To Bring You My Love

To Bring You My Love (Island Records 1995)

PJ Harvey

Després de rebre els elogis de la premsa especialitzada i del públic pel seu disc de debut Dry (1992), la britànica Polly Jean Harvey va fer un pas endavant amb la publicació del seu segon àlbum, Rid Of Me (1993). Vista la repercussió d’aquest treball -no en va ja publicat pel segell multinacional Island Records-, el pas es convertia en un salt que li obria les portes de l’estrellat i el reconeixement mundial. Produït pel gurú de la música alternativa, Steve Albini (que entre molts altres artistes havia treballat amb els Pixies i mesos després ho faria amb Nirvana), Rid Of Me és un disc cru i directe, una descàrrega de fúria. Un disc aspre, auster en la instrumentació, guitarra-baix-bateria i prou, i que estilísticament es mou entre el blues, el punk i el grunge. Històries de desamor, sexe, pèrdua, retrets i sarcasme desgranades per l’expressiva veu de la Harvey, de vegades fràgil, de vegades esmolada. Tot i que algunes lletres estan basades en vivències pròpies, ella sempre ha negat que es tracti d’un disc autobiogràfic. «M’agrada sacsejar a qui escolta els meus discos, per això escric cançons malaltisses i brutes». 

Dos anys després arriba la reinvenció amb el nom de To Bring You My Love. Per al seu tercer disc, Harvey canvia de músics, de productor, de sonoritat i fins i tot d’imatge. On abans era Albini, ara és Flood (Nine Inch Nails, U2…) qui s’encarrega de la producció juntament amb John Parish, un vell conegut de la britànica; els músics que l’acompanyaven en els seus discos anteriors, han estat substituïts per gent com Joe Gore i Mick Harvey, músics de Tom Waits i Bad Seeds (la banda de Nick Cave) respectivament. La sobrietat instrumental i l’atac sonor donen pas a una sonoritat molt més elaborada, amb la incorporació de guitarres acústiques, teclats, marimbes, vibràfon i instruments de corda com el violí, la viola i el cello; i ara la Polly Jean -o el seu personatge- llueix vestits de setí, tones de maquillatge i pestanyes quilomètriques.

S’equivoca qui esperi trobar a To Bring You My Love l’agressió sonora de Rid of Me, encara que Meet Ze Monsta i Long Snake Moan sonin abrasives. Tot és ara més subtil i la riquesa en la instrumentació es mostra idònia per a les melodies que Harvey construeix i alhora permet que exploti tots els seus registres vocals. La categoria i personalitat dels músics que intervenen al disc beneficien, i de quina manera, el resultat final. Veient el full de serveis dels artistes que hi col·laboren, està clar que l’àlbum per força ha de ser de qualitat. Algunes influències són evidents com ara les de Captain Beefheart o Leadbelly, mentre que un fil de vegades imperceptible de referències religioses recorre l’àlbum. El que no canvia és l’actitud de la PJ, ni les lletres de les cançons, encara més viscerals i trasbalsadores. To Bring You My Love és un cant a les passions: les elevades com l’amor i el sexe, però també les baixes com el despit i l’assassinat.

Portada del Ruta 66. PJ Harvey al
Festival de Glastonbury 1995

«He jagut amb el diable, maleït a Déu, abandonat el cel, per portar-te el meu amor» canta PJ Harvey en el tema homònim que inaugura el disc, a través d’un riff tenebrós, que surt del no-res i que progressivament es va apoderant de l’oient. Un blues que avança reptant lentament, que podria haver estat escrit seixanta anys enrere per Robert Johnson, i que la Polly Jean converteix en el seu Crossroads particular. Mentre la diva arrossega una per una les paraules amb la veu lleugerament distorsionada, apareix una línia tènue d’orgue que dota el tema d’una aura espectral que a poc a poc es va esmorteint, igual que la veu, igual que aquest riff que ja t’ha arrelat ben endins. Meet Ze Monsta arriba com un bulldozer i ho escombra tot; un ritme pesat i guitarres cruixents perquè la Harvey ens parli sense embuts de la primera trobada amb l’amant «estic preparada per trobar-me amb el monstre aquesta nit». I’m Working For The Man anticipa el que mesos després seria el duet amb el princep de les tenebres Nick Cave i la cançó Henry Lee del disc de l’australià, Murder Ballads (1996). Potser és el tema més experimental de l’àlbum, amb un volum sensiblement més baix que la resta de les cançons i amb els greus en primer pla, narra la història en primera persona del que pot ser un assassí psicòpata que surt a la nit amb el cotxe a la recerca de dones, disposat a complir un mandat diví. 

La dona abandonada que prega perquè l’amant i pare del seu fill torni a casa és el tema de C’mon Billy; però més enllà del que ens pugui transmetre la suggerent veu de Harvey, el que llueix de debò en la cançó és la magnífica instrumentació. Guitarres acústiques, instruments de corda per donar relleu a aquesta preciosa peça. Difícil triar quina és la millor cançó de l’àlbum, però sens dubte una bona candidata. Igual que Teclo, un altre blues, extreta de la mateixa pedrera que To Bring You My love, només que aquesta té una melodia encara més captivadora i una tornada irresistible; escolteu com canta «Let me ride, just let me ride, on your grace for awhile» i, si no sou capaços d’emocionar-vos, és que sou morts. La tempesta torna amb Long Snake Moan -el gemec de la serp-, i també la PJ Harvey més libidinosa que barreja imatges bíbliques -com no, la serp- i visions perverses «en el meu somni, t’ofegaràs». Una altra vegada un ritme pesat, instrumentació saturada i una atmosfera densa creada per guitarres que tallen com un ganivet.

Down By The Water, primer single de To Bring You My Love, amaga sota l’aparença d’una faula la terrible història d’un infanticidi, la d’una mare que ofega la seva filla. Curiós, com a mínim, que una cançó que parla d’un fet tan truculent fos escollida per promocionar l’àlbum. O no. La Polly Jean ha explicat que quan va signar per Island Records va assegurar-se de tenir tot el control artístic. Tema amb reminiscències del blues i de la música tradicional americana, va incorporant instruments a mesura que progressa, com el violí i la viola, per acabar amb Harvey agafant en préstec la lletra d’un tema folk de Leadbelly de principis del segle XX i xiuxiuejant als peixos del fons de riu que li tornin la filla. Genial, inquietant, pertorbadora i ancorada en els clàssics, em trec el barret davant del talent i el bon gust de la britànica. No sé si considerar I Think I’m a Mother, la següent cançó un epíleg de Down by The Water, el tema de la maternitat torna a aparèixer, però aquesta vegada amb un missatge indesxifrable sobre una percussió i un riff minimalista i greu, tant, que sembla un baix quan en realitat és una guitarra. Harvey torna a aparèixer amb la veu distorsionada en aquesta peça fosca i misteriosa.

La meva entrada al concert (abril 1995) i un parell
de CD singles amb temes extra

PJ Harvey remata l’àlbum amb dues cançons majúscules. A Send His Love To Me, demana al vent que li porti els petons del seu estimat des d’allà on sigui. Una cançó sobre com és de llarga l’espera del retorn de la persona estimada, una meravellosa tonada folk on tornen a destacar els arranjaments de corda. I The Dancer, el tema final del disc, amb tot el dramatisme a la veu amb el que és capaç de cantar, PJ, ens regala una interpretació antològica -aquests sospirs, aquestes inflexions de veu- de la dona ferida, la que ha viscut la felicitat de l'amor i l’ha perduda. Un final, ho sento pel tòpic, apoteòsic.

Un petit apunt per acabar. La irrupció de PJ Harvey en l’escena musical va generar, juntament amb el reconeixement del seu treball, tot un seguit de comparacions amb una gran rocker dels setanta, la Patti Smith. Harvey de seguida va contestar de manera molt clara que l’única raó d’aquesta comparació era pel fet que les dues eren dones. I tenia tota la raó, el rock and roll, com a reflex de la nostra societat, és masclista, almenys en el sentit que predomina el gènere masculí entre els que s’hi dediquen. Per això i pel fet que les dones hi són encara en minoria, quan despunta una artista de seguida es busca la comparació amb una altra. I ja ho va dir la PJ, «no penso en el gènere quan escric cançons». I sabeu per què? Perquè les coses de les quals parla Harvey poden ser les mateixes que les que canta Dylan, Leonard Cohen, Neil Young i tants altres artistes, dels quals els crítics no se solen recordar quan miren d’establir paral·lelismes amb una artista de la personalitat i el talent de PJ Harvey.

P.S. Els enllaços corresponen bé als clips oficials, bé a versions en directe de les cançons del disc que PJ ha anat interpretant al llarg de la seva carrera. En aquest darrer cas, la qualitat d’imatge i so pot no ser perfecta, però sí que ho són les interpretacions.

Bifurca

Exit the Dragon

Exit the Dragon (Geffen Records 1995)

Urge Overkill

Mia Wallace (Umma Thurman) posa música i balla mentre Vincent Vega (John Travolta) és al lavabo, davant del mirall intentant convèncer-se a si mateix de què farà quan surti. «És la dona del teu cap, així que sortiràs, prendràs l'última copa, diràs que ha estat una vetllada molt agradable, te n'aniràs a casa, una palla i a dormir». Per a aquesta memorable escena de Pulp Fiction (1994), Quentin Tarantino va triar la cançó Girl, You'll Be a Woman Soon però en comptes d'anar a l'original de Neil Diamond, va escollir la versió que havia fet dos anys enrere una banda novella de Chicago, Urge Overkill.

És innegable que participar en la banda sonora de Pulp Fiction va situar Urge Overkill en el primer pla de l'actualitat musical, però tampoc es pot dir que fossin uns desconeguts. Des de 1989 havien publicat tres àlbums i un EP amb un segell independent (això si no es compta un EP del 1986 que t'hauràs d'esforçar per trobar-lo), i havien anat de gira com a teloners de Nirvana (el mateix Cobain havia sortit a escena amb samarretes amb el logo UO) i Pearl Jam. És clar que el seu estil estètic i musical poc tenia a veure amb el grunge que imperava aquells dies. No, ells no eren de texans trencats, jerseis vells de ratlles i vambes. El seu rotllo era un amor gens dissimulat per la moda retro dels 70, trajos, grans solapes, medallons, ulleres de sol vintage, sabates italianes i musicalment enamorats del millor dels setanta i dels vuitanta. Guitarres potents, bones melodies i un sentit artesà de fer cançons.

Per això a ningú no va estranyar que fitxessin per Geffen Records, una major label, és a dir un segell potent de la indústria musical amb capacitat de fer arribar el producte a totes les botigues del planeta. El món underground, alternatiu i independent els va posar a parir: que si són uns venuts, que si comercials, que si... en fi, el de sempre. (Obro parèntesi. Són comercials els Beatles i els Stones per posar, no sé, un parell de bandes qualsevol? Resposta: Sí, venien milions de discos. Algú dubta de la seva qualitat artística? No tinc més preguntes, senyoria. Tanco parèntesi)

Nash Kato, Eddie King Roeser i Blackie Onassis (noms artístics, és clar, com les autèntiques estrelles) no enganyaven ningú. Tal com es vantaven en les entrevistes, ells havien inventat el million dollar look quan encara eren uns pelacanyes. Així que van celebrar el nou contracte amb una sessió fotogràfica amb el millor del seu fons d'armari, lluint un esportiu descapotable i bevent martinis.

Popular 1 Juny 1995. 

És clar que si darrere aquesta parafernàlia no n'hi hagués res, no haurien pogut facturar un disc com Saturation (1993) en el seu debut amb Geffen Records. Rebut amb crítiques excel·lents, cançons com Sister Havana o Positive Bleeding van sonar a les emissores de ràdio americanes catapultant les vendes de l'àlbum a més de mig milió de còpies. Si no n'hi havia prou, l'empenta de Tarantino els va convertir en la banda de moda l'any 1994. Geffen els va fer viatjar a Europa en una gira promocional només per donar entrevistes a les principals publicacions especialitzades i actuar a platós de televisions. Passejaven la seva fila de dandys pels hotels de cinc estrelles, sempre amb companyies femenines, explicaven que tenien a punt el nou disc i com de satisfets n'estaven del nou treball. Exit the Dragon seria l'àlbum que els faria entrar a l'Olimp dels escollits.

Si algú em preguntés (que no m’ho pregunta ningú) pels meus discos favorits de la dècada dels noranta, no dubtaria en assenyalar Exit the Dragon com el millor. Sí, què passa?, tenir el meu propi blog em permet fer afirmacions definitives com aquesta. Un àlbum rotund, farcit de cançons excel·lents. Urge Overkill repeteixen la fórmula de Saturation però corregida i augmentada. Les cançons són millors i la instrumentació és més rica. No, la seva música no és original ni ells ho pretenen però el disc enganxa des del primer tema.

King Roeser i Nash Kato es reparteixen les veus en les cançons. Vull pensar que cadascú canta les seves pròpies composicions, però el cas és que en el meu CD no apareix cap informació sobre els crèdits. Si hagués de simplificar, diria que les cançons més rockeres corresponen a Roeser mentre que les més orientades al pop són de Kato. Però això no té gens d'importància perquè les melodies, les tornades i les harmonies vocals són de primera en gairebé les catorze cançons del disc.

Visita promocional a Barcelona i CD single amb
bonus tracks de temes en directe (tot meu 😎)

Comencen forts; The Jaywalkin' i The Break, les dues amb Roeser a la veu obren el disc. La música confirma que Urge Overkill estan en plena forma però crida l’atenció que les lletres festives i despreocupades de Saturation han donat pas a uns textos foscos, centrats en estats d’ànim i relacions complicades «Ja ningú no em truca, està bé perquè ja no utilitzo el telèfon. Un està millor anant al seu rotllo, … » «Tot acaba sortint malament i no me’n surto». Fa l’efecte com si Exit The Dragon és la cara fosca de Saturation.

Afortunadament com deia, les cançons no se'n ressenten, més aviat al contrari. Kato -tinc debilitat per la veu d'aquest home i la seva manera de cantar- agafa el relleu amb la fantàstica Need Some Air (amb inici avortat que, fatxendes com són, el deixen així i tornen a començar) i l'acústica Somebody Else's Body, la qual des dels primers compassos ja et queda adherida perquè la cantis en les teves estones lliures.

Roeser torna a la càrrega amb dos temes potents i del millor de l'àlbum, Honesty Files i This Is No Place, i quan el patró d'alternança establert indicaria que és el torn de Kato, apareix el bateria Blackie Onassis i amb la seva veu de falset ens deixa anar The Mistake, una magnífica i trista cançó que comença descrivint la vida d'una banda a la carretera i els seus perills, i acaba convertint-se en una sentida elegia al desaparegut Kurt Cobain. La lletra parla per sí mateixa «Travessant els USA, és difícil mantenir el cap al seu lloc..». «Vigila de no ajuntar-te amb la gent equivocada, vés amb compte amb el que prens, compte amb la sobredosi....», crua de collons, la lletra conté una frase preciosa: «Penso en tu cada vegada que plou, i llavors poso la teva cançó. Saps? és una putada que no hagi quedat ningú com tu per aquí». Blackie posa l'ànima en la interpretació, realçada per una instrumentació peculiar que contribueix a accentuar el sentiment de pèrdua.

El contrast és Take Me, un rock and roll construït a partir d'un riff stonià cantada a duo pels dos líders que, malgrat els seus mèrits, queda en poca cosa quan arriba la millor cançó del disc, View Of The Rain. Bastida amb els materials provinents del naufragi d'una relació amorosa, com són els retrets i l'amargor, Kato s'apropa a la cançó perfecta. Una inspirada progressió d'acords, una melodia preciosa i una tornada rodona. De vegades sobren paraules i de vegades en falten, com ara és el cas, per descriure la bellesa i l'emoció que transmet aquest tema.

Després del punt àlgid de View Of The Rain, qualsevol disc ho té complicat per no decaure. Però Exit the Dragon encara té bones cançons per oferir a l'oient. Last Night/Tomorrow tal com suggereix el títol és un tema dividit en dues parts, la darrera de les quals és una orgia guitarrera que, aquesta sí, ens retorna a l'aire festiu de Saturation. Tin Foil compta amb una apassionada interpretació vocal de Roeser, Monopoly vindria a ser un intent poc reeixit de Somebody Else's Body per part de Kato i And You'll Say és una altra gran composició, a l'alçada de les millors del disc (un altre cop una trencadissa amorosa), amb guitarres vigoroses i desencís en la veu de King Roeser.

Digital Black Epilogue és la manera com Urge Overkill decideix acabar el disc. Una estranya tria. Un tema de més de 9 minuts que comença com una dolça balada, un duet amb una dona desconeguda d'extraordinària veu (fins on jo he pogut buscar, no he trobat el seu nom enlloc) i instruments de corda, i acaba abruptament després de gairebé tres minuts de sorolls i distorsió tempestuosa. No sé exactament cap on volien anar però queda clara la seguretat i la confiança dels músics en el seu treball en acabar-lo amb aquest toc experimental. Al cap i a la fi, aquest era el disc que havia de petar-ho.

Doncs, no. Res d'això no va passar perquè Exit the Dragon va ser l´àlbum que va matar Urge Overkill. La crítica el va rebre fredament; majoritàriament els van posar a parir perquè reciclaven idees de la música del passat (ha!, com si el grunge de Nirvana, Pearl Jam, Soundgarden, etc., per citar bandes exitoses de l'època, tinguessin un bri d'originalitat) o que les cançons semblaven sobrants de Saturation (ha ha!, aquell és un gran disc, però aquest és infinitament millor). El single The Break tampoc va funcionar com s'esperava i la gira per promocionar el disc pels Estats Units va ser un desastre essent suspesa sense explicacions convincents al poc de començar . Un any després la banda ja no existia. Amb el temps vam anar sabent que Kato i Roeser batallaven entre ells i Blackie ho feia amb l'heroïna (havia estat detingut per possessió uns mesos abans). Les expectatives no assolides, les tensions, els egos i malauradament les drogues van liquidar la banda. Jo afegiria, sense cap fonament per afirmar-ho però, que molta gent de la indústria musical els hi tenia ganes a aquest trio que anava d'estrelles per la vida, i quan van tenir l'ocasió de passar-hi comptes la van aprofitar. Molt trist tot plegat perquè Exit the Dragon és un disc majúscul que mereix el seu lloc en els millors de la dècada dels noranta.

Bifurca