Springtime in New York 1980-1985 (Columbia 2021)
Bob Dylan
Qui m’havia de dir que trenta anys després de comprar la primera entrega de les Bootleg Series de Bob Dylan, encara hi seria aquí, gaudint tant o més que el primer dia amb cada nou lliurament. Doncs sí, aquell primer capítol que era The Bootleg Series Vol. 1-3 (1991), aquell box set amb tres cds, fou tota una revelació. Dotzenes de cançons inèdites, versions alternatives, temes en directe i altres rareses enregistrades al llarg dels primers trenta anys de la carrera del Mestre, que eren només un tast d’allò que havia de venir amb el temps. Una fascinant porta oberta a un univers que corria paral·lel a la discografia oficial de Bob Dylan, una invitació a descobrir la part submergida de l’iceberg que constituteix l’obra inabastable del geni, més enllà de la desena de cançons que van a parar a cada àlbum publicat. I una picada d’ull a l’aficionat del tipus “ni imagines tot el que tinc guardat als arxius”.
En realitat alguna idea sí que ens fèiem de què hi havia, gràcies als discos pirates -bootlegs- que han acompanyat des de sempre als fans, aquells que no ens conformàvem amb les molles tot i que sabíem que el pa sencer era un impossible. Sabíem que havia molt més material -i de qualitat, no morralla inservible com sovint és el cas amb altres artistes- que Dylan guardava. Algunes coses es filtraven i arribaven al mercat de forma il·legal i altres romanien en algun calaix. En algun moment, Dylan, o millor dit la gent que l’envolta, perquè pel que se sap ell només dona el plàcet a cada volum, va decidir que era l’hora de començar a publicar tots aquests tresors amagats de manera oficial, detallada, sistemàtica i amb qualitat sonora òptima. Pel que a mi respecta, musicalment parlant, és el més semblant a anar trobant bocins de l’arca perduda.
Gràcies a The Bootleg Series, amb aquests bocins hem pogut, si no completar el puzle, sí trobar algunes peces que ens han ajudat a copsar la dimensió d’una obra monumental, aquella indetectable, que vola per sota el radar i que m’atreveixo a dir que és tan important com la que mostra a la seva discografia oficial. Potser exagero perquè els àlbums i les cançons que Dylan ha publicat al llarg de la seva vida són les que han cimentat la seva llegenda, però, deixant de banda els discos pirates, com si no hauríem pogut escoltar els centenars de cançons que dormien als arxius, moltes d’elles de manera incomprensible? Com si no hauríem tingut accés al procés de gestació de discos, alguns claus en la seva obra, altres revalorats en saber com sonaven originalment? I que me’n dieu de concerts històrics? Sigui tot sol amb una guitarra i una harmònica a les beceroles de la seva carrera com el del Carnegie Hall el 1964, o acompanyat amb una banda itinerant com si fos un espectacle circense amb la Rolling Thunder Revue el 1975. Per no parlar de l’històric concert de Manchester el 1966 on un espontani va cridar-li “Judes” per tocar electrificat. De tot això i més hem pogut gaudir en tots aquests volums de les Bootleg Series.
I vet aquí que arriba el capítol 16, Springtime in New York 1980-1985. Abans de res, he de dir que el que comentaré aquí és l’edició estàndard de 2 cds (agrairia a Sony el detall de fer-me arribar a casa l’edició deluxe de 5 cds, stop). Aquest nou volum està dedicat als primers anys de la dècada dels vuitanta, que Dylan va estrenar rebent de valent per Shot of Love (1981). A mi digueu-me fanàtic sense criteri, però aquest àlbum amb el qual el nostre home donava per finalitzada la “trilogia cristiana”, simplement m’encanta. Ja ho veieu. Tenint en compte que el període cristià ja va ser cobert en el volum número 13 de les Bootlegs Series, Trouble no More (2017), no té gaire coherència la inclusió en aquest nou volum outtakes de les sessions de Shot of Love. Però sabeu què? Ho trobo de puta mare, a qui li pot importar aquest petit detall? El pecat (he, he) seria perdre’s el groove de Price of Love, el blues de Fur Slippers, el ritme caribeny de Don’t Ever Take Yourself Away o aquest riff inquietant sobre el que està construïda Yes Sir, No Sir. Totes aquestes meravelles, inclosa la majestuosa Angelina, que foren descartades de Shot of Love veuen finalment la llum a Springtime in New York 1980-1985.
 |
| Dylan, Knopfler i Robbie durant les sessions de Infidels (1983) |
Val a dir que la versió de 2 cd de Springtime in New York, pel que fa a cançons inèdites de Infidels, tampoc és que en vagi plena (l’edició de luxe de 5 cds lògicament és més completa). Amb l’excepció de la magnífica Too Late que, segons les notes del box set, dos dies després s’havia convertit en Foot of Pride (de debò es tracta de la mateixa cançó?) el que majoritàriament ofereix són versions alternatives de l’àlbum original (Don't Fall Apart on Me Tonight o License to Kill entre altres) i preses inèdites de outtakes que ja havien estat publicades al primer volum de les Bootleg Series. Cançons com Tell Me, Lord Protect My Child, i sobretot Foot Of Pride i Blind Willie McTell confirmen que, si haguessin estat incloses, Infidels podia haver estat no només un disc doble sinó un àlbum espectacular.
Sobre Blind Willie McTell deixeu-me dir una cosa. El pobre Mark Knopfler, que havia treballat braç a braç amb Dylan en la gravació i producció del disc, no se’n sabia avenir. A darrera hora, cosa molt típica de Dylan, d’altra banda, Mr. Zimmerman havia decidit treure-la del llistat de cançons de l’àlbum. La millor cançó del lot i segurament al top 5 de la seva producció dels vuitanta! Ningú pot cantar blues com Blind Willie McTell, i ningú pot entendre perquè Dylan fa aquestes coses. Ni tan sols la va reservar per més endavant, allà va quedar, desada en un calaix fins que les Bootleg Series la van rescatar. Exagero? Escolteu-la, no diré res més.
Cronològicament, el tercer i darrer àlbum que revisa Springtime in New York és Empire Burlesque (1985). Aquí Dylan va tornar a rebre, i de quina manera. He de dir-vos, amics meus, que en aquest cas la defensa és més difícil. Enregistrat en diferents sessions i estudis, amb participació de músics de la talla de Mike Campbell, Benmont Tench, Ronnie Wood, Jim Keltner o Al Kooper entre molts altres, Empire Burlesque fou rebut amb acarnissament, no tant per la qualitat de les cançons -Emotionally Yours salva la cara de qualsevol àlbum- sinó per l’embolcall sonor amb el qual quedaren revestides. Què li va passar pel cap a Bob Dylan per triar un productor com Arthur Baker conegut pels seus treballs en discos de hip-hop i música dance només ho sap ell. Per quina raó, Mr. Dylan va decidir introduir en un àlbum seu, bateries sintetitzades i aquella horrible producció vuitantera (sorry, Dr. Sampler) romandrà per sempre un misteri. Si fins i tot Baker va explicar que, conscient del “sacrilegi” que havia fet -ell fou professional i es dedicà a la cosa per la qual l‘havien contractat, modernitzar el so- li va demanar a Dylan una cançó totalment acústica per tancar l’àlbum i recuperar una mica el so més clàssic. L’endemà Dylan li va portar la preciosa Dark Eyes, de la qual aquí tenim una fantàstica versió alternativa.
 |
| Una altra imatge de les sessions de Infidels per a promocionar Springtime in New York 1980-1985 |
I això, resumint molt, seria el que ens ofereix aquesta nova entrega de les Bootleg Series. Es comenta en els cercles dels entesos, que queden com a màxim un parell de lliuraments més (quan llegiu això ja haurà sortit el volum 17, dedicat a Time Out Of Mind, de lluny el seu millor àlbum dels noranta). Davant d’aquesta notícia ja circulen pels fòrums dylanites les particulars apostes dels aficionats sobre quin període ha d’abastar aquests volums finals. S’ha fet una feina exhaustiva i molt completa, però la trajectòria de Dylan és tan dilatada en el temps que encara queden forats per cobrir, peces del trencaclosques per encaixar. Un parell de suggeriments? Som-hi: Les sessions per a l’àlbum Planet Waves (1974), on Dylan es retrobà amb The Band, sis anys després de les Basement Tapes. L’àlbum resultant no va ser el que es podia esperar i sembla que les sessions documentades no van donar per gaire més, però qui sap què amaguen els arxius? Un altre: Un bon concert de la segona part de la Rolling Thunder (la que va tenir lloc a principis del 76) on tot el bon rotllo de la primera s’havia esvaït i Dylan estava en un estat de cabreig i ressentiment permanent, la qual cosa donava a les seves composicions un caire totalment diferent. Bé, no em feu massa cas, coses de fan. En qualsevol cas, i acabo, el que tinc clar és que la qualitat serà altíssima, com ha estat l’estàndard. Springtime in New York 1980-1985 no és una excepció, al contrari, ara mateix és un dels meus preferits. Probablement fins que aparegui el proper volum.
Bifurca