Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Live: Take no Prisoners. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Live: Take no Prisoners. Mostrar tots els missatges

diumenge, 7 de març del 2021

Live: Take No Prisoners

Live: Take No Prisoners (Arista 1978)
Lou Reed

L’elecció òbvia parlant d’un disc en directe de Lou Reed seria, és clar, Rock’n’Roll Animal (1974). Pocs discos tan emblemàtics com aquest, i que hagin marcat a foc tantes ànimes rockeres. Però un servidor intenta evitar els camins més trillats i les tries fàcils. De fet, de l’únic disc de la criatura de Manhattan que se n’ha parlat en aquest blog és de Metal Machine Music (1975) i ja us dic ara que si sou capaços d’escoltar cinc minuts seguits d’aquesta cacofonia embogida amb la qual Reed va decidir putejar la seva discogràfica, teniu tot el meu respecte.

Live: Take No Prisoners podia haver estat el complement de Street Hassle (1978) en tant que Lou Reed sortia de gira tècnicament per promocionar un àlbum amb el qual recuperava al favor del públic i la crítica després de l’intranscendent Rock and Roll Heart (1976). Podia, com deia, haver-se convertit en un souvenir de la gira a arxivar al costat del seu predecessor, però no. Res en l’obra discogràfica del nostre home és previsible -fins i tot en la dècada dels noranta ha signat treballs superbs, quan ja se’l donava per enterrat artísticament- i Live: Take no Prisoners és més que una seqüela de Street Hassle, és una entitat amb vida pròpia.

De fet, Rock’n’Roll Animal també ho era. Només que aquell era una revisió en clau de rock dur de quatre clàssics de Velvet Underground, Sweet Jane, Heroin, White Light/White Heat i Rock and Roll, (amb Lady Day de propina, Uf, qui en dóna més). Material inflamable amb guitarres incendiàries amb el qual Lou, gaudint del seu recent estatus d’estrella del rock posava a disposició del gran públic la seva obra gairebé desconeguda amb la mítica banda. Live: Take no Prisoners, però, és un animal completament diferent.

Sigui perquè el Bottom Line de Nova York -local d’aforament de quatre-centes persones on s’enregistrà l’àlbum durant cinc nits de maig- era per a Lou com si fos al menjador de casa seva; sigui perquè l’artista en aquella època se sotmetia a un tractament etílic d’alta graduació per compensar els efectes del síndrome d’abstinència d’altres productes; sigui per totes aquestes raons alhora i algunes més, el cas és que Lou converteix l’escenari del Bottom Line en una mena de club de la comèdia amb ell com a mestre de cerimònies. El que passa és que aquí no hi ha acudits amables ni bon rotllo. Des del seu púlpit Lou fa monòlegs, dintre i fora de les cançons, deixant constància tant de la seva habilitat amb les paraules com de l’agror del seu caràcter. Res no escapa al seu verb feridor, valent-se de les seves cançons més celebrades per a disparar contra tot i tothom, també contra ell mateix, amb una barreja de fatxenderia, sarcasme, humor negre i molta, molta mala llet.

Lou Reed durant la gira de Live: Take No Prisoners
És cert que la barrera idiomàtica juga en contra de l’oient no familiaritzat amb l’anglès, això és el que em va passar a mi quan vaig comprar el doble àlbum fa ja molt de temps. Intuïa que Reed estava dient-les de molt grosses per la reacció del públic, però em perdia més de la meitat de la pel·lícula. Amb el temps i la pràctica tot s’arregla i he de reconèixer que avui ric quan escolto alguna de les invectives adreçades al crític musical de torn. Però el que de seguida em va atrapar va ser com sonava de diferent aquell nou disc en directe de Lou Reed. Perquè més enllà de les diatribes de Mr. Reed, el disc va ple de versions definitives d’un grapat de clàssics interpretades per una banda poderosa, en la qual no falta el saxo i un parell de coristes que donen una dimensió diferent, soulera. El contrast és evident amb el so quasi heavy metal de Rock’n’Roll Animal, referència anterior de Lou Reed en directe.

Sweet Jane torna a ser el punt de partida i la privilegiada audiència assisteix atònita -i divertida, perquè no dir-ho- com Lou amb la música de fons d’un dels seus clàssics més reconeixibles, fueteja Barbra Streisand, Patti Smith «a la merda Radio Ethiopia, jo sóc Radio Brooklyn» un espectador al qual convida que li netegi el cul i unes quantes perles més que deixo que descobriu. La primera peça de Street Hassle que sona és I Wanna Be Black, i a fe de Déu que no li cal afegir res més, perquè la lletra original ja va sobrada, «Vull ser negre, tenir un local ple de putes, i també una gran polla», això per no parlar de les referències als jueus (ell ho era, per cert), a Malcom X i a la tomba de Kennedy. No vull ni pensar, amb una lletra així on acabaria avui l’autor amb el sistema judicial que patim (per cert, llibertat Pablo Hasél!). Ell mateix s’adreça a l’audiència amb un «Què passa?, no vaig dir mai que tingués bon gust». Incontinència verbal a banda, I Wanna Be Black sona magnífic, negre (mai millor dit) i funky -amb invocació a James Brown enmig del tema- i amb les potents i alhora sensuals veus femenines.

En aquest punt de l’àlbum, Reed aparca els seus excessos verbals i sembla concentrar-se més en la interpretació vocal de les cançons. El resultat són versions excel·lents de Satellite of Love, Pale Blue Eyes i Berlin. Els arranjaments per a l’ocasió -amb una banda en la qual sobresurt el teclista i mà dreta en aquella època, Michael Fonfara i el saxo de Marty Fogel- fan justicia a l’envergadura de les cançons, embellint-les amb nous matisos. Pale Blue Eyes, per exemple, camina majestuosa tant per la riquesa instrumental com per l’apassionada interpretació de Lou Reed, mentre que la tragèdia de Berlin resulta encara més èpica. Grandíssimes versions. En canvi, a I’m Waiting for the Man, reconvertida aquí en un blues moooolt lent, en contraposició a la taquicàrdica original, sembla que l’alcohol ha deixat estabornit a Mr. Reed. Després d’avisar que «cantaré quan calleu» Lou s’enreda en un monòleg ple de paraules malsonants, que no va enlloc. Sense cantar ni una sona línia, pràcticament murmurant, el tema se’n va quasi als catorze minuts -l’afegit de Temporary Thing tampoc el rescata del tedi- i segurament és el més dur de mastegar per a l’oient.

"Patti, no et prenguis malament alló de fuck Radio Ethiopia.
Coses del directe"
Però aquesta petita penitència, paga la pena amb escreix atès allò que ens trobem a la cara C, Coney Island Baby i Street Hassle. De la primera, apunteu versió definitiva. Aquesta mena d’autobiografia que Lou va dedicar expressament al seu amor, Rachel (un transsexual d’origen mexicà o de Puerto Rico mai va quedar clar, ho dic pels que no entenguin la sentida línia final de la versió d’estudi («Man, et juro que ho deixaria tot per tu») assoleix a Live: Take no Prisoners, una intensitat, un foc en la interpretació com mai, ni abans ni després, he tornat a sentir. És pura màgia el tram final amb la banda desfermada, les coristes repetint Glory of love i Lou, fora de to i amb la veu trencada -i mira que el seu estil vocal sempre ha estat més aviat sobri- improvisant i afegint noves variacions a la lletra original. L’adaptació de Street Hassle (peça central de l’àlbum homònim) és també molt bona. Cru realisme urbà del qual Reed és un mestre. Lletra explícita per a una història en tres actes: una noia que contracta un prostitut «quan la va aixecar pels genolls, ella es va escórrer als pantalons», una conversa sobre una sobredosi durant una festa «escolta, aquest cony no respira, tu l’has portat, tu te l’endús, així que agafa-la pels peus i la deixes al carreró més fosc», i una tercera que -a diferència del disc- aquí s’impregna de distorsió velvetiana per entonar el rèquiem sobre una relació amorosa «l’amor ha marxat, no queda res a dir». Els estudiosos de l’obra de Lou Reed coincideixen en assenyalar que la relació amb Rachel havia acabat pocs mesos abans, de manera que aquesta cara del disc, la superba cara C de Live: Take no Prisoners versa sobre la celebració i joia de l’amor i també sobre l’amargor de la ruptura amb la seva (o seu) musa.

Sant tornem-hi. Lou Reed treu el Sant Cristo Gros, el seu major èxit en solitari, Walk on the Wild Side per passar comptes amb tot déu. Els dards, bé, més que dards són andanades d’artilleria, apunten ara cap als crítics musicals, als personatges warholians que van inspirar la famosa cançó, als pirats que assisteixen als seus concerts... D’entrada, només començar ja li diu a la banda, «si mostreu alguna passió aneu al carrer», una manera de dir que es limitin a repetir el riff, perquè ell té coses importants a dir a l’audiència. Bé no sé si importants, però el cert és que es queda ben a gust. Algunes són divertides, «Un any treballant perquè un idiota et doni una B+» referint-se a Robert Christgau, reputat crític musical (i al seu sistema de qualificació de discos) al qual anomena toe-sucker, o sigui xuclador de peus, un fetitxisme com qualsevol altre, «no necessito que ningú em digui com sóc de bo». Altres són cruels, com la que dedica a Candy (si, la protagonista de la tendra Candy Says«va morir de leucèmia per injectar-se silicona, hauria de sentir-me malament? No us injecteu plàstic a les tetes». I així va fent (també aprofita per saludar a Bruce Springsteen quan el veu entre el públic) és a dir carregant-se el seu clàssic sense cantar ni una línia, només deixant anar verí. Val a dir que l’audiència s’ho passa d’allò més. Admeto que té la seva gràcia i que per sentir una versió calcada a la d’estudi o fent el mateix a cada gira, prefereixo que provi coses noves; ara, entre poc i massa… El capìtol final del disc el posa el brunzit de monstre metàl·lic que emergeix i es transforma en Leave Me Alone -tercer i darrer tema interpretat de l’àlbum Street Hassle- el qual ens transporta una altra vegada al so de Velvet Underground i l’ultratge sònic de Sister Ray.

La portada original amb la il·lustració de Nazario
Com aquell que després d’una vetllada etílica es desperta i comença a penedir-se d’allò que va fer la nit anterior, a Reed li van venir els dubtes un cop el disc estava enllestit, sobre la conveniència de publicar-lo. De fet, a la seva discogràfica tampoc li feia gens de gràcia, però, coneixent com les gastava l’amic Lou, ho van deixar en les seves mans. Va ser la seva nova parella, Sylvia Morales (una dona, anatòmicament parlant, sencera) qui el va convèncer que era una bona idea. El mateix Lou, malgrat els dubtes inicials, s’ha declarat orgullós de Live: Take No Prisoners (parlem d’algú que no té pèls a la llengua a l’hora de renegar d’algunes de les seves obres) fins al punt que el considera com un «àlbum de blues urbà contemporani, al cap i a la fi és el que jo escric, històries de la ciutat» i «si demà caigués mort, aquest és el disc que escolliria per a la posteritat». El que sí que està clar és que aquest àlbum és una rara avis en la seva discografia en directe. Puc afirmar que en les quatre ocasions que l’he vist, bona nit i gràcies, pel que fa a la comunicació amb el públic. No sé què devia prendre aquelles nits al Bottom Line.

PS. Un no pot acabar una ressenya de Live: Take No Prisoners, sense parlar, ni que sigui breument de la polèmica que va envoltar la portada. La il·lustració, obra de Nazario, llegenda i uns dels pares del còmic underground estatal, va ser utilitzada amb tot el morro i sense demanar permís per a la portada de l’àlbum. Nazario ho va denunciar i no va ser fins vint-i-dos anys després que es va reconèixer la seva autoria i va ser compensat amb quatre milions de pessetes. A Espanya, per evitar problemes, la portada va ser canviada i la que es va publicar va ser la que encapçala la ressenya. De manera que el disc que jo tinc és una petita raresa de la qual no crec que em faci ric, tot sigui dit. A la dreta teniu la portada original, obra de Nazario, el qual ha declarat alguna vegada que, si li haguessin demanat, probablement l’hauria cedit de franc pel fet de veure el seu nom associat a un treball de Lou Reed.

Bifurca