Cheap Thrills

Cheap Thrills (Columbia 1968)

Big Brother and the Holding Company

L’altre dia, en la ressenya del disc de Jimi Hendrix Axis: Bold as Love (1967), parlava del Festival de Monterey. El que es pot considerar com el primer festival de rock (i sens dubte el pròleg de Woodstock) presentava un cartell espectacular: Jimi Hendrix, The Who, Grateful Dead, Otis Redding, Jefferson Airplane, The Mamas & the Papas amb grans lletres al centre del cartell promocional. A sota, en lletres petites figurava el nom de Big Brother and the Holding Company. Aquesta banda de San Francisco tot just feia uns mesos que havia incorporat una cantant i començava a fer-se un nom a l’escena local gràcies als seus concerts. Havien enregistrat un àlbum que encara no s’havia publicat i la seva inclusió al Festival suposava l’oportunitat de donar una empenta a la seva incipient carrera.

Big Brother and the Holding Company van aparèixer a l’escenari de Monterey dissabte 17 de juny de 1967. Les càmeres no van poder enregistrar la seva actuació, de manera que els hi van demanar que actuessin l'endemà encara que fos només un parell de cançons. El que va capturar el vídeo aquell diumenge forma part de la memòria col·lectiva no de només els que foren presents en aquell moment històric, sinó de tota una generació d'aficionats a la música popular.

Amb tots vosaltres Big Brother and the Holding Company amb la irrepetible Janis Joplin al capdavant.

Si sóc sincer, he de dir que he escoltat versions millors de Ball and Chain interpretades per Janis Joplin i la seva banda -perquè aquí els riscos majoritàriament els pren ella- que la que apareix al Festival. Ara em posaré en el paper de crític gafapasta i diré que els nervis i l’excitació d’actuar davant de tanta gent segurament li pesen; de vegades se n’oblida d’ apropar-se al micro, no sempre entra a temps amb la banda i algun gall apareix de tant en tant. Però sabeu què?, a la merda. Jo, com la Mama Cass tal com apareix al vídeo, quedo bocabadat cada cop que miro l’explosió d’emoció, d’intensitat, de poder vocal, ... de blues, que Janis Joplin deixà anar aquell dia damunt l’escenari.

Poc després de l’actuació a Monterey, finalment l’àlbum homònim va ser publicat amb el segell Mainstream Records. Mal distribuït i pobrament enregistrat, va passar gairebé desapercebut. Però la poderosa Columbia Records ja s’hi havia fixat en els Big Brother i no es va aturar fins que va aconseguir deslliurar-los del contracte amb Mainstream i incorporar-los al seu catàleg. Era tal la pressa que tenia el nou segell per publicar nou material que va enregistrar un parell de concerts de la banda a Detroit, amb la intenció de començar ja a treure suc al nou fitxatge, en forma de disc en directe. Finalment la idea va ser desestimada i la gravació de Cheap Thrills començà la primavera de 1968.

Big Brohter and the Holding Company eren una banda de rock and roll psicodèlic de l’àrea de San Francisco, en la línia d’altres bandes com ara els Grateful Dead, Jefferson Airplane i els Quicksilver Messenger Service; uns hippies perquè ens entenguem, d’aquells que vivien en comunes i pintaven els autobusos amb tots els colors de l’arc de Sant Martí. La incorporació de Janis Joplin -que provenia del sud, Texas-, tal com va explicar el cofundador de la banda, Sam Andrew, no va ser cap revelació. Tenia una gran veu, cantava bé però li va costar un temps integrar el seu estil a una banda de rock. Mesos de rodatge als escenaris havien conjuntat prou la banda perquè Cheap Thrills, a diferència del primer àlbum, ho petés.

Som els Big Brother and the Holding Company i fem aquesta fila!

I això que el procés de gravació no va ser fàcil. La banda no estava d’acord amb l’elecció de productor, John Simon, i aquest pensava que els músics no eren prou bons, tret de Janis, que a la primera enllestia la seva feina, mentre que la resta havien de repetir una vegada darrere l’altra les seves parts. Problemes amb el títol, la banda volia que fos Sex, Dope and Cheap Thrills, que Columbia va escurçar; problemes també amb la portada on volien sortir tots nus al llit i la companyia, tururut. Molt fan de Columbia, perquè gràcies a aquest veto tenim una de les millors portades de tots els temps. Robert Crumb, el famós dibuixant de còmics va dissenyar aquesta meravella que teniu a dalt de tot. Quantes estones he passat mirant-la i descobrint moltes vegades detalls inadvertits.

D’entrada cal dir que Cheap Thrills NO és un disc en directe. Per molt que sentiu el llegendari promotor de concerts Bill Graham presentant la banda, el so amb reverberació de les guitarres o aplaudiments de l’audiència abans de la primera cançó. No em pregunteu per què, ni de qui va ser la idea d’afegir aquest tipus d’efectes, però totes les cançons, tret d’una, estan enregistrades a l’estudi. El que sí que és cert és que John Simon sap trobar el punt en la gravació per capturar perfectament el so dels Big Brother en el seu hàbitat natural, és a dir com a banda de directe. 

I així és com sonen a Combination of the Two, la primera cançó del disc, que podria passar -deliberadament o no- per una mena d’escalfament. Les veus se les reparteixen Sam Andrew i Janis Joplin. Combinació de dues veus i també de dos estils dintre del mateix tema. D’una banda el rock psicodèlic amb la guitarra ultra distorsionada de James Gurley, de l’altra el soul, amb uns moments que recorden moltíssim a Everybody Needs Somebody to Love del gran Solomon Burke. 

A partir d’aquest moment, i amb l’única excepció d’Oh Sweet Mary, què és un altre tema en la línia del rock més àcid que practicaven els Big Brother cantat per Sam Andrew, és Janis Joplin qui agafa les regnes de Cheap Thrills i es converteix en protagonista absoluta. La seva veu descomunal, trencada, adobada pel bourbon Southern Comfort (es deia que li enviaven generosos carregaments en agraïment a la publicitat gratuïta. No en va apareix en un munt de fotos amb l’ampolla de la marca) transmet de manera ardent totes les emocions que hom pugui descriure. La súplica de I Need a Man to Love, la tristesa infinita a Summertime, l’amarga ironia per enamorar-se de l’home equivocat a Piece of My heart, la desesperança per l’amor perdut a Ball and Chain. 

Com passa sovint quan el talent i la personalitat del líder és aclaparadora, es tendeix a menystenir el treball de la banda, moltes vegades de manera injusta. Algú va escriure que els Big Brother suplien la (suposada) falta de tècnica amb entusiasme. No sóc músic per jutjar si les seves mancances són tals, però escolteu Summertime. L’arranjament rocker que fan d’aquest estàndard del jazz és definitiu. Pel que a mi respecta ja no puc escoltar més Summertime sense mentalment anar a cercar la versió dels Big Brother. I després el que fa Janis amb el tema és per treure’s el barret. És impossible posar més sentiment en una interpretació. El mateix es pot dir quan es decanten pel blues; a Turtle Blues, un tema escrit per Janis Joplin amb el productor John Simon al piano, i en una atmosfera festiva a l’estudi, entre veus que encoratgen Janis, dringar dels gots i picar de mans, sonen autèntics interpretant aquest blues acústic.

Janis i el seu inseparable Southern Comfort

Cheap Thrills ens reserva pel final els nou minuts de drama de Ball and Chain. Una versió en directe -aquesta sí, enregistrada en viu al Winterland i no al Fillmore com diuen els crèdits- del blues original de Big Mama Thornton, que els Big Brother reinventen i converteixen en el tour de force dels seus concerts. Una interpretació antològica de Janis Joplin -la banda també s’hi llueix, especialment James Gurley a la guitarra, tot s’ha de dir- esquinçant-se l’ànima en cada vers, en cada paraula. És impressionant apreciar el silenci de l’audiència, l’ambient de tensió a la sala durant els moments en què Janis canta amb un fil de veu i que afegeixen encara més càrrega emocional si és que això és humanament possible. Com les onades que van a trencar al dic, Janis ataca les estrofes de manera apassionada per oferir tot seguit, en retirada, instants gairebé inaudibles, xiuxiuejant dol i desesperança. Hòstia, prou!, no hi ha res que jo pugui escriure que aconsegueixi donar mínimament una idea de la brutal intensitat de la interpretació. Aneu a l’espotifai o al youtube, ja! O compreu-vos algunes de les reedicions que s’han anat publicant amb temes extres, que deuen estar a preu de saldo ara que la gent no en fa ni puto cas d’aquests tresors.

Cheap Thrills i el single Piece Of my Heart encara estaven ben amunt a les llistes, quan Janis Joplin ja havia abandonat Big Brother and The Holding Company. Havia decidit volar lliure. Malauradament un altre àngel amb una ala trencada. La maleïda heroïna ens la va arrabassar dos anys després, el quatre d’octubre de 1970, només dues setmanes després de la mort de Jimi. Un any abans havia estat l’Stone Brian Jones i un any després cauria Jim Morrison. Pels amants dels detalls morbosos, tots quatre tenien vint-i-set anys. Vides i talents truncats víctimes de la cara més fosca del rock n’roll way of life. 

Però no vull acabar així aquesta ressenya. M’estimo més celebrar l’obra de Janis Joplin, les seves cançons i els seus discos. Cheap Thrills és el meu preferit, però no anireu errats amb I Got Dem Ol' Kozmic Blues Again Mama! (1969) ni amb el pòstum Pearl (1971) ni, per descomptat, amb els discos en directe que s’han publicat. En tots ells la màgia de la veu de Janis Joplin roman eterna.

Bifurca