Rain Dogs

Rain Dogs (Island 1985)

Tom Waits

“Els gossos de la pluja són aquells que es troben perduts pels carrers quan la pluja ha escampat. El xàfec ha rentat totes les olors i els gossos no poden trobar el seu camí; ensumen, però no el troben”. D’aquesta manera tan poètica Tom Waits ens parla dels perdedors, els desposseïts, aquells que no tenen ni tindran mai una vida convencional, els rodamons… és un tema recurrent en la seva discografia, potser perquè sempre se n’ha sentit identificat. Potser perquè, tal com canta, "I’m a rain dog too". Waits és un d’ells.

Existeix aquesta afició entre els que ens apassiona la música de, de tant en tant, categoritzar, fer llistats… l’altre dia llegia una discussió sobre els artistes definitius de la dècada dels vuitanta. Uns parlaven de Prince, altres de The Clash i el seu emblemàtic London Calling, hi havia que atorgava als Pixies la corona de banda més influent d’aquella dècada… Jo, que només parlo per mi i que no gosaria mai qüestionar les bondats d’aquests artistes que admiro i respecto, no ho dubtaria ni un moment, Tom Waits és el meu home. No és que fos especialment productiu, a diferència de la dècada dels setanta on publicava un disc per any, però la trilogia Swordfishtrombones (1983), Rain Dogs (1985) i Frank’s Wild Years (1987) sense oblidar el disc en directe Big Time (1988), com us ho diria… m’arribaren molt endins, em descobriren tot un món nou, un univers sonor que desconeixia i que més de trenta anys després em continua fascinant.

Ja he parlat en aquestes pàgines d’un parell d’àlbums de Waits, Mule Variations (1999) la darrera vegada i de Swordfishtrombones (1983), que té l’honor de ser la primera entrada d’aquest blog, allà pel març de dos mil divuit. De manera que un dels meus propòsits és no repetir-me gaire. Només us recordaré, si és que encara no ho sabeu i aneu tard estimats lectors, que la publicació de Swordfishtrombones estableix un meridià que divideix per sempre més la discografia del nostre home. Waits s’havia treballat a consciència durant la dècada dels setanta, la imatge del pianista ebri de jazz i de bourbon d’alta graduació aferrat al piano, cantant als marginats, les putes, els borratxos i els desgraciats de la vida amb una immaculada discografia, puntejada amb perles com el seu disc de debut Closing Time (1973), The Heart of Saturday Night (1974) o Blue Valentine (1978). El cas és que, bé sigui per evolució artística natural, bé perquè coneix la que serà la seva inseparable companya Kathleen a través de l’univers Coppola - Waits sempre ha parlat d’ella com qui li va “obrir els ulls” cap a una nova direcció musical- el nostre home fa un salt al buit amb tirabuixó i publica un dels discs més influents -com a mínim- de la dècada. Swordfishtrombones (1983), un tractat de blues marcià, un disc on la paraula experimental es queda curta, nova instrumentació, melodies abracadabrants, estructures sorprenents…. i on el ritme el porten ossos com a instruments de percussió, llaunes i qualsevol cosa que tingui a mà per colpejar i marcar una cadència.

Waits a l'estudi enregistrant Rain Dogs. Nova York 1984

I Rain Dogs, publicat tres anys després? En la meva opinió, encara més i millor. Sí? Doncs, sí, per mi seria un dels deu àlbums candidats a anar a la famosa illa deserta amb subministrament elèctric, això sí. Waits continua amb pas ferm seguint les ensenyances del Captain Beefheart, desconstruint el blues, la música de cabaret i Kurt Weill, sense oblidar el seu vessant piano bar. Les seves històries continuen girant al voltant de freaks, perdedors i marginats, però han adquirit un toc màgic, surrealista i de vegades tenebrós. La seva veu, que en els setanta el feia semblar una mena de Louis Armstrong assegut al piano, ara s’ha convertit en la reencarnació de Mr. Scrooge explicant-nos estranyes i misterioses històries. Aquí el teniu amb un trio d’asos per inaugurar aquesta obra magna, Singapore, Clap Hands i Cemetery Polka. Melodies inquietants, ambientació sinistra, històries esbojarrades, personatges sortits d’alguna galeria de freaks -el capità nan d’un sol braç del vaixell que els porta a Singapur, el bomber cec de la hipnòtica Clap Hands, els personatges malalts i trastocats de la sòrdida Cemetery Polka- i aquesta percussió fantasmagòrica que se t’instal·la al cervell - Diamonds and Gold, és un altre bon exemple-. Waits deixa ben clar des de l’inici que el camí endegat a Swordfishtrombones no té marxa enrere i ens obsequia amb un inici d’àlbum memorable.

Tampoc no triga gaire a sortir l’home que afirmava que “el piano havia begut massa”. Rain Dogs també té aquelles balades, aquella irresistible malenconia amb la qual Waits amara les seves composicions amb l’únic revestiment de la seva veu i una mínima instrumentació. A Tango Till They’re Shore deixa instruccions sobre el seu funeral “... Assegura’t que toquen el meu tema… porta’m a Nova Orleans… posa el meu clarinet sota el teu llit fins que torni a la ciutat” i a Time… Bé, aquesta està entre les millors del gènere. Aquí no està la ironia embriaga de l’abans esmentada, més aviat el que transpira aquesta immensa cançó, plena de metàfores, conduïda amb una guitarra acústica i un subtil acompanyament d’acordió, és l’obsessió pel pas del temps i les oportunitats perdudes. Parlem d’acordions? Parlem de Rain Dogs, el tema. Aquesta introducció que anticipa el tema definiu del disc -potser de tota la carrera de Waits (sí, ja ho sé, és agosarat dir una cosa així…)- la festa nocturna dels rain dogs, els desheretats, els embriacs que dormen a portals, però que ballen i celebren la nit i la llum de la lluna. Les gaudeixen tant que no importa que una veu els xiuxiuegi a l’orella “mai no estaràs de tornada a casa”. Waits la interpreta amb passió, envoltat d’acordions, marimbes i trombons; escolteu ja cap al final, quan ja ha entrat el fade out i la cançó s’esvaeix, escolteu l’udol salvatge que deixa anar. Per a mi, és el crit de satisfacció, conscient que ha aconseguit plasmar en una cançó la seva obra mestra, allò que ha estat perseguint durant anys…

Contraportada de Rain Dogs

Rain Dogs és l’àlbum total, perquè els genis com Waits segellen amb la seva empremta i personalitat qualsevol cançó, no importa el gènere, es passegen amb comoditat per estils variats. Ara tocar donar la benvinguda al seu col·lega i còmplice Keith Richards - “pots fer música amb ell, però no pots beure amb ell” Tom Waits, dixit- per participar ni més ni menys que en tres cançons de l’àlbum. Pagaria diners, per haver estat com diuen els anglòfons una “fly on the wall”, és a dir un observador invisible a l’escena en la qual Waits a l’estudi intenta explicar a Richards de què va Big Black Mariah. Com sembla que no ho aconsegueix -Marc Ribot, el seu guitarrista des de llavors, ha explicat en entrevistes la particular manera que Waits té de donar instruccions als músics- comença a ballar d’una determinada manera, a la qual cosa Richards respon “Ah, és això, haver començat per aquí, home!”. I què dir de Union Square, ja m’agradaria que els discos dels Stones d’aquella època, parlo dels mediocres Undercover of the Night (1983) o Dirty Work (1986), tinguessin el nervi de temes com aquest. La darrera col·laboració de Richards -veus i guitarra- a l’àlbum és a la preciosa Blind Love, en paraules de Waits el seu primer intent de sonar country.

La quota instrumental del disc queda coberta amb dues peces breus. Bride of Rain Dogs, que vindria a ser la cara B del tema homònim de l’àlbum, i la fànfarria free jazz Midtown, que jo sempre l’he imaginat acompanyant una escena d’acció de James Bond. Jazz també a Walking Spanish o el darrer passeig d’un orgullós condemnat a la cadira elèctrica. 9th & Hennepin és un spoken word on Waits es dedica a explicar-nos allò que tant li agrada, les històries del carrer, de la nit. En aquest cas la que va viure en primera persona -o això diu, és tan difícil en ell separar realitat de ficció- en veure’s enmig d’un tiroteig entre proxenetes en una botiga de dònuts on es trobava casualment (la seva descripció “All the donuts have names like prostitutes” és hilarant). He dit abans que Waits és un expert en desconstruir, experimentar, innovar amb el blues? Doncs ves per on, aquí teniu Gun Street Girl, un blues ortodox, temàtica inclosa -home a la garjola per culpa de dona fatal- que sembla interpretada a la llera del Mississipí amb una guitarra a la qual que li falten cordes i el repic d’una llauna colpejada amb el peu per seguir el ritme. Una delícia.

Waits i el director de cinema Jim Jarmusch

I ara em direu, si és un àlbum tan bo, on són els singles, què no hi ha hits? Ehem, a veure, Jockey Full of Bourbon, una mena de mambo, va ser el primer i el podeu sentir en dos films de culte com són Down by Law (1986) -de Jim Jarmusch i interpretada per Roberto Begnini i el mateix Waits entre altres- i Coses a fer a Denver quan ets mort (1995), però més enllà d’això no va tenir gaire més repercussió. Ara, en un món ideal dues perfectes rock-songs com són Hang Down Your Head i sobretot la joia de la corona -una més- que és Downtown Train haurien d’haver-ho petat a les llistes i treure al nostre home de la categoria artista de culte. De fet, tres anys després Rod Stewart -que no us oblideu, és un grandíssim artista malgrat tot- en va fer una versió que va arribar al número u als EUA i el Canadà. En fi, coses del negoci. Conscient de l’obra mestra que ha parit, Waits remata Rain Dogs, donant-ho tot vocalment amb Anywhere I Lay My Head, un gòspel on fa entrar trompetes, saxos, trombons i tambors a l’estil d’una cercavila com a final de festa.

I això és tot per part meva. Queda el de sempre, recomanar l’àlbum i l’artista als que no el conegueu. Admeto que la veu de Waits i la seva arriscada proposta musical poden no posar-ho fàcil de bon principi. Podeu triar primer amb la fabulosa etapa dels setanta, fins a Heartattack and Vine (1980) o passar directament a Sworfishtrombones (1981) i endavant. En qualsevol dels casos, si arribeu a connectar amb el seu món, esteu de sort, teniu una vasta discografia esperant-vos per gaudir-la.

Bifurca

P.S. Final de temporada. Aturada tècnica. Tornarem (o no, ja ho veurem) el juny.