Meat + Bone

Meat + Bone (Bronze Rat Records. 2012)

The Jon Spencer Blues Explosion

Abril de 1997. Sala Bikini, Barcelona. No diré que “he vist el futur del Rock’n’Roll i es diu Jon Spencer” però afirmo que, en companyia del meu amic Patxi, assisteixo a un dels millors concerts que he vist mai. Han passat gairebé tres dècades, però de la litúrgia del show del reverend Spencer continuen marcades a foc al meu cervell a) la imponent presència d’un trio que no necessita baix (Jon Spencer i el seu soci Judah Bauer se n’ocupen de les guitarres), b) l’atac salvatge a la bateria -quina pegada, per l’amor de déu!- d’una fera ferotge anomenat Russell Simins i c) Jon Spencer caminant, ballant i tocant embogit damunt la barra del bar de la sala, al tram final del concert, davant l’èxtasi dels afortunats presents. Una inoblidable hora i mitja de rock, blues, funk, garatge, suor, udols i balls espasmòdics.

Era la dècada dels noranta i Jon Spencer Blues Explosion era una mena de plaer ocult per aquells que buscàvem alguna cosa més entre el mainstream en què s’havia convertit el grunge, l’anomenat rock alternatiu o els grups de fusió. Ens agradava Nirvana, Soundgarden, els Chilli Peppers… però l’experiència marciana que suposava fer girar Orange (1994) o Now I Got Worry (1996) i submergir-te en aquell marasme sònic era com obrir una finestra a una altra dimensió. Un cantant -Spencer- que udolava com un predicador embogit, que tan aviat semblava un Lux Interior passadíssim de voltes (encara més!) com James Brown bramant “the Blues (Explosion) is the number one!”. Unes guitarres a un volum altíssim que saturaven els teus amplis, percussions tribals, capaços de convidar el mateix Rufus Thomas -que encara deu estar flipant- per marcar-se un blues al·lucinat o sonar com una banda de funk dura com una pedra malgrat prescindir del baix. Per la raó que sigui els hi vaig perdre la pista a principi d’aquest segle que, ves per on, va coincidir segons els entesos amb un parell de discos en què havien perdut pistonada. El cas és que després d’un parèntesi de vuit anys i unes gires “d’escalfament”, el trio torna a entrar en un estudi de gravació. La criatura es diu Meat + Bone.

Carn i os, un títol que defineix a la perfecció la idea del retorn discogràfic de Jon Spencer Blues Explosion. A diferència dels darrers àlbums, on la banda havia comptat amb col·laboracions d’artistes i productors prestigiosos del hip-hop, es podria dir que Meat + Bone és un retorn a l’austeritat, un “back to the basics” de manual. Produït pel mateix Jon Spencer, enregistrat Ann Arbor -sí, el poble natal dels Stooges- i, segons ell,  amb la mateixa consola que utilitzà Sly Stone, Spencer ja anticipava a les entrevistes que Meat+Bone seria “un àlbum de rock’n’roll que sona molt dur”. I, sí, les dues coses són certes.

Entrada supervivient de temps heroics

Recordo que quan vaig fer sonar Meat + Bone, després d’una dècada de desconnexió amb la seva música -la vida és allò que passa mentre estàs ocupat fent plans, que diria John Lennon- vaig pensar com era possible que m’hagués allunyat d’aquesta banda. Tots els bons records que conservava d’ells van tornar de cop amb els tres temes inicials que descarreguen com una tempesta. El riff poderós i el tro de la bateria de Black Mold, el blues rock -amb Spencer bufant harmònica- de Bag of Bones, un tema que sembla una desconstrucció del Midnight Rambler dels Stones, i Boot Cut que et transporta a cop de theremin directament a Bellbottoms, el single del llunyà -i trencador- Orange (1994).

Què, que potser repeteixen la fórmula que els va dur a l’èxit en el passat? Sí. Això és perquè a Meat+Bone es dediquen a allò que saben fer millor. Al cap i a la fi, el seu estil, partint de riffs de blues i anar-hi afegint elements del punk, del funk o del hip-hop, ha inspirat a bandes com els Black Keys o White Stripes que han regnat a les llistes d’èxit. Així que és just que Jon Spencer i els seus sequaços obtinguin el reconeixement que mereixen. Segurament en això devia estar pensant quan a la sincopada Bottle Baby diu allò de “dret aquí sostenint aquesta fabulosa estatueta em sento com un déu, però encara tinc problemes per pagar el lloguer”. Sí, la Blues Explosion es reivindica, tot i que ara han canviat el crit de guerra -Blues Explosion is the number one!- per un sensual “treu-te els pantalons, deixa’t anar els cabells… i posa’t la Blues Explosion!” a Get Your Pants Off, funk infecciós a la James Brown, amb aquest orgue retro. Impossible parar quiets els peus.

El disc s’endureix amb temes com Ice Cream Killer i Danger, que tenen un regust Stooge innegable de l’era Raw-Power (suposo que gravar a Ann Arbor tindria alguna cosa a veure), tant que de vegades sembla que Jon Spencer és posseït per l’esperit d’un Iggy reconvertit en un predicador dement. O Black Thoughts, que te un aire glam que recorda als New York Dolls. Temes aquests darrers més “convencionals”, per dir-ho d’una manera, que s’acaben quan entra en escena Unclear, la dosi de soul-blues psicòtic que tots esperem en disc de Jon Spencer Blues Explosion. Curiosament, decideixen acabar l’àlbum amb un instrumental, Zimgar, una mena de jam session que no està malament, però que trenca una mica l’excitació i el nervi palpable al llarg de tot el disc.

Jon Spencer donant-ho tot a l'escenari

Meat and Bone és un disc per anar de festa. Cru, sense trucs d’estudi, ple de reverberació, saturació dels amplificadors i controls a l’onze. Produït d’una manera que faci l’efecte que tens tres paios a la saleta de casa teva, fent xocar les guitarres i un bateria disposat a tirar les parets a terra. Fins i tot han deixat sense editar les converses dels inicis i els finals en algunes cançons per transmetre aquesta sensació d’urgència i autenticitat. I malgrat aquesta cruesa, és un disc ballable que té els millors moments quan els hi surt aquest funk que barregen amb tota naturalitat amb el hip-hop sustentat tot amb musculosos riffs de blues elèctric. Jon Spencer va dir que encarava l’enregistrament d’aquest disc gairebé com “un altre primer àlbum”. La realitat és que Meat and Bone, mira més al passat que al futur, perquè recull coses de la seva discografia anterior i, per tant, no podem parlar d’originalitat. Però, què collons, poques bandes hi ha que dues dècades després del seu moment àlgid siguin capaços de treure un disc a l’alçada del seus millors temps. Meat + Bone fou la prova que Jon Spencer Blues Explosion continuaven en plena forma. Poseu Get Your Pants Off, Ice Cream Killer o Danger -per citar-ne algunes- ben fort a casa i ja m’ho direu

Bifurca