Berry is on Top / Rockin' at the Hops

Berry is on Top (Chess 1959)

Rockin’ at the Hops (Chess 1960)

Chuck Berry

Entomar el repte de parlar de Chuck Berry comporta algunes dificultats. La principal és que, tal com vaig fer amb figures com Muddy Waters, Robert Johnson o Little Richard, resulta complicat dimensionar en paraules la importància d’aquesta figura cabdal i, a més, a un se li acaben els adjectius. Però, ves per on, els regals que m’he fet avançant-me a Nadal -unes edicions especials d’aquest parell de joies que avui ressenyo en vinil de 180 grams i de color verd- m’han resolt aquest problema. Llegint el text de la contraportada de Berry is on Top, on figuren les dates de gravacions i músics de cada tema -amb alguna incorrecció, val a dir- apareix també una sentència de John Lennon que diu això: “si haguéssiu de donar un altre nom al rock’n’roll, podríeu anomenar-lo Chuck Berry”. Així doncs, ja ho tenim, no caldria afegir res més.

Quina és la fórmula, el secret de la universalitat de la música de Chuck Berry? Per què la NASA inclou una gravació de Johnny B. Goode al satèl·lit Voyager 1 i l’envia a l’espai a la recerca d’altres formes de vida? Com és que ell i la seva música són els escollits per il·lustrar una de les escenes més memorables d’aquell film tan popular que fou Retorn al Futur? De totes les respostes possibles, una és fonamental: la màgica barreja dels ingredients. Berry no va inventar res musicalment parlant, però tal com ha repetit en més d’una ocasió, va créixer escoltant espirituals, swing, blues, música llatina, R&B, country i big bands. En tot cas fou la combinació d’aquests elements seria el que donaria forma al rock’n’roll i al seu estil en particular. De fet, si l’hem de creure -i això tractant-se d’un murri com Berry és força arriscat- el seu estil és una adaptació del so de les big bands a la seva guitarra. Si prescindim d’aquestes teories més o menys estrambòtiques el fet és que Berry fou un guitarrista excel·lent, amb un so únic i original; La seva manera de tocar i les seves cançons són potser la principal causa del naixement de les més grans bandes i artistes que ha conegut el rock’n’roll. Sí, estic pensant en els Beatles i els Rolling Stones, i a partir d’aquí, el que vulgueu.

Però hi ha una altra cosa que el distingeix dels pioners rockers de la seva generació i que és una altra clau del seu èxit. Berry era un excel·lent lletrista. I ho era perquè va saber trobar la connexió amb el jovent i adolescents de la dècada dels cinquanta. Més llest que la gana, Chuck ja tenia trenta anys -gairebé deu més que Elvis i Jerry Lee Lewis- i li quedaven lluny els temes que escrivia en totes aquestes cançons sobre cotxes, la cafeteria de l’institut, el timbre que avisa per entrar i sortir de classe, del sexe al seient del darrere o a l’autocine -les giragonses que havia de fer per dir-ho sense dir-ho!- o la manera de buscar-se la vida per tenir algun dòlar a la cartera. Berry dibuixava vinyetes de realitat social del jovent i adolescents de l’època, coneixia les seves inquietuds i els seus desitjos i sabia plasmar-les en exitoses cançons de tres minuts. Tot i que els germans Chess propietaris del segell tenien el control sobre què es publicava, Berry sempre maldava per col·locar els seus missatges encoberts de contingut sexual i fins i tot racial -podeu imaginar-ho per un moment? Un negre tocant la música del diable i jugant amb el doble sentit de les paraules, a la dècada dels cinquanta!-.

Parlem ara una mica de Berry is on Top. Tercer àlbum -després de After School Sessions (1957) i One Dozen Berrys (1958)- d’aquest pioner del rock’n’roll nascut a Saint Louis. En aquella època el que coneixem com a LP estava encara a les beceroles, atès que primava de manera absoluta el single de 45 i també els discos de 78 r.p.m. Això vol dir que inicialment la idea del LP -almenys la dels germans Chess- consistia a farcir-lo de singles prèviament publicats i completar-lo amb algun altre tema. Chuck Berry is on Top, igual que els dos precedents, segueix aquesta tònica. Dels dotze temes inclosos, set havien estat publicats com a senzills, i la resta pertanyien a cares B corresponents, amb Blues for Hawaians com a únic inèdit completant el lot. Tots enregistrats entre 1955 i 1959, diguem-ho ja, el període fonamental, màgic i referencial de la carrera discogràfica de Chuck Berry. Deixeu-me fer un apunt abans de continuar. Tot i ser Berry un llop solitari en el sentit que mai va tenir cap banda estable, seria injust no atribuir part del mèrit del so d’aquesta col·lecció de diamants en brut del rock als músics que participaren en aquests enregistraments: El gegant Willie Dixon al baix i contrabaix -aquest home mereix una ressenya a banda, autor de més de 500 blues per a gent com Muddy Waters, Howlin’ Wolf i tants altres- i el pianista Johnnie Jonhson, conformen amb la guitarra de Berry el so característic que el situa com l’indiscutible pare del rock’n’roll.

Així que no hi ha error possible a considerar Berry is on Top com un disc de grans èxits. Corregeixo i augmento: un disc que conté el motlle original, els codis universals del rock’n’roll; una col·lecció de cançons que, gairebé setanta anys després, conserven tota la lluentor i continuen marcant el camí a seguir per a tots aquells que es pengen una guitarra i aspiren a reproduir la màgia i la rauxa del rock. Cançons eternes, veritats incontestables. Aquí està el seu primer hit, Maybellene -la Maybellene i ell, es “piquen” a la carretera amb els seus respectius cotxes, i un encalça l’altra, la metàfora està servida- fruit de la primera sessió als estudis Chess de Chicago i que va arribar al número 1 de les llistes R&B americanes a finals de 1955. Tan espectacular va ser el debut que Chess no va trigar a organitzar noves sessions de gravació. Al llarg dels quatre anys següents anirien caient hits que acabarien després a Berry is on Top, com ara Roll Over Beethoven (1956), Johnny B. Goode (1957) -potser el seu tema més emblemàtic i on ell mateix va admetre que s’havia autocensurat: el “country boy” que toca la guitarra com ningú i “que un dia liderarà una gran banda” originalment havia de ser un “black boy”- Carol, Sweet Little Rock and Roller, totes dues de 1958 per acabar el 1959 amb Anthony Boy i Almost Grown. De fet, la màquina de facturar hit singles era tan potent, que temarros com Around and Around, Little Queenie o Jo Jo Gunne -també inclosos en aquest àlbum- s’havien de conformar com a cares B tot i que aquestes solien estar reservades al seu vessant més experimental, digueu-li exòtic si voleu. Els ritmes llatins de Hey Pedro -on podem sentir a Berry cantant en spanglish- o l’instrumental Blues for Hawaians -que va anar directament a completar el llistat de temes de Berry is on Top- són representatius de l’interès del músic per altres estils musicals.

Similar estructura segueix Rockin’ at the Hops, publicat just un any després. Que el singles que conté aquest àlbum no fossin tan exitosos com els del seu predecessor, no desmereix ni molt menys la qualitat global de l’àlbum. Berry continua inspirat i factura clàssics de l’alçada de Bye Bye Johnny i Let it Rock, variacions d’aquesta pedra filosofal que és Johnny B. Goode, però igualment efectives. A Rockin’ at The Hops, torna a mostrar la seva versatilitat amb una col·lecció de cançons on, aquest cop, predomina el blues. Bé amb versions de temes aliens com Worried Life Blues i Confessin’ the Blues bé de collita pròpia I Got to find My Baby, Childhood Sweetheart i Driftin’ Blues on Berry se’n surt prou bé. Dic això perquè un dia, en una inhabitual mostra d’humilitat, va dir que ell el que volia era tocar blues, però no havia passat prou misèria com gent com Muddy Waters i que per això s’havia concentrat en “frivolitats” com el rock’n’roll. Potser té raó, però ja se sap que no sempre cal prendre’s seriosament les declaracions dels artistes perquè podria passar que l’endemà diguessin el contrari. L’exercici d’estils continua amb una versió de Down the Road Apiece, un vell boogie dels anys quaranta, l’instrumental Mad Lad i Betty Jean, una peça amb aires surf on a més dels seus inseparables Dixon i Johnson al baix/contrabaix i piano respectivament, podem sentir l’acompanyament vocal The Ecuadors. Aquest trio, que posa veus també a l'esmentada Childhood Sweetheart, Too Pooped To Pop i Broken Arrow, comptava amb la gran Etta James, la qual mesos després iniciaria la seva carrera discogràfica amb l’imprescindible At Last (1960). Com a nota final d’aquest Rockin’ at the Hops us diré que potser no conté una selecció de temes tan rodona com Berry is on Top, però que voleu que us digui, jo li tinc una estima especial; ja us he explicat alguna vegada la història de la trobada de dos adolescents en una andana de l’estació de Dartford, a prop de Londres. Uns imberbes Mick Jagger i Keith Richards iniciaven una conversa -que derivaria en la possibilitat de fer música plegats- a partir d’un parell de discos que Jagger duia sota el braç. Un era The Best Muddy Waters i l’altre… sí, l’heu encertat, Rockin’ at the Hops.

La carrera de Chuck Berry fou interrompuda de manera abrupta el 1962, quan la denúncia d’una menor que treballava en un prostíbul de la seva propietat, el durà la presó i quedarà fora de la circulació durant any i mig. No es pot dir que la seva popularitat quedés gaire afectada després d’aquest parèntesi, perquè tot sortint de la garjola les notícies que arribaven del Regne Unit parlaven d’un parell de bandes que ho estaven petant i que versionaven les seves cançons amb fogositat juvenil. Al mateix Chuck Berry encara li quedaven per escriure unes quantes pàgines en la seva impressionant trajectòria musical, amb alts i baixos, però sempre deixant constància del seu estil inimitable. Això, però, potser us ho explicaré un altre dia, avui toca gaudir de dos perfectes àlbums de rock’n’roll: Berry is on Top i Rockin’ at the Hops.

Bifurca