Grande Rock

Grande Rock (White Jazz Records 1999)

Hellacopters

Ho vaig avisar a la ressenya que vaig fer de Apocalypse Dudes de Turbonegro: Qualsevol dia faig una entrada de Grande Rock. I com que acostumo a complir les promeses i a més el moment ha estat d’allò més propici, com comprovareu si teniu la paciència de continuar fins al final del text, aquí la teniu. Segur que heu llegit aquella ressenya, així que m’estalvio la introducció sobre el rock escandinau de la segona meitat de la dècada dels noranta i com va revifar el panorama rocker un cop el grunge començava a decaure.

Hellacopters va ser el grup que més em va impactar en aquella època i Grande Rock fou el meu disc de capçalera durant una bona temporada. Amb el temps vaig descobrir altres bandes d’aquella fornada com ara Gluecifer, Turbonegro, Flaming Sideburns i Backyard Babies, però Hellacopters i Grande Rock fou un amor a primera vista. Si sou amants de rock’n’roll -i si llegiu aquest blog, per força ho sou- imagineu-vos per un moment la felicitat de tenir sonant a casa un disc que t’ha volat el cap i l’entrada a la mà pel seu concert al Zeleste. Corria l’any 1999. Quins temps, aquells.

No recordo gaire d’aquell concert de fa gairebé vint-i-cinc anys, per què us hauria de dir una altra cosa?, però sí que queden imatges i sensacions inesborrables. He sentit i llegit comentaris de gent que hi va ser i que opinen que va ser un concert mediocre, degut principalment a què la banda semblava bastant “intoxicada”. Com que “les opinions són com els culs, tots en tenim un” tal com va dir el gran Clint Eastwood, o simplement que les experiències són subjectives, jo recordo haver quedat aclaparat per una muralla sònica compacta, i un paio ros i llarguerut barrinant-nos amb riffs i duels de guitarra amb Nicke Royale. Nicke era i és el cantant, guitarrista i líder de la banda, però -aquesta és la idea amb la qual vaig sortir del show- aquell guitarrista de nom Robert Dahlqvist, nou fitxatge que acabaven d’incorporar per a la gira, fou el protagonista absolut. Quina actitud, quina classe, semblava que teníem al davant un d’aquells rock gods de la dècada dels setanta.

La meva entrada de l'any 1999. Atenció als teloners

La paradoxa és que Dahlqvist no havia participat a Grande Rock; Dregen, que fou fundador i colíder de la banda juntament amb Nicke Royale, havia abandonat Hellacopters perquè no podia compaginar la feina amb la seva altra banda, Backyard Babies. D’aquesta manera l'àlbum es va enregistrar amb el pianista de la banda Anders Lindström (aka Boba Lee Fett) fent-se càrrec de les guitarres amb Nicke Royale. Recordo que en aquella època jo vaig comprar el Total 13 dels Backyard Babies i el meu amic Patxi el Grande Rock dels Hellacopters, i com bons germans ens vam fer una còpia l’un a l’altre. Ell va quedar impressionat per la banda de Dregen i jo no vaig tenir més oïdes que pels Hellacopters per una bona temporada. Quin disc!

No he esmentat en va abans la dècada dels setanta. Grande Rock és un àlbum que té un regust absolut a l’essència del rock’n’roll que es feia en aquella època. En aquest sentit, existeix també un paral·lelisme amb Turbonegro i el seu Apocalypse Dudes. De la mateixa manera que la banda noruega havia evolucionat del so punk dels seus primers àlbums fins a arribar a la seva obra capital, Hellacopters havien seguit un camí similar. Com sempre, hi va haver un sector de l’afició que no va assimilar gaire bé que variessin una mica el rumb del punk rock esmolat dels seus primers àlbums Supershitty to the Max (1996) i Payin’ the Dues (1997). Aquells dos àlbums- que per un sector important de la parròquia continuen sent els favorits- recollien herència de compatriotes com els Nomads i Union Carbide Productions, però també de Motörhead i New York Dolls, per citar uns exemples.

Nicke Royale i Robert Dahlqvist (RIP) en acció

Aquell èxit inicial -bones vendes a Suècia i premi a la millor banda nacional l’any 96- els donà també l’oportunitat de telonejar Kiss en la seva gira per Escandinàvia. Ves a saber si l’experiència de tocar cada nit amb aquestes icones del rock americà, els va posar en el camí del so que buscaven pel seu nou àlbum -no deu ser casual que un dels temes que hi inclou dugui per títol Paul Stanley- però el cas és que Grande Rock, i el títol ja dóna una pista, destil·la la grandesa de les bandes clàssiques de rock’n’roll. Riffs i solos de guitarra de la vella escola, i un perfil melòdic més accentuat amb què doten els temes del nou àlbum. Sí, l’aposta era arribar a un públic més massiu, com així va ser perquè Grande Rock va ser editat als EUA amb el mític segell Sub Pop, a més de permetre a la banda sortir de gira pels Estats Units, Japó i Austràlia. Se’n va ressentir la qualitat de la seva música? A parer meu, rotundament no. De fet, ja he dit abans que és el meu disc favorit dels Hellacopters.

Perquè, a veure, qui pot objectar alguna cosa a un tema com The Devil Stole the Beat from the Lord?The Devil Stole the Beat from the Lord?, d’acord, el riff pot estar inspirat en Jumpin’ Jack Flash -un dels més gloriosos del rock’n’roll- però ningú pot discutir la seva força i alhora les possibilitats de sonar a la ràdio com un hit gràcies a una bona tornada i aquest passatge calmós a mitjan tema per atacar el final amb fúria rockera. És dífícil destacar temes per sobre d’uns altres, sobretot quan l’oient és aclaparat amb el trio d’asos amb el qual comença el disc: Action de Grâce, Alright Already Now i Move Right out of Here. Pareu atenció i entre el marasme guitarrer sentireu pianos i harmòniques que apuntalen el gir retro en el so Hellacopter.

Les revolucions baixen una mica amb Welcome to Hell on apareix l’esperit dels Lynyrd Skynyrd. Un tema fantàstic per sobre dels cinc minuts farcit d’aquell so de guitarres clàssiques -i cors “empàtics amb el diable”- en el qual qui es llueix de debò és Robert Eriksson el bateria; pareu l’orella al tram final, quan pren la iniciativa i ofereixen un fantàstic acompanyament rítmic. Dogday Mornings podria haver estat perfectament un altre single promocional de Grande Rock -darrere dels esmentats The Devil Stole the Beat from the Lord i Move Right out of Here-, perquè és un altre dels temes estrelles del disc, amb una magnètica tornada i un riff enganxós ideal per petar-ho a les festes amb birres i amics. Un podria pensar que aquesta aposta per un so amb més matisos i amb temes més estructurats, d’alguna manera havia de comportar més minutatge a les cançons; doncs tampoc us penseu, la banda no perd la immediatesa i la frescor característiques i la majoria dels temes no van més enllà els tres minuts i quan ho fan els resultats són igual de bons. L’esmentada Welcome to Hell és una prova i 5 vs. 7, tot i que té un inici que recorda una mica a temes que ja hem escoltat abans al mateix disc, de seguida apuja el nivell amb un canvi de ritme i quan guanya velocitat es converteix en un altre favorit del disc. El tema final, Renvoyer, em recorda molt a aquella tradició dels discos de temps pretèrits d’acabar amb un reprise, una mena de sumari d’allò que ha donat de si Grande Rock, un instrumental amb harmòniques i guitarres accelerades deutores d’una època daurada.

P.S. De vegades els astres es posen en línia i succeïxen casualitats meravelloses. Us explico, mentre preparava aquesta ressenya vaig rescatar l’entrada que conservo del concert dels Hellacopters de fa just vint-i-cinc anys. Una conversa pel twitter amb companys de gustos musicals em va posar sobre la pista de la vista de la banda sueca a Barcelona, així que vaig fer un cop de cap i vaig comprar immediatament l’entrada. Com és allò que l’assassí sempre torna al lloc del crim? Doncs tal qual. Amb vint-i-cinc anys més, bastants cabells perduts pel camí i els que sobreviuen amb força canes, he tornat a veure als Hellacopters al mateix lloc -abans era el Zeleste, ara Razzmatazz- tot just fa unes hores. Més professionals -suposo que el que es perd en vint-i-cinc anys d’espontaneïtat i risc es guanya en ofici- els Hellacopters van demostrar que continuen en forma i van oferir un show vibrant. Dahlqvist ja no hi és -tristament traspassat el 2009, amb només quaranta anys- però el substitut de l’ara retornat i lesionat Dregen, és un barceloní de nom LG Valeta -la seva banda es diu ‘77-, que va estar estel·lar. Que com ha estat el show? Doncs ja llegireu les cròniques, jo l’únic que puc dir és que un concert que comença encadenant Act of Grâce i The Devil Stole the Beat from the Lord no pot anar mai malament. Què? Que a quin àlbum pertanyen aquests dos temes? Ho heu endevinat: Grande Rock.

Bifurca