Live At The Aquarius Theatre: The Second Perfomance

Live At The Aquarius Theatre: The Second Perfomance (Bright Midnight Archives 2001)
The Doors

La data de l’1 de març de 1969 ha quedat marcada a foc per sempre més en la breu i exitosa trajectòria de The Doors. Fou el famós concert de Miami, en el qual Morrison la va fer grossa, més del que anava sent habitual. La cosa venia de lluny, els escàndols protagonitzats pel cantant damunt l’escenari sovintejaven -a New Haven, dos anys enrere, ja havia estat detingut en directe a mitjan show- però a Miami va caure la gota que va fer vessar el got. Ja no és que arribés tard ni que es presentés trompa al show. Jim va començar a provocar i insultar al públic, va llançar la gorra d’un policia a l’audiència, va simular masturbació i sexe oral -pobre Robby Krieger- es va treure la titola -almenys això és el que posava a la denúncia- i va convidar a tothom a despullar-se, invitació que segons testimonis presents va ser seguida per bona part de la concurrència. Coses que fins fa poc no tindrien cap transcendència en un concert de rock -avui no ho sé, donada l’estúpida correcció política imperant- a l’Amèrica de finals dels seixanta això era un escàndol de dimensions considerables.

El resultat va ser una denúncia i un arrest contra Jimbo per “conducta lasciva” i coses per l’estil. I el que fou pitjor, les seves cançons a la llista negra de les ràdios i la cancel·lació per part de les autoritats dels concerts programats per una imminent gira pels EUA. The Doors ja eren oficialment uns empestats, i a la censura governamental s’havia d’afegir la por dels promotors de contractar-los, donat que la banda californiana s’havia convertit en sinònim de problemes. Internament, les coses tampoc anaven gairebé al si de la banda. L’alcoholisme de Morrison no posava les coses fàcils a la banda a l’hora de treballar a l’estudi i a més The Soft Parade (1969), l’àlbum que estava a punt de publicar-se, resultaria ser el menys bo de llur discografia (obro parèntesi per dir que els cinc àlbums restants van d’excel·lents a obra mestra).

Quatre mesos a l’ombra i després d’una estada a Mèxic D.F. on tenen lloc quatre concerts, Elektra aconsegueix reservar l’Aquarius Theater per a dos shows de The Doors en un sol dia, el vint-i-u de juliol. Un club de dimensions reduïdes amb aforament d’uns centenars de seients. La companyia, a més, té la idea d’enregistrar professionament tots dos concerts per a un futur àlbum en directe. Seran els primers d’una dotzena que s’aniran gravant durant l’any següent i que seran el material que apareixeria a Absolutely Live (1970), únic disc en directe publicat en vida de la banda.

Morrison simulant una fel·lació a Krieger a Miami i, de passada, escandalitzant Amèrica.
Foto Edgar Bernstein, David LeVine and Jeff Simon

Es pot copsar a l’ambient de l’Aquarius Theatre que hi havia expectació per veure quina actitud desplegarien en escena the Doors i especialment Morrisson després de l’escàndol de Miami. No diré que Jim ofereix un concert sobri perquè desgraciadament aquests dos termes junts formen un oxímoron, però sí que es mostra concentrat, preocupat de cantar bé i tot i que la interacció amb el públic és constant, el show rutlla sense incidents. L’opinió general és que en el primer concert la banda es mostra una mica continguda, com un escalfament previ, mentre que el segon -del qual avui us en parlo- és considerat un dels millors d’aquells que van ser enregistrats en aquesta darrera etapa de The Doors, el període 1969-1970.

Resulta curiós que un àlbum tot just acabat de sortir a la venda i, per tant, a promocionar com és The Soft Parade, sigui ignorat olímpicament en aquest concert (només el single Touch Me figura al repertorti d’aquest concert). No és estrany, la banda havia provat d’allunyar-se dels paràmetres musicals en què es movia, havia incorporat elements jazzístics i arranjaments orquestrals… i el resultat no va convèncer a ningú, començant per ells mateixos. Suposo que això va generar en la banda una actitud de retorn als orígens i com més aviat millor, devien pensar. La prova la teniu aquesta nit; què em diríeu d’un concert que comença amb Back Door Man de Willie Dixon i acaba amb Rock Me Baby de B.B. King? Aquest són els meus Doors favorits. Ja m’està bé el seu vessant arty, psicodèlic, experimental… però els Doors que més m’arriben són els que retiren cap al blues i el R&B. La veu profunda de Morrison encaixa perfectament en el gènere, el mateix que els teclats de Manzarek, la guitarra bluesy de Krieger i la bateria poderosa de Densmore. Atenció al setlist, perquè als blues ja esmentats, s’afegeix el medley Mistery Train i la particular versió que fan del Crossroads de Robert Johnson, Little Reed Roster, un fantàstic Gloria de Van Morrison, l’habitual Close to You -un altre de tema de Dixon- cantat per Ray Manzarek… què més pot un demanar?

Doncs els clàssics, és clar. Un potent Break on Through on Jim arriba a les notes altes de la versió d’estudi, l’èpica When the Music’s Over, Un Light My Fire que es treuen de sobre a mitjan concert -no ho dic pejorativament, és un gran tema i la versió d’aquella nit és excel·lent, només que no la reserven per acabar-, contundents i celebrades versions per l’audiència de Soul Kitchen -quin goig sentir a Jim i Ray deixant-se l’ànima cantant a l’uníson la tornada- i de Five Foot One abans del bis. Sorpreses? També. La versió integra del poema musicat The Celebration of King Lizard -tema que no va entrar a Waiting for the Sun (1968) per “criteris comercials”- que podem considerar-la com la versió definitiva i un tema inèdit que algú m’haurà d’explicar per què no el van gravar mai a l’estudi, com és Universal Mind; no us exagero si us dic que per mi aquesta cançó podria entrar en un best of sense problemes i per descomptat representa un dels millors moments del concert. “Ara estic tan sol, que només busco una llar a cada lloc que veig, però soc un home lliure, aquesta és la sort que tinc” canta Morrison, amb un sentiment que hom podria pensar que està parlant de si mateix.

The Doors en viu a l'Aquarius Theatre el 21 de juliol de 1969

I si bé el nou àlbum The Soft Parade, tal com deia abans, té una mínima presència, The Doors no se’n poden estar d’interpretar temes de Morrison Hotel (1970), un àlbum pel qual ni tan sols havien entrat encara a l’estudi a enregistrar-lo. El blues-rock de You Make me Real devia agafar per sorpresa la concurrència, de la mateixa manera que l’embrionària versió -encara instrumental- d’un ferotge Peace Frog que, igual que en el disc que sortiria mesos després, empalmen amb la calmosa Blue Sunday produnt un agradable contrast.

La sensació que un té en acabar el concert és que The Doors continuaven sent una gran banda en directe, i que el seu principal enemic eren ells mateixos, especialment si Jim no era capaç de controlar la seva explosiva personalitat combinada amb els seus excessos alcohòlics. Malauradament, ja sabem que no se’n va sortir. Pels que no teníem prou amb la discografia oficial i les reedicions i ampliacions que s’han anat publicant al llarg de tots aquests anys, la notícia que l’organització Doors, a través del segell Bright Midnight Archives, havia començat a principis d’aquest mil·leni a exhumar enregistraments en viu de la banda fou una notícia molt benvinguda. Gràcies a aquesta iniciativa podem escoltar una dotzena llarga de shows amb una qualitat sonora perfecta i, a diferència de Absolutely Live que està editat a partir de diferents concerts, gaudir-los en la seva integritat, amb totes les virtuts i defectes d’un show dels Doors en estat pur i sense adulterar. Com deia abans, què més podem demanar? Doncs les reedicions, perquè estan descatalogats i costen molt de trobar. Que dura és la vida del fan.

Bifurca

Behind the Music

Behind the Music (Telegram Records 2001)

The Soundtrack Of Our Lives

L’etiqueta del dia. Preparats? Som-hi: Rock Escandinau. Una manera ràpida de referir-se a l’allau de bandes dels països del nord d’Europa que entre finals dels noranta del segle passat i la primera dècada d’aquest aconseguiren sortir del seu àmbit per expandir-se per Europa, alguns fins i tot arribant a Amèrica. Vaja, una mica com els vikings uns quants segles enrera (disculpeu-me, no m’hi he pogut estar).

Sense ànim de ser exhaustiu, aquí van uns quants noms: Hellacopters, Gluecifer, Backyard Babies, Turbonegro, Flaming Sideburns… bandes noruegues, sueques i fineses, facturadores de rock dur i punk altament vitaminat, i que per ser justos no sortien del no- res. La fèrtil escena local d’aquells països ja donava els seus fruits des de feia uns quants anys (i no, no parlo d’ABBA, aquests no compten, tot i que no sentireu de mi una mala paraula d’una gent que feia cançons com Waterloo, Gimme! Gimme! Gimme! (A Man After Midnight) o Voulez-Vous. Trieu les vostres!). No, parlo de gent com The Nomads i Union Carbide Productions, sorgits en la dècada dels vuitanta i, que tot i que musicalment parlant passaven no una, sinó les dues mans per la cara a la majoria bandes consagrades del mercat anglosaxó de l’època, amb prou feines foren coneguts més enllà de les terres del fred.

Precisament de les cendres d’una d’aquestes bandes seminals, Union Carbide Productions -el cantant Torbjörn "Ebbot" Lundberg i els guitarristes Björn Olsson i Ian Person- neix la banda de la qual us en parlaré avui, The Soundtrack of our Lives i en concret del seu tercer disc Behind The Music. Feia conya al principi parlant de l’etiqueta rock escandinau i la seva recepta hard rockera, so inapel·lable de guitarres i bateria. Doncs no.The Soundtrack of our Lives s’aparta d’aquesta fórmula, la seva proposta és una altra. I és encisadora.

Si algú que està llegint això no li agrada la psicodèlia dels anys seixanta potser li diria que no continués amb l’entrada d’avui. O si, perquè la música que s’escolta a Behind the Music és massa transcendent, té prou matisos per a despatxar-la amb un parell de tòpics suats. Alguns quan escoltin aquest àlbum, pensaran que TSOOL -abrevio a partir d’ara perquè, collons, quin nom més llarg- són una banda retro. Potser sí, jo prefereixo pensar que no copien el passat, més aviat el celebren. I de quina manera!

Obriu-vos d’orelles i prepareu-vos pel viatge astral d’una hora aproximada de Behind the Music. Trobareu el gust per les cançons ben fetes, artesanalment elaborades -orfebreria he llegit moltes vegades referint-se a la música de TSOOL-. Cançons on sentireu instruments tan típics d’aquella dècada màgica per a la música popular com el dulcimer, el sitar, la flauta o el mellotron. No us penseu que sonen recarregades o barroques, al contrari, tal com jo ho veig les cançons són tan bones que no necessiten més instrumentació que la que aquests músics troben adient per a cada tema. 

Foto promocional de TSOOL, era Behind the Music

Amb aquestes premisses hom pot pensar que a Behind the Music no n’hi ha guitarres que apugin la intensitat i facin aflorar el nervi. Error. I us n’adonareu quan escolteu les dues primeres cançons del disc, que ja em jugo ara el que vulgueu que us atraparan. La dupla Infra Riot i Sister Surround sonen com si TSOOL volguessin deixar clar a l’oient que estem davant d’un grup de rock, progressiu, psicodèlic si voleu, però un grup que no s’ha oblidat de les guitarres, ni de bon tros. Comencen forts, del millor de l’àlbum, a més. És a partir d’aquí que TSOOL s’endinsen sense complexos en territoris sonors ja explorats en el passat, i de cap de les maneres ho dic de manera pejorativa. Sempre aportant un plus d’originalitat, de personalitat pròpia a una música que ja ens pertany a tots, que és un patrimoni compartit per aquells que hem crescut escoltant la bona música de dècades que, per llei de vida, cada cop ens són més llunyanes. 

«The Lunatic is on the Grass» sembla que està punt de cantar Lundberg després dels primers acords de Someone Else’s Mind. Sí amics, els ecos de Brain Damage, penúltima cançó del mític The Dark Side of The Moon (1973) de Pink Floyd ressonen amb força en aquesta peça de marcada influència floydiana. Com ho és Mind the Gap, no em direu que aquesta guitarra que sona cap a mitjan tema no sembla la de David Gilmour. O la glacial Into the Next Sun, la peça amb què conclou el disc, que encaixaria a àlbums com Atom Heart Mother (1970) o Meedle (1971). Reminiscències dels Rolling Stones de Brian Jones, aquell que buscava nous camins amb instruments exòtics i que va contribuir a èxits com Lady Jane o Paint It Black, tenen aquí el seu mirall a cançons com la melancòlica Ten Years Ahead. Broken Imaginary Time continua en l’ona psicodèlica només que ara amb una melodia dels Beatles més lisèrgics de Sgt. Pepper’s Lonely Hearts club Band (1967). 

I podria seguir i citar noms com els Doors o els Byrds i tants altres per establir paral·lelismes i comparacions amb les cançons d’aquest Behind the Music, però crec que ja us he donat una idea de per on van els trets d’aquest disc. Ara escolteu la joia més lluent del disc, la captivadora Nevermore, oblideu-vos d’influències i reminiscències i gaudiu d’allò que és música amb majúscules. Balleu amb el funk de Independent Luxury, amb el ritme de 21st Century Rip Off, i el sabor setantes de les guitarres a Keep the Line Movin’. Descobriu melodies tan perfectes com la de Still Aging. Poseu la ment en blanc amb les etèries Tonight i In Your Veins. Poques bandes n’hi ha com aquesta, que hi hagin viatjat al passat i a més de recrear-lo siguin capaços de tornar amb coses noves aquí i allà, detalls que engrandeixen el concepte artístic de TSOOL. Behind the Music és segurament el punt culminant de la seva discografia, farcida de treballs excel·lents, però que mai han pogut superar l’excel·lència d’aquest àlbum. Parlo, és clar, de qualitat musical perquè més enllà de la nominació a un Grammy l’any 2002 per Behind the Music, el reconeixement comercial d’aquesta banda fora del seu país natal, Suècia, ha estat com les temperatures locals, sota zero. TSOOL, ja no existeixen, van donar per finalitzada la seva carrera l’any 2012, però els seus discos romanen. Potser les futures generacions els faran la justícia que mereixen. Aquí queda aquesta modesta contribució.

Bifurca