New York

New York (Sire 1989)

Lou Reed

Començo fent la pregunta que ja vaig fer fa uns mesos al twitter. És New York el millor disc de Lou Reed en solitari? Estic segur que molts aficionats i seguidors del nostre home saltaran automàticament recordant-me les excel·lències de l’exitós Transformer (1972) o del prestigiós Berlin (1973). Altres argumentaran que indiscutiblement és Rock 'n' Roll Animal (1974), i jo tindré fàcil resposta dient que els discos en directe estan exclosos. Hi haurà que es decantarà pel més assequible i pop Coney Island Baby (1975) -sobretot, penso, per la incommesurable balada del mateix títol, encara que jo sóc més del verinós Kicks- i n’hi haurà que preferiran el retorn al Reed més mordaç i corrosiu que fou el seu darrer gran disc dels setanta, Street Hassle (1978). A tots ells els diré, d’acord, grans, imprescindibles àlbums -i encara em deixo una debilitat personal, Sally Can’t Dance (1974)- però definitivament, New York és el meu preferit.

Un aspecte important és el judici que sobre l’art atorga el temps. M’explico, quan es va publicar New York, Lou Reed ja era un mite. La seva carrera discogràfica tenia ja dues dècades i havia fonamentat la seva llegenda primer amb els seus discos amb Velvet Underground a finals dels anys seixanta i després durant els setanta amb els clàssics que he mencionat abans. Un mite, sí, però en hores baixes -la seva producció als vuitanta havia estat mediocre, només salvaria The Blue Mask (1982)- i pocs donaven un duro per ell. I quan ningú no n’espera res, es treu del barret New York, un àlbum que deixa en xoc a la parròquia. D’acord, el disc és aclamat de manera universal, però ningú s’atreveix a posar-lo a l’alçada de Transformer o Berlin. Per què? La meva teoria és que no havia passat prou temps per tenir perspectiva. En 2024, sí. Trenta-cinc anys després -fixeu-vos, entre Transformer/Berlin i la publicació de New York no hi havien passat ni la meitat - permeten confrontar-los de tu a tu. Quin rotllo que us estic fotent per convèncer-us que continuo pensant que guanya New York, eh?

Que un artista com Lou Reed publiqués un àlbum amb el nom de de la seva ciutat ja era indicatiu que alguna de grossa anava a fer. Reed és a Nova York, el que James Joyce a Dublín o Toulouse-Lautrec a París. Són binomis indissociables, simbiosi perfecta entre ciutat i artista. La ciutat dels gratacels ha estat d’una manera o altra sempre present en gairebé tota la seva obra. Així que no era estrany que, com si fos un full d’instruccions, Lou recomanava en la promoció escoltar New York com qui llegeix un llibre o es mira una pel·lícula. Sí, amics, New York és el que es podria dir un àlbum conceptual, on les cançons vindrien a ser esbossos que retraten històries que tenen com a marc la seva ciutat. Per il·lustrar-ho gràficament, imagineu-vos l’àlbum com una làmina de 13 Rue del Percebe -sí, tenia ganes de retre un petit homenatge al desaparegut mestre Ibáñez, què passa?- on cada vinyeta és una petita història, tot i que aquí no hi ha humor -o molt poc- sinó realisme social i la crua poesia/prosa urbana que és marca de la casa d’un dels artistes definitius del s. XX. Si l’Acadèmia buscava un músic per atorgar-li el Nobel de literatura, en cas de no haver existit Dylan, Reed seria l’opció més fiable.

Si no sabeu on gastar els diners, teniu la reedició de 2020 amb 3 CDS, 2 LP i 1 DVD.

Així que amb un so robust, instrumentació bàsica guitarra-baix-bateria i les guitarres en primer pla, Mr. Reed va desgranant amb la seva veu greu i inconfusible, petites cròniques de la seva estimada ciutat. Amb el peculiar fraseig i característica habilitat per anar col·locant les paraules precises, com un pintor amb quatre pinzellades, és capaç de narrar-nos a Romeo Had Juliette la història d’amor de dos adolescents enmig de la misèria dels barris fotuts, la violència i el crack. Descriure’ns, com si fos un observador ubicat en un racó de l’habitació de la pensió -”ell mira per una finestra sense vidre, envans fets de cartó”- on Pedro somia la manera d’evadir-se, de fugir de la merda que l’envolta, encara que sigui cercant el paradís artificial de la droga -”Compto tres i puc desaparèixer i volar, volar lluny-” en aquest single magnífic que és Dirty Blvd.

Pot semblar que Reed pren distància quan canta aquests temes en tercera persona, però quan de debò traspua emoció és quan ho fa des de dintre de la història. Halloween Parade és potser la meva favorita del disc. Aquesta desfilada de disfresses molt popular a la ciutat, serveix perquè, des de la descripció perfecta de l’ambient que s’hi respira i els personatges que la integren, el nostre home recordi els que ja no hi són -”no sentirem mai més les seves veus”-, víctimes dels estralls de la SIDA i l’absència d’algú especial -”aquesta celebració em deprimeix, sobretot perquè ja no ets aquí”- en primera persona.

No us preocupeu si quan uns parlo de New York trobeu a faltar el Lou Reed irreverent i cabrejat, vaja, amb aquella mala llet que també el caracteritzava, perquè no l’ha perduda. La primera andanada contra l’autocomplaença i les paraules buides dels polítics ve amb la hard rockera There Is No Time. A Good Evening Mr. Waldheim dispara amb bala contra objectius amb noms i cognoms, com el mateix Waldheim, exsecretari general de l’ONU i amb passat nazi, el reverend demòcrata Jesse Jackson i fins i tot el Papa de Roma. Rudolph Giuliani, l’alcalde de la ciutat d’aquell moment, també rep a la jazzística Sick of You. Ningú no escapa a l’esmolada llengua de la criatura de Manhattan.

L'entrada del concert al Velòdrom d'Horta de la gira europea de New York
(no és la meva, qui sap on para)

Una crítica que es pot fer a New York és que és molt un disc del seu temps. Per les seves cançons circulen noms propis, l’alcalde Giuliani, el militar Oliver North, el reverend Jesse Jackson, Kurt Waldheim, el telepredicador Jimmy Swagarth - un altre hipòcrita que va protagonitzar un bon escàndol i amb qui passa comptes a Strawman- que al seu moment eren vigents, però un oient que ara s’acosti al disc, al marge de gaudir de la música -que aquesta sí que és atemporal- pot perdre’s alguna part de la història. De totes maneres, si exceptuem aquests casos puntuals, l’àlbum no és que aguanti bé el pas del temps, es revalora a cada escolta. Reed fou un visionari, un cronista del seu temps, un observador capaç de retratar el seu entorn i posar el dit a la nafra amb les seves cançons. L’abús infantil a Endless Cicle, l’ecologisme a Last Great American Whale, la violència interracial de les bandes juvenils a Hold On, el drama dels sense sostre a Xmas in February, són, per desgràcia temes que a avui dia continuen plenament vigents. Dime Story Mistery, el tema escollit per tancar l’àlbum, i que compta com invitada Mo Tucker -ex Velvet Underground- és un emotiu comiat a Andy Warhol, un altre personatge clau en els inicis de la carrera de Reed, com a mentor d’aquella banda mítica.

Ja he comentat alguna vegada que vaig tenir la sort de veure a Lou Reed en aquella gira. Fou al Velòdrom d’Horta, aquell mateix any 1989. Però el més important va ser que aquells anys vaig assistir a tot un renaixement artístic del mite. New York no fou flor d’un dia -"un paloma no hace verano", que diria el mestre Cruyff-, poc després vindria Songs For Drella (1990) àlbum sencer dedicat a la memòria d’Andy Warhol i fet a mitges amb John Cale -l’altra ànima de Velvet Underground fins que Reed el va fotre fora de la banda-. Magic and Loss (1992) un altre àlbum superb que està a altura dels millors seria el següent i em donaria l’oportunitat de tornar a veure Reed, aquesta vegada amb americana blanca al Palau de la Música. Encara el vaig veure un parell de vegades més, però això ja serà per un altre dia. Com he començat? Ah sí, que New York és el seu millor àlbum. Bé, potser això va per dies, perquè mentre escric això estic escoltant Transformer i ara… no sé jo… Haureu de decidir vosaltres quin us agrada més, tot i que tampoc té gaire importància. Ben mirat, per quin motiu hauríem de triar?

Bifurca