TOTO IV

Toto IV (CBS 1982)

Toto

Bé, som-hi avui amb un dels grups més paradigmàtics de fa unes quatre dècades (encara es troben en actiu, més de 45 anys des de la seva fundació) i del qual dels tres membres històrics que l'han fonamentat, un fa més de 30 anys que està traspassat, un altre es troba pensant en el seu grau d'incapacitat i el que queda ja està mirant al seu INSS particular si es jubila, ja que frisa la setantena. Per al càlcul d'aquesta hipotètica jubilació, amb tants anys cotitzats (ja sabem que en el tema dels músics, a alguns no els retira ni l'edat ni l'adversitat), si fóssim nosaltres l'administració competent, coincidiríem que els mesos amb la base de cotització més alta (pels mèrits aconseguits) correspondrien entre juny de 1982 i gener de 1983, ja que fou aquest període el de la resplendor del disc que avui ens ocupa, i que com podeu suposar pel títol, és el quart de la seva carrera.

Toto és un grup de pop-rock, bàsicament, tot i que atesa la qualitat dels seus components, pocs estils se'ls podien escapolir. El seu estrany nom (no confondre amb el d'un actor europeu de la meitat del segle passat ni d'un cantant italià de la dècada dels 70) va fer pensar que venia d'un robot, o hipòtesi més plausible, del nom del gos de la Dorothy, la protagonista d'El Mag d'Oz (imaginari del qual van treure suc durant un temps), però la realitat més crua i banal és que simplement l'encarregat de custodiar les cintes de gravació del seu primer àlbum, per diferenciar-les de les d'altres músics consagrats que enregistraven en els estudis californians (allà es movia, la indústria, en els daurats 70's), va etiquetar-les amb aquest nom per atribuir-los les cintes. Els membres del grup, que no tenien encara nom per al mateix, el van trobar curiós i distintiu, i majoritàriament el van adoptar.

La idea del que serien al final els Toto la confegiren Jeff Porcaro (baterista), David Paich (teclista) i Steve Lukather (guitarrista). Jeff va néixer en un ambient de gran tradició musical i aviat esdevingué un mestre de les baquetes. Amb el temps, afegiria dintre del grup els seus germans Steve (sintetitzadors) i Mike (baix). David Paich era fill d'un famós arranjador musical, Marty Paich, i sempre va excel.lir davant dels teclats. Tant Jeff com David van coincidir com a músics de sessió en algunes formacions, destacant en discos d'Steely Dan quan Walter Becker i Donald Fagen van deixar de costat les gires per centrar-se en la recerca de la pefecció i exigència en els discos d'estudi que els van convertir en l'exponent del rock més elegant que hom podria trobar. Allà coincidiren amb altre amic comú, Michael McDonald, de qui parlarem més endavant, i que aviat passà a capitanejar The Doobie Brothers en la seva segona etapa.

Steve Porcaro i Rosanna Arquette, teclejant notes d'amor

El nucli fort dels futurs Toto es va foguejar amb una important participació (incloent-hi tasques compositives), en un aclamat disc de 1976 de l'ex-Steve Miller Band Boz Scaggs, anomenat Silk Degrees (amb Grammys inclosos). Amb el camí aplanat, Jeff Porcaro, David Paich i Steve Lukather, delerosos de poder tocar cançons pròpies, van formar finalment el grup el 1977, afegint Steve Porcaro als sintetitzadors, David Hungate al baix (ben aviat substituït per Mike Porcaro, un dels tres germans al grup) i triant un vocalista amb poderosos aguts, Bobby Kimball, que contrastaven amb els tons més greus de David Paich i d'Steve Lukather, quan cantaven ells. Com que eren primeres espases dintre dels instruments dels quals eren destres, van associar a la iconografia del grup això, una espasa que estaria present a moltes de les seves portades, com la del disc que avui ens ocupa.

Toto, el seu primer i homònim disc, fou publicat ja el 1978 i va tenir un cert èxit rellevant, a través de dos poderosos senzills, Hold the Line tema que ja els acompanyaria sempre, amb un inici de baqueta i teclat dels més reconeguts, i al més pur estil AOR/MOR (Adult Oriented Rock/Middle of the Road) imperant (Boston, Fleetwood Mac -etapa americana- Styx, Journey... O el mig temps orientat al soul Georgy Porgy. Dels 10 temes 5 eren de gran qualitat i el seu disc de debut fou prou ben rebut.

El sempre difícil segon elapé, després d'un bon debut, el passaren justet. Hydra (1979) és un bon disc, seguint la intensitat rock, però també amb alguna gran balada com 99, amb el qual es limitaren a mantenir-se. El pas següent fou ja en fals: Turn Back (1981) no va assolir les expectatives internes i la rebuda comercial fou molt minsa, la qual cosa va portar el grup al raconet de pensar, agafar forces i replantejar les propostes futures. Aquest propòsit d'autoconfiança en els mateixos i en el seu bon quefer va cristal·litzar amb força amb el seu àlbum més popular.

Rosanna i Africa, dos senzills en un
únic disc

Toto IV s'obre majestuós amb Rosanna. El perfecte compàs d'obertura de bateria de Jeff Porcaro va esdevenir canònic i la resta d'instruments s'ajusten perfectament en aquest contundent tema de regust funky-rock on també es llueixen els aguts de Kimball, els solos de Lukather i Paich, i el canvi de ritme que imposa aquest cap al final amb la rèplica guitarrera fins al fade. Més de cinc minuts i mig de meravella que ha estat objecte de devoció de bateristes, teclistes i guitarristes. Aquest tema de David Paich va sonar amb escreix a les emissores i ha estat immortalitzat en multitud de versions en discos i per Internet. Com a anècdota, cal dir que la Rosanna en qüestió era la noia que sortia en aquella època amb el component del grup Steve Porcaro, una actriu desconeguda aleshores, Rosanna Arquette, però que tingué certa rellevància protagònica (va tenir germana i germà també intèrprets) als 80's i 90's, cercant Susan desesperadament amb la Madonna, figurant a l’After Hours d'Scorsese o embellint la cinta de culte Le Grand Bleu. Val a dir que he trobat fins a set cançons més amb noms de dona a la discografia dels Toto: Manuela, Elenore, Carmen, Pamela, Holyanna, Lea i Anna. Make Believe és un tema també eixorividor gràcies a la secció de vent, per arribar a la canònica balada del disc I Won't hold You Back, interpretada per Lukather amb un solo de guitarra lineal però profund, un nou senzill que esdevingué un altre clàssic del grup. Good for You reprèn el ritme amb un up tempo sostingut, cloent la cara A del disc el mig temps It's a Feeling, que compta amb el segell particular d'Steve Porcaro.

Africa, senzill en forma de...Africa!

La cara B retorna retronant gràcies a la perfecta conjunció del grup i la tasca estajanovista del guitarrer Lukather que deixar anar el seu vessant més hard en els tres temes que se succeeixen amb ritme trepidant, i sense fissures, també amb l'ajut del vocalista Kimball: Afraid of Love, Lovers in the Night i We Made It. El penúltim tema de l’álbum, l'elegant mig temps Waiting for Your Love, mostra novament l'exquisit ritme que marca la bateria de Jeff Porcaro (no em cansaré de reivindicar la seva tasca, que el féu participar en centenars de discos dels més cèlebres artistes durant més de quinze anys), també destacant Bobby Kimball, més contingut. Bé, i arribem al final del disc anant a parar a uns quants quilòmetres de Los Angeles, ni més ni menys que a Africa. No, aquesta cançó no es referia per als seus artífexs, David Paich i Jeff Porcaro, a cap nom de dona, sinó al misteriós continent, el qual no havien trepitjat mai. Paich va veure una nit uns documentals a la televisió sobre com vivia allà la població originària, i a partir d'aquí es va muntar una pel·lícula al respecte -bé, més aviat una cançó- que va embolcallar d'exotisme i imaginació, un exercici d'escapisme en un altre mig temps mil·limetrat. Aquí la batuta la marca el sintetitzador de Paich -que també hi cantava- que va donant peu a les rèpliques "africanes" del timbal de Porcaro, per després despatxar-se David un solo de sintetitzador (recordem la seva preeminència als 80) amb floritures per arribar al clímax de la tornada (al costat de Kimball, sembla que també hi era Timothy B. Schmidt, exmembre dels Poco i dels Eagles), i valgui la redundància, tornant el final de la cançó a l'inici amb un estira-i-arronsa entre Paich i

Rosanna, senzill en forma
de Grammy

Porcaro, que es torna a lluir (en directe s'esplaiava de valent, Porcaro, allargant-lo considerablement en homenatge, potser, a la mítica percussió africana). Bé, avui diríem que el tema ho va petar, però fa 42 anys, va rebre una difusió radiofònica ja no massiva, sinó planetària, aconseguint el tema a inicis de 1983 el cobejat número 1 als USA (l'únic del grup, a la seva carrera), però sobretot recordat per tota una generació -i posteriors- ja que el seu record restà perpetuat des d'aleshores en totes les radiofórmules pop-rock, i generant milers de covers avui dia (i batent, igual que Hold the Line rècords d'streaming i sortint a "memes" i "tik tots" de tota mena. Entra perfectament en els cànons de AOR, i entrava també molt bé a l'oïda (radio friendly, s'anomenen aquestes cançons tan "amigables") Jo diria que, juntament amb el tema Don't Stop Believin' dels Jouney (la cançó amb més reproduccions als USA), Africa és una de les cançons més presents de la música internacional dels anys 80, i que els donà a conèixer a escala mundial.

En l’àmbit dels reconeixements, cal destacar els 6 premis Grammy aconseguits el 1983 d'entre 8 nominacions, sobresortint com a àlbum de l'any, producció de l'any (ells mateixos) i millor senzill per Rosanna (Africa no apareixia a les nominacions en sortir més tard com a senzill). Aquesta bogeria de premis catapultà les vendes del disc, i afavorí també que comptessin amb ells per al disc oficial de les Olimpíades de 1984 de Los Ángeles o perquè s'encarreguessin de la banda sonora de la cinta Dune de David Lynch (ambdues participacions, no gaire rellevants, tot s'ha de dir).

Sí que cal esmentar la participació dels membres de Toto al disc més venut de la història, el Thriller (1982) de Michael Jackson. L’acabat de traspassar Quincy Jones volia els millors (ells estaven enllestint el disc que comentem) i ja sabia de la vàlua dels membres del grup, i hi participaren Jeff i Steve Porcaro, David Paich i Steve Lukather, controlant que al rerefons musical de diversos temes estigués tot ben garantit. Esmentar com a exemple la coautoria d'Steve Porcaro al tema Human Nature, encarregant-se també dels sintetitzadors, o que al famós Beat It la càrrega de les guitarres va recaure en Steve Lukather, tot i que cedís protagonisme a Eddie Van Halen per al seu recordat solo.

Jeff Porcaro, Steve Porcaro, David Paig, Steve Lukahter i Bobby Kimball pre-Grammy-ats

La història després de Toto IV, miraré de resumir-vos-la. Com cantava la Rosalía "no és bona amant la fama...", i a algun membre dels Toto se n'hi va pujar una mica al cap. El vocalista Bobby Kimball va entrar en una gran espiral d'excessos que va fer que el despatxessin, i Steve Porcaro deixaria temporalment el grup. El nou vocalista, Freddie Fredikssen va durar quatre telenotícies, i la veritat és que Isolation (1984) no arriba ni de lluny, per a mi, a la qualitat del seu predecessor. La cosa sembla que millorà una mica amb Fahrenheit (1986), que incloïa la memorable I'll be Over You, amb la participació vocal de Michael McDonald. Tornaren a tenir cert èxit amb Stop Loving You, del seu setè disc, The Seventh One (1988) amb l'empenta del nou vocalista, Joseph Williams (fill de l'il·lustre compositor John Williams) que, no obstant això, també va ser despatxat d'un dia per a l'altre sense explicació, enviant-lo a l'atur. El nou vocalista, per a un "grans èxits amb 4 temes nous" de 1990, Jean-Michel Byron, no durà més enllà de la gira de promoció d’aquest, agafant les regnes Steve Lukather, que es va dedicar en cos i ànima al darrer disc d'estudi Kingdom of Desire (1992, molt dens i rocker) de l'etapa Jeff Porcaro, i dic darrer, ja que després d'enregistrar-lo i abans de fer gira, el reputat baterista va morir sobtadament d'un accident domèstic fruit de la inhalació d'herbicides al seu jardí (versió oficial; altres veus, temps després, apuntaren a una possible intervenció de la seva esposa, però ja deixem el tema per a un pòdcast de Crims, a càrrec de Carles Porta). Fou substituït pel solvent i experimentat Simon Phillips durant molts anys. A final dels 90 tornà rehabilitat com a vocalista Bobby Kimball fins a la primera dècada dels 00, fent un meritori disc de versions Through the Looking Glass (2002), i a la dècada següent, David Paich, ja amb problemes físics, començava ja a no sortir de gira amb el grup, essent substituït pel gran teclista Greg Phillinganess (lligat als discos de Michael Jackson), i poca cosa més, fins al darrer disc d'estudi, Old is New (2018). Amb més de 45 anys a l’esquena, i un David Paich semiretirat per salut (va fer fa pocs anys el seu primer -i molt curt- disc en solitari) Lukather (té diversos discs guitarrers en solitari) tot i sentint-se cansat fa pocs anys, continua com únic membre original del grup, pràcticament reconvertit, i per al qual va repescar Joseph Williams com a vocalista. Malgrat molta gent, són història viva del pop-rock i viuen dels drets d'autor, dels recopilatoris i d'ocasionals gires (van tocar el setlist de grans èxits al Poble Espanyol aquest estiu passat -és la segona vegada que se m'escapen, amb tanta informació com hi ha avui dia, al final no t'assabentes de res-), i fa poc temps estaven girant pel Sud-est dels USA al costat d'altres velles glòries de la seva època com Cristopher Cross.

Toto. Guitar BCN 2024 al Poble Espanyol. Al bell mig a la guitarra Steve Lukather lluent canes

Concediu-me 3 minuts de pròrroga per comentar-vos que l'estil AOR en el qual s'etiquetà els Toto (i Journey, i Boston, Fleetwood Mac -etapa americana- Styx, R.E.O. Speedwagon, Ambrosia i tants d'altres) el seu moment va tenir la seva eufòria entre els anys 1976 i 1984, aproximadament, passant-se a etiquetar anys més tard com a soft-rock, i fa prop de dues dècades, ha passat a anomenar-se -de forma banal i pejorativa, penso jo- amb el penós qualificatiu de "yacht-rock" (Rock de iot, arran d'una web sèrie americana, en què es veu que se'n fotien, dels artistes), com sí aquestes cançons rodones i elegantment facturades Sailing (Christopher Cross), What A Fool Believes (The Doobie Brothers), Don't Stop Believin' (Journey), la mateixa África o temes d'Steely Dan o Hall & Oates, fossin patrimoni o concebudes per a gent adinerada, amb roba nàutica de luxe, amb un còctel a la mà, des dels seus iots en aigües calmoses en tardes crepusculars escoltant aquesta música "escapista i despreocupada". Aquests dies s'ha estrenat en HBO -i jo sense plataformes- The Yacht-Rock Documentary, en el qual fins i tot participen alguns dels aquí anomenats, i sense rubor, segons sembla. En fi, signes dels temps, i de les etiquetes, que en comptes d'ajudar, de vegades compliquen més l'existència. Molt Feliç 2025, amb molta bona música també!

Xavi G.

The Number of The Beast

The Number of the Beast (EMI 1982)
Iron Maiden

Aquesta vegada comentaré un clàssic immortal del Heavy Metal. The Number of the Beast d’Iron Maiden, temes, portada impressionant, etc. El començament de l’època daurada dels Maiden, sense menysprear l’anterior, que també estava molt bé, encara que cal dir-ho tot: pels que estàvem acostumats a Paul Di´Anno… Bruce Dickinson en aquella època, en general…no ens queia bé! Sí, ja sabíem que intentava aportar la seva personalitat, però feia la impressió d’anar sobrat (qui no ho ha estat alguna vegada?, som heavies, he, he, he), i això va fer que s’hagués de guanyar al públic. Ens encantava Killers (1981) i no ens feia gràcia que Maiden canviessin de cantant, però va aconseguir guanyar-se la gent i això que el públic heavy no som fàcils de convèncer.

Tot i que per a mi, el que marca la línia del grup són, d’una banda, els seus característics ritmes de baix (de fet la majoria dels temes estan escrits pel baixista Steve Harris) i per l’altra les melodies a dues guitarres típiques de Maiden. Val a dir que en el cas dels Iron Maiden és un grup on els músics i el cantant es complementen; en altres grups, per exemple Yngwie Malmsteen, és una mica indiferent qui canti, mentre ho faci bé, però no és el cas dels protagonistes d’avui.

Anys més tard Bruce es va separar d’Iron Maiden per intentar una carrera en solitari, però… jo mateix el vaig anar a veure en directe a la gira del Tattooed Millionaire, a la sala Razzmatazz (antic Zeleste de Barcelona) ​​i va passar una cosa molt curiosa. Quan van acabar el concert, a l’hora del bis de rigor, el més normal és que n’hi hagi rebombori, perquè el grup torni a sortir, cridant el nom del grup o alguna cançó. Bruce esperava que la gent cridés Dickinson!, Dickinson!, però… nosaltres entre riallades cridàvem Maiden, Maiden!, pel que sembla això li passava a tots els països que tocaven (els heavies aquí no som els únics torracollons, és clar que ho som a tot el món), i això feia que a Bruce li bullís la sang, amb la qual cosa no li va quedar més remei que tornar amb Iron Maiden, el grup amb què es complementa (missió acomplerta, he,he, he), amb tot el meu respecte a Blaze Bayley, que també mola.

Però anem per feina. Va ser a principis de l’any 82, al febrer o març, quan va sortir aquest discàs emblemàtic dels Maiden. Bruce Dickinson era el cantant nou que com he dit no ens feia el pes, però aviat va demostrar la seva vàlua, aportant el seu granet de sorra a la composició dels temes i això, juntament amb la seva veu, ens va sorprendre gratament. La portada era l’hòstia per a aquella època, tenia un toc estil de comic que molava un munt i era Eddie el que manejava Satan (els missaires deien que Iron Maiden eren satànics, i jo em petava de riure intentant imaginar-me què pensarien quan veiessin Black Sabbath o Venom).

De fet, crec que van succeir una sèrie d’anècdotes curioses al voltant de l’enregistrament del disc, que aquesta rumorologia sensacionalista atribuïa al suposat origen satànic de la banda. Segons sembla, durant l’enregistrament a l’estudi es fonien els llums sovint, es feien malbé els aparells i ja la cirereta del pastís va ser quan un tècnic crec, o algú de l’equip, si no recordo malament, es va estampar amb el seu cotxe contra un autobús ple de monges -afortunadament no va passar res a part dels danys materials-. El millor, ja per rematar, va ser que la factura de la reparació va ser de 666 lliures. Quan es va publicar aquesta graciosa anècdota en alguna revista musical, els activistes religiosos volien cremar els Maiden com si fossin bruixes.

The Number of the Beast comença amb Invaders, tema compost per Steve Harris. Canyer, com ha de ser, la lletra ens parla dels constants saquejos de les costes angleses per part dels vikings. Els temes històrics sempre han estat una font d’inspiració per a Iron Maiden, com hem pogut comprovar al llarg de la discografia. Una base rítmica poderosa i un gran punteig de Dave Murray són el més destacable d’aquesta cançó. Children of the Damned, també escrita per Harris, està inspirada en una pel·lícula que es diu “Els fills dels maleïts” i també en la cançó Children of the Sea de Black Sabbath. Comença sent una bonica balada, cosa excepcional a Iron Maiden, de fet en alguna entrevista presumeixen de ser un grup que no té balades (encara que jo personalment algunes cançons sí que les consideraria balades), fins al minut 2:20, en aquest punt la cançó fa un gir sorprenent, i es converteix en un tema canyer fins al final. En aquest tema Bruce fa una demostració de veu, suposo que per marcar distàncies i mostrar-nos la nova línia que seguiria la veu d’Iron Maiden, més melodiosa i amb més matisos que la de Paul Di´Anno.

El tercer tema, The Prisoner, del tàndem Smith/Harris, està basat en una sèrie anglesa que es diu així. L’àudio de la intro és un diàleg del primer episodi d’aquesta sèrie. Després d’un intens diàleg amb un presoner, comença un ritme contundent, amb uns silencis molt ben aprofitats pel bateria Clive Burr. La lletra ens explica el sentiment d’algú que està presoner i els silencis següents els omple Adrian Smith amb una magnífica melodia, i el punteig és un mà a mà entre Smith i Murray, on sembla que les guitarres mantinguin una conversa.

22 Acacia Avenue marca el meridià de l’àlbum i és un altre tema compost per Harris i Smith. Tot i que tracta del món de la prostitució, a mi sempre m’ha recordat un pub heavy de Barcelona que m’encantava, que es deia Boston, perquè era al carrer Acàcies, a la zona de Maragall. En aquest tema és destacable el solo d’Adrian Smith, que en aquesta època tenia una implicació més gran en la composició dels temes; en futurs treballs de la banda va ser Murray el que va destacar més, però per mi són dos guitarristes que estan al mateix nivell, quan normalment en altres formacions que tenen dos guitarristes, un s’encarrega dels solos mentre que l’altre fa de rítmica, com per exemple AC/DC. No és el cas d’Iron Maiden en el qual tots dos s’han repartit el paper de solistes.

A The Number of the Beast, tema que dóna títol a aquest gran treball, una veu on no està molt clar si va ser Vincent Price o Barry Clayton, comença recitant un verset del llibre de les revelacions. En directe aquesta veu posa els pèls de punta. Sembla que aquesta cançó va ser ideada per Harris després de tenir un malson després d’haver vist la pel·lícula Damien. A les primeres estrofes de veu les guitarres marquen un ritme de heavy clàssic, mentre la bateria acompanya amb el charles i el baix fa el mateix fins a arribar a uns contundents cops secs amb un llarg crit de Bruce. És una llarga, però magnifica intro de 0:30 minuts per a un tema de gairebé 5 minuts de llarg; els solos d’Adrian i de Murray flueixen com l’aigua a gran velocitat en aquest malson d’un home que somia que és a l’infern fent rituals, després dels quals torna més fort. Amb aquest tema Bruce es va ficar al públic a la butxaca, tots estàvem expectants, després d’haver vist el vídeo oficial, a veure si en directe era capaç de fer aquest crit o era un truc d’edició. No senyor, no era un truc, el paio li posava collons, cridava de veritat i era capaç de mantenir aquest nivell fins a les últimes cançons del concert. Va ser allà on molts vam dir… Benvingut Bruce!!!

Què dir de Run to the Hills, icònic tema de Maiden. Jo crec que dels més coneguts juntament amb The Number of the Beast i The Trooper, aquest tema escrit per Harris, parla de la colonització de Nord Amèrica, i de com els nadius havien de fugir cada cop més al nord, assetjats pels anglesos; alguns diuen que basada en la matança de Sand Creek. Molt destacable en aquest tema la base rítmica, una gran bateria i aquest baix galopant clàssic de Harris i que ha creat escola (que content et poses quan estàs tocant el baix i et surt bé, he,he, he). Dickinson en aquest tema també es va lluir i va demostrar en directe el seu poder vocal.

Continuem amb Gangland, setè tema d’aquest gran àlbum. Escrita pel bateria Clive Burr i Adrian Smith, parla de la vida incerta de la màfia dels anys trenta, un món de pinxos on no saps quant duraràs. Un cop més destaca la bateria, tant a la intro com a la resta del tema, ja que manté una gran velocitat i accentua certs cops acompanyant la lletra, la qual cosa és no només difícil, sinó diferent del que feien la majoria en aquella època. Bruce, per la seva banda, continua fent ostentació de la seva veu i crits amb freqüents canvis de to.

Potser el tema menys destacable, tot i mantenir la qualitat de l’àlbum, seria Total Eclipse. La decadència de l’home pel que fa a la natura, d’un món que s’apaga i es destrueix lentament, submergit en la foscor. Musicalment, té un sorprenent i inesperat canvi de velocitat al punteig, per després esdevenir gairebé una balada. Hallowed by the Name, fermall d’or per aquesta obra mestra dels Maiden, amb els seus set minuts i mig, canvis de ritme, solos, melodies a dues guitarres, base rítmica acollonant i una veu que se’n surt, és considerada una de les millors cançons de Heavy Metal de tots els temps per revistes, periodistes i crítics musicals, especialitzats en el gènere. Escrit per Harris, aquest magnífic tema ens parla dels pensaments d’un home a la seva cel·la hores abans de ser penjat, de les seves reflexions, no tem a la mort i l’esperança d’una vida millor després d’aquesta.

I com sé que l’estàveu esperant, aquí va l’anècdota relacionada del dia. Recordo que en una gira, ara mateix no sé quina, Iron Maiden tocaven al Pavelló d’Esports de la Vall d’Hebron de Barcelona, ​​però quan ens vam assabentar que Iron Maiden venien, ja havien volat totes les entrades, no en quedava ni una a la venda (és el que tenia viure en un poble, la informació arribava tard), ni tan sols “Els Voltors” (els de la revenda) tenien entrades per al concert. Així i tot, vam decidir anar al concert, per estar per fora del Pavelló i gaudir de l’ambient i, perquè no dir-ho, gaudir del nostre esport preferit… intentar colar-nos!

No era la primera vegada que ens colàvem en un concert, com diuen les grans marques, anys d’experiència ens avalen. Hi havia molta gent sense entrada, fins i tot de França, amb cartells de “Compro entrada”; a l’entrada principal hi havia tres portes, vigilades per un petit exèrcit de segurates que estaven molt pendents que no se’ls colés ningú, així que vam decidir fer el de sempre, primer fer una volta al voltant de l’edifici buscant una porta o finestra obertes o una tanca fàcil de saltar. Quan vam arribar a la part de darrere del Pavelló, hi havia una mena de botiga d’esports que es va omplir de heavies en pocs minuts, però l’espavilat dependent aviat es va adonar que el nostre interès no era a les raquetes de tenis, sinó a la porta que hi havia al fons de la botiga que semblava comunicar amb l’interior del pavelló. Una horda de segurates va aparèixer en qüestió de segons i ens van fer fora a puntades de peu de la botiga d’esports.

Però no ens vam rendir. Vam continuar envoltant l’edifici i buscant un lloc per colar-nos. Ja començaven a tocar els teloners i molta gent se’n va anar cap a la porta principal, però nosaltres no. Cinquanta metres més endavant hi havia una petita porta que semblava estar tancada i envoltada d’unes tanques metàl·liques grogues, en aquell moment vam veure sortir un tipus bastant lleig i gran vestit amb un xandall que portava unes ulleres i una cueta. Al principi no li vam prestar molta atenció, així que vam seguir rondant l’edifici fins a arribar a l’entrada principal una altra vegada. Allà asseguts, jo no deixava de mirar a l’entrada principal, el terra estava ple de papers, però n’hi havia un als peus d’un segurata que em cridava l’atenció… hòstia, semblava una entrada, vaig sortir corrents, vaig agafar el paper del terra i en efecte era una entrada, però ja estava trencada, faltava tot el tros que posa “ENTRADA”, bé vaig pensar, me la quedo de record, i vam decidir continuar voltant per l’exterior del Pavelló.

En aquella porta amb les tanques grogues hi seguia aquell tipus estrany del xandall, recolzat en una tanca, aleshores vaig pensar… doncs li donaré morro, li preguntaré a veure si ens deixa entrar per aquesta porta. Segons m’acostava a ell, em vaig fixar a la cara i em vaig adonar que aquell tipus estrany… era ni més ni menys… que el senyor Nicko McBrain, el bateria d’Iron Maiden !!! En acostar-nos-hi, ens va dir alguna cosa en anglès que jo no vaig entendre, però vaig agafar la butxaca i vaig treure l’entrada trencada i trepitjada que havia agafat de terra i li vaig dir en perfecte anglès d’Oxford… You firmar here!!!, Niko que és un paio preparat per a la vida moderna, va treure un retolador de la butxaca del xandall i va signar el meu tros d’entrada. Tot seguit em va tornar a preguntar alguna cosa en anglès que no vaig entendre i en aquell moment un grup de heavies que passaven per allà també se’n van adonar qui era l’individu del xandall i es van abraonar sobre ell, demanant-li que signés de tot, agafant-lo pel coll, etc. Suposo que es va sentir aclaparat i es va ficar per aquella porta i ja no el vam tornar a veure. Bé això és incorrecte, perquè sí que el vam tornar a veure però a l’escenari…

Allà estava jo, amb un bocí d’entrada d’Iron Maiden a la mà, signat pel puto Nicko McBrain, però deixant de banda l’èpic moment que acabava de viure… continuàvem tenint un objectiu… colar-nos al concert!!! La porta principal semblava inexpugnable, un fotimer de segurates la vigilaven; érem molts els que no teníem entrada i volíem entrar, els teloners estaven acabant i faltava poc perquè comencessin a tocar Iron Maiden. Però vet aquí que a uns vint metres de l’entrada principal, hi havia una altra petita porta de vidre -per descomptat estava tancada amb clau i a l’abast de la vista dels segurates- i un heavy d’uns dos metres d’alçada i amb aspecte de venir de pagès li va donar una puntada de peu que els bocins de vidre escampats van arribar com a mínim a Albacete.

Per aquella porta que acabava de trencar el gegant s’hi entrava al concert i de franc. Va començar a entrar gent a sac, vaig agafar la meva parella de la mà i vam començar a córrer cap a la porta tot el que donaven les meves gambades, en aquell moment els segurates es van adonar que estava entrant gent i també van a córrer cap a la porta, era la nostra única oportunitat d’entrar-hi. Just en passar el llindar de la porta dos segurates es van posar al nostre camí, jo portava massa velocitat per frenar, així que vaig empènyer a un i va caure damunt de l’altre, ja estàvem a dins!!! Altres deu uniformats venien cap a nosaltres, mentre continuàvem corrent cap a dins del pavelló, juntament amb una horda de heavies que també s’hi estaven colant (temps després, alguns col·legues em van comentar que a la nostra fugida els empenyem, jo ​​ni els vaig veure, amb la velocitat que portava, he,he, he). Vam baixar les escales que portaven al galliner i, va ser allà que ens vam sentir sans i estalvis, barrejant-nos amb la resta de la gent, recuperant l’alè i relaxant-nos. Just en aquell moment… Iron Maiden van començar a tocar!!! I allà estàvem nosaltres… a primera fila!!!

Aquestes coses no sempre surten bé, però he de dir que en general he tingut molta sort en circumstàncies similars, com ja us explicaré un altre dia (sense anar més lluny la “colada” èpica al Palau d’Esports de Montjuïc per veure AC/DC).

Furky

Upstairs at Eric's

Upstairs at Eric's (Mute 1982)

Yazoo

Diuen que la venjança és un plat que se serveix fred. I, si ens creiem el que en diuen les parts interessades, Vince Clarke tenia motius per a somriure amb malèvola satisfacció en veure que Only You (el primer single de Yazoo) arribava al número dos britànic al mes de març de 1982. "Diuen, diuen, diuen... Vols anar al gra i deixar de divagar, Dr. Sampler?". Una mica de calma, estimada parròquia. Tot arribarà.

Per a començar: de qui parlem? Doncs parlem de Yazoo, el grup format a finals de 1981 per Alison Moyet (cantant) i Vince Clarke (sintetitzadors i programacions). Vince havia estat membre originari de la primera formació de Depeche Mode i havia compost la majoria dels temes i tots els èxits -ja sabeu, Just Can't Get Enough i companyia- del primer àlbum, Speak & Spell (1981). Però amb l'èxit van venir les primeres desavinences, les primeres incomoditats. Aparentment, Vince no s'esperava que l'èxit els arribaria tan ràpidament i tenia por que aquest èxit diluís el contingut artístic de la banda; a més, veure que els fans havien passat d'interessar-se per la música que tocaven a preguntar-los on es compraven la roba havia estat la gota que va fer vessar el got, i després d'una gira britànica, va acomiadar-se dels restants membres de Depeche Mode després d'una actuació televisiva a Chichester. "I ara, què?", devia preguntar-se. La resposta la va trobar a Basildon, on s'havia format Depeche Mode cosa d'un any abans. La seva escena musical era una mica endogàmica, hi havia bandes pertot arreu (alguns músics formaven part de diversos grups alhora) i quasi tothom es coneixia. Alison "Alf" Moyet, gran afeccionada al blues i ja amb experiència a l'escena, havia col·locat un anunci a un diari local demanant gent per a formar "un grup de blues clàssic". Clarke (no gaire pròxim al blues, en teoria) va respondre l'anunci, Alison i ell es van posar d'acord... I així va néixer Yazoo, nom extret d'una discogràfica (Yazoo Records) que havia publicat vells discos de blues; a més, el Yazoo és un riu, un afluent del Mississipí a la zona del Delta. Un nom ben triat, però que va tenir com a negativa conseqüència que aquesta discogràfica els amenacés de portar-los als tribunals si no canviaven el nom; per tant, als EUA, els discos de Yazoo es van vendre a nom de Yaz.

Poc després de constituir-se oficialment, Yazoo van entrar als estudis Blackwing, on s'havia enregistrat mesos enrere el primer disc de Depeche Mode, el ja comentat Speak & Spell. Les sessions van ser molt ràpides; tot fluïa, les peces encaixaven perfectament, tot el que intentaven els agradava i tant Vince com Alison hi contribuiren amb cançons de gran valor. Les composicions de Vince continuaven amb l'esperit pop i melòdic, fred, però agradable, dels temes que havia compost al si de Depeche Mode, i poden ser un indicador de com hauria sonat el grup si Clarke no se n'hagués anat; pel que fa a les aportacions de Moyet, més càlides, s'hi poden notar més les influències del blues i de la música negra, malgrat anar embolicades amb els teclats, els arranjaments i el so electrònic cortesia de Vince i de l'enginyer de so i coproductor (i amo dels estudis), Eric Radcliffe. L'àlbum resultant, titulat Upstairs at Eric's ("al pis de dalt de ca l'Èric", com a homenatge i agraïment a Radcliffe per la seva ajuda durant les sessions), seria una de les sensacions d'aquell 1982, i va servir per a demostrar que el geni de Clarke no era flor d'un dia i que Moyet també era una compositora i cantant de bon nivell. Els singles i l'àlbum van pujar ràpidament als llocs de prestigi de les llistes britàniques i, tal com va dir Rusty Egan (bateria de diversos grups del col·lectiu dels "New Romantics"; entre d'altres, els aclamats Visage, grup de qui potser un dia us parli): "Vince Clarke és un paio que pot formar un grup amb la secretària d'una oficina i aconseguir un Top 5 amb el seu primer single". Una mena de Rei Mides, un petit geni dels teclats? Doncs sí, efectivament. Tot això i molt més.

Si surts a la portada del Smash Hits
vol dir, sens dubte, que ets la sensació del moment

Upstairs at Eric's comença amb energia, amb una autèntica meravella que encara avui, quaranta anys després de la seva publicació (com passa el temps, redéu), continua omplint discoteques arreu del món: Don't Go, amb un riff de sintetitzador inconfusible, un ritme que t'agafa pel coll i t'arrossega a la pista de ball i la profunda i apassionada veu de Moyet. Amb molt d'encert, Mute Records va publicar aquest single -acompanyat per un divertit vídeo-paròdia de la història del Dr. Frankenstein, amb Alison caracteritzada com a detectiu i Clarke, com a geni esbojarrat i envoltat d'estris de laboratori- i els resultats van ser excel·lents: directe al número 4 britànic. Després ve Too Pieces, un tema atmosfèric, amb molta melodia i una lletra molt esquemàtica. Un tema que, quan comença la part pròpiament instrumental, va amuntegant melodies i més melodies sobre una base d'acords molt senzilla... Però amb un efecte quasi catàrtic. Escoltar aquesta cançó per primera vegada, en la primera edició en CD, amb 19 tendres anys, va ser per a mi com veure el cel obert, un d'aquests moments que fan pensar "Això és bo, això és el que m'agrada; aquest és el meu rotllo!". Tot seguit ve Bad Connection, un tema pseudoapocalíptic i remotament deutor de Kraftwerk on Moyet lamenta que totes les línies telefòniques estan tallades i que no pot acomiadar-se del seu xicot. La cançó va acompanyada de trossos de converses telefòniques agafades de vés a saber on; una mostra, potser, de les incipients i encara ingènues intencions experimentals de Clarke. Aleshores entra en escena Midnight, la primera cançó d'aquest disc escrita per Alison (a la primera cara la resta són obra de Clarke) i on es mostren més clarament les seves influències més blueseres, amb una melancòlica introducció a capella que, en un context musical més tradicional, hauria estat succeïda per un riff de guitarra i una d'aquelles progressions d'acords del blues, a mig temps i amb la companyia d'un contrabaix i una bateria tocada amb les baquetes amb pinzells típiques del jazz. Però no, família: això és 1982, els sintetitzadors i les caixes de ritmes han arribat per a quedar-s'hi i, quan Alison alça la veu adreçant-se directament al seu estimat, apareix un fons de sintetitzador per a crear un interessant contrast i, aleshores, comença la tornada amb l'habitual arsenal electrònic de Vince Clarke i entren en escena la TR-808 i un sintetitzador modular per a marcar el ritme i una dolça melodia que precedeix la resta de la lletra; un dels punts àlgids del disc. Després ve In My Room, un tema amb una lletra solipsista i contemplativa, amb rerefons experimental (part de la base està formada per retalls de converses tractades amb eco), melodies molt senzilles i un ritme pròxim al blues. Una petita concessió de Clarke a la seva companya? Potser. Per a tancar la primera part del disc apareix Only You, la gran joia i targeta de presentació de l'àlbum, versionada per molts artistes i on Clarke apila melodies càlides i dolces sobre un ritme senzill (un altre cop la TR-808) i, per a completar la cançó, la tendra veu de Moyet cantant una lletra plena de nostàlgia i melangia. L'he sentida mil vegades, l'hem sentida mil vegades, però continua sonant tan fresca i tan addictiva com aleshores.

Yazoo el 1982...

La segona part del disc també comença amb energia: aquesta vegada amb un tema obra d'Alison Moyet, que dominarà la composició de la segona cara. Es tracta de Goodbye 70's, la possible resposta de Moyet al Don't Go obra de Clarke, un tema energètic i ballable, amb una lletra quasi freudiana per allò tan usual de rebutjar la dècada precedent, i uns arranjaments que, d'una banda, beuen (paradoxalment) de la música disco setantera més accelerada i, de l'altra, serviran d'inspiració al moviment dance de la dècada següent. L'únic problema? Que només dura dos minuts i mig! Té potencial per a passar dels tres minuts amb una mica d'imaginació i sense perdre gas o sonar repetitiva. La següent peça és Tuesday, un tema obscur ara amb lletra i música de Clarke, que explica les frustracions d'una mestressa de casa que, farta de la vida monòtona i grisa que té, agafa un dia les seves coses i se'n va sense mirar enrere. Els arranjaments, com sempre, són totalment electrònics, i resulta simbòlic que l'element que fa de "caixa" és un so semblant a un cop de porta i generat amb un sintetitzador. Després tornem a la foscor, a la pena i al blues, amb la cançó Winter Kills, novament obra de Moyet, amb una estructura molt senzilla: un melancòlic piano tocat per la mateixa Alison i acompanyat per sintetitzadors en un pla més discret i un bombo electrònic tractat amb multitud d'efectes i que sona amb una precisió matemàtica i lapidària. Tanca el repertori inicial un tema agradable per a ballar, Bring Your Love Down (Didn't I), amb una instrumentació lleugerament diferent, amb una nova caixa de ritmes, imitacions sintètiques d'una horn section i un so general més pròxim al funk dels setanta i al que proposaven els Heaven 17, un grup de synth-pop i funk coetani dels Yazoo i que ha sobreviscut fins als nostres dies. La lletra s'aparta de la melancolia dels temes immediatament anteriors i és una sèrie d'insinuacions carnals fines però directes a una parella distant. La versió en CD que tinc jo inclou dos temes extra: el primer és The Other Side Of Love, amb un so i una temàtica lírica similars al de Bring Your Love Down (Didn't I), obra conjunta de Vince i Alison, i que van editar per a entretenir el públic fins a l'aparició del nou àlbum. L'altre tema extra és Situation, originàriament la cara B del 7" de Don't Go i també escrit per tots dos membres. Els DJs nord-americans van veure les possibilitats i el caràcter ballable de la cançó ("disco potential", com en dirien els Pet Shop Boys) i Mute la va editar com a single autònom amb un gran èxit. Amb el seu baix profund, ritme 4x4 i una melodia que s'enganxa a la primera escolta, Situation és una altra d'aquelles cançons que, per molt temps que passi, et fa moure l'esquelet pràcticament sempre. Aquesta edició en CD no inclou un tema original de Clarke, l'experimentalíssim I before E except after C, format amb textos parlats i retallats en juxtaposició amb melodies senzilles.

No cal dir que l'àlbum va tenir un èxit rotund i tornà a espatllar els plans de Clarke, que en alguna ocasió ha comentat que el seu ideal com a músic era vendre no gaire discos i ser "decentment" famós. Per a promocionar-lo, Yazoo van fer una sèrie de concerts al Regne Unit i a Nord-amèrica. I encara no us he dit per què Clarke va tenir un motiu malèvol per a somriure en veure que Only You era número 2: resulta que, poc abans de deixar els Depeche Mode, Clarke els havia volgut fer un "regal de comiat" i els oferí Only You perquè l'enregistressin i publiquessin sense ell. Els seus ja ex-companys van rebutjar-la... I ell, suposadament com a revenja, la publicà com a primer senzill de Yazoo amb l'impacte que ja coneixem. Bé, cal dir que als Depeche Mode tampoc no els va anar gens malament després de la sortida de Clarke: rescataren See You, un tema compost per Martin Gore quan encara era adolescent i que arribà a un molt meritori número 6 a les llistes de la Gran Bretanya, i posteriorment tindrien una trajectòria plena d'èxit que els convertiria en un dels grups més importants del pop electrònic i de la música en general. Però d'això ja en parlarem en una altra ocasió i ara recuperem el fil dels Yazoo.

...I Yazoo el 2008

El cert és que l'èxit d'Upstairs at Eric's no serví per a consolidar l'harmonia entre Vince Clarke i Alison Moyet. De fet, Clarke havia concebut Yazoo com un projecte d'un sol disc -en la línia de Depeche Mode- i va ser molt difícil de convèncer-lo perquè continués endavant amb el grup. A més, tots dos eren molt diferents, tant en gustos musicals com en personalitats, amb prou feines feien vida social fora de l'estudi, i es començaren a distanciar fins al punt que, durant les sessions d'enregistrament del que seria el segon i últim disc de Yazoo -el melancòlic You And Me Both-, Clarke i Moyet llogaren l'estudi en horaris diferents, per no haver de coincidir més que en comptades ocasions. I, si bé el primer senzill d'aquestes noves sessions -Nobody's Diary, un tema d'Alison Moyet compost també en plena adolescència- arribà ni més ni menys que al número 3 britànic, el destí del grup ja estava decidit i, quan finalment You And Me Both fou posat a la venda al mes de maig de 1983, el grup ja estava oficialment dissolt. I, casualitats de la vida, aquella mateixa tardor el grup Flying Pickets publicà una versió a cappella d'Only You amb què aconseguiren un número 1 a la Gran Bretanya.

I què va passar després? Alison Moyet començà una carrera en solitari amb què va aconseguir nombrosos hits -el primer dels quals, Love Resurrection, veuria la llum només un any després- amb un estil oscil·lant entre el pop electrònic de l'època Yazoo i músiques més alternatives; a més, va col·laborar amb músics com Tricky o el grup The Lightning Seeds. Pel que fa a Clarke, la seva formació següent va ser The Assembly, també al 1984, un duet amb Eric Radcliffe (recordem-ho, l'enginyer de so i co-productor d'Upstairs at Eric's) amb qui va publicar només un 7", Never Never, cantat per Feargal Sharkey, la veu dels Undertones. Un any després publicaria un altre 7", One Day, acompanyat per Paul Quinn, el vocalista dels escocesos Bourgie Bourgie; i, a finals de 1985, coneixeria el cantant Andy Bell, amb qui crearia (per fi!) una formació estable: Erasure, el grup on ha continuat fins a l'actualitat i amb què ha aconseguit triomfar arreu del món.

"I els Yazoo, què?", us pregunteu alguns.

Doncs d'ençà de la separació de Yazoo, Clarke i Moyet van coincidir en poques ocasions. Va haver-hi un tímid intent de recuperar la memòria del grup el 1999, quan Mute Records publicà Only Yazoo, una recopilació amb els millors temes dels dos discos que havien editat. Però la reunió definitiva va tenir lloc el 2008, any en què es complia el 25è aniversari de la dissolució del grup, i en què Clarke i Moyet recuperaren el contacte i tornaren als escenaris per a celebrar la gira mundial que es (i, probablement, ens) devien, i que passà per Barcelona amb motiu del festival de música Sònar. Tres anys més tard encara es tornarien a reunir en un festival organitzat per Mute Records.

I després... Probablement res més. Tant Clarke com Moyet deuen considerar aquest capítol de llurs respectives carreres musicals més que tancat, i sembla poc probable que Yazoo es reactivin, tot i que els Eagles ja van dir un dia que es tornarien a reunir quan l'infern es congelés i tots sabem com ha anat la història. Però sempre tindrem a l'abast la possibilitat d'escoltar els discos que van publicar entre 1982 i 1983 per assaborir els fruits d'una col·laboració efímera però amb molt d'èxit i que, segurament, ha marcat tots dos protagonistes; a tall d'exemple, escolteu i compareu la intro del superèxit Only You i el principi del tema d'Erasure Because You're So Sweet, publicat 12 anys després.

Dr. Sampler

Thriller

Thriller (Epic 1982)
Michael Jackson

Un gèlid dia del mes de desembre de 1982 (en aquella època feia més fred) vaig anar a fer comprar nadalenques de música a uns grans magatzems ubicats la plaça de Catalunya (ja veieu que prudent que sóc, amb la confidencialitat de les dades), i aviat em vaig trobar a la secció de discos (aquells anys la veritat és que feia patxoca, metres i metres quadrats d’espai a la planta baixa, grans fileres d’expositors amb llums estroboscòpiques i ambient de discoteca i tot; fa pena veure ara com està allà el tema de la música física, arraconat, minúscul i introbable, de vegades. En aquell indret molt concorregut (tot i que era el lloc de Barcelona on habitualment els discos eren més cars, també sempre he dit que mai no he trobat tantes gangues, ofertes i rebaixes antològiques com allà) i un cop a l’esmentada secció, em vaig trobar amb les novetats, als expositors, i dues fileres perfectament col·locades, amb els últims discos de John Lennon i de Michael Jackson. Tot i que valien el mateix, 625 pessetes (mare meva, que antic que sóc!), vaig triar el primer, The John Lennon Collection, perquè em semblava maco el single Love que havia sentit per la ràdio i, a més, no tenia cap recopilatori del geni abatut per un fanàtic tot just feia dos anys abans. De l’altre disc, vaig pensar, «mira, un altre de Michael Jackson, que ja ho havia petat amb el seu anterior àlbum», i no havia sentit res més a la ràdio que l’almivarada balada, duet amb Paul McCartney, The Girl is Mine. Vatua l’olla!, qui m’hauria de dir llavors que no vaig agafar el que, amb el temps, arribaria a ser, l’àlbum més venut de tots els temps (al voltant de 65 milions de discos a tot el món; però en canvi, als EUA ho és, per no gaire, un recopilatori de la primera època dels Eagles), del qual se n’extragueren fins a set senzills i que tingué recorregut fins ben entrat l’estiu de 1984, cosa impensable aleshores, com també transformà de manera determinant el panorama musical i audiovisual dels anys vuitanta, i que el féu ingressar Jackson per a la posteritat dins l’Olimp musical al nivell d’Elvis, els Beatles, els Stones, Marley, Madonna, Prince i tants/es d’altres.

Nascut el 1958 a Gary, Indiana, Michael Jackson era el setè de deu germans (musicalment parlant, aconseguiren certa fama també Jermaine, i la petita Janet, amb el temps esdevindria «la germaníssima». El pare, operari de fàbrica i músic frustrat, deia que com que els fills tenien el costum de menjar, davant d’això, calia arrimar l’esquena, però la d’ells. La versió de Michael és que un bon dia se’ls va espatllar la tele, i sense res més a fer, s’hi van posar a cantar. Sota la fèrria disciplina paterna, Michael i quatre dels seus germans assajaren ja a mitjans dels seixanta cançons i balls fins a l’extenuació, sota cops de cinturó en cas de negligència, i participant en tota mena de concursos de talents, excel·lint en molts d’ells i adquirint fama creixent, arribant a telonejar amb els anys al mateix James Brown. Bobby Taylor, artista de la Motown, discogràfica del «so per a la jove Amèrica», a finals de la dècada dels seixanta, es va fixar en ells i els va portar a Berry Gordy Jr. que els va contractar de seguida, com a The Jackson 5 (Tito, Jackie, Jermaine, Marlon i Michael) amb el seu pare com a mànager, i van entrar dintre la maquinària de la companyia, i per la porta gran, apadrinats en un disc per Diana Ross, apareixent al Hollywood Palace i a l’Ed Sullivan Show, i arribant al número 1 a inicis dels setanta amb 4 temes imbatibles: els endiabladament rítmics I Want You Back, ABC i The Love You Save, i la balada I’ll Be There. A la Motown comptaren amb la protecció paternalista de Gordy, i aprengueren tot el que calia del negoci amb ell mateix, i figures com Smokey Robinson, The Temptations, Marvin Gaye o Stevie Wonder. Als inicis van causar eufòria i la joventut afroamericana, que no tenia «Club Disney» ni coses semblants, els convertiren en ídols (fins i tot, i a semblança de The Beatles, van tenir també sèrie pròpia de dibuixos animats). La clara veu de Michael el situava al capdavant del grup, on tots pencaven de valent, i els seus balls i coreografies eren també memorables.

L’èxit, però, no va ser durador, i cap a la meitat dels setanta el grup se sentia encasellat i sense llibertat creativa. És per això que Michael i els seus germans (Jermaine, no, que estava casat amb la filla de Gordy, i fou substituït per Randy) marxaren de la companyia per reencaminar la seva carrera i l’únic segell que els va obrir les portes (i sense veure-ho gaire clar, la veritat) va ser Epic, filial de la totpoderosa CBS, que els va rebatejar com a The Jacksons i els va ficar sota la tutela dels creadors de so Philadelphia, Gamble & Huff, per interpretar el seu repertori. No va ser fins al 1978, amb el tercer álbum, Destiny, que van poder lluir ja les seves composicions, aconseguint notable èxit amb Blame it On the Boogie (sí, jo també els vaig veure a Aplauso) i furor discotequer amb Shake Your Body (Down to the Ground).

Michael i Quincy Jones. La dupla fantàstica de cantant i productor.
Sessions d'enregistrament de Thriller

Existeix un manuscrit revelador on Michael Jackson, detallava, ja l’any 1979, els seus desitjos i anhels de convertir-se en el millor artista que mai havia existit (com a ballarí també excel·lia, amb devoció per Fred Astaire, Gene Kelly i Sammy Davis Jr., i idolatrava Jackie Wilson i l’esmentat James Brown). Passant per damunt de tot i de tots (en concret, de la banda dels germans, i el del seu pare). Si bé havia enregistrat ja quatre discos en solitari amb èxits com Got to be There, Rockin’ Robin, One Day in Your Life o la balada Ben (oda a una rata), ara volia trencar motlles, gèneres i audiències i volia crear un so nou i distintiu per als seus temes. En aquestes, es va produir la trobada professional amb el reputat productor de música negra Quincy Jones (director musical de la banda de Count Basie, i fenomenal arranjador i compositor, amb treballs previs amb Sinatra, Aretha Franklin i Ray Charles), que es va produir durant la filmació de la versió fílmica de The Wiz, de Sidney Lumet, amb Diana Ross fent el paper de Judy Garland a l’univers d’Oz, i amb Michael Jackson interpretant el personatge de l’Espantaocells. No gaire dolenta, la cinta, sí que va ser un fracàs a la taquilla, però va propiciar el definitiu lligam entre Jackson i Jones, encarregat de la música. Aquest, intrigat i sorprès pel talent de Michael, i aquell, demanant-li si sabia d’algun productor per a la seva nova embranzida, al final acabaren treballant plegats. Tot i provenir del món del jazz (Epic no el volia, d’entrada, com a productor), Jones va confeccionar un equip de treball de luxe mentre Jackson es dedicava a absorbir tot el que podia de la cultura urbana i l’ambient de Nova York de finals dels setanta (Studio 54, per exemple, on va coincidir, entre d’altres, amb Steven Tyler –en el futur versionarien ambdós per separat el Come Together dels Beatles, creació de Lennon-. Així, es va aconseguir plasmar, a finals de 1979, inici de la davallada del fulgor disco, el primer gran disc de Jackson, produït per Jones, Off the Wall, una gran obra, per a molta gent, superior a Thriller per la seva frescor i espontaneïtat, i que influenciaria molts artistes R&B, en el futur, i que va triomfar plenament al món de la música negra. Per a mi, el senzill Don’t Stop ‘Til You Get Enough, pura dinamita de baix, beatbox, vents i orquestració, i amb temàtica oberta a tots els col·lectius i interpretacions, no ha estat superat per cap tema de Thriller, i el va fer guanyar el Grammy al millor tema R&B, però només en aquesta categoria d’afroamericans, la qual cosa, el va decebre una mica (el premi, a banda, el van anunciar a la publicitat). Michael va prometre’s anar a conquerir l’audiència blanca, i li va prometre a la seva mare que el següent àlbum faria història. El camí restava aplanat i la història resultant és la que vaig veure precintada als expositors aquell desembre de 1982.

I és que, el que en essència no deixa de ser un notable disc de Funk, Disco, Pop, Rock, Soul i R&B sens dubte ha esdevingut per a la indústria l’àlbum «perfecte» per antonomàsia (la qual cosa no vol dir el millor, això va per gustos, i aquí tothom és lliure, només faltaria), en concepció i planificació, execució i transcendència, un paradigma que moltíssim artistes, han volgut emular amb més o menys fortuna, però que penso que no s’ha aconseguit superar. No crec que pugui aportar gaire sobre aquest artista desaparegut l’any 2009 i sobre aquest disc ja conegut a escala mundial però, si més no, m’hi intentaré aproximar, fent-vos arribar les meves impressions.

Aquest àlbum, que inicialment s’havia d’anomenar Starlight, va patir ja tensions en la seva gravació, a diferència de l’anterior disc de Michael. Es van establir sis intensos mesos per enregistrar-lo als estudis Westlake de Los Angeles (ho compaginaren també amb la gravació d’un disc narrat sobre E.T., el film de Spielberg), l’equip (anomenat the Killer Q Posse) compost per Michael, Quincy Jones, el lletrista i músic Rod Temperton (artífex dels èxits Boogie Nights i Always and Forever dels Heatwave) -entre tots tres triaren les cançons- i el màgic enginyer Bruce Swedien van haver d’aturar màquines poc abans de la data de lliurament a la companyia, perquè el resultat de la masterització no oferia el perfeccionisme desitjat (segons les mateixes paraules de Jones, havia quedat «com una merda de 24 quirats»). Es van haver de suprimir fragments de cançons per ajustar-se al minutatge, es van polir més les mescles, i el producte va quedar enllestit, però va estar a punt de no sortir per part de Michael, ja que es va emprenyar en veure que el seu entorn no confiava a vendre més enllà de 10 milions de còpies, quan ell esperava batre tots els rècords i sobrepassar-ne els 100. Al final, es va poder reconduir el tema i a la segona meitat d’octubre (l’àlbum es va publicar el 30 de novembre) ja va sortir el primer single, The Girl Is Mine, duet amb Paul McCartney, una balada pop arranjada pel teclista de Toto, David Paich, i en què Paul i Michael es «disputaven» de bon rotllo una noia, amb les estrofes finals dialogant i llençant-se pulles amistoses al respecte. Va ser la primera gravació conjunta de Paul i Michael, tot i que la relació venia de lluny, a inicis dels setanta, quan l’ex beatle va compondre una cançó Girlfriend, per a Michael, però que finalment va gravar amb els Wings l’any 1978, i que Michael la va incloure –molt millorada, al meu entendre- a Off the Wall. El 1982 Paul venia de tenir un èxit amb la seva cançó antiracista Ebony and Ivory amb Stevie Wonder, i coneixent el projecte de Michael, va materialitzar aquesta col·laboració. Com a contrapartida, Michael va participar en dos duets al següent disc de Paul, Pipes of Peace, el primer single del qual va ser l’exitós Say, Say, Say, amb curiós videoclip, que va coincidir en el temps en ple recorregut de l’àlbum de Michael. El bon rotllo s’acabaria dos anys després, quan Michael, per sorpresa, va comprar els drets editorials de les cançons dels Beatles, i la relació va acabar de mal borràs. Aquest tema (no hi va haver vídeo del mateix) amb cuidats arranjaments (Al Jarreau els imitaria a Mornin’ l’any següent), i del qual destaca el pont a càrrec de Michael, era el tercer tall del disc i, de fet, era com un aperitiu previ a la primera gran bomba del disc, que ja va explotar el gener de 1983.

Michael i E.T. Simbiosi? Realitats paral·leles?

Billie Jean (sisè tall del disc), aparegué com a segon senzill i va impulsar Michael encara més amunt, acompanyat per la difusió massiva del seu videoclip, ple d’intriga, a la MTV, cadena que fins llavors no programava més que ocasionalment vídeos d’artistes afroamericans, als quals, a partir d’aquells moments, se’ls van obrir les portes per donar així suport visual als seus temes, i augmentar substancialment les vendes. De sempre, els artistes havien interpretat les cançons en actuacions enregistrades, però la major part de vegades amb només presència escènica, i en alguns casos, sí, introduint la temàtica dels temes en diferents ambientacions, però ara, i a partir d’aquí, es crea un autèntic llenguatge visual i cinematogràfica, amb un llenguatge narratiu i trames argumentals pròpies, envers la cançó, o adaptant aquesta a l’ús que se li vulgui donar. Michael volia una introducció més àmplia per aquest tema que ja impacta des de l’inici amb un baix, bateria i sintetitzador, que marquen un ritme mil·limetrat i indefallible amb la tornada reiterativa de «the kid it’s not my son» (la cançó, una mica surrealista, tracta de l’assetjament d’una fan a Michael a qui l’atribueix la paternitat d’un fill), i acompanyat d’aquelles pinzellades orquestrals de Quincy (molt més selectives, en aquest àlbum), i el converteixen, tot plegat, en un senzill inapel·lable i rebentapistes. El productor no volia ni aquest tema ni aquest títol (s’estimava més Not My Lover) per a la cançó perquè l’associava (jo també, ho reconec) a la gran tenista Billie Jean King, però no va poder fer res davant l’obsessió de Michael, inalterable en les seves decisions. Les ràdios (i la MTV) la propulsaren a un número 1 indiscutible, ja a les llistes generalistes, no només a les R&B, i en el recorregut del senzill, va tenir lloc l’actuació de Michael i els seus germans a l’espectacle de celebració dels vint-i-cinc anys de la Motown, que tot Amèrica va veure per TV, dos mesos després, i per al qual van ser convidades les principals estrelles de la factoria. Els germans van interpretar un medley amb les seves cançons clàssiques, després del qual Michael va dir, que sí, que eren bones cançons d’abans, però que li agradaven especialment les d’ara…i llavors, quan va interpretar, Billie Jean, l'audiència va embogir entusiasmada, sobretot quan ballava el famós moviment de peus «Moonwalk»(que no era pas nou, ja l’havia treballat en algunes coreografies amb els seus germans, i James Brown també, ja l’havia utilitzat en directe, però ve associat amb ell des d’aleshores), D’altra banda, la seva vestimenta, el barret negre, jaqueta negra amb lluentons, mitjons cantons i el guant esquerre luxosament brodat, va esdevenir icònica.

Com era un disc perfectament estudiat per conquerir definitivament l’audiència blanca, no només la negra, cosa que ja assolí amb Off the Wall, Michael, a petició de Quincy, va aportar un tema rock, Beat It, que ja tenia de fa temps, embrionari. Per a l’execució del mateix comptaren amb els genials músics de Toto Jeff Porcaro a la bateria i Steve Lukather a la guitarra, però calia anorrear el personal amb aquest tema emblemàtic, i van convidar, a aquests efectes, al ja feia anys famós guitarrista de rock Eddie Van Halen, líder de la banda del seu cognom, perquè es lluís amb el solo de la cançó, recurrentment imitat (ell, que va participar de franc, va relatar que estava al·lucinat que el cridés Quincy Jones, a aquests efectes) i va confegir un solo memorable (només en dues preses) que va fer modificar el cos central de la cançó, però amb un brillant resultat final a l’estudi. Excepcionalment, els podeu veure en directe aquí, però per a les seves futures gires en solitari comptaria Michael amb una guitarrista extraordinària, Jennifer Batten, i en posteriors discos comptà a l’estudi amb la col·laboració estel·lar de Slash, guitarrista de Guns N’ Roses. Beat It és, doncs, una contundent cançó en què Jackson forçà el seu registre més agressiu sobre una temàtica entorn de les lluites entre bandes gangs, ben reflectit en el vídeo, en el qual Michael ja es posa al davant de coreografies grupals i el missatge exemplaritzant és abatre les confrontacions i baralles. Tota una descoberta musical, el tema (que obria la segona cara de l’àlbum) i que es va editar aquí l’estiu del 83 com a tercer senzill (existeix una versió, l’any 2008, del grup Fall Out Boy, amb la participació del guitarrista John Mayer). Sense solució de continuïtat, a la tardor, i aprofitant l’embranzida de l’anterior 45 rpm (tot i que llavors la majoria dels temes d’èxit sortien també en format «maxi») va ser triat aquí com a quart senzill, Wanna Be Startin’ Somethin’, el funky, salvatge i tribal tema que obre l’àlbum i que connecta molt amb el so purament negre de l’àlbum anterior (de fet, va ser compost en aquella època), tot i que l’equip va aplicar totes les innovacions aplicades en l’àmbit dels sintetitzadors, que el convertí en so discotequer pur, i es convertí en un tema sense respir ni concessions, amb un Michael vocalment enèrgic j amb tensió, fins i tot amb els seus característics xisclets finals, amb unes percussions i cors (bàsicament, The Waters, cantant en suahili) fent tot plegat que la gent comenci a bellugar ja els peus, sense poder parar. Argumentalment, però, el tema tracta de la reivindicació personal davant de rumors i situacions familiars patides. Rihanna, vint-i-cinc anys després, el va homenatjar samplejant els seus cors a Don’t Stop The Music.

La icònica imatge de Jackson, terroríficament caracteritzat

Arribat el Nadal de 1983, Michael llença, un any després de l’aparició de l’àlbum, l’as amagat (no se’n radiava, no sé si hi havia cap ordre expressa, a les emissores, fins aleshores, la cançó), i explotà el tema titular, Thriller, com a cinquè senzill (en versió editada, aquí comentem la versió de l'àlbum). I ho va petar, una vegada més amb aquesta nova composició de Rod Temperton, i va tornar la bogeria. Aleshores ja se’n parlava que als EUA l’àlbum ja havia venut un immens fotimer de còpies, a tota mena de llars, trencant barreres racials, i despatxant més d’un milió de còpies venudes algunes setmanes. Thriller introdueix ja el misteri d’inici amb la porta que s’obre, la intro discotequera, els teclats del gran Greg Phillinganes, els cors infal·libles i la secció de vent al màxim, i un Michael en plenitud vocal i ràbia per donar-ho tot com si no hi hagués un demà, fins a la cloenda final, en un clímax per al qual ens prepara el monòleg-rap amb la cavernosa veu del gran Vincent Price que clou amb la impactant rialla. El vídeo ja trencaria tot els esquemes que havia trencat, al seu torn, Billie Jean, i és una referència obligada dintre d’aquest món, com hem avançat amb una estructura visual narrativa inconcebible fins aleshores, i pujant de categoria el món dels morts vivents, amb llarga tradició de sèrie B, posant-los a la palestra. Maquillatge, coreografia, interpretació, vestuari (aquella mítica caçadora de cuir vermell), tot excel·leix en aquesta producció, per a la qual es va contractar al director John Landis, amb experiència en cinema musical (The Blues Brothers), comèdia (Trading Places) i fantàstic (A Werewolf Man in London, The Twilight Zone, The Movie), en una aposta segura, i que comptava també amb la música incidental del gran Elmer Bernstein. Com tractava de temes terrorífics i el mateix Michael apareixia com a zombi, a l’inici del minimetratge aparegué una nota dient que no professava ell cap creença envers l’ocult (va ajudar bastant l'amenaça d'expulsar-lo de la parròquia californiana del lloc on vivia). Jo també vaig veure el vídeo sencer a TVE la matinada del cap d’Any, i en una època on no existia Youtube, es van vendre cintes de vídeo a milers que incloïen el videoclip sencer amb el seu Making Of.  L’impacte de la cançó, que tancava la cara A de l’àlbum, es va expandir per tot el món els primers mesos de 1984, dintre dels quals i en la 26a edició dels premis Grammy, Michael va veure recompensats els seus anhels amb escreix gràcies a les 7 estatuetes aconseguides per Thriller (més una altra per l’audiollibre d’E.T.) un altre rècord impensable fins aleshores.

La penúltima cançó de l’àlbum, P.Y.T. (Pretty Young Thing), va sonar per aquí una mica ja en davallada, cap a l’estiu de 1984 com a sisè senzill de l’àlbum. Escrita en bona part per James Ingram, teclista de Ray Charles i que va ser «adoptat» dins la factoria de Quincy Jones (com Patti Austin, Siedah Garret, Tevin Campbell Tamia...), i llançat com a baladista ja des de 1981 al notable àlbum de Quincy, The Dude, on participà episòdicament Michael, és una producció marca de la casa, agradable barreja de música post-disco (amb teclats novament de Greg Phillinganes) i R&B sense excessives pretensions, amb un Michael vocalment informal i amb l’ús habitual del vocòder com a recurs comodí en repetides ocasions, dintre de la tornada, i amb cors de dues germanes de Jackson, La Toya (amb qui tenia molta afinitat) i l'emergent Janet.

Cal fer esment que Human Nature sortí com a 5è single fora de les nostres fronteres, però no pas aquí (sortí com a tal, Thriller) ni tampoc al Regne Unit. Tercer tema de la cara B, reuneix l’harmonia i el repòs necessaris després de dos blockbusters de pes, que enganxava a la perfecció i comptava amb la suau veu de Michael acompanyada instrumentalment en destaca l’enganxosa introducció al sintetitzador («tára, tára, tara» tancada vocalment amb «daba-dibi-dabwe…») de Steve Porcaro, de Toto (va compondre ell la música) i que tracta sobre els revessos de la vida i la solitud en una ciutat com podia ser Nova York. Idolatrada cançó per a molts fans, i habitual en els concerts de l’època, en els pocs moments reposats d’aquests. Aquest tema de pop suau va ser samplejat amb posterioritat unes quantes vegades, per diversos artistes i en diversos estils, amb bons resultats, Oficialment, doncs, hi hagué set senzills a Thriller, però jo només en vaig «viure i sentir» sis (ja m’hi vaig quedar prou astorat, ja, amb el que va donar).

Per acabar el repàs a aquest disc, comentarem breument les dues cançons mai no editades en senzill: el segon tema, Baby Be Mine,(els primers compassos, clavats a Rock With You), amb les millors essències R&B, ubicat entre el frenètic tema inicial i l’esponjosa balada amb Paul, i que potser ja no va sortir com a senzill per la massiva explotació que ja duia l’àlbum, i que personalment em recorda molt en la tornada al tema Give Me the Night de George Benson, en l’àlbum del mateix títol produït per Quincy Jones el 1980; i deixem per al final el tema que clou l’àlbum, The Lady in My Life, balada d’aquestes de vellut, composta per Temperton, en què es va tallar una estrofa sencera (s’hi nota, en el fet que el pont arriba molt d’hora) i en què la veu de Michael expressa, amb tota la puresa i el sentiment possible aquesta oda a la persona estimada, embolcallada per una atmosfera musical setinada que s’enlaira en la melodia (n’he sentit unes quantes versions a càrrecs de guitarristes de jazz), i tema en el qual teclats i baix (sobretot, aquest, al final) tenen un protagonisme d’alçada. Tot plegat, constitueix un final de luxe a aquesta obra rodona, l’única objecció a la qual seria la manca d’espontaneïtat, dintre de tan meticulosa producció i eclecticisme calculat.

Dubtant entre menjar-se ja tot el món, o al
tigretó com a aperitiu

L’any 2001 es reedità Thriller en CD, amb el ganxo per a col·leccionistes de peces descartades, entre elles el suau mig tempo de Carousel, cançó de desamor; i la balada massa ensucrada per a mi, Someone in the Dark, extreta del disc sobre el film E.T. narrat per Michael; la resta eren una demo, del monòleg de Vincent Price i una gravació casolana primerenca de Billie Jean (altres edicions especials contemplen mini àudios de Quincy Jones) i el 2008, Sony Music va treure una edició commemorativa (i per a mi, fallida), del disc, pels vint-i-cinc anys, que comptava amb la participació de Will.i.am i Fergie, dels Black Eyed Peas, Akon i Kanye West (els dos últims, els més salvables) recreant temes de l’original, i també un suposat inèdit del 82 For All Time, però que no fou enregistrat fins anys després.

De Thriller no se’n va fer gira, estrictament parlant. La voraç discogràfica imposava un nou disc d’estudi amb The Jacksons, que va sortir a mitjan 1984 (poc abans va tenir lloc el desgraciat accident de l’anunci d’una coneguda beguda refrescant de cola, en què, arran d’un accident pirotècnic, Michael es va cremar els cabells, i fruit d’això començaria la seva futura funesta addicció als medicaments). El disc va ser titulat Victory (em va semblar aleshores bastant irregular), i en el primer senzill, State of Shock, van ensarronar Mick Jagger perquè hi participés (aquest mateix tema i altres l'havia enregistrat, feia pocs anys, en una demo, Michael amb Freddie Mercury). D’aquest disc sí que se’n va fer gira, i molt exitosa, en la qual, i com en l’anterior gira del 81 amb els germans, Michael intercalava els seus propis temes davant d’una audiència exaltada, i en concret, de Thriller, acostumava a interpretar Wanna Be Startin’ Somethin’, Human Nature, i ja als bisos Beat It i Billie Jean. Aquesta gira del 84 va coincidir amb el reconeixement i consagració com a artista de Prince, i en aquell moment es va crear a l’opinió pública com una comparació, d’aquestes tan odioses, per veure qui aconseguia més èxit, quan realment, no hi havia tal rivalitat (de fet, Michael va voler ajudar l'incipient i arrogant Prince, i el va oferir, fins i tot, que participés, debades, a Beat It).

A partir de l’èxit descomunal de Thriller, (que va ajudar va salvar una indústria amb signes de crisi, i que va encimbellar Michael com l’artista dels anys vuitanta) es va iniciar la megalomania – i tota la resta de mals- que van empentar Jackson a viure en un món molt distant de la realitat. Va començar a facturar himnes globals d’abast planetari (We Are the World, Black or White, Heal the World, Earth Song…), i amb el següent disc d’estudi, Bad (1987), del qual «només» va vendre més de vint milions d’àlbums i se n’hi van extraure 9 senzills, 5 d'ells, números 1 (sento devoció per Man in the Mirror) va finalitzar la col·laboració productora amb Quincy Jones (tip, al final, de tanta mania de Michael; un cop desaparegut aquest, no en va parlar ja, de forma tan entusiasta), en un disc notable, sí, però que ja no va poder superar en perfecció al disc que ens ocupa. El disc del 91 Dangerous, amb alguns temes interessants per destacar, ja va ser descavalcat de les llistes per Nirvana i pel fenomen grunge. I el 95, el recopilatori amb temes nous, History venia a suposar en èxit musical el cant del cigne de qui ja anomenaven «Jacko», tot i que quant a màrqueting el van proclamar «King of Pop» (denominació un tant ridícula, i que no sé si tenia cap relació amb el seu fugaç i fallit matrimoni amb la filla d’Elvis Presley, Lisa Marie). Un cop mort, el negoci ha continuat amb recurrents àlbums pòstums, recopilatoris, espectacles circences i de tribut, etc., tot i que la nova indústria no ha aconseguit trobar-li un digne successor entre els R.Kelly, Justin Timberlake, Usher o Bruno Mars, per exemple, de torn.

Personalment considero –sense ser cap psicòleg- que l’autoritarisme brutal que va sotmetre el patriarca Joe (recentment traspassat) als seus fills, va causar, en el cas del sensible Michael, autèntics estralls en la seva personalitat, i que molts dels despropòsits i actuacions estrafolàries que en l’àmbit personal va protagonitzar (impossibles de reproduir aquí, i tampoc no és l’objectiu), i sense entrar a jutjar-les -no som qui- tenen allà el seu origen. El devastador documental Leaving Neverland (al voltant de l’espinós escàndol de la pederàstia) ha fet que vaques sagrades de l’espectacle reneguessin d’ell. Caldrà veure com els creadors de Bohemian Rhapsody i Rocketman voldran tractar la nova aproximació fílmica a aquesta figura tan controvertida, sí, però, i és això el que ens interessa i volem reivindicar, d’immensa vàlua artística, sobretot en l’àmbit musical, i artífex d’aquest històric i monumental àlbum, avui comentat.

Xavi G.