One More from the Road (25th Anniversary Deluxe Edition)

One More from the Road 25th Anniversary Deluxe Edition (MCA. 2021)

Lynyrd Skynyrd

No necessito donar cap raó, però si em preguntéssiu per què toca avui parlar d’One More from the Road us diria que aquest disc forma part de la mística d’una època. Era el temps d’aquells àlbums dobles en directe, de carpetes plenes d’il·lustracions i de fotos i, el més important, de música atemporal, eterna. Em vaig enganxar a aquest disc sent un adolescent, i no importa els anys que hagin passat -que són molts- que és sentir l’inintel·ligible, tancat accent del Sud de la introducció “Hey, I'd like to welcome a few old friends of ours... Lynyrd Skynyrd" i el meu cervell ja anticipa les estones de plaer que seguiran. Ja us ho dic ara: One More From the Road comparteix estatus amb Made in Japan, Live at Leeds, Rock and Roll Animal o Love You Live, àlbums clàssics en directe de la dècada dels setanta que tot aficionat al rock’n’roll amb un mínim de criteri ha de venerar.

Ja us en vaig parlar fa uns anys de qui eren i què significaven els Lynyrd Skynyrd en la ressenya de Street Survivors, de manera que no m’hi estendré gaire. Només vull dir-vos que tot just tres dies després d’haver publicat aquell àlbum, un accident d’avió segava per sempre una trajectòria discogràfica exemplar i deixava morts i ferits amb seqüeles de per vida a molts dels seus integrants. Fa un parell d’anys va morir the last man standing, Gary Rossington, l’últim supervivent de la formació original i enguany fa cinquanta anys de la publicació d'One More from the Road. Us sembla poc perquè torni a parlar de la banda de Southern Rock per excel·lència?

La família Skynyrd (amb marrec inclòs entre les cames de Ronnie Van Zant)

Una mica d’història de les diferents edicions de One More from the Road: L’àlbum original havia estat publicat el 1976. Enregistrat aquell mateix any a partir dels tres shows (7,8 i 9 de juliol) al Fox Theatre d’Atlanta, Geòrgia. Una dècada després, el 1986, es publica en cd per primera vegada, però per motius d’espai han de deixar fora dos temes -Travelin’ Man i la versió de T for Texas de Jimmy Rodgers- cosa que corregeixen i augmenten el 1996 quan publiquen un doble cd amb tres temes extres i les cançons en l’ordre que foren tocades. Finalment -no sé si enguany que se celebra el 50è aniversari pot haver-hi alguna sorpresa- el 2001 i coincidint amb el 25è aniversari de la publicació de l’àlbum, veu la llum una edició -objecte de la ressenya d’avui- deluxe, remasteritzada i plena de temes extres interpretats en aquells tres dies de juliol.

Abans he parlat de trajectòria discogràfica exemplar. Ja em direu com qualificar si no una banda que en quatre anys publica quatre àlbums que en el millor dels casos -Pronounced 'Lĕh-'nérd 'Skin-'nérd (1973) i Second Helping (1974)- són pedres angulars del Southern Rock, i en el pitjor -Nuthin’ Fancy (1975) i Gimme Back my Bullets (1976)- són àlbums que per si mateixos ja justificarien la seva existència com a banda. Els més primmirats poden dir que Gimme Back my Bullets havia baixat un pèl el nivell, que Ed King havia deixat la banda i només es va enregistrar amb dues guitarres -ha!, com si Collins i Rossington fossin mancs- i que el nivell de les cançons se’n resent una mica… Ni cas, escolteu el tema homònim, Searchin’ o Double Trouble i compteu les bandes que matarien per temes com aquests.

Així que quan arriba el moment d’enregistrar el disc en directe, l’estiu de 1976, Lynyrd Skynyrd està en plena forma havent-hi, a més, fitxat un nou guitarrista en la figura de Steve Gaines, un autèntic prodigi a les sis cordes. Com es veuria més endavant Gaines no només omple el forat que havia deixat King, sinó que es revelaria com un talent compositiu. Ara, però, a One More from the Road es dedica a agafar la guitarra que ha quedat vacant per, juntament amb les de Collins i Rossington, incendiar totes i cadascuna de les cançons que sonen a l’àlbum.

Com la seva banda germana, els Allman Brothers, Lynyrd Skynyrd eren més que una banda, eren un clan, una comunitat que conformava la màquina perfecta, orgullosa i passional del Southern Rock. Un vocalista, líder de la banda, Ronnie Van Zant, tres guitarristes que s’empenyien al límit cada nit, cedint-se el pas amb solos estratosfèrics, baix, bateria, un piano que alternava el honky tonk amb delicats passatges i el toc de gòspel de les tres coristes, les Honkettes. No és estrany, doncs, que des del moment que el riff de Workin’ for MCA fa esclatar el Fox Theatre -juguen a casa i es nota- un té la sensació que allò que surt pels altaveus va més enllà d’un simple concert capturat en el temps. One More from the Road és història viva del rock’n’roll, una pàgina magistral escrita per una banda al seu millor moment i en el lloc indicat.

Workin’ for MCA, I Ain’t the One… arriba Saturday Night Special i un pensa com és de curiós que una banda de rednecks i busca-raons com eren els Skynyrd, amb Ronnie Van Zant al capdvant -no és broma, aquesta gent solien anar armats, hi ha anècdotes que ho confirmen- siguin capaços d’escriure un tema com aquest “les pistoles són fetes per matar, no serveixen per a res més / i si t’agrada veure whiskey fins i tot et pots disparar a tu mateix/ així que, per què no les llancen al fons del mar?”. Una mica de treva amb Tuesday’s Gone una sentida balada, ja sabeu, l’amor perdut i tal, amb un fantàstic Billy Powell a les tecles i la meravellosa Simple Man, una cançó que havia quedat fora de l’àlbum original i feliçment recuperada en edicions posteriors. Per mi Simple Man és una de les cançons definitives de Lynyrd Skynyrd -el consell de la mare “sigues un home senzill/ oblida el teu desig per l’or del ric/tot el que et cal és a la teva ànima”- perquè explica molt bé l’esperit i la filosofia de vida d’aquests paios, rudes però senzills que no van tirar mai per la via del glamour i de la impostura. Filosofia d’aquests paios? I tant. Les seves cançons parlaven per si mateixos. Ronnie s’adreça a l’audiència, explicant que un “vell estúpid periodista” li va preguntar qui era. La resposta arriba amb el boogie imparable de Whiskey Rock-a-Roller: “Dones, whisky i quilòmetres de viatge /Senyor, no em prenguis el whisky ni el rock and roll”. La bíblia, el whisky i l’arma, els tòpics del Sud. Un estil de vida on no té cabuda l’heroïna, almenys si fem cas a l’al·legat de Van Zant i els seus a The Needle and the Spoon, on les guitarres cremen i la bateria retruny mentre el vocalista alerta del perill de “l’agulla i la cullera”.

Per si no n’hi ha prou amb un repertori propi imbatible, els Skynyrd incorporen versions al setlist d’aquelles tres nits. Un Call me the Breeze de J.J. Cale a tota castanya és la primera, amb Ronnie comandant la banda a cop de xiulets (es pot ser més pagesot, ha, ha, ha?) donant pas als solos de guitarra i al piano -boníssim, aquest!-. Abans d’atacar T. for Texas de Jimmie Rodgers -pioner de la música country de principis del segle passat- Van Zant presenta el nou fixatge Steve Gaines (només havia fet tres concerts abans dels del Fox Theatre) el qual no desaprofita l’ocasió per lluir-se i fer una classe magistral amb la steel guitar acompanyat frenèticament per tota la banda en els nou minuts llargs que dura. La recta final del show, ja al segon cd, comença amb Sweet Home Alabama del qual no crec que es pugui afegir gaire cosa més. L’enregistrament capta l’excitació del públic només sentir els primers acords, la comunió amb el públic és total, i és màgic sentir les Honkettes fent els cors i cridant Alabama!

Allen Collins, Ronnie i Gary Rossigton

El show acaba aquí encara que ningú s’ho creu, de manera que la banda torna pels bisos amb un Crossroads de Robert Johnson gairebé calcat al que podem sentir al Wheels of Fire (1968) de Cream. Tant és així que els solos de Clapton semblen reproduïts gairebé nota per nota. I ara sí, “Quina cançó voleu sentir?” pregunta Ronnie Van Zant convençut de l’obvietat de la resposta de l’audiència. I sí, és clar, sona Freebird, el tema universal de Lynyrd Skynyrd, dedicat a l’heroi Duane Allman i és el deliri. Sentir la delicada introducció amb els teclats de Billy Powell emulant el cant d’un ocell i Ronnie cantant “Però si em quedo aquí amb tu, noia /les coses no podrien ser iguals / Perquè ara sóc lliure com un ocell / I aquest ocell no el pots canviar” continua emocionant com el primer dia. Més encara quan acaba la part diguem-ne baladística i les guitarres es lliuren a una orgia elèctrica que ara mateix sóc incapaç de pensar en alguna cosa que s’hi assembli. Sobren les paraules quan Rossington, Gaines i Collins un darrere l’altre o a la vegada agafen tanda i esclafen al personal amb el seu virtuosisme i sentiment a la guitarra. Quan sembla que no és humanament possible anar més enllà, encara són capaços d’apujar la intensitat dels solos i portar-los a l’infinit en un clímax indescriptible. Per cert, en aquesta edició deluxe sentireu Freebird sense editar -a l’original se’n va suprimir tres minuts perquè per increïble que sembli a Allen Collins no li va agradar una part del seu solo- la qual cosa no em fa perdre la son perquè, editat o no, l’execució del tema la trobo perfecta.

I de la resta del cd 2? Doncs bonus tracks corresponents als tres dies al Fox Theatre que no aporten res que coneguem, però que és mel per les nostres orelles. Això vol dir, amics, que en algun lloc les cintes existeixen -o existien el 2001- i que no perdem l’esperança que enguany poguéssim tenir un box set commemoratiu del 50 aniversari amb els tres shows sencers. No cal dir que m’hi llençaria de cap.

Si heu arribat fins aquí i heu escoltat One More from the Road, entendreu per què no necessito cap raó per tornar a parlar en aquest blog de Lynyrd Skynyrd.

Eterns.

Bifurca