Burn

Burn (Purple Records 1974)

Deep Purple

Fa unes setmanes us parlava dels Allman Brothers Band i com van haver de sobreposar-se davant la pèrdua de dos membres (un d’ells, Duane, el líder) just quan anaven llançats a l’estrellat. En el cas de la banda de la qual us parlaré avui, Deep Purple en la seva tercera reencarnació (la parròquia la coneixem com el Mark III), existeixen algunes similituds però també diferències significatives. A la banda britànica no va morir ningú, perquè els ganivets que s’emportaren clavats a l’esquena Ian Gillan (veu) i Roger Glover (baixista) eren simbòlics, però deixaven el grup sense el cantant excepcional i responsable en bona part de l’èxit que gaudien i un baixista que havia tingut molt a veure en la composició dels temes i en el so que havien aconseguit. La tensió al si de la banda era tal que Blackmore havia plantejat l’ultimàtum “o ell o jo”. El pols el va perdre Gillan, tot i que ell mateix ja tenia decidit fotre el camp. Glover fou la torna de la purga, havia arribat amb Gillan i amb ell fou despatxat. “No és res personal, és el millor per a la banda” li va dir l’home de negre. La principal diferència amb els Allman -estils musicals a banda- és que en aquell moment crucial de la pèrdua, Deep Purple no caminaven amb pas ferm cap a l’èxit. Deep Purple ja eren superestrelles. Aquell any, el 1973, eren els artistes que més discos havien venut al mercat americà, amb dos àlbums publicats l’any anterior: Machine Head -segurament el millor disc de la història de Deep Purple- i com he dit en alguna ocasió, la mare de tots els discos en directe, Made in Japan.

Així doncs, la columna vertebral de Deep Purple, Blackmore, Lord i Paice estaven novament a la recerca d’un cantant i un baixista. Tothom donava per fet que seria Paul Rodgers ex Free qui ocuparia el lloc de vacant de frontman, atès que era el candidat número 1 de Blackmore, però, ves per on, els hi va donar carabasses. Més fàcil ho van tenir amb el baixista, Glenn Hughes, una jove promesa que a més tenia un registre vocal portentós (van haver-li de prometre que el deixarien cantar). No va ser fins que, contestant a un anunci que la banda havia posat al Melody Maker, un desconegut David Coverdale va enviar una cinta pèssimament enregistrada que els astres es van alinear. Segons explica Lord, entre la pol·lució sonora s’apreciava una veu que passava per davant de la pila de cassetes que havien rebut. La prova final fou l’audició. El jove Coverdale que treballava de dependent en una botiga de roba, portava ulleres, era estràbic, tenia sobrepès i la cara marcada per l’acne juvenil. Us imagineu la cara que van posar Blackmore, Lord i Paice quan el van veure entrar a l’estudi? Això sí, cantava de meravella. La feina era seva.

No m’ho invento. Costa de creure que el que en pocs anys es convertiria en prototip de mascle alfa del rock and roll, marcant paquet en escena, fent moviments sensuals amb el peu de micro (que també feia servir per indicar als roadies a quines noies de la primera fila havien de lliurar passis de backstage quan acabés el concert) fes aquesta fila quan es presentà per primera vegada. Com si fos una versió rockera del serial Betty la Fea, l’organització Purple va posar-hi fil a l’agulla de manera immediata. Cirurgia, dieta, perruqueria… el que calgués. Hi havia molta pasta en joc, Deep Purple era una màquina d’allò més lucrativa i no es podia aturar. Aquell mateix novembre començaven la gravació del nou àlbum a Montreux amb l’estudi mòbil dels Rolling Stones. Una dotzena de concerts a Europa entre desembre i gener del nou any per anar rodant la banda i al febrer arribava el que tots els fans esperaven amb expectació i amb la lògica recança deguda als canvis recents. Es posava a la venda Burn, el nou àlbum de Deep Purple.

El Mark III Purple es presenta en societat a finals de 1973: Hughes, Blackmore, Paice,
Lord i, encara amb ulleres, Coverdale

Ho dic ja perquè m’agrada mullar-me i per això tinc un blog: Burn és tan bo com els millors discos que els Purple han fet mai. Burn pot mirar directament als ulls de In Rock (1970) i Machine Head (1972) sense abaixar-los. I estic segur que cap seguidor de la banda va quedar decebut quan va arribar a casa amb el disc sota el braç i va deixar caure l’agulla al primer solc de la cara A. Perquè el riff de Burn (el tema) al volum apropiat esvaeix de cop qualsevol dubte que hagués pogut tenir sobre la solvència de la nova formació de Deep Purple. Si In Rock, obria amb Speed King i Machine Head amb Highway Star -dos temes totèmics- Burn no té res a envejar-los. Un riff per a la història, del millor de la collita de Ritchie Blackmore, la velocitat, el solo, el duel amb l’altre pes pesant de la banda Jon Lord amb les seves escales clàssiques, Paice destrossant la bateria… i, incògnita resolta, Coverdale i Hughes a les veus. Todos dos s’alternen a les estrofes, als ponts, a les tornades i de vegades canten a l’uníson. Deep Purple no havien fitxat un cantant, sinó dos. I funciona perquè són registres diferents -Coverdale, greu i profund, Hughes més “cridaner”- que es complementen perfectament. La lletra? Imaginari blues de manual, dona malvada, esperma de diable, etc. Diuen que Coverdale no les tenia totes i havia escrit tres lletres diferents per si no era del gust de Blackmore. Per sort l’esquerp guitarrista devia tenir un bon dia…

Si amb Burn com a primer tema Deep Purple ja tenia l’afició a la butxaca, era a partir d’aquí que començaven les sorpreses. Sí, perquè la sang fresca que s’havia incorporat a la banda -Coverdale i Hugues- aviat es va veure que el seu rol no era el d’uns simples figurants. Al contrari, havien portat amb ells ritmes calents i aires funk i soul que li senten refotudament bé al nou repertori de la banda. Might Just Take Your Life n’és el primer exemple, a partir un riff de l’orgue de Jon Lord, aquí protagonista absolut, es desenvolupa un tema ple de groove i amb una tornada a dues veus amb regust de gòspel. Més rockera és Lay Down Stay Down, un funky rock’n’roller en paraules de Glenn Hughes que alterna estrofes amb Coverdale com si fos una competició a veure qui en dona més. A mitjan tema apareix Blackmore per deixar anar un solo en pla rhythm blues per rematar amb un final del tot bluesy. Sail Away resum perfectament el que va suposar musicalment aquesta formació, el Mark III, de Deep Purple. Hauria estat el single perfecte -amb permís de Burn, és clar- però ves a saber si no es van atrevir. Un riff superfunk, a l’estil del Superstition de Stevie Wonder, amb Coverdale posant-li tot el soul a la veu i Jon Lord embellint el tema amb sintetitzador, per primera vegada usat en un àlbum de Deep Purple. Que no s’espanti la parròquia, Burn és un album de rock dur amb elements innovadors i temes fantàstics com aquest Sail Away. O You Fool No One, que va en la mateixa línia, una altra meravella rítmica, on mana per damunt de tot la percussió de Ian Paice.

Blackmore en plena venjança destructiva. California Jam 1974

Suposo que aquestes alçades de l’àlbum, la banda ja havia deixat clar a l’oient no sé si dir la nova direcció musical, però si una evident evolució en el seu so. Hora doncs de retornar a terrenys més transitats del seu passat. What’s Goin’ on Here és un senzill blues rock, un boogie en el qual Lord i Blackmore (que estava una mica amagat des de l’explosió de Burn) tornen a rivalitzar; el primer amb pinzellades de piano Honky Tonk i el guitarrista amb el seu característic fraseig, que fa que un tema que tampoc és que sigui res de l’altre món, apugi el nivell fins a ser digne de l’àlbum. I si Burn és l’explosió hard-rockera, Sail Away el tema emblemàtic de l’evolució estilística de la banda, Mistreated és el tercer punt àlgid de l’àlbum. Un blues canònic, on Coverdale, aquesta vegada únic protagonista vocal, demostra que la banda no es va equivocar en l’arriscada decisió d’incorporar-lo a files. Coverdale, pobrissó, ha estat maltractat i ha perdut el cap des que el va deixar la seva baby. He, he, perdoneu la conya, és un altre tema universal del blues -potser de tota la música popular- el del desengany amorós. Poca broma, perquè és un tema superb -en la línia del Since I’ve been loving you de Led Zeppelin- i un autèntic tour de force entre Coverdale -aquí teniu tot el seu mostrari de recursos vocals, gemecs i sospirs inclosos- i Blackmore que s’afegeix al drama amb un parell de solos monumentals.  El disc podria acabar aquí i seria un final perfecte, ben amunt. Però, en comptes d’això, van triar un instrumental "A2" que posa la nota experimental progressiva que francament no calia a un àlbum com Burn. Diguem que Jon Lord volia mostrar-nos les seves noves adquisicions de sintetitzadors. Se’ls perdona, perquè el resultat global és excel·lent.

La història de Burn no està completa si no parlo ni que sigui una mica del festival California Jam. Burn va sortir el febrer de 1974 i tres setmanes després ja estaven de gira pels EUA amb el nou àlbum sota el braç que Amèrica va rebre molt bé. Dos dies abans d’acabar la gira, el 6 d’abril apareixen al macrofestival California Jam, on davant dues-centes cinquanta mil persones actuaven bandes com Black Sabbath, Eagles, Deep Purple i, com a caps de cartell i lògicament els últims a sortir… Emerson, Lake & Palmer. No em pregunteu per què, no sé exactament el motiu, però així era. El que sí que tinc clar és que a Blackmore aixó no li va fer ni puta gràcia. Menys encara quan el promotor li va dir que havien de sortir ja, tot i que encara no s’havia fet fosc com sembla que així estava pactat. Blackmore s’hi va negar de totes totes, el seu espectacle de llums quedaria deslluït si encara hi havia llum solar. El promotor va amenaçar-lo d’excloure’ls del festival si no sortien immediatament i fins i tot va fer arribar el xèrif local -allà no van amb ximpleries- mentre la banda al complet es tancava al vestidor. Quan finalment els van obligar a pujar a l’escenari, Blackmore ja s’havia sortit amb la seva perquè s’havia fet fosc. Davant una multitud de centenars de milers d’ànimes -imagineu Coverdale, mesos abans despatxant roba- Deep Purple van oferir un concert rotund, amb un repertori basat gairebé de manera exclusiva en el nou àlbum (només l’obligat Smoke on the Water va sonar enmig del show) i una portentosa posada en escena. Però l’ego de Blackmore no podia oblidar la humiliació de no ser el cap de cartell ni molt menys haver estat amenaçat per un promotor i la policia, i es reservà un grand finale a tall de venjança. Durant el darrer tema, Space Truckin’ (l’altra concessió al repertori anterior a Burn) Blackmore embogeix. Destrossa guitarres, arrasa amb els amplificadors llençant-los al fossat, trenca a cops de guitarra la càmera que l’estava filmant i ordena als seus roadies que ruixin de líquid inflamable tot el mur d’amplificadors que, a una ordre seva, li calen foc, provocant una gran explosió a l’escenari que podria haver causat una desgràcia de dimensions imprevisibles. Ho podeu veure tot aquí, a partir del minut 3.18. Només acabar el concert, surten en globus, millor dit en helicòpter, cames ajudeu-me conscients que les conseqüències poden ser greus. Finalment, com pagant Sant Pere canta, la cosa no passa de substancioses indemnitzacions per les destrosses. Avui dia, quan parlem del California Jam de 1974, ningú recorda Emerson Lake and Palmer, tothom sap que la sensació fou Deep Purple.

Cartell Promocional U.K. Tour 1974

Malgrat continuar al cim de la popularitat amb Burn, l’estabilitat de la banda continuava com sempre, és a dir, tendint a zero. Anys després Hughes reconeixia que “estar en la mateixa banda que Ritchie Blackmore és complicat”, opinió que deuen compartir tots els que l’han tractat. Entre això i que la saba nova, reforçats per l’èxit de l'àlbum, començava a imposar la direcció musical de la banda insistint en el camí marcat per Burn, en el que seria el proper àlbum Stormbringer (1974) Blackmore es va acabar cansant de la seva joguina i la primavera de 1975 abandonava Deep Purple. La marxa de Blackmore va deixar la banda ferida, però no morta, la prova és que encara tindrien temps de gravar un nou i molt interessant àlbum amb un nou guitarrista, Tommy Bolin, però això ja és un altre capítol que deixo, potser, per a una altra ocasió.

Si voleu aprofundir en aquest periode 1973-1975 del que es coneix com el Mark III de Deep Purple, us recordo que és una era excel·lent i que abarca dos discos d’estudi, el que us he parlat avui, Burn i Stormbringer publicat a finals d’aquell mateix any, un altre gran àlbum encara que no tant com el seu predecessor. I dos discs en directe també molt recomanables, Live in London, enregistrat pocs mesos després del California Jam (tot i que no es va publicar fins al 1982) i Made in Europe (1976) que recull fragments dels tres últims concerts de la banda amb Ritchie Blackmore. Tots ells han estat objecte de reedicions ampliades amb el nou mil·lenni. I és clar, també ha estat editat oficialment en DVD la massacre d'amplis i guitarres del California Jam sota el títol Live in California 1974. Feliç immersió.

Bifurca

Made in Japan

Made in Japan (Purple Records 1972)

Deep Purple

Que aixequi la mà qui no tingui aquest disc a casa, o almenys qui no n’hagi sentit a parlar mai. Ah, que sou molt joves, d’acord, això té remei, aquí estic jo per il·luminar-vos. Ah, que «és que a mi no m’agrada el heavy metal». Deixeu-vos de bajanades. D’acord que per a la premsa generalista i les opinions de barra de bar Made in Japan és una mena de bíblia, la taula dels manaments esculpits en pedra del gènere, però això és un blog seriós i vosaltres uns lectors amb criteri. No permeteu mai que els prejudicis uns privin d’endinsar-vos en terrenys musicals desconeguts. Potser us esteu perdent quelcom realment fascinant.

Vist amb la perspectiva del temps, dels tres grans noms sorgits a finals dels anys seixanta als quals se’ls adjudica la paternitat del rock dur o heavy metal (amb totes les precaucions del món a l’hora d’utilitzar aital etiqueta), jo diria que els Deep Purple són els que avui dia surten més malparats. Led Zeppelin gaudeixen d’una vigència i una influència, al meu entendre, comparable a la dels Beatles i els Rolling Stones. Black Sabbath després d’unes dècades de menysteniment, ha passat a ser una influència bàsica i reivindicada per una legió de noves -i no tan noves- bandes que van des del grunge a les diferents orientacions del metal des dels noranta cap endavant. Si fins i tot la seva ciutat natal, Birmingham ha inaugurat un pont amb el seu nom, El Black Sabbath Bridge! I Deep Purple? Jo diria que han seguit el procés invers als Sabbath. De ser una entitat totèmica durant els anys setanta i vuitanta del segle anterior, avui dia sembla que ningú no reivindica el seu immens llegat, ningú parla d’ells, no són citats en cap entrevista dels grups punters del rock actual i tot i que el seu catàleg clàssic es reedita constantment amb noves i luxoses edicions, crec que han caigut en l’oblit en l’imaginari rocker actual. O almenys aquesta és la meva impressió.

De totes maneres, això és com la llei del pèndol i estic convençut que en algun moment Deep Purple tornarà a generar rius de tinta... bé podcasts, descàrregues, vlogs (sí amb v) i altres viralitats de l’època en què vivim i viurem. Per què? Doncs perquè entre altres coses, Made in Japan és EL disc en directe. I mentre quedi algú en aquest planeta que vibri amb els cinc segons que dura la nota sostinguda de la guitarra de Blackmore que anticipa l’esclat de Highway Star, Made in Japan seguirà sent la referència del rock'n'roll tocat en directe, sense trampa ni cartó, ni trucs d’estudi que valguin. Pura intensitat capturada en un instant que ja és etern.

Us en faríeu creus de la quantitat de retocs que tenen els discos en directe d’artistes consagrats. Rolling Stones, Queen, Led Zeppelin, Doors, Who... tots han treballat gravacions en directe a l’estudi, afegint, esborrant, substituint notes o veus que no troben adients, agafant parts de la mateixa cançó de diferents concerts i ajuntant-les, cançons frankenstein que dic jo, quan la introducció és d’un show a Nova York, el solo és de Detroit, la primera estrofa de Barcelona i els aplaudiments del públic són enllaunats a l’estudi per posar un exemple. Made in Japan no. El que escoltem és tal com va ser, és el que van poder escoltar els milers de fans que van omplir els recintes de Tòquio i Osaka aquelles tres nits. Ni un puto overdub d’estudi. No, els Deep Purple d’aquella època tenien una altra filosofia, en paraules de Gillan «no pots avergonyir-te d’allò que ofereixes en un escenari». Penseu que els va importar que a la mare de tots els riffs, Smoke on the Water, Blackmore posés el dit on no tocava? Escolteu la introducció, Ritchie la caga i aprofita per reconduir-ho màgicament, mentre els educats japonesos acompanyen picant de mans. Podien haver escollit la versió d’alguna de les dues altres nits de la gira -on tampoc toca el riff com a la versió d’estudi-, o fer un retalla i pega, però no, ho van deixar estar així, i prefereixo això mil vegades. De fet el riff erroni i la manera com juga amb la guitarra per retornar a l'original afegeix un plus d’autenticitat i pel que a mi respecta forma part indestriable de la cançó.

Made in Japan fou enregistrat durant dues nits a Osaka i una a Tòquio

Ara, no us equivoqueu, tret d’aquesta anècdota Made in Japan és un disc que frega la perfecció. La banda és una Killing Machine, engreixada perfectament, compacta. Ritchie Blackmore encara que només haguera enregistrat aquest disc ja hauria creat escola en la qual s’emmirallen milers de guitarristes. Prodigi de velocitat, sentiment i versatilitat, els seus duels amb Jon Lord a les tecles són èpics. La rivalitat que existia entre ells no feia més que obligar-los a superar-se. Podria reproduir mentalment nota per nota els dos solos de Highway Star (això us ajudarà a fer-vos una idea de com he desgastat el vinil, un dels primers que vaig tenir), el primer de Lord, que sembla que li diu «supera això», i Blackmore treu fum de la Stratocaster, en un solo ple de fúria, velocitat i vibrato. Com al final de Smoke on the Water, el diàleg que estableixen copiant-se nota per nota fins que Paice diu prou i remata amb la bateria un final que es resistia a arribar.

Si alguna cosa necessitava Deep Purple per virar del pop rock psicodèlic de la primera formació al rock dur, a banda de la determinació del nucli Blackmore-Lord-Paice, era l’entrada d’un vocalista com Ian Gillan. Amb ell i amb el baixista Roger Glover, la banda enregistra els àlbums determinants de discografia púrpura. A Made in Japan Gillan està immens, pletòric, al cim del seu potencial vocal. Massa fins i tot; i no ho dic perquè tingui res a objectar, ans al contrari, però li passa a molts vocalistes que quan són joves no se saben dosificar (mireu Robert Plant quan tenia vint anys el seu registre era estratosfèric), i no es guarden res, ho donen tot a cada concert i això acaba passant factura. Si a més tenim en compte les gires inacabables atapeïdes de concerts i que no són especialment curosos amb els bons hàbits, fumen, beuen... acaben castigant-se la veu fins a un punt que al cap d’uns anys es converteixen en una ombra del que eren. D’acord, però estem parlant del Ian Gillan del 1972 i marededéu senyor quina manera de rugir, déu-n’hi-do quins aguts a Child in Time. Per cert i parlant de Child in Time, existeix la llegenda urbana segons la qual algú es va engegar un tret durant la cançó. Efectivament durant el passatge líric que precedeix la segona tanda d’udols se sent nítidament una detonació. No, no és cap tret, ningú no se’n va suïcidar ni es va recollir tampoc cap cadàver de la grada un cop acabat el concert. Es tracta de l’orgue Hammond de Jon Lord, que no sé si per afegir drama a aquest tema antimilitarista o de manera involuntària produeix aquest so. Normal que corrin aquestes brames, Made in Japan és un disc que feia furor entre el jovent sempre disposat a exagerar aquesta mena d’històries truculentes en un temps en el qual tota la informació que teníem era la carpeta del disc amb quatre fotos i les dates en què havien estat registrades les cançons, i gràcies. Pels que estigueu decebuts, sempre tindreu la història, aquesta ben real, segons la qual uns mesos després durant la gira pels EUA un individu va disparar a l’escenari fent un forat a la paret de la mida «d’una llauna de cervesa” un pam més amunt del cap de Paice.

El gran Jon Lord castigant el seu Hammond

The Mule, és el peatge de l’època, els solos de bateria. Francament, els trobo avorrits i innecessaris, d’una banda perquè maten el ritme del concert, la gent acostuma a prendre-s’ho com el moment ideal per anar a pixar o al bar. I perquè realment no calen, els bons bateries es llueixen durant tot el concert. I això és exactament el que fa Paice, no cal fer més que escoltar tot l’àlbum per copsar quina màquina de precisió tenen els Deep Purple. Pegada, swing, subtilitat, imaginació, contundència… el millor que puc dir de The Mule és que, a diferència d’altres contemporanis seus, el tema és breu, “només” nou minuts.

Temps ara perquè els nois s’endinsin en territoris més “tradicionals”. El blues rock de Strange Kind of Woman, so i temàtica -ja sabeu, les dones que causen la perdició- típica del gènere i el protagonisme absolut que se’l reparteixen Blackmore i Gillan. El primer portant el tema més enllà de l’esquema blues -la de vocacions guitarreres que deu haver forjat aquest home- el segon fent el mateix, però amb la veu. Desafiant Blackmore nota per nota, com si fos el seu eco. Sé que per alguns, aquest diàleg veu-guitarra semblarà una mica passat de moda, però personalment, després de tants anys, continuo gaudint-lo. Qui ens havia de dir que amb una entrada tant trippy a càrrec del Hammond de Jon Lord, Lazy sonaria amb tant de swing. Una peça que té una base rhythm blues, però que estic segur que un dia que estiguessin relaxats a l’estudi, podrien canviar-li l’arranjament i es convertiria perfectament com un estàndard de jazz. Ja veieu, els abanderats del heavy metal sonant de vegades com una boogie band, amb harmònica de Gillan inclosa. Això és talent, amics, versatilitat d’uns músics segurs de si mateixos que no tenen por al risc damunt d’un escenari.

La cara quatre està ocupada íntegrament per Space Truckin’ o la particular odissea de l’espai púrpura, vint minuts de rock progressiu i psicodèlic -sí, potser per a algú es fan una mica llargs, però no és el meu cas- amb Jon Lord al comandament des del riff inicial que no té res a envejar als de Blackmore. És clar que aquest és reserva per a un final explosiu on me l’imagino fregant la guitarra contra els amplis o el terra, obsequiant els bocabadats japonesos amb una orgia de feedback i salvatgisme sonor. Podeu trobar en aquest fragment de concert filmat professionalment pocs mesos després de la gira japonesa, una mostra del que us estic parlant. També us desvelarà el misteri de la foto de la portada de Made in Japan on es veu Gillan tocant els bongos. Òbviament la foto està presa durant Space Truckin’.

Contraportada: Gran foto amb l'audiència gaudint-ho

Sabeu el que no m’agrada de Made in Japan? El que omet: els bisos. Dues dècades després quan van arribar les reedicions amb els temes extres de rigor, vam saber que després del repertori que figura a l'àlbum doble, havien tocat Black Night, Speed King i … Lucille de Little Richard! Llàstima, sobretot per aquesta darrera; incloure-la en un àlbum tan popular entre el jovent de la meva època a casa nostra, haguera estat una porta d’entrada a l’imprescindible món dels pioners del rock and roll i la seva influència en la música que ha vingut després i que tant ens agrada. La seva inclusió haguera estat una peça amb valor “educatiu” per a un bon grapat de heavys. No es pot tenir tot.

Made in Japan originalment estava pensat exclusivament pel mercat japonès i si hem de fer cas al que s’ha escrit, els membres de la banda, especialment Blackmore i Gillan tampoc no van mostrar gens d’interés en l’edició de l’àlbum. Es diu fins i tot que ni el van escoltar un cop estava preparat pel seu llançament. Per sort la Warner va prendre la iniciativa i l’àlbum fou editat en tot el món, essent un èxit fulgurant des del primer dia. Malauradament ni aquest triomf va impedir que la banda es trenqués pocs mesos després. Però si alguna cosa no ha pogut destruir els egos de Blackmore i companyia ha estat aquesta icona perdurable pels segles dels segles que és Made in Japan.

Bifurca

Perfect Strangers

Perfect Strangers (Polydor 1984)

Deep Purple

Avui dia existeix en el món de la indústria discogràfica una pràctica ja institucionalitzada, que consisteix en tornar a reunir bandes que en el passat havien assolit més o menys èxit durant el seu període d’activitat. De vegades és per a un concert o una gira, de vegades fins i tot entren a l’estudi i publiquen nou material. De vegades és un èxit comercial -rarament artístic- i de vegades és un fracàs estrepitós. En el pitjor dels casos reactiva les vendes del vell catàleg de la banda en qüestió i en el millor també els comptes bancaris dels interessats i de les discogràfiques. El de Deep Purple, segurament va ser el primer gran comeback de la història del rock. El retorn d’una gran banda que havia triomfat en la primera meitat de la dècada dels setanta i que havia fet implosió just quan era al cim de la seva popularitat. 

I és que Deep Purple sempre van ser sinònim d’inestabilitat amb nombrosos canvis de personal. Tant fou així que existeix una mena de nomenclatura per anomenar cada una de les diferents formacions que ha tingut la mítica banda britànica: El Mark I, el Mark II…Quan la banda es va dissoldre el 1976 anaven pel Mark IV. Avui dia ja m’he perdut i no sé per quin Mark van.

Però la formació clàssica fou el Mark II, és a dir Ian Gillan (veu), Ritchie Blackmore (guitarra), Jon Lord (teclats), Roger Glover (baix) i Ian Paice (bateria). La seva existència va anar de 1969 a 1973 i foren responsables de discos tan emblemàtics com In Rock (1970), Fireball (1971), Machine Head (1972) i un dels millors discos en directe mai publicats, l’icònic Made in Japan (1973). Coses de la vida, com he dit abans, quan Deep Purple era al seu millor moment, les friccions personals provocaren la marxa de Gillan i Glover. És cert que la banda continuà tres anys més amb canvis de personal, desercions i mantenint un bon nivell artístic -Burn (1974) ja amb David Coverdale i Glenn Hughes com a noves incorporacions és imprescindible-, però els moments més reeixits de Deep Purple, aquells que qualsevol fan de la banda anomena quan li pregunten, corresponen al període abans esmentat.

Onze anys després de la publicació de l’infravalorat Who Do We Think We Are (1973), darrer àlbum de la formació clássica, les converses per dur a terme l’operació de reunió del Mark II arriben a bon port. La jugada era a diferents bandes, no oblidem que els cinc músics estaven actius musicalment i tots tenien contractes que calia rescindir, renegociar, etc. D’altra banda existien, més que diferències musicals odis tribals entre alguns d’ells, especialment entre Gillan i Blackmore. L’oferta milionària, però, fou prou llaminera perquè aquestes consideracions poguessin quedar momentàniament aparcades i la notícia es confirmà finalment: Hi hauria nou disc de Deep Purple al que seguiria una gira mundial.

Mark II 1984: Glover, Blackmore, Lord, Gillan i Paice

El moment triat no podia ser millor. La New Wave of British Heavy Metal en plena ebullició amb grups com Iron Maiden, Judas Priest, Def Leppard, Motörhead (aquests estilísticament no tenien res a veure, però molts els van encasellar en aquesta onada) i el consens en la reivindicació que els Deep Purple eren uns dels pares de l’invent hard rock/heavy metal. Podien afegir, doncs, una nova generació (potser deu anys no són una generació, deixem-ho en els germans petits d’aquells que havien crescut escoltant Deep Purple, Black Sabbath, Zeppelin…) de fans àvids per tastar les fonts originals, delerosos d’escoltar i veure en acció la banda que havia creat el que algú va qualificar de «la mare de tots els riffs», Smoke on The Water.

I a finals de 1984 enmig d’una gran expectació arribava a les botigues Perfect Strangers. Publicat en vinil. Ni CD, ni internet, ni mp3. Només la ràdio i videoclip. I aquest va ser el meu primer contacte amb el nou disc de Deep Purple, el vídeo del single Knocking at Your Back Door. Vaig trobar-lo fascinant. Una introducció terrorífica a càrrec de l’orgue de Jon Lord, les imatges apocalíptiques d’estètica Mad Max, l’entrada de la bateria de Paice, un panorama futurista de devastació nuclear amb cotxes i motos en flames, els riffs de Blackmore… el clip oferia a més, imatges de la banda damunt de l’escenari i, hòstia, els Deep Purple havien tornat i de quina manera. A més sonaven actuals, és a dir comercials, sí, i de puta mare. Setmanes enrera, havien publicat el primer single, titulat igual que el disc, Perfect Strangers. Un altre triomf. Els perdono que sigui Kashmir de Led Zep tocat d’una altra manera, però la majestuositat amb la qual discorre el tema, l’ambient d’ecos orientals, una altra vegada Jon Lord, la força de la bateria de Paice, la contenció de Blackmore aportant els puntejos justos que necessita el tema i l’excel·lent interpretació de Gillan converteixen aquest tema en un clàssic que no desmereix al costat dels de tota la vida.

Les males notícies eren que no tot l’àlbum tenia aquest nivell. Ni de lluny. Els Purple, que ja eren gats vells del negoci, havien col·locat els dos millors temes com a singles, a més de situar-los estratègicament al principi de cada cara del disc. Els sis temes restants oscil·laven entre la correcció, el farcit i alguna ocasional espurna de geni. Els passatges instrumentals eren ben executats, els duels de guitarra i teclats de Blackmore i Lord continuaven allà on els havien deixat una dècada enrera, i la banda sonava compacta. El problema era que les cançons no estaven a l’alçada ni dels músics ni de l’antic cançoner de Deep Purple. A veure, Under the Gun i Nobody’s Home, no sonen malament, tenen riffs potents, alguna tornada aprofitable i l’innegable talent de Blackmore en els solos de guitarra, però es troben a faltar idees que arrodoneixin els temes. Aquell detall que fa que una cançó passi de bona a brillant i que en la discografia púrpura dels setanta podem trobar sense dificultat. Menció d’honor, però, a A Gypsy Kiss amb aquest ritme accelerat i els inconfusibles teclats de Jon Lord i la guitarra incisiva de Blackmore sonant a l’uníson. 

El senyor dels riffs, aka The Man In Black
aka Ritchie Blackmore

L’esforç, meritori d’altra banda, de Deep Purple per sonar actuals -recordeu, érem a la dècada dels vuitanta- va portar-los a gravar la peça que començava a ser d’aparició obligada a l’època: La balada. Suposo que de la inclusió de Wasted Sunsets tenen la culpa els Scorpions i el seu súper hit Still Loving You, publicat aquell mateix any, que va arrasar comercialment i va arribar al cor -i a altres parts de l’anatomia, goso dir- de tots els i les heavies del món mundial. Wasted Sunsets és més modesta, de fet ni va ser publicada com a single, i ha quedat allà atrapada com un producte del moment; però jo la salvo per l’excel·lent solo de Blackmore que sap treure petroli d’un tema més aviat oblidable. Com oblidables són Mean Streaks i Hungry Daze, les cançons que tanquen la cara A i B respectivament i que pel meu gust són les més fluixes de Perfect Strangers.

En les edicions en CD i casset va aparèixer el tema Not Responsible i una mica més endavant Son of Alerik que només estava disponible com a cara B del single Perfect Strangers. Aquest darrer és un tema de Blackmore, un instrumental -una rara avis en la discografia de Deep Purple- que té moments lírics de categoria, però que no acabo de veure com encaixa en un disc de Deep Purple. Alguns han apuntat la idea que potser era un tema per a un disc de Rainbow, l’anterior banda del Man in Black, i que aquest el va reservar per al nou àlbum dels Purple. De Not Responsible, puc dir que la seva inclusió en el llistat de cançons original de Perfect Strangers tampoc no hagués apujat el nivell del disc donat que es troba en sintonia amb els temes més discrets. 

Perfect Strangers va tenir una bona acollida i va aconseguir llocs d’honor en el rànquing de vendes. Les crítiques van ser més tèbies, tot i que en general destacaven els aspectes més positius del disc així com el fet que els músics haguessin estat capaços de superar llurs diferències i tornar a treballar plegats. On va haver-hi unanimitat i entusiasme va ser en la gira mundial que Deep Purple va iniciar poc després de la publicació de l’àlbum, començant per Austràlia i continuant al llarg de 1985 pels Estats Units, Europa i el Japó. El tour va ser tot un èxit amb dates afegides sobre la marxa a causa de la demanda i expectació per veure Deep Purple en directe. No n’hi havia per menys. La possibilitat de reviure a l’escenari una banda mítica, amb els músics en plena forma -no estem parlant de velles glòries retirades, tots estaven actius professionalment- i interpretant un repertori amb, atenció, Space Truckin’, Black Night, Highway Star, Speed King… i si al sr. Blackmore li sortia dels ous, Smoke on the Water -algunes nits s’hi negava, és ben sabut que el seu talent és directament proporcional al seu nivell de cretinisme- era una aposta segura i el públic va respondre massivament. Queda pel record l’actuació dels Purple al camp de futbol del Sant Andreu, l’estadi Narcís Sala, el mes de juliol de 1985 (no, no vaig ser-hi). Queda també com a testimoni d’aquella gira l’excel·lent CD i DVD Perfect Strangers Live (2013), que recull una actuació a Sydney, el desembre de 1984, i que mostra una banda pletòrica, com va ser durant tot aquell tour almenys mentre a Gillan li va aguantar la veu.

Abans de posar-m’hi amb aquesta ressenya, he tornat a escoltar Perfect Strangers per primera vegada en molts anys. És curiós perquè més amunt he dit que aquell any, el 1984, sonaven actuals amb un so rejovenit, i ara me n’adono que potser en aquell moment era així però, escoltant-lo avui, penso que aquest so no ha resistit massa bé el pas del temps. Aquesta producció tan típica dels vuitanta ha quedat una mica desfasada. I pel contrari, els clàssics de la seva època daurada, autèntics vestigis del proto metal, continuen sonant sense data de caducitat. En qualsevol cas, Perfect Strangers, malgrat les seves carències, malgrat el que podia haver estat i va quedar una mica a mig camí, és un disc recomanable. Les espurnes de qualitat que desprèn -no tantes com voldria, però és que el llistó l’havien deixat molt alt- el situen en una posició més que digna en el llegat discogràfic de Deep Purple, una de les bandes imprescindibles i més influents de la història del rock.

Bifurca