Tears for Fears
En les meves ressenyes anteriors he comentat sovint discos que, malgrat les diverses virtuts que els acompanyen, es mereixerien haver tingut més èxit del que, per les raons que fossin, van tenir. Avui ens traurem aquest regust agredolç parlant d'un disc que ho té tot: bones cançons, bona producció, ha envellit molt bé... I, a més, va comptar amb el favor de la crítica i del públic fins al punt d'assolir vendes multimilionàries. Ara bé, per a fer-ho ens haurem d'endinsar (només superficialment, no patiu) en els abismes de la psiquiatria i d'acostar-nos als racons més foscos de la ment humana. Esteu preparats? Doncs... Som-hi!
El primer punt del nostre viatge és a Bath, la localitat anglesa que va veure néixer els dos integrants principals del grup que ens ocupa: Roland Orzabal (veu, guitarra, teclats) i Curt Smith (veu, baix, teclats). Van començar formant part d'una banda local de ska (Graduate) del 1977 al 1981; després passarien a treballar com a músics d'estudi per al grup Neon, encapçalat per Peter Byrne i Rob Fisher. Aquest segon grup va tenir una durada encara més curta i a finals de 1981 es dividí en dues meitats: mentre Byrne i Fisher (cantant i teclista, respectivament) formaven un grup també molt interessant anomenat Naked Eyes, Orzabal, Smith i el percussionista Manny Elias (amb l'addició posterior del teclista i programador Ian Stanley) fundarien una nova banda: Tears for Fears, amb un nom triat com a homenatge a les teories psicològiques d'Arthur Janov.
I aquí tenim el segon punt del nostre viatge: qui és Arthur Janov? Doncs es tracta d'un psicòleg, autor del llibre The Primal Scream (potser us soni com a nom d'un grup que l'any 1991 publicà l'imprescindible àlbum Screamadelica), en què explicava que l'origen de les neurosis i les inseguretats que carreguem com a adults vénen de traumes reprimits des de la infantesa (un altre apunt discogràfic: després de cinc mesos de teràpia amb Janov, John Lennon i Yoko Ono publicarien el disc Plastic Ono Band). En aquest mateix llibre s'explica una teoria sobre els malsons infantils i que és la base del nom del grup: que els nens plorin de bon matí tot el que hagin de plorar per a expulsar totes les pors que els tenallen, estar tranquils tot el dia i no tenir malsons quan se'n vagin a dormir. Llàgrimes a canvi de pors: Tears for Fears.
El cas és que, amb l'edició del primer àlbum (The Hurting, 1983), Tears for Fears es destapaven com a grup de pop amb molta electrònica, seguint els gustos de l'època, amb un repertori (compost íntegrament per Orzabal i produït pel també teclista Chris Hughes i Ross Cullum) ple de temes melòdics i ballables, però amb lletres sovint tristes, depressives; així i tot, va ser un gran èxit de vendes. I, després d'un 7" de transició (The Way You Are), el disc que li agafà el relleu i que analitzem avui, l'espectacular Songs from the Big Chair –produït per Hughes i aparegut a finals de febrer de 1985–, continua amb l'aspecte psicològic que havia servit d'inspiració a l'hora de constituir el grup: el títol està extret d'una pel·lícula nord-americana anomenada Sybil i protagonitzada per una dona amb problemes d'esquizofrènia, que només se sent protegida al divan (The Big Chair) de la consulta del seu psiquiatre. És a dir: cançons que vénen d'un lloc segur, des d'on Orzabal i Smith miren fixament a la càmera a la foto de portada del disc, amb un aire entre inquisitiu i desafiant.
Pel que fa a la part més estrictament musical, sense abandonar ni el pop ni l'electrònica, en algunes cançons la bateria acústica i les guitarres elèctriques adquireixen un protagonisme que insinua una transició estilística que en els anys posteriors s'acabaria de concretar. I justament és a la primera cançó on es mostra, condensada, aquesta transició, perquè Shout té la doble virtut de retratar el present (de 1984-85, s'entén) dels Tears for Fears i, alhora, de donar-nos pistes sobre l'evolució que seguirien: molt electrònica en la primera part i, quan ja han passat gairebé tres minuts i mig, molt més rockera fins al final, amb la bateria de Chris Hughes i la guitarra elèctrica (amb un solo memorable) acaparant el protagonisme. A la lletra ja hi comencem a trobar una remota empremta de les teories de Janov–concretament, a la seva tornada: "Shout, shout, let it all out"– tot i que el mateix Orzabal la considera més aviat una cançó de protesta. Amb una estructura senzilla, melodies fàcils de seguir i una tornada que es repeteix una vegada i una altra quasi com un mantra –amb invocacions directes als oïdors: "Come on, I'm talking to you, come on"–, quasi ens podríem imaginar aquesta cançó interpretada a una sessió terapèutica on els pacients participants cridessin i deixessin anar tot el que els oprimeix psicològicament.
![]() |
Curt Smith (tocant la guitarra) i Roland Orzabal, acompanyats per un Fairlight CMI II durant les sessions de l'àlbum |
Shout va ser el segon senzill del disc, publicat a finals de 1984 i precedit al mes d'agost per Mothers Talk, un altre dels grans temes del grup (de fet, tota la cara 1 del disc és una petita successió de meravelles musicals) i sònicament és un dels meus preferits, amb una estructura sorprenent. Comença amb una petita melodia orquestral –samplejada, és clar, i si escolteu amb atenció podreu fins i tot sentir els clics de quan el loop arriba al final i torna a començar... Limitacions de la tecnologia de l'època– i, després d'un ritme molt animat (que diria que ve d'una Linndrum) i més efectes orquestrals... Pam! Arriba la bateria amb un so infladíssim, fent de guia dels altres instruments: el baix, la guitarra, un seqüenciador galopant, els teclats (amb, entre altres coses, més efectes orquestrals) i fins i tot veus femenines a la tornada. Després la cosa es tranquil·litza i els dos cantants van atacant la lletra, que un cop més parla de problemes no resolts i comenta qüestions polítiques com ara la guerra ("Following the footsteps of a soldier girl / It is time to put your clothes on and to face the world") o consideracions ecològiques i antinuclears ("When the weather starts to burn / Then you'll know that you're in trouble"; sí, Roland, fa molts anys que "we're in trouble"). I després d'un breu interludi instrumental i una nova tornada, unes notes de guitarra deixen la cançó en suspens fins a l'arribada d'una coda protagonitzada per un altre baix seqüenciat, la reaparició de la Drumulator (amb el sample de Led Zeppelin) i uns efectes vocals curiosos.
Les influències dels Tears for Fears inclouen, entre molts d'altres, els Beatles i el Robert Wyatt (antic membre de Soft Machine i autor de l'influent àlbum de 1974 Rock Bottom); però si bé a la cançó I Believe –una balada quasi minimalista (construïda només amb piano, baix, teclats, parts solistes de saxo i una bateria molt discreta), sinuosa i amb ritme quasi jazzístic– s'hi poden trobar punts en comú amb l'estil senzill i directe de Wyatt –i de fet Orzabal la hi va dedicar–, Head Over Heels (l'única cançó de tot el disc composta per Orzabal i Smith; la resta són d'Orzabal tot sol o en col·laboració amb els altres músics) és a parer meu una picada d'ull al quartet de Liverpool: una intro de piano senzilla, un baix juganer i un fantàstic solo de sintetitzador cortesia de l'Ian Stanley són elements prou destacables, però després de la segona tornada es reprèn la melodia de la intro, però ara amb tot de veus taral·lejant-la i picant de mans, l'arsenal instrumental del grup en ple... No us sembla un homenatge a l'outro de Hey Jude, publicada disset anys enrere? Al disc, Head Over Heels i Broken –el tema més curt i més rocker de tot l'àlbum– estan enllaçats, seqüencialment i melòdica (de fet totes dues cançons comparteixen una part de la lletra), i encara al final de Head Over Heels ve un reprise d'una versió en directe de Broken però, aquesta vegada, limitat a la part final.
![]() |
Les dues cares dels Tears for Fears: la tecnològica... |
L'altre tema en què Smith canta en solitari és Listen, escollit per a cloure el disc amb tots els honors, gràcies al seu so èpic i majestuós... De debò que és un regal per al sentit de l'oïda. Voleu que fem una repassada als seus "ingredients"? Va: lògicament, teclats en abundància (durant tota la cançó hi té molt de protagonisme un so de piano elèctric propi del Yamaha DX7), una veu operàtica, percussió electrònica, guitarres (en forma de samples i naturals; aquestes últimes, amb un aire que em recorda els Pink Floyd), efectes de so (electrònics de tota mena, fins i tot amb sorolls de passes) fins a acabar amb un festival de veus femenines i un ritme vocal de caràcter vagament tribal i que acaba de manera sobtada. I, com si fos un missatge en clau sobre el futur que l'esperava com a cantant al si del grup, Listen té una lletra molt reduïda, de només quatre versos, dedicats a la "Mare Rússia" (tot i que la tensió entre els països occidentals i el bloc socialista havia minvat una mica aleshores, no oblidem que el 1985 era encara un any de Guerra Freda), al final dels quals Smith pràcticament xiuxiueja el títol de la cançó.
The Working Hour –una queixa contra el negoci musical i la manera com utilitza els artistes en benefici propi– té en comú amb Listen, a més de ser els únics temes del disc que no s'editaren en format 7", una llarga porció instrumental (que, en aquest cas, ocupa quasi la meitat de la cançó) i una gran varietat d'instruments, als quals s'hi han d'afegir en aquest cas llargues i càlides parts de saxòfon, que beuen tant del jazz com (o, almenys així m'ho sembla), del disc The Pavilion of Dreams, del compositor nord-americà Harold Budd (escolteu l'inici d'aquest disc, amb una peça que és pràcticament un duet de saxo i piano elèctric, i compareu-la amb la intro de The Working Hour). No li sobra ni un segon i, com la resta de cançons de l'àlbum, és magnífica.
Si comparem el so dels dos primers discos dels Tears For Fears, els canvis introduïts al segon estaven orientats a aconseguir triomfar als Estats Units, mercat aleshores poc receptiu en general cap als grups de so més electrònic; i cal dir que l'aposta va sortir d'allò més bé: més de la meitat dels nou milions de còpies venudes de Songs from the Big Chair anaren a parar al país de l'Oncle Sam, i la banda començà a rebre tones i tones de material per a decorar creativament les parets de casa: multitud de discos d'or, de platí, premis diversos... Durant la gira mundial de presentació de l'àlbum, a més, el duet Orzabal/Smith decidí que l'única manera d'evolucionar era continuar la transició cap al so del pop-rock més convencional que s'havia insinuat a temes com Shout, i es notaria en les sessions d'enregistrament del que havia de ser el tercer disc dels Tears for Fears, un àlbum de concepció difícil, que trigaria quatre anys a aparèixer i en què hi hauria una desfilada de productors (primer Langer i Winstanley, i després un retorn fugaç de Chris Hughes, tots sense èxit) abans de decidir que el produirien ells mateixos.
![]() |
... I la rockera! |
I, lamentablement, The Seeds of Love seria també l'últim material en molt de temps que els vells amics de Bath editarien junts. Acabada la gira de presentació de l'àlbum, Smith sortí del grup, i després de l'aparició del recopilatori Tears Roll Down (Greatest Hits 82-92), Tears for Fears passà a ser el vehicle creatiu en exclusiva d'Orzabal, mentre Smith edità alguns discos en solitari o liderant el grup Mayfield. I, en el cas d'aquests dos, es comprovà clarament com, en alguns grups, el tot és més que la suma de les parts. Tots dos es necessitaven mútuament i, per això, després d'anys d'evitar-se i d'algun clatellot líric, entrat el segle XXI van recuperar el contacte i Tears for Fears tornà a ser un duet; i el primer resultat d'aquest retrobament va ser un àlbum de títol Everybody Loves a Happy Ending, un títol insòlit si es té en compte que havien interpretat cançons amb noms com ara Watch me Bleed, The Hurting o Start of the Breakdown. Però bé, oi que un dels primers temes del grup es deia Change? Doncs... Voilà.
Dr. Sampler