TOTO IV

Toto IV (CBS 1982)

Toto

Bé, som-hi avui amb un dels grups més paradigmàtics de fa unes quatre dècades (encara es troben en actiu, més de 45 anys des de la seva fundació) i del qual dels tres membres històrics que l'han fonamentat, un fa més de 30 anys que està traspassat, un altre es troba pensant en el seu grau d'incapacitat i el que queda ja està mirant al seu INSS particular si es jubila, ja que frisa la setantena. Per al càlcul d'aquesta hipotètica jubilació, amb tants anys cotitzats (ja sabem que en el tema dels músics, a alguns no els retira ni l'edat ni l'adversitat), si fóssim nosaltres l'administració competent, coincidiríem que els mesos amb la base de cotització més alta (pels mèrits aconseguits) correspondrien entre juny de 1982 i gener de 1983, ja que fou aquest període el de la resplendor del disc que avui ens ocupa, i que com podeu suposar pel títol, és el quart de la seva carrera.

Toto és un grup de pop-rock, bàsicament, tot i que atesa la qualitat dels seus components, pocs estils se'ls podien escapolir. El seu estrany nom (no confondre amb el d'un actor europeu de la meitat del segle passat ni d'un cantant italià de la dècada dels 70) va fer pensar que venia d'un robot, o hipòtesi més plausible, del nom del gos de la Dorothy, la protagonista d'El Mag d'Oz (imaginari del qual van treure suc durant un temps), però la realitat més crua i banal és que simplement l'encarregat de custodiar les cintes de gravació del seu primer àlbum, per diferenciar-les de les d'altres músics consagrats que enregistraven en els estudis californians (allà es movia, la indústria, en els daurats 70's), va etiquetar-les amb aquest nom per atribuir-los les cintes. Els membres del grup, que no tenien encara nom per al mateix, el van trobar curiós i distintiu, i majoritàriament el van adoptar.

La idea del que serien al final els Toto la confegiren Jeff Porcaro (baterista), David Paich (teclista) i Steve Lukather (guitarrista). Jeff va néixer en un ambient de gran tradició musical i aviat esdevingué un mestre de les baquetes. Amb el temps, afegiria dintre del grup els seus germans Steve (sintetitzadors) i Mike (baix). David Paich era fill d'un famós arranjador musical, Marty Paich, i sempre va excel.lir davant dels teclats. Tant Jeff com David van coincidir com a músics de sessió en algunes formacions, destacant en discos d'Steely Dan quan Walter Becker i Donald Fagen van deixar de costat les gires per centrar-se en la recerca de la pefecció i exigència en els discos d'estudi que els van convertir en l'exponent del rock més elegant que hom podria trobar. Allà coincidiren amb altre amic comú, Michael McDonald, de qui parlarem més endavant, i que aviat passà a capitanejar The Doobie Brothers en la seva segona etapa.

Steve Porcaro i Rosanna Arquette, teclejant notes d'amor

El nucli fort dels futurs Toto es va foguejar amb una important participació (incloent-hi tasques compositives), en un aclamat disc de 1976 de l'ex-Steve Miller Band Boz Scaggs, anomenat Silk Degrees (amb Grammys inclosos). Amb el camí aplanat, Jeff Porcaro, David Paich i Steve Lukather, delerosos de poder tocar cançons pròpies, van formar finalment el grup el 1977, afegint Steve Porcaro als sintetitzadors, David Hungate al baix (ben aviat substituït per Mike Porcaro, un dels tres germans al grup) i triant un vocalista amb poderosos aguts, Bobby Kimball, que contrastaven amb els tons més greus de David Paich i d'Steve Lukather, quan cantaven ells. Com que eren primeres espases dintre dels instruments dels quals eren destres, van associar a la iconografia del grup això, una espasa que estaria present a moltes de les seves portades, com la del disc que avui ens ocupa.

Toto, el seu primer i homònim disc, fou publicat ja el 1978 i va tenir un cert èxit rellevant, a través de dos poderosos senzills, Hold the Line tema que ja els acompanyaria sempre, amb un inici de baqueta i teclat dels més reconeguts, i al més pur estil AOR/MOR (Adult Oriented Rock/Middle of the Road) imperant (Boston, Fleetwood Mac -etapa americana- Styx, Journey... O el mig temps orientat al soul Georgy Porgy. Dels 10 temes 5 eren de gran qualitat i el seu disc de debut fou prou ben rebut.

El sempre difícil segon elapé, després d'un bon debut, el passaren justet. Hydra (1979) és un bon disc, seguint la intensitat rock, però també amb alguna gran balada com 99, amb el qual es limitaren a mantenir-se. El pas següent fou ja en fals: Turn Back (1981) no va assolir les expectatives internes i la rebuda comercial fou molt minsa, la qual cosa va portar el grup al raconet de pensar, agafar forces i replantejar les propostes futures. Aquest propòsit d'autoconfiança en els mateixos i en el seu bon quefer va cristal·litzar amb força amb el seu àlbum més popular.

Rosanna i Africa, dos senzills en un
únic disc

Toto IV s'obre majestuós amb Rosanna. El perfecte compàs d'obertura de bateria de Jeff Porcaro va esdevenir canònic i la resta d'instruments s'ajusten perfectament en aquest contundent tema de regust funky-rock on també es llueixen els aguts de Kimball, els solos de Lukather i Paich, i el canvi de ritme que imposa aquest cap al final amb la rèplica guitarrera fins al fade. Més de cinc minuts i mig de meravella que ha estat objecte de devoció de bateristes, teclistes i guitarristes. Aquest tema de David Paich va sonar amb escreix a les emissores i ha estat immortalitzat en multitud de versions en discos i per Internet. Com a anècdota, cal dir que la Rosanna en qüestió era la noia que sortia en aquella època amb el component del grup Steve Porcaro, una actriu desconeguda aleshores, Rosanna Arquette, però que tingué certa rellevància protagònica (va tenir germana i germà també intèrprets) als 80's i 90's, cercant Susan desesperadament amb la Madonna, figurant a l’After Hours d'Scorsese o embellint la cinta de culte Le Grand Bleu. Val a dir que he trobat fins a set cançons més amb noms de dona a la discografia dels Toto: Manuela, Elenore, Carmen, Pamela, Holyanna, Lea i Anna. Make Believe és un tema també eixorividor gràcies a la secció de vent, per arribar a la canònica balada del disc I Won't hold You Back, interpretada per Lukather amb un solo de guitarra lineal però profund, un nou senzill que esdevingué un altre clàssic del grup. Good for You reprèn el ritme amb un up tempo sostingut, cloent la cara A del disc el mig temps It's a Feeling, que compta amb el segell particular d'Steve Porcaro.

Africa, senzill en forma de...Africa!

La cara B retorna retronant gràcies a la perfecta conjunció del grup i la tasca estajanovista del guitarrer Lukather que deixar anar el seu vessant més hard en els tres temes que se succeeixen amb ritme trepidant, i sense fissures, també amb l'ajut del vocalista Kimball: Afraid of Love, Lovers in the Night i We Made It. El penúltim tema de l’álbum, l'elegant mig temps Waiting for Your Love, mostra novament l'exquisit ritme que marca la bateria de Jeff Porcaro (no em cansaré de reivindicar la seva tasca, que el féu participar en centenars de discos dels més cèlebres artistes durant més de quinze anys), també destacant Bobby Kimball, més contingut. Bé, i arribem al final del disc anant a parar a uns quants quilòmetres de Los Angeles, ni més ni menys que a Africa. No, aquesta cançó no es referia per als seus artífexs, David Paich i Jeff Porcaro, a cap nom de dona, sinó al misteriós continent, el qual no havien trepitjat mai. Paich va veure una nit uns documentals a la televisió sobre com vivia allà la població originària, i a partir d'aquí es va muntar una pel·lícula al respecte -bé, més aviat una cançó- que va embolcallar d'exotisme i imaginació, un exercici d'escapisme en un altre mig temps mil·limetrat. Aquí la batuta la marca el sintetitzador de Paich -que també hi cantava- que va donant peu a les rèpliques "africanes" del timbal de Porcaro, per després despatxar-se David un solo de sintetitzador (recordem la seva preeminència als 80) amb floritures per arribar al clímax de la tornada (al costat de Kimball, sembla que també hi era Timothy B. Schmidt, exmembre dels Poco i dels Eagles), i valgui la redundància, tornant el final de la cançó a l'inici amb un estira-i-arronsa entre Paich i

Rosanna, senzill en forma
de Grammy

Porcaro, que es torna a lluir (en directe s'esplaiava de valent, Porcaro, allargant-lo considerablement en homenatge, potser, a la mítica percussió africana). Bé, avui diríem que el tema ho va petar, però fa 42 anys, va rebre una difusió radiofònica ja no massiva, sinó planetària, aconseguint el tema a inicis de 1983 el cobejat número 1 als USA (l'únic del grup, a la seva carrera), però sobretot recordat per tota una generació -i posteriors- ja que el seu record restà perpetuat des d'aleshores en totes les radiofórmules pop-rock, i generant milers de covers avui dia (i batent, igual que Hold the Line rècords d'streaming i sortint a "memes" i "tik tots" de tota mena. Entra perfectament en els cànons de AOR, i entrava també molt bé a l'oïda (radio friendly, s'anomenen aquestes cançons tan "amigables") Jo diria que, juntament amb el tema Don't Stop Believin' dels Jouney (la cançó amb més reproduccions als USA), Africa és una de les cançons més presents de la música internacional dels anys 80, i que els donà a conèixer a escala mundial.

En l’àmbit dels reconeixements, cal destacar els 6 premis Grammy aconseguits el 1983 d'entre 8 nominacions, sobresortint com a àlbum de l'any, producció de l'any (ells mateixos) i millor senzill per Rosanna (Africa no apareixia a les nominacions en sortir més tard com a senzill). Aquesta bogeria de premis catapultà les vendes del disc, i afavorí també que comptessin amb ells per al disc oficial de les Olimpíades de 1984 de Los Ángeles o perquè s'encarreguessin de la banda sonora de la cinta Dune de David Lynch (ambdues participacions, no gaire rellevants, tot s'ha de dir).

Sí que cal esmentar la participació dels membres de Toto al disc més venut de la història, el Thriller (1982) de Michael Jackson. L’acabat de traspassar Quincy Jones volia els millors (ells estaven enllestint el disc que comentem) i ja sabia de la vàlua dels membres del grup, i hi participaren Jeff i Steve Porcaro, David Paich i Steve Lukather, controlant que al rerefons musical de diversos temes estigués tot ben garantit. Esmentar com a exemple la coautoria d'Steve Porcaro al tema Human Nature, encarregant-se també dels sintetitzadors, o que al famós Beat It la càrrega de les guitarres va recaure en Steve Lukather, tot i que cedís protagonisme a Eddie Van Halen per al seu recordat solo.

Jeff Porcaro, Steve Porcaro, David Paig, Steve Lukahter i Bobby Kimball pre-Grammy-ats

La història després de Toto IV, miraré de resumir-vos-la. Com cantava la Rosalía "no és bona amant la fama...", i a algun membre dels Toto se n'hi va pujar una mica al cap. El vocalista Bobby Kimball va entrar en una gran espiral d'excessos que va fer que el despatxessin, i Steve Porcaro deixaria temporalment el grup. El nou vocalista, Freddie Fredikssen va durar quatre telenotícies, i la veritat és que Isolation (1984) no arriba ni de lluny, per a mi, a la qualitat del seu predecessor. La cosa sembla que millorà una mica amb Fahrenheit (1986), que incloïa la memorable I'll be Over You, amb la participació vocal de Michael McDonald. Tornaren a tenir cert èxit amb Stop Loving You, del seu setè disc, The Seventh One (1988) amb l'empenta del nou vocalista, Joseph Williams (fill de l'il·lustre compositor John Williams) que, no obstant això, també va ser despatxat d'un dia per a l'altre sense explicació, enviant-lo a l'atur. El nou vocalista, per a un "grans èxits amb 4 temes nous" de 1990, Jean-Michel Byron, no durà més enllà de la gira de promoció d’aquest, agafant les regnes Steve Lukather, que es va dedicar en cos i ànima al darrer disc d'estudi Kingdom of Desire (1992, molt dens i rocker) de l'etapa Jeff Porcaro, i dic darrer, ja que després d'enregistrar-lo i abans de fer gira, el reputat baterista va morir sobtadament d'un accident domèstic fruit de la inhalació d'herbicides al seu jardí (versió oficial; altres veus, temps després, apuntaren a una possible intervenció de la seva esposa, però ja deixem el tema per a un pòdcast de Crims, a càrrec de Carles Porta). Fou substituït pel solvent i experimentat Simon Phillips durant molts anys. A final dels 90 tornà rehabilitat com a vocalista Bobby Kimball fins a la primera dècada dels 00, fent un meritori disc de versions Through the Looking Glass (2002), i a la dècada següent, David Paich, ja amb problemes físics, començava ja a no sortir de gira amb el grup, essent substituït pel gran teclista Greg Phillinganess (lligat als discos de Michael Jackson), i poca cosa més, fins al darrer disc d'estudi, Old is New (2018). Amb més de 45 anys a l’esquena, i un David Paich semiretirat per salut (va fer fa pocs anys el seu primer -i molt curt- disc en solitari) Lukather (té diversos discs guitarrers en solitari) tot i sentint-se cansat fa pocs anys, continua com únic membre original del grup, pràcticament reconvertit, i per al qual va repescar Joseph Williams com a vocalista. Malgrat molta gent, són història viva del pop-rock i viuen dels drets d'autor, dels recopilatoris i d'ocasionals gires (van tocar el setlist de grans èxits al Poble Espanyol aquest estiu passat -és la segona vegada que se m'escapen, amb tanta informació com hi ha avui dia, al final no t'assabentes de res-), i fa poc temps estaven girant pel Sud-est dels USA al costat d'altres velles glòries de la seva època com Cristopher Cross.

Toto. Guitar BCN 2024 al Poble Espanyol. Al bell mig a la guitarra Steve Lukather lluent canes

Concediu-me 3 minuts de pròrroga per comentar-vos que l'estil AOR en el qual s'etiquetà els Toto (i Journey, i Boston, Fleetwood Mac -etapa americana- Styx, R.E.O. Speedwagon, Ambrosia i tants d'altres) el seu moment va tenir la seva eufòria entre els anys 1976 i 1984, aproximadament, passant-se a etiquetar anys més tard com a soft-rock, i fa prop de dues dècades, ha passat a anomenar-se -de forma banal i pejorativa, penso jo- amb el penós qualificatiu de "yacht-rock" (Rock de iot, arran d'una web sèrie americana, en què es veu que se'n fotien, dels artistes), com sí aquestes cançons rodones i elegantment facturades Sailing (Christopher Cross), What A Fool Believes (The Doobie Brothers), Don't Stop Believin' (Journey), la mateixa África o temes d'Steely Dan o Hall & Oates, fossin patrimoni o concebudes per a gent adinerada, amb roba nàutica de luxe, amb un còctel a la mà, des dels seus iots en aigües calmoses en tardes crepusculars escoltant aquesta música "escapista i despreocupada". Aquests dies s'ha estrenat en HBO -i jo sense plataformes- The Yacht-Rock Documentary, en el qual fins i tot participen alguns dels aquí anomenats, i sense rubor, segons sembla. En fi, signes dels temps, i de les etiquetes, que en comptes d'ajudar, de vegades compliquen més l'existència. Molt Feliç 2025, amb molta bona música també!

Xavi G.