Orchestral Manoeuvres in the Dark
Què passa quan dos nois joves de Merseyside se superen amb cada disc i, en dos anys, aconsegueixen colar cinc singles al Top 15 britànic i diversos números 1 arreu d'Europa?
Què passa quan un grup format per a fer un únic concert a un local alternatiu de l'escena de Liverpool (l'Eric's Club) publica, tres anys després, la primera obra mestra dels vuitanta?
Quan uns músics que no donaven gaire importància a la fama es converteixen en els més famosos del gènere, què ve després?
L'abisme, el no-res, la buidor. L'horror vacui.
Probablement totes aquestes coses —i més que no coneixem— devien passar pel cap a Andy McCluskey (veu, baix, teclats) i a Paul Humphreys (veu i teclats), el nucli creatiu d'Orchestral Manoeuvres in the Dark. Després d'uns inicis com a membres del supergrup local The Id i ja reconvertits en duet l’any 1978, comencen a caminar musicalment a la mítica discogràfica Factory Records (on publiquen Electricity, llur primer single) i després entren a DinDisc, una companyia subsidiària de Virgin Records. Entre febrer de 1980 i octubre de 1981, estabilitzats com a quartet amb l'entrada de Malcolm Holmes (percussionista) i Martin Cooper (teclista i ocasionalment saxofonista), hi publiquen tres discos —OMITD, Organisation i Architecture & Morality—, cadascun amb més èxit que l'anterior, i que transformen aquests fans de Kraftwerk (Electricity és, entre altres coses i en una definició casolana i superficial, una versió accelerada i actualitzada de Radio-Activity), Neu! i Roxy Music en l'estel més brillant de l'emergent firmament del synth-pop. Només feia tres anys que havien decidit d'entrar al món de la música i ja es trobaven al lloc on tots els músics voldrien ser: aclamats pel públic, respectats per bona part de la crítica i comparats amb les grans bandes de la història. Però... Com s'hi trobaven ells? Bé?
Doncs en realitat no gaire. De fet, estaven enfonsats. Havien fins i tot compost una cara B —una emotiva cançó anomenada Of all the things we've made— trista, amb regust de comiat, i que segons Andy i Paul havia de ser l'últim tema que componguessin. No és gens fàcil publicar un disc que estigui a l'alçada d'un àlbum que ha tingut vendes milionàries i amb tres senzills al Top 5 britànic i amb números 1 a molts països d'Europa. Els OMD havien passat amb molt bona nota els difícils exàmens amb què s'han d'enfrontar molts grups: després d'un debut prometedor, editar un segon i un tercer disc de qualitat. Devien sentir-se molt pressionats, i amb raó. Havien progressat molt i creat (i complert) moltes expectatives. Però ara semblava que la musa els havia abandonat. Així doncs, van decidir de tornar a les arrels, a ser experimentals, a sonar tan radicals com als inicis, amb unes credencials que els havien ajudat a aparèixer diverses vegades al famós John Peel Show de la BBC, en unes actuacions recopilades en un CD publicat l'any 2000.
OMD al 1983. D'esquerra a dreta: Malcolm Holmes, Andy McCluskey, Paul Humphreys i Martin Cooper |
L'àlbum comença amb Radio Prague; simplement, la sintonia de benvinguda d'una emissora txecoslovaca (sí, abans Txèquia i Eslovàquia estaven unides en un sol país). Si la primera cançó d'un disc s'ha d'interpretar com a targeta de presentació i com a descripció del que vindrà després, el missatge en aquest cas està molt clar: política, tecnologia i experimentació. Com a curiositat comentarem que OMD van portar el disc a una base americana a Frankfurt que havien visitat sovint, i l'oficial que els va rebre va dir-los: "Genial! La farem sonar pels altaveus i tots es pensaran que ens han envaït els comunistes!". Després ve Genetic Engineering, un tema més convencional on Andy McCluskey canta una al·legoria en defensa de la modificació genètica en la seva vessant més positiva. L'estructura de la cançó recorda molt al tema Computer World, de Kraftwerk, aparegut dos anys abans —recordeu què dèiem de tornar a les arrels?—, amb la Texas Instruments recitant paraules mecànicament. Ara toca una mica d'experimentació: ABC Auto-Industry. Aquí l'Emulator passa al primer pla, utilitzat per a reproduir notes d'unes timbales i samples on se sent un locutor de Ràdio Praga comentant (en anglès) la introducció de robots en la indústria automobilística del país, com el nom indica. El tema s'acaba amb la repetició amenaçadora de les paraules "Frankenstein monster", enmig d'una atmosfera de sorolls electrònics —samplejats d'una banda sonora de John Carpenter— i de les timbales ja comentades, atmosfera que recorda en l'arranjament al tema News / Nachrichten del famós grup de Düsseldorf (retorn als orígens, ja sabeu). El ritme i la melodia tornen amb Telegraph, un tema més accelerat sobre l'ús del telègraf i que deixa caure un irònic "God bless America!" cap al final. Dèiem que el disc reflecteix la situació contemporània de Guerra Freda, oi? Doncs això; ara tocava referenciar el món occidental. This is Helena és una peça més híbrida, amb samples d'una locutora musical de Ràdio Praga anomenada Helena i amb una estructura similar a la d'una cançó convencional, també acompanyada d'efectes especials extrets d'una fonoteca de la BBC. La sensació és que el tema es fa curt i que els quasi dos minuts que dura es podrien haver estirat una mica més per a explotar tot el seu potencial. I, per a tancar la primera cara, apareix International, una amarga observació sobre l'estat de la política internacional i que s'obre amb la sinistra notícia d'una noia a qui la guàrdia del dictador nicaragüenc Somoza li va tallar les mans i que continua amb unes declaracions en alemany d'una tal Veronika Merko. La cançó, a ritme de vals d'una primitiva caixa de ritmes i amb protagonisme compartit entre l'Emulator, un Mellotron i un profund baix sintetitzat, esclata al mig, quan Andy canta ple de dramatisme "She never thought / It'd be this way / Her arms aloft / She holds / But now it's all / A memory / And it's gone". Després d'aquesta tempesta arriba la calma i una bella melodia de sintetitzador ens acompanya fins al final.
Això no és la meva carta als Reis d'Orient, sinó els instruments utilitzats en les sessions de Dazzle Ships |
Una impressió personal: el disc em va deixar sorprès. Quan el vaig comprar ja tenia els discos anteriors d'OMD i alguns de posteriors; en conseqüència, coneixia bastant bé la discografia del grup. Però tenia poca idea d'història de la música electrònica en general, dels artistes d'avantguarda, i és molt probable que d'aquí vingués la meva sorpresa. Però de mica en mica, disc rere disc, vaig començar a omplir les meves mancances (objectiu encara no totalment assolit, quasi 28 anys després) i, d'aquesta manera, a comprendre i valorar més bé Dazzle Ships, fins al punt que avui dia és al meu Top 3 de la discografia dels OMD i un dels meus discos preferits.
Inspiració per a la portada: Dazzleships in Drydock at Liverpool |
Podríem dir que Dazzle Ships va ser a la carrera d'OMD el mateix que Berlin a la de Lou Reed, en tots els aspectes (com més tard desenvoluparem). La reacció del públic va ser d'estupefacció; tot i que l'àlbum va arribar al lloc número 5 britànic, a mesura que es va escampar que tenia un considerable contingut avantguardista començà a perdre posicions. Per a promocionar-lo, OMD van fer una gira europea de més de 50 concerts, un dels quals va tenir lloc al Pavelló del Joventut de Badalona. Tot i que el seu primer senzill, Genetic Engineering, assolí un digne 20è lloc al Regne Unit, Telegraph (el segon) no entrà per poc al Top 40. Es valorà el llançament de Radio Waves com a tercer senzill, però aquesta opció es descartà finalment. És possible que tots els responsables de l'àlbum (OMD i Virgin Records) volguessin passar pàgina com més aviat millor i preparar ràpidament el següent disc, però el cert és que Radio Waves podria haver millorat les posicions dels seus antecessors: és un tema molt animat, melòdic i amb molta varietat d'arranjaments. De vendre tres milions de còpies —més de quatre segons un recompte del 2007— d'Architecture & Morality, OMD van passar a vendre'n 300.000 de l'experimental Dazzle Ships. Bona part del públic i la crítica esperaven que el nou disc fos una mena d'Architecture & Morality 2 i, lògicament, van quedar decebuts. El mateix que els va passar a Kraftwerk, que publicaren l'obscur Radio-Activity (ja no sé ni quantes vegades l'he mencionat en aquesta ressenya) per a agafar el relleu del megahit d'Autobahn.
Significa això que OMD van perdre el tren de l'èxit amb aquest àlbum? No pas. Només un any després publicarien Junk Culture, molt més comercial que l'anterior —si bé retenia part del caràcter experimental de què havia fet gala el grup, concentrat ara en dues cançons— amb senzills a la part noble de les llistes britàniques i un so molt ballable. Aquesta comercialització es faria més palpable en els discos següents, amb la idea d'aconseguir l'èxit al mercat nord-americà, mercat que finalment OMD conqueririen el 1986 amb l'edició del senzill If you leave (inclòs a la banda sonora de la pel·lícula Pretty in Pînk). Però això és una altra història. El cas és que, durant un temps, Dazzle Ships semblava ser considerat l'ovella negra de la discografia d'OMD. En les versions en LP i cassette del Best Of que publicarien el 1988, no van aparèixer ni Genetic Engineering ni Telegraph —sí a la versió en CD, almenys la còpia que tinc jo— i tot feia indicar que el caràcter "poc accessible" de Dazzle Ships l'acompanyaria eternament, com una ombra o un dit acusador.
He dit eternament? Ah, no, no; ni parlar-ne! Tothom als seus seients, que això no s'ha acabat!
Terre Thaemlitz diu que té sis versions de Dazzle Ships... Jo amb aquestes dues ja em conformo, tu. |
És Dazzle Ships, en definitiva, un bon disc? Sí. És molt bo. Però potser no és el millor punt d'entrada a la discografia dels OMD. I, per a comprendre'l i valorar-lo justament, aniria bé tenir un cert coneixement no tan sols dels discos previs del grup, sinó també de la història i evolució de la música electrònica. Un oïdor que en sigui conscient pot escoltar i gaudir sense manies de tot el que pot oferir Dazzle Ships.
Dr. Sampler