-lo lliscar sobre les cordes- i estaborneix l’audiència amb una exhibició de geni, digitació, velocitat i improvisació. Plant no es queda enrere i enmig del tema deixa anar línies de For What is Worth de Buffalo Springfield i I Shot de Sheriff the Bob Marley. No Quarter també havia anat creixent a mesura que la gira avançava; concebuda com una peça pel lluïment en viu del multiinstrumentista John Paul Jones, aquest ofereix un solo amb elements jazzístics i de música clàssica passant del Mellotron al piano elèctric i d’aquest al grand piano abans de l’entrada de Page i Bonham que s’hi sumen per arrodonir una versió excel·lent que arriba als vint-i-cinc minuts. Moby Dick, l’infumable solo de bateria de John Bonham -ho sento, Bonzo no necessitava fer un solo interminable cada nit per demostrar que era el millor bateria que hagi existit al món del rock’n’roll- servia per al descans -o "avituallament" al backstage- de la banda. Sí amics, l’any 1975 Led Zeppelin ja no eren aquella banda de blues, rock i folk elèctric dels seus primers discos, havien començat a transitar pel perillós camí de l’autocomplaença, el gegantisme i la pompositat, però què collons, continuaven sent la millor banda del moment.

Amb el repertori que Zeppelin havia anat bastint amb una discografia fins al moment de cinc àlbums, resultava una tasca complicada fer espai als nous temes de Physical Graffiti. Entre els temes damnificats figurava un dels millors, Since I’ve been Loving You, però Plant anuncia per sorpresa la seva inclusió en el repertori d’aquesta nit. Gran elecció, no es coneix versió mediocre d’aquest fantàstic “english blues” com l’anomena Plant. Al final Physical Graffiti està representat només amb quatre temes -massa poc, tenint un compte que és un disc doble!- però l’elecció no pot ser més encertada. Sick Again que empalmen amb la inicial Rock and Roll i que funciona com un letal combo rocker de sortida, la pantanosa In my Time of Dying -per mi el millor tema del setlist i potser de la carrera del dirigible- amb la slide de Page traient espurnes, Jones i Bonham a mil per hora i Plant forçant la veu al límit. Fixeu-vos si és bona la qualitat de so de Deus Ex Machina, que podreu sentir la respiració de Plant durant el passatge gòspel a cappella “Oh My Jesus, Oh My Jesus”, un dels molts moments màgics d’aquest show. Completen el lot de temes de Physical Graffiti, l’huracanat funk de Trampled Underfoot amb duel de la guitarra de Page i el clavinet de John Paul Jones i lletra deutora del Terraplane Blues de Robert Johnson -ja sabeu, l’analogia cotxe / anatomia femenina- tal com admet el mateix Robert Plant que encara té temps d’improvisar unes frases de Gallows Pole cap al final. I com no, l’immortal Kashmir i el seu riff de reminiscències orientals que passarà als annals de la història com un clàssic inesborrable. Kashmir camina amb la contundència d’una marxa militar, impecable amb els seus continus canvis de ritme. Els arranjaments per a l’execució en viu no fan més que millorar l’original i la intensitat amb la qual arriben al final de la peça es pot qualificar d’èpica sense que soni exagerat.

Robert Plant i Jimmy Page. Seattle 21 de març de 1975.
Foto: Robert Green

El Seattle Center Coliseum s’ensorra quan Plant dedica Stairway to Heaven a l’il·lustre fill d’aquesta ciutat, Jimi Hendrix “who inspired everybody in the whole rock’n’roll world”. Fantàstica versió -sens dubte la millor de la gira- amb un inspiradíssim solo de Jimmy Page i Plant donant-ho tot a l’estrofa final. "Good Night Seattle"i retirada entre el clamor de l’audiència. S’ha dit, i amb raó, que en aquesta gira quan arribaven els bisos, la qualitat de la interpretació es ressentia. És cert, he escoltat molts bootlegs d’aquest tour i bàsicament Jimmy Page sona bastant erràtic en aquest darrer tram del show. Sigui perquè acusava el dopatge del backstage, sigui perquè els seus problemes físics (dolor al dit lesionat i als canells, producte de l’esmentada tendinitis) ja no li permetia acabar el show al màxim nivell -Page s’ha referit al patiment per tirar endavant els concerts en aquella època i s’ha insinuat que l’abús i dependència d’opiacis té a veure en l’intent d’alleujar-lo-, el cas és que quan la banda tornava a sortir a l’escenari per a la traca final, les interpretacions no eren, diguem-ne, les més lluïdes. No és el cas aquesta nit de Seattle. Led Zeppelin surten a matar, la prova és que els bisos s’allarguen una mitja hora ben bona. El mastodòntic riff de Whole Lotta Love obre un espectacular medley que en un parell d’estrofes dona pas al funk de The Crunge amb Robert Plant cantant à la James Brown - excel·lent John Paul Jones i les seves línies de baix mentre Page fa de bruixot extraient sons psicodèlics del theremin- i sense solució de continuïtat i davant el deliri de la concurrència, un Black Dog (escolteu com Plant fa cantar al públic) que fa tremolar el Coliseum. El públic no marxa i la banda retorna per a una altra tanda de bisos. Una segona sorpresa, un explosiu Communication Breakdown -tema del seu primer àlbum- que enllaça amb Heartbreaker, ara sí darrer tema de la nit, i on la banda, que sap que té tres dies de descans abans d’encarar els concerts finals de la gira al Fòrum de Los Angeles, no reserva res, especialment Plant, el qual un cop més força el que li queda de veu al límit.

Final d’un concert antològic. Gairebé quatre hores. No trobo més paraules per definir la grandesa de Led Zeppelin. Ja ho deia Peter Grant, mànager de la banda “quan Led Zeppelin actuaven a una ciutat, no era un concert, era un esdeveniment”. I és cert, foren la banda definitiva. Si heu gaudit d’aquesta ressenya una ínfima part del que jo ho he fet escoltant aquest show, ja em dono per satisfet.

PS. Podeu trobar aquest concert penjat a la xarxa, per exemple aquí. Que vagi de gust.

Bifurca