Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Upstairs at Eric's. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Upstairs at Eric's. Mostrar tots els missatges

dissabte, 16 de juliol del 2022

Upstairs at Eric's

Upstairs at Eric's (Mute 1982)
Yazoo

Diuen que la venjança és un plat que se serveix fred. I, si ens creiem el que en diuen les parts interessades, Vince Clarke tenia motius per a somriure amb malèvola satisfacció en veure que Only You (el primer single de Yazoo) arribava al número dos britànic al mes de març de 1982. "Diuen, diuen, diuen... Vols anar al gra i deixar de divagar, Dr. Sampler?". Una mica de calma, estimada parròquia. Tot arribarà.

Per a començar: de qui parlem? Doncs parlem de Yazoo, el grup format a finals de 1981 per Alison Moyet (cantant) i Vince Clarke (sintetitzadors i programacions). Vince havia estat membre originari de la primera formació de Depeche Mode i havia compost la majoria dels temes i tots els èxits -ja sabeu, Just Can't Get Enough i companyia- del primer àlbum, Speak & Spell (1981). Però amb l'èxit van venir les primeres desavinences, les primeres incomoditats. Aparentment, Vince no s'esperava que l'èxit els arribaria tan ràpidament i tenia por que aquest èxit diluís el contingut artístic de la banda; a més, veure que els fans havien passat d'interessar-se per la música que tocaven a preguntar-los on es compraven la roba havia estat la gota que va fer vessar el got, i després d'una gira britànica, va acomiadar-se dels restants membres de Depeche Mode després d'una actuació televisiva a Chichester. "I ara, què?", devia preguntar-se. La resposta la va trobar a Basildon, on s'havia format Depeche Mode cosa d'un any abans. La seva escena musical era una mica endogàmica, hi havia bandes pertot arreu (alguns músics formaven part de diversos grups alhora) i quasi tothom es coneixia. Alison "Alf" Moyet, gran afeccionada al blues i ja amb experiència a l'escena, havia col·locat un anunci a un diari local demanant gent per a formar "un grup de blues clàssic". Clarke (no gaire pròxim al blues, en teoria) va respondre l'anunci, Alison i ell es van posar d'acord... I així va néixer Yazoo, nom extret d'una discogràfica (Yazoo Records) que havia publicat vells discos de blues; a més, el Yazoo és un riu, un afluent del Mississipí a la zona del Delta. Un nom ben triat, però que va tenir com a negativa conseqüència que aquesta discogràfica els amenacés de portar-los als tribunals si no canviaven el nom; per tant, als EUA, els discos de Yazoo es van vendre a nom de Yaz.

Poc després de constituir-se oficialment, Yazoo van entrar als estudis Blackwing, on s'havia enregistrat mesos enrere el primer disc de Depeche Mode, el ja comentat Speak & Spell. Les sessions van ser molt ràpides; tot fluïa, les peces encaixaven perfectament, tot el que intentaven els agradava i tant Vince com Alison hi contribuiren amb cançons de gran valor. Les composicions de Vince continuaven amb l'esperit pop i melòdic, fred, però agradable, dels temes que havia compost al si de Depeche Mode, i poden ser un indicador de com hauria sonat el grup si Clarke no se n'hagués anat; pel que fa a les aportacions de Moyet, més càlides, s'hi poden notar més les influències del blues i de la música negra, malgrat anar embolicades amb els teclats, els arranjaments i el so electrònic cortesia de Vince i de l'enginyer de so i coproductor (i amo dels estudis), Eric Radcliffe. L'àlbum resultant, titulat Upstairs at Eric's ("al pis de dalt de ca l'Èric", com a homenatge i agraïment a Radcliffe per la seva ajuda durant les sessions), seria una de les sensacions d'aquell 1982, i va servir per a demostrar que el geni de Clarke no era flor d'un dia i que Moyet també era una compositora i cantant de bon nivell. Els singles i l'àlbum van pujar ràpidament als llocs de prestigi de les llistes britàniques i, tal com va dir Rusty Egan (bateria de diversos grups del col·lectiu dels "New Romantics"; entre d'altres, els aclamats Visage, grup de qui potser un dia us parli): "Vince Clarke és un paio que pot formar un grup amb la secretària d'una oficina i aconseguir un Top 5 amb el seu primer single". Una mena de Rei Mides, un petit geni dels teclats? Doncs sí, efectivament. Tot això i molt més.

Si surts a la portada del Smash Hits
vol dir, sens dubte, que ets la sensació del moment
Upstairs at Eric's comença amb energia, amb una autèntica meravella que encara avui, quaranta anys després de la seva publicació (com passa el temps, redéu), continua omplint discoteques arreu del món: Don't Go, amb un riff de sintetitzador inconfusible, un ritme que t'agafa pel coll i t'arrossega a la pista de ball i la profunda i apassionada veu de Moyet. Amb molt d'encert, Mute Records va publicar aquest single -acompanyat per un divertit vídeo-paròdia de la història del Dr. Frankenstein, amb Alison caracteritzada com a detectiu i Clarke, com a geni esbojarrat i envoltat d'estris de laboratori- i els resultats van ser excel·lents: directe al número 4 britànic. Després ve Too Pieces, un tema atmosfèric, amb molta melodia i una lletra molt esquemàtica. Un tema que, quan comença la part pròpiament instrumental, va amuntegant melodies i més melodies sobre una base d'acords molt senzilla... Però amb un efecte quasi catàrtic. Escoltar aquesta cançó per primera vegada, en la primera edició en CD, amb 19 tendres anys, va ser per a mi com veure el cel obert, un d'aquests moments que fan pensar "Això és bo, això és el que m'agrada; aquest és el meu rotllo!". Tot seguit ve Bad Connection, un tema pseudoapocalíptic i remotament deutor de Kraftwerk on Moyet lamenta que totes les línies telefòniques estan tallades i que no pot acomiadar-se del seu xicot. La cançó va acompanyada de trossos de converses telefòniques agafades de vés a saber on; una mostra, potser, de les incipients i encara ingènues intencions experimentals de Clarke. Aleshores entra en escena Midnight, la primera cançó d'aquest disc escrita per Alison (a la primera cara la resta són obra de Clarke) i on es mostren més clarament les seves influències més blueseres, amb una melancòlica introducció a capella que, en un context musical més tradicional, hauria estat succeïda per un riff de guitarra i una d'aquelles progressions d'acords del blues, a mig temps i amb la companyia d'un contrabaix i una bateria tocada amb les baquetes amb pinzells típiques del jazz. Però no, família: això és 1982, els sintetitzadors i les caixes de ritmes han arribat per a quedar-s'hi i, quan Alison alça la veu adreçant-se directament al seu estimat, apareix un fons de sintetitzador per a crear un interessant contrast i, aleshores, comença la tornada amb l'habitual arsenal electrònic de Vince Clarke i entren en escena la TR-808 i un sintetitzador modular per a marcar el ritme i una dolça melodia que precedeix la resta de la lletra; un dels punts àlgids del disc. Després ve In My Room, un tema amb una lletra solipsista i contemplativa, amb rerefons experimental (part de la base està formada per retalls de converses tractades amb eco), melodies molt senzilles i un ritme pròxim al blues. Una petita concessió de Clarke a la seva companya? Potser. Per a tancar la primera part del disc apareix Only You, la gran joia i targeta de presentació de l'àlbum, versionada per molts artistes i on Clarke apila melodies càlides i dolces sobre un ritme senzill (un altre cop la TR-808) i, per a completar la cançó, la tendra veu de Moyet cantant una lletra plena de nostàlgia i melangia. L'he sentida mil vegades, l'hem sentida mil vegades, però continua sonant tan fresca i tan addictiva com aleshores.

Yazoo el 1982...
La segona part del disc també comença amb energia: aquesta vegada amb un tema obra d'Alison Moyet, que dominarà la composició de la segona cara. Es tracta de Goodbye 70's, la possible resposta de Moyet al Don't Go obra de Clarke, un tema energètic i ballable, amb una lletra quasi freudiana per allò tan usual de rebutjar la dècada precedent, i uns arranjaments que, d'una banda, beuen (paradoxalment) de la música disco setantera més accelerada i, de l'altra, serviran d'inspiració al moviment dance de la dècada següent. L'únic problema? Que només dura dos minuts i mig! Té potencial per a passar dels tres minuts amb una mica d'imaginació i sense perdre gas o sonar repetitiva. La següent peça és Tuesday, un tema obscur ara amb lletra i música de Clarke, que explica les frustracions d'una mestressa de casa que, farta de la vida monòtona i grisa que té, agafa un dia les seves coses i se'n va sense mirar enrere. Els arranjaments, com sempre, són totalment electrònics, i resulta simbòlic que l'element que fa de "caixa" és un so semblant a un cop de porta i generat amb un sintetitzador. Després tornem a la foscor, a la pena i al blues, amb la cançó Winter Kills, novament obra de Moyet, amb una estructura molt senzilla: un melancòlic piano tocat per la mateixa Alison i acompanyat per sintetitzadors en un pla més discret i un bombo electrònic tractat amb multitud d'efectes i que sona amb una precisió matemàtica i lapidària. Tanca el repertori inicial un tema agradable per a ballar, Bring Your Love Down (Didn't I), amb una instrumentació lleugerament diferent, amb una nova caixa de ritmes, imitacions sintètiques d'una horn section i un so general més pròxim al funk dels setanta i al que proposaven els Heaven 17, un grup de synth-pop i funk coetani dels Yazoo i que ha sobreviscut fins als nostres dies. La lletra s'aparta de la melancolia dels temes immediatament anteriors i és una sèrie d'insinuacions carnals fines però directes a una parella distant. La versió en CD que tinc jo inclou dos temes extra: el primer és The Other Side Of Love, amb un so i una temàtica lírica similars al de Bring Your Love Down (Didn't I), obra conjunta de Vince i Alison, i que van editar per a entretenir el públic fins a l'aparició del nou àlbum. L'altre tema extra és Situation, originàriament la cara B del 7" de Don't Go i també escrit per tots dos membres. Els DJs nord-americans van veure les possibilitats i el caràcter ballable de la cançó ("disco potential", com en dirien els Pet Shop Boys) i Mute la va editar com a single autònom amb un gran èxit. Amb el seu baix profund, ritme 4x4 i una melodia que s'enganxa a la primera escolta, Situation és una altra d'aquelles cançons que, per molt temps que passi, et fa moure l'esquelet pràcticament sempre. Aquesta edició en CD no inclou un tema original de Clarke, l'experimentalíssim I before E except after C, format amb textos parlats i retallats en juxtaposició amb melodies senzilles.

No cal dir que l'àlbum va tenir un èxit rotund i tornà a espatllar els plans de Clarke, que en alguna ocasió ha comentat que el seu ideal com a músic era vendre no gaire discos i ser "decentment" famós. Per a promocionar-lo, Yazoo van fer una sèrie de concerts al Regne Unit i a Nord-amèrica. I encara no us he dit per què Clarke va tenir un motiu malèvol per a somriure en veure que Only You era número 2: resulta que, poc abans de deixar els Depeche Mode, Clarke els havia volgut fer un "regal de comiat" i els oferí Only You perquè l'enregistressin i publiquessin sense ell. Els seus ja ex-companys van rebutjar-la... I ell, suposadament com a revenja, la publicà com a primer senzill de Yazoo amb l'impacte que ja coneixem. Bé, cal dir que als Depeche Mode tampoc no els va anar gens malament després de la sortida de Clarke: rescataren See You, un tema compost per Martin Gore quan encara era adolescent i que arribà a un molt meritori número 6 a les llistes de la Gran Bretanya, i posteriorment tindrien una trajectòria plena d'èxit que els convertiria en un dels grups més importants del pop electrònic i de la música en general. Però d'això ja en parlarem en una altra ocasió i ara recuperem el fil dels Yazoo.

...I Yazoo el 2008
El cert és que l'èxit d'Upstairs at Eric's no serví per a consolidar l'harmonia entre Vince Clarke i Alison Moyet. De fet, Clarke havia concebut Yazoo com un projecte d'un sol disc -en la línia de Depeche Mode- i va ser molt difícil de convèncer-lo perquè continués endavant amb el grup. A més, tots dos eren molt diferents, tant en gustos musicals com en personalitats, amb prou feines feien vida social fora de l'estudi, i es començaren a distanciar fins al punt que, durant les sessions d'enregistrament del que seria el segon i últim disc de Yazoo -el melancòlic You And Me Both-, Clarke i Moyet llogaren l'estudi en horaris diferents, per no haver de coincidir més que en comptades ocasions. I, si bé el primer senzill d'aquestes noves sessions -Nobody's Diary, un tema d'Alison Moyet compost també en plena adolescència- arribà ni més ni menys que al número 3 britànic, el destí del grup ja estava decidit i, quan finalment You And Me Both fou posat a la venda al mes de maig de 1983, el grup ja estava oficialment dissolt. I, casualitats de la vida, aquella mateixa tardor el grup Flying Pickets publicà una versió a cappella d'Only You amb què aconseguiren un número 1 a la Gran Bretanya.

I què va passar després? Alison Moyet començà una carrera en solitari amb què va aconseguir nombrosos hits -el primer dels quals, Love Resurrection, veuria la llum només un any després- amb un estil oscil·lant entre el pop electrònic de l'època Yazoo i músiques més alternatives; a més, va col·laborar amb músics com Tricky o el grup The Lightning Seeds. Pel que fa a Clarke, la seva formació següent va ser The Assembly, també al 1984, un duet amb Eric Radcliffe (recordem-ho, l'enginyer de so i co-productor d'Upstairs at Eric's) amb qui va publicar només un 7", Never Never, cantat per Feargal Sharkey, la veu dels Undertones. Un any després publicaria un altre 7", One Day, acompanyat per Paul Quinn, el vocalista dels escocesos Bourgie Bourgie; i, a finals de 1985, coneixeria el cantant Andy Bell, amb qui crearia (per fi!) una formació estable: Erasure, el grup on ha continuat fins a l'actualitat i amb què ha aconseguit triomfar arreu del món.

"I els Yazoo, què?", us pregunteu alguns.

Doncs d'ençà de la separació de Yazoo, Clarke i Moyet van coincidir en poques ocasions. Va haver-hi un tímid intent de recuperar la memòria del grup el 1999, quan Mute Records publicà Only Yazoo, una recopilació amb els millors temes dels dos discos que havien editat. Però la reunió definitiva va tenir lloc el 2008, any en què es complia el 25è aniversari de la dissolució del grup, i en què Clarke i Moyet recuperaren el contacte i tornaren als escenaris per a celebrar la gira mundial que es (i, probablement, ens) devien, i que passà per Barcelona amb motiu del festival de música Sònar. Tres anys més tard encara es tornarien a reunir en un festival organitzat per Mute Records.

I després... Probablement res més. Tant Clarke com Moyet deuen considerar aquest capítol de llurs respectives carreres musicals més que tancat, i sembla poc probable que Yazoo es reactivin, tot i que els Eagles ja van dir un dia que es tornarien a reunir quan l'infern es congelés i tots sabem com ha anat la història. Però sempre tindrem a l'abast la possibilitat d'escoltar els discos que van publicar entre 1982 i 1983 per assaborir els fruits d'una col·laboració efímera però amb molt d'èxit i que, segurament, ha marcat tots dos protagonistes; a tall d'exemple, escolteu i compareu la intro del superèxit Only You i el principi del tema d'Erasure Because You're So Sweet, publicat 12 anys després.

Dr. Sampler